14 de juliol 2017

Els imprescindibles (II)



Estem assistint en directe a l’etapa de purificació del “procés”. És l’últim estadi de la destil·lació, després del qual el “procés” quedarà net de tebis i de porucs. És la mateixa evolució que han patit els processos revolucionaris. La francesa també va passar per aquest procés, quan els jacobins van acusar els girondins de contrarevolucionaris, de tebis, de pragmàtics, de no prou convençuts. El mateix que la russa de fa cent anys.

Tots aquest processos segueixen una línia igual. El moviment, en origen majoritari i d’alliberament, va endurint-se a mesura que es fan patents les dificultats. Apareix la facció purista, la dels integristes que no volen cedir en res, que porten la flama de la puresa revolucionària, que estan disposat a la immolació. Aquesta facció, una minoria al començament, esdevé majoritària a mesura que el moviment s’estanca, i que el contrari no cedeix. Els durs es legitimen a mesura que el moviment no avança, a la mateixa velocitat que els pragmàtics perden arguments i raons. El moviment llavors comença a “depurar-se”, a alliberar-se dels elements “corromputs”. L’estadi final és el domini del moviment per part de la facció intransigent, un cop purgats els tebis, acusats de quintacolumnistes, de traïdors també, de col·laboradors amb l’enemic (de la pàtria, de la classe obrera, de la revolució, tant se val).

El “procés” independentista sembla que entra en aquesta fase amb la substitució dels consellers (conselleres majoritàriament) que es mostren menys entusiastes a arribar fins al final, peti qui peti. Han guanyat els durs, els convençuts. Baiget va ser el primer, però no ha estat l’únic, a la vista del que passarà avui a Palau.

La pregunta és si darrera d’aquest procés de destil·lació en la direcció del moviment independentista hi ha un gran titellaire que mou els fils, que segueix un full de ruta dissenyat de fa temps i executat magistralment, o simplement el “procés” ha generat una dinàmica pròpia, els seus líders s’han vist atrapats per la necessitat d’anar fent apostes cada cop més arriscades i més altes per mantenir mobilitzat el bloc ciutadà que dóna sentit al “procés”. I aquesta dinàmica ha esdevingut mortal per al propi “procés”, aïllant-lo, convertint-lo en un moviment auto-referencial, que només s’explica a si mateix i per a si mateix, sense capacitat de connexió amb els que no hi estan integrats i no hi participen.

Sovint l’explicació més senzilla és la vàlida, tot i que fa temps que les interpretacions conspiranoiques tenen més audiència. Pensar en un comitè secret que ho té tot pensat i que ho executa amb mà de ferro és molt més sexy que suposar que són les dinàmiques de les accions d’uns i altres el que acaba decidint les possibilitats a l’abast dels actors. En aquest sentit, seria els propis moviments (o els no moviments) dels involucrats el que restringiria les opcions de cadascun d’ells.

Això no vol dir que no existeixin els comitès (com existeixen les clavegueres, plenes de rates, ministres miserables i èmuls d’Anacleto). Segurament que sí. Ara, la seva capacitat de dirigir fins l’últim racó del “procés”, de definir-ne la successió d’etapes, de moure tots i cadascun dels fils que en componen la troca, no és absoluta (per més que algun dels seus components els pugui fatxendejar del seu poder).

La pregunta que flota a l’aire és quines conseqüències tindrà el que passarà avui entre els ciutadans que componen la base de suport al “procés”. No ho sabem. Es pot pressentir que n’hi haurà, que de la mateixa manera que es produeix la purificació en l’elit independentista, pot produir-se un moviment similar en la base. No és automàtic, però. Qui pensi que la defenestració dels tebis al capdamunt es traslladarà de manera mecànica escala avall, va errat. Això no funciona així, i menys en aquests temps nostres on la separació entre elit i base és tan evident i les cadenes de transmissió tan febles.

Ara bé, malgrat que no es pugui determinar l’abast de la repercussió, sembla evident que n’hi haurà entre els prop del milió d’electors que estan disposats a votar afirmativament l’1-O tot i que no considerin que la millor solució sigui la independència, o el 1,4 milions que diuen ser independentistes, però no “de tota la vida” (sondeig Gesop per a El Periódico de desembre de 2016).

I cal considerar també el futur immediat. Si el procés de purificació s’atura aquí i avui o continua. Si els consellers caiguts són escarnits a la plaça pública virtual pels integristes, titllats de traïdors, d'unionistes i tota la corrua d’adjectius habituals. Caldrà veure si la pressió, que ara ha passat a l’interior del bloc independentista, fa saltar més peces. El que sembla evident és que la sortida dels pragmàtics dóna més poder als durs, que l’exerciran, convertits a partir d’ara no només en els guardians de les essències sinó en la columna vertebral del “procés” (i en la seva policia política, disposada a fer la prova del cotó a tot aquell sospitós de tebior revolucionària).

I també cal considerar el futur a mig i llarg termini. Amb l’operació d’avui el PDeCat queda més tocat que ahir (que ja és dir). La seva posició en l’entramat independentista, sospitosa d’entrada a ulls dels més purs (ERC, la CUP), és més feble que mai. I és més dura la fractura interna entre el nucli al voltant de Mas, la nova direcció (feblíssima) i el sector menys convençut (que ja havia perdut bona part dels efectius en el traspàs de CDC a PDeCat). 

ERC, en canvi, surt reforçada, perquè ha mantingut la determinació política amb el "procés", la cohesió interna i la fortalesa del lideratge de Junqueras (un rècord històric en el partit). Ara bé, la seva posició és avui més dura que ahir. Ha blindat els seus, però pot córrer el risc de tancar-se l’accés als segments menys convençuts de l’electorat, que en definitiva són els que permeten crear majories sòlides al Parlament... si és que hi ha Parlament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada