21 de novembre 2017

Un mes fins el 21D

A un mes de les eleccions al Parlament, l’oferta política està definitivament configurada. A diferència del 27S, aquest cop no hi ha candidatura d’unitat independentista. La resta, pràcticament igual. La comparació amb fa dos anys és important perquè aquestes eleccions es guanyaran o es perdran segons es repeteixi o no el resultat d’aleshores. El context sembla igual, però no l’és. Cert, l’escenari està dominat per la lògica independentista, que ha dibuixat el marc (el porta definint els últims cinc anys). Per tant, les opcions es defineixen entre pros i contres, i la resta són variants, matisos, accents.

Ara bé, el 21D no és el 27S. Bàsicament, perquè el 27S ja va passar. És una obvietat, ho sé, però les obvietats (Molas dixit) s’han de recordar perquè són el primer que s’oblida. El que el 27S podria suposar un gran èxit, el 21D pot ser un fracàs. El 21D es mirarà al mirall del 27S. Pels independentistes en el seu conjunt, tot el que no sigui superar el 50% serà un fracàs. Per a C’s, clavar-se als 25 escons, tot i que objectivament és un gran resultat, serà un fracàs. Per al PSC obtenir 20 escons serà un èxit (tot i que són els aconseguits per Pere Navarro el 2012). Per als Comuns repetir el resultat de Rabell serà un rotund fracàs. I tot portarà cua.

I tanmateix, el 21D és diferent del 27S. El 2017 no és el 2015. Llavors estàvem en plena efervescència de la “nova política”, feia un any que Podemos havia fet la seva aparició estel·lar i uns mesos que Ada Colau havia conquerit l’alcaldia de Barcelona. Llavors les autonòmiques eren l’avantsala de les generals, amb el té això d’efecte d’arrossegament.

Ara les eleccions tenen un aire de culminació en un context de cansament, una sensació embafadora de final de combat, com si se’ls demanés als electors un últim esforç quan ja no poden dir fava, com si als candidats, mig noquejats, encara poguessin treure un argument nou del barret. I tanmateix, el terra es mou. El votant no s’està quiet i fa d’aquestes eleccions potser les més incertes que hem viscut fins ara.


ERC i la maledicció de l’escollit

Els republicans guanyaran aquestes eleccions. Ningú no ho dubta i tothom ho dóna per descomptat. I això és un llast immens per als seus dirigents. ERC és un fixe a la travessa, de manera que poca gent hi para esment. Només serà notícia si la seva victòria és petita. Aleshores sí, haurà guanyat però haurà perdut. I les conseqüències poden ser dures.

La campanya se’ls pot fer molt llarga als republicans. El seu objectiu era agrupar el màxim del suport obtingut per Junts pel Sí el 2015, i això passava per recuperar els independentistes contraris a la DUI. D’aquí la desescalada general. El mig milió d’indecisos és fonamental en els plans de Junqueras. Si els obté serà president, si no, s’obre l’escenari d’alternatives.

El problema és a casa. ERC comptava que la reculada no li permetria recuperar el vot cedit a la CUP en plena eufòria anti-sistema fa dos anys (i com a aval per un full de ruta realment independentista). Això estava descomptat. El que no s’esperava és que el PDCat li pogués donar problemes a la seva esquena. I vet aquí que sí.


La “llista país” de JxCat

L’antiga Convergència s’ha passat els últims cinc anys esquivant el mal fario que han patit tots els partits centrals de govern arreu d’Europa. Tots han caigut (Merkel també, i Rajoy, encara que ho dissimuli). La crisi sistèmica (primer econòmica, després política) s’ha endut per davant totes les formacions que havien dominat l’escena política. Artur Mas ho va veure el 2012 i va voler guanyar un salconduit col·locant-se dalt l’onada independentista. I l’onada se’l va endur. Amb tot, va resistir (perdent bous, esquelles i dotze escons). El 2015 va fer mans i mànigues per on quedar exposat davant l’electorat i Junts pel Sí va salvar CDC, tot i que no va poder salvar-lo a ell.

Les del 21D eren les eleccions de la veritat per als ex-convergents. Totes les enquestes els auguraven uns resultats que eren les pèrdues acumulades des de 2012 i que el 2015 havien pogut maquillar. La candidatura del PDCat podria quedar-se amb el 20% del vot de JxSí i corria el risc d’enfonsar-se al quart lloc, per darrera del PSC (!).

Les últimes enquestes, però, han detectat una revifalla impensable fa una setmana. Puigdemont sembla que ha aconseguit convèncer un segment del vot independentista que la seva és l’autèntica “llista de país” que Oriol Junqueras es va negar a pactar. La nova JxCat, desnonada d’entrada com l’últim artefacte per salvar “convergència”, sembla que té possibilitats de plantar cara a ERC en el seu territori. Hi ha partit en el bloc independentista.


C’s i el mite de la mobilització espanyolista

Els d’Arrimadas tenen un problema. El 2015 van obtenir un resultat extraordinari i ara se senten obligats a millorar-lo. El problema és que no tenen molt on créixer i sí molt on perdre. El 21D C’s acabarà de conquerir l’espai del PP, convertit en un partit d’eleccions generals exclusivament. Ara bé, els taronges tenen problemes en dos espais on el 27S van penetrar amb força en ser percebuts com l’opció del no. D’una banda, la frontera Sud de l’espai de CiU, on Arrimadas va entrar, i de l’altra la frontera amb el PSC, que fa dos anys va optar per C’s perquè es malfiava de la solidesa del no socialista.

Davant la possibilitat de quedar-se igual que el 2015 (cosa que significaria un gran resultat en termes objectius però un desastre segons les expectatives), Arrimadas i els seus han caigut a la trampa que els ha parat la seva premsa afí, amb seu a Madrid: la idea que existeix un romanent immens de vot que es mobilitzarà el 21D a favor de la seva candidatura, de manera que podrà superar els 25 escons de fa dos anys i projectar-se com un coet cap a la trentena (i més enllà!).

És el mite de la majoria silenciosa, un fantasma que el PSC va perseguir durant vint anys amb uns resultats nuls. Sembla mentida com poden sobreviure idees que fa temps (Maragall 1999) que es van demostrar falses de dalt a baix.


Un polsim d’Iceta a totes les salses

El PSC ha optat per fer de la necessitat virtut de cara al 21D. El seu és un espai que comparteix frontera amb diferents competidors, de manera que Iceta sembla haver decidit encarar-los tots. D’aquí la llista multicolor, amb democratacristians, federalistes, figures de l’esquerra, un membre de Societat Civil Catalana i el gruix del grup parlamentari socialista.

L’objectiu del PSC és atrapar C’s per poder plantejar un acord postelectoral a esquerra i dreta (comuns i C’s). Per aconseguir-ho necessita recuperar l’espai que C’s li va prendre el 2015, mantenir els comuns a la frontera i penetrar a la zona moderada que CiU va deixar lliure i que des d’aleshores espera una oferta engrescadora (que no li va proporcionar Duran el 2015 ni aquest cop Vila).

La d’Iceta és una jugada complicada: obrir-se al centre sense perdre l’esquerra, i fent-ho, aspirar a quedar segon darrera d’ERC. Una difícil carambola.


Catalunya en Comú: acostumar-se a la normalitat

El 21D seran les primeres eleccions del segon cicle de vida dels comuns. Si el 2015 eren la novetat, ara ja són part del paisatge, i la normalitat lliga malament amb una força que es pretén trencadora i que s’entén a si mateixa com a “nova”.

Aquesta naturalesa dels comuns els fa ansiosos (com són els joves), sempre desitjant noves fites, noves fronteres. El problema per a ells són les enquestes, que els pronostiquen uns resultats molt similars als de 2015. Llavors la lectura del mal (?) resultat va ser auto-exculpatòria. El problema va ser el candidat. Doncs canvia el candidat i pujaràs com l’escuma. Però no sembla que la cosa vagi per aquí.

La posició dels comuns recorda poderosament la dels socialistes als anys vuitanta i noranta. Són capaços de fer grans resultats a les generals i a les municipals (2015), però les autonòmiques se’ls resisteixen. En part, perquè el 2015 la CUP va jugar el paper de partit anti-sistema que pretenien jugar els comuns i en part perquè el seu espai d’atracció es va dividir en opcions més clares de sí i no.

