13 de juliol 2017

Els imprescindibles



L’èxit o el fracàs del 1-O (i de tota la operació política del “procés”) el decidirà la taxa de participació. Certament, els convocants han anunciat que la propera “llei del referèndum” no exigirà un mínim de participació per a què els resultats puguin considerar-se vàlids, però a ningú se li escapa (i a ells els primers) que si la convocatòria no aplega a més de la meitat dels convocats (el cens electoral català, aquest cop sense estrangers ni menors d’edat) el seu resultat polític serà nul.

La clau de volta del “procés”, de l’operació política muntada damunt de la mobilització ciutadana iniciada el 2010 i que va agafar l’embranzida definitiva dos anys més tard, queda definitivament en mans d’un segment de prop de mig milió d’electors. Ells seran els que decidiran la sort del país. Si no acudeixen a la crida del 1-O, es produirà l’escenari que més temen els independentistes, un 9N bis, la constatació que tres anys més tard no han aconseguit sumar ni un actiu més al “procés”. Si això passa, el moviment quedarà tocat de mort, malgrat els intents de reanimació que (segur) practicaran els directors de l’operació i els seus corifeus. Si, en cas contrari, aquest mig milió finalment compareix, l’objectiu final del “procés” haurà quedat legitimat i entrarem en una fase per a la qual no hi ha mapes, més enllà de l’anunci que el govern de la Generalitat es compromet a declarar la independència en dos dies.

La situació actual és fruit de la rectificació de finals de 2015. Hi ha un abans i un després d’aquesta data en el “procés”. Les eleccions autonòmiques i generals de setembre i desembre, respectivament, posen en evidència els límits de l’independentisme i l’obliguen a redefinir el full de ruta cap a l’objectiu. L’opció per la via del referèndum, malgrat que mai no s’hagi assumit públicament, és fruit de la feblesa numèrica del bloc independentista, exposada cruament a les eleccions i reblada amb la no investidura de Mas el gener de 2016.

La constatació que no n’hi ha prou amb les forces pròpies és la que obre la porta al referèndum, no com a opció volguda, sinó com l’única opció possible per mantenir viu el “procés”. D’aquí que es canviï l’accent de la independència a la democràcia.

A l’enquesta de Gad3 publicada a La Vanguardia a principis de juliol mostra els diferents grups que componen l’escenari. D’una banda, els independentistes, el 38% dels entrevistats que donen suport a un referèndum unilateral. Són dos milions, sense considerar el més que possible biaix de la mostra (que en totes les enquestes tendeix a infrarrepresentar el vot de C’s i del PP). Són una mica més que els sí-sí del 9N. En la mateixa enquesta, casi 2,4 milions diuen que votarien afirmativament a la pregunta que s’ha anunciat que es plantejarà l’1-O, i uns 2,6 milions creuen que l’1-O es portarà fins al final.

Aquest és el bloc independentista. No és homogeni, evidentment. Dins seu hi ha els que creuen que la millor solució per a Catalunya és la independència, que serien prop de 1,5 milions (és a dir, que més d’un milió de membres del bloc no ho creurien). I fins i tot, entre aquests hi ha els convençuts, els que creuen que el “procés” acabarà efectivament amb la independència a curt termini (són uns sis-cents cinquanta mil). Són cercles concèntrics, com en totes les agrupacions humanes, definits en funció de la proximitat amb la idea central que cohesiona i dóna sentit al grup. Al nucli els convençuts, al voltant els durs, més enllà els pragmàtics, i encara més enllà els passavolants i els companys de viatge.

Aquests últims són els que tenen a les seves mans el futur del moviment. Tres-cents cinquanta mil, segons Gad3, que no votarien a favor l’1-O, però hi participarien. Si ho acabessin fent, l’operació fregaria els tres milions de participants, és a dir, passaria de la meitat del cens. És a dir, seria un èxit.

Atraure’ls, tanmateix, crea tensions a l’interior d’un bloc ample i divers com l’independentista, que en cinc anys de vida ha generat unes dinàmiques pròpies, que restringeixen el camp de maniobres dels seus propis dirigents.

En l’hora final, el “procés” es troba en un atzucac. D’una banda, és evident des del punt de vista estratègic, que necessita comptar amb forces més enllà del seu propi cercle si no vol convertir l’1-O en un nou 9N i veure’s abocat a una reculada potser definitiva (no de l’independentisme, però sí del “procés” com a operació política). Però de l’altra, l’evolució del propi “procés” l’ha conduit a un enduriment (natural en els processos basats en l’acció-reacció) de les posicions i a una destil·lació de les propostes. Un exemple, la defenestració del conseller Baiget i en general l’assetjament per part dels puristes a tot aquell que manifesti poc convenciment o cert titubeig.

Els durs han guanyat la partida als pragmàtics, els accelerats als calmats. Per la pròpia dinàmica. Perquè després de 2015 el “procés” ha necessitat marcar fites cada cop més atrevides, per por que el moviment es desfés, o perdés els efectius menys convençuts de la consecució de l’objectiu final. D’aquí el termini dels divuit mesos i l’aposta per la desobediència, manllevada a la CUP. O el “procés” accelera, crema etapes, opta pel “o caixa o faixa”, o la base de suport trontolla.

El problema és que aquesta accelerada que blinda els propis pot acabar segellant l’entrada als altres. I el “procés” no podrà sobreviure sense aquests altres, sense els imprescindibles. D’aquí que des de l’independentisme es practiqui la dutxa escocesa amb el món de fora (especialment amb l’espai dels comuns, el més proper dels allunyats). Un dia se’ls convida a participar i al dia següent se’ls acusa de traïdors a la pàtria. 

El combat per l’anima d’aquest segment definirà l’èxit o el fracàs del 1-O i també definirà la mena de país que som (i que serem en el futur proper). Definirà si el “procés” acaba caient en mans dels intransigents, que entenen que la consecució de l’objectiu final és innegociable i que tot, absolutament tot, ha de sotmetre’s a aquest: des de la independència dels mitjans de comunicació públics i de l’administració pública, als fonaments de la democràcia parlamentària. Definirà si som una societat de blocs enfrontats (i empatats) o som capaços de generar majories amples. Definirà si som un país que es divideix en trinxeres de “patriotes” i “traïdors”, de “demòcrates” i “unionistes”, o considerem legítimes totes les posicions. Això no va només de la independència, ni molt menys de les lleis i de la constitució. Va de nosaltres. De què som i què volem ser.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada