14 de juliol 2017

Els imprescindibles (II)



Estem assistint en directe a l’etapa de purificació del “procés”. És l’últim estadi de la destil·lació, després del qual el “procés” quedarà net de tebis i de porucs. És la mateixa evolució que han patit els processos revolucionaris. La francesa també va passar per aquest procés, quan els jacobins van acusar els girondins de contrarevolucionaris, de tebis, de pragmàtics, de no prou convençuts. El mateix que la russa de fa cent anys.

Tots aquest processos segueixen una línia igual. El moviment, en origen majoritari i d’alliberament, va endurint-se a mesura que es fan patents les dificultats. Apareix la facció purista, la dels integristes que no volen cedir en res, que porten la flama de la puresa revolucionària, que estan disposat a la immolació. Aquesta facció, una minoria al començament, esdevé majoritària a mesura que el moviment s’estanca, i que el contrari no cedeix. Els durs es legitimen a mesura que el moviment no avança, a la mateixa velocitat que els pragmàtics perden arguments i raons. El moviment llavors comença a “depurar-se”, a alliberar-se dels elements “corromputs”. L’estadi final és el domini del moviment per part de la facció intransigent, un cop purgats els tebis, acusats de quintacolumnistes, de traïdors també, de col·laboradors amb l’enemic (de la pàtria, de la classe obrera, de la revolució, tant se val).

El “procés” independentista sembla que entra en aquesta fase amb la substitució dels consellers (conselleres majoritàriament) que es mostren menys entusiastes a arribar fins al final, peti qui peti. Han guanyat els durs, els convençuts. Baiget va ser el primer, però no ha estat l’únic, a la vista del que passarà avui a Palau.

La pregunta és si darrera d’aquest procés de destil·lació en la direcció del moviment independentista hi ha un gran titellaire que mou els fils, que segueix un full de ruta dissenyat de fa temps i executat magistralment, o simplement el “procés” ha generat una dinàmica pròpia, els seus líders s’han vist atrapats per la necessitat d’anar fent apostes cada cop més arriscades i més altes per mantenir mobilitzat el bloc ciutadà que dóna sentit al “procés”. I aquesta dinàmica ha esdevingut mortal per al propi “procés”, aïllant-lo, convertint-lo en un moviment auto-referencial, que només s’explica a si mateix i per a si mateix, sense capacitat de connexió amb els que no hi estan integrats i no hi participen.

Sovint l’explicació més senzilla és la vàlida, tot i que fa temps que les interpretacions conspiranoiques tenen més audiència. Pensar en un comitè secret que ho té tot pensat i que ho executa amb mà de ferro és molt més sexy que suposar que són les dinàmiques de les accions d’uns i altres el que acaba decidint les possibilitats a l’abast dels actors. En aquest sentit, seria els propis moviments (o els no moviments) dels involucrats el que restringiria les opcions de cadascun d’ells.

Això no vol dir que no existeixin els comitès (com existeixen les clavegueres, plenes de rates, ministres miserables i èmuls d’Anacleto). Segurament que sí. Ara, la seva capacitat de dirigir fins l’últim racó del “procés”, de definir-ne la successió d’etapes, de moure tots i cadascun dels fils que en componen la troca, no és absoluta (per més que algun dels seus components els pugui fatxendejar del seu poder).

La pregunta que flota a l’aire és quines conseqüències tindrà el que passarà avui entre els ciutadans que componen la base de suport al “procés”. No ho sabem. Es pot pressentir que n’hi haurà, que de la mateixa manera que es produeix la purificació en l’elit independentista, pot produir-se un moviment similar en la base. No és automàtic, però. Qui pensi que la defenestració dels tebis al capdamunt es traslladarà de manera mecànica escala avall, va errat. Això no funciona així, i menys en aquests temps nostres on la separació entre elit i base és tan evident i les cadenes de transmissió tan febles.

Ara bé, malgrat que no es pugui determinar l’abast de la repercussió, sembla evident que n’hi haurà entre els prop del milió d’electors que estan disposats a votar afirmativament l’1-O tot i que no considerin que la millor solució sigui la independència, o el 1,4 milions que diuen ser independentistes, però no “de tota la vida” (sondeig Gesop per a El Periódico de desembre de 2016).

I cal considerar també el futur immediat. Si el procés de purificació s’atura aquí i avui o continua. Si els consellers caiguts són escarnits a la plaça pública virtual pels integristes, titllats de traïdors, d'unionistes i tota la corrua d’adjectius habituals. Caldrà veure si la pressió, que ara ha passat a l’interior del bloc independentista, fa saltar més peces. El que sembla evident és que la sortida dels pragmàtics dóna més poder als durs, que l’exerciran, convertits a partir d’ara no només en els guardians de les essències sinó en la columna vertebral del “procés” (i en la seva policia política, disposada a fer la prova del cotó a tot aquell sospitós de tebior revolucionària).