Aquest cop la situació no sembla haver canviat gaire. I la seva pàtina de novetat ja ha passat (en els temps que corren, la caducitat de les novetats és casi instantània). Veurem com gestionen el seu nou rol.


El PP perd Catalunya per assegurar-se Espanya

Els populars ja han guanyat aquestes eleccions. I no tant pel resultat que tregui el 21D. Està descomptat que C’s li acabarà de prendre el vot que oscil·la entre una i altra força, servint-se del mecanisme de “vot útil” que afavoreix ara Arrimadas i que a les generals afavorirà Rajoy (ja ho va fer el 2016). És una de les novetats que molt probablement s’assentarà en aquest cicle i es repetirà en els següents: el vot dual entre C’s i PP, el primer com a força autonòmica i el segon com a força de generals.

Al PP això ho donen per descomptat. Tota l’actuació del PP en aquest afer (ja des del recurs a l’estatut davant del Constitucional) ha anat encaminada a un sol objectiu: evitar de totes totes que els socialistes guanyin les eleccions generals, i si ho fessin, evitar-los els possibles socis de majoria.

Entre moltes altres virtuts per a Rajoy, el procés independentista li ha assegurat la legislatura, ja que ha impedit la configuració d’una majoria alternativa al Congrés, que només podria passar per l’acord entre PSOE, Podemos i els nacionalistes perifèrics. Un cop fet això, els resultats d’Albiol són el de menys.


La CUP és un vas comunicant

El resultat dels cupaires dependrà del d’ERC. Ras i curt. Si els de Junqueras segueixen desescalant, la CUP podrà recuperar el vot que li va prendre als republicans quan van accedir a fer Junts pel Sí l’estiu de 2015. Aquest espai ha mostrat un moviment d’anada i tornada durant la present legislatura.

El 2015 el vot de frontera entre la CUP i ERC va optar pels primers per assegurar una ruta cap a la independència que l’acord de JxSí posava en dubte. Volien assegurar que la unió amb CDC no descafeïnaria la voluntat independentista d’ERC. Un cop passades les eleccions, aquest vot va tornar ala republicans, i les estimacions de vot de la CUP van caure en picat.

Els fets d’octubre (consulta i DUI) van tornar a virar aquest vot cap a la CUP. I allà segueix, mirant de cua d’ull un Junqueras de qui sospiten que podria fer un govern post-processista.


L’excepcionalitat és el nou normal

El 21D tornen a presentar-se com uns comicis singulars, i realment ho són. Començant per la manera de convocar-los i seguint pel fet que no se celebren en diumenge. Sí, són comicis excepcionals. Però és que les últimes tres convocatòries autonòmiques han estat excepcionals, de manera que ja no és excepcional que les eleccions siguin excepcionals. Ha esdevingut una rutina.

Tres eleccions en cinc anys, a les que han concorregut cada cop candidatures amb noms diferents. Potser va d’això la nova política, la política volàtil. Els partits s’ajunten i es desajunten, canvien de noms, el nou és vell i el vell es disfressa de nou. No és un interludi, és una nova fase. La nova estabilitat és que no hi ha estabilitat.


Fins l’últim segon

Els escenaris que dibuixen les enquestes són, avui més que mai abans, incerts. Tot és mou, de manera que fer vaticinis és un esport de risc, perquè la sensació és que cada cop hi ha més electors sense decidir i que els que diuen haver decidit són capaços de canviar en qualsevol moment. Tot sembla en l’aire, inestable. Les enquestes fotografien el que hi ha sabent que en el moment precís que abaixen la càmera el que hi havia ja ha canviat.

Podem conèixer els espais que es mouen, podem fer supòsits sobre el nombre d’electors que contenen, podem intuir cap a on van, però no podem saber si hi acabaran anant. Tot dependrà de la penúltima filtració, del penúltim tuit, de l'última resolució judicial, del últim gir de guió. Fins el dia mateix de les eleccions.