I també cal considerar el futur a mig i llarg termini. Amb l’operació d’avui el PDeCat queda més tocat que ahir (que ja és dir). La seva posició en l’entramat independentista, sospitosa d’entrada a ulls dels més purs (ERC, la CUP), és més feble que mai. I és més dura la fractura interna entre el nucli al voltant de Mas, la nova direcció (feblíssima) i el sector menys convençut (que ja havia perdut bona part dels efectius en el traspàs de CDC a PDeCat). 

ERC, en canvi, surt reforçada, perquè ha mantingut la determinació política amb el "procés", la cohesió interna i la fortalesa del lideratge de Junqueras (un rècord històric en el partit). Ara bé, la seva posició és avui més dura que ahir. Ha blindat els seus, però pot córrer el risc de tancar-se l’accés als segments menys convençuts de l’electorat, que en definitiva són els que permeten crear majories sòlides al Parlament... si és que hi ha Parlament.

13 de juliol 2017

Els imprescindibles



L’èxit o el fracàs del 1-O (i de tota la operació política del “procés”) el decidirà la taxa de participació. Certament, els convocants han anunciat que la propera “llei del referèndum” no exigirà un mínim de participació per a què els resultats puguin considerar-se vàlids, però a ningú se li escapa (i a ells els primers) que si la convocatòria no aplega a més de la meitat dels convocats (el cens electoral català, aquest cop sense estrangers ni menors d’edat) el seu resultat polític serà nul.

La clau de volta del “procés”, de l’operació política muntada damunt de la mobilització ciutadana iniciada el 2010 i que va agafar l’embranzida definitiva dos anys més tard, queda definitivament en mans d’un segment de prop de mig milió d’electors. Ells seran els que decidiran la sort del país. Si no acudeixen a la crida del 1-O, es produirà l’escenari que més temen els independentistes, un 9N bis, la constatació que tres anys més tard no han aconseguit sumar ni un actiu més al “procés”. Si això passa, el moviment quedarà tocat de mort, malgrat els intents de reanimació que (segur) practicaran els directors de l’operació i els seus corifeus. Si, en cas contrari, aquest mig milió finalment compareix, l’objectiu final del “procés” haurà quedat legitimat i entrarem en una fase per a la qual no hi ha mapes, més enllà de l’anunci que el govern de la Generalitat es compromet a declarar la independència en dos dies.

La situació actual és fruit de la rectificació de finals de 2015. Hi ha un abans i un després d’aquesta data en el “procés”. Les eleccions autonòmiques i generals de setembre i desembre, respectivament, posen en evidència els límits de l’independentisme i l’obliguen a redefinir el full de ruta cap a l’objectiu. L’opció per la via del referèndum, malgrat que mai no s’hagi assumit públicament, és fruit de la feblesa numèrica del bloc independentista, exposada cruament a les eleccions i reblada amb la no investidura de Mas el gener de 2016.

La constatació que no n’hi ha prou amb les forces pròpies és la que obre la porta al referèndum, no com a opció volguda, sinó com l’única opció possible per mantenir viu el “procés”. D’aquí que es canviï l’accent de la independència a la democràcia.

A l’enquesta de Gad3 publicada a La Vanguardia a principis de juliol mostra els diferents grups que componen l’escenari. D’una banda, els independentistes, el 38% dels entrevistats que donen suport a un referèndum unilateral. Són dos milions, sense considerar el més que possible biaix de la mostra (que en totes les enquestes tendeix a infrarrepresentar el vot de C’s i del PP). Són una mica més que els sí-sí del 9N. En la mateixa enquesta, casi 2,4 milions diuen que votarien afirmativament a la pregunta que s’ha anunciat que es plantejarà l’1-O, i uns 2,6 milions creuen que l’1-O es portarà fins al final.

Aquest és el bloc independentista. No és homogeni, evidentment. Dins seu hi ha els que creuen que la millor solució per a Catalunya és la independència, que serien prop de 1,5 milions (és a dir, que més d’un milió de membres del bloc no ho creurien). I fins i tot, entre aquests hi ha els convençuts, els que creuen que el “procés” acabarà efectivament amb la independència a curt termini (són uns sis-cents cinquanta mil). Són cercles concèntrics, com en totes les agrupacions humanes, definits en funció de la proximitat amb la idea central que cohesiona i dóna sentit al grup. Al nucli els convençuts, al voltant els durs, més enllà els pragmàtics, i encara més enllà els passavolants i els companys de viatge.

Aquests últims són els que tenen a les seves mans el futur del moviment. Tres-cents cinquanta mil, segons Gad3, que no votarien a favor l’1-O, però hi participarien. Si ho acabessin fent, l’operació fregaria els tres milions de participants, és a dir, passaria de la meitat del cens. És a dir, seria un èxit.

Atraure’ls, tanmateix, crea tensions a l’interior d’un bloc ample i divers com l’independentista, que en cinc anys de vida ha generat unes dinàmiques pròpies, que restringeixen el camp de maniobres dels seus propis dirigents.

En l’hora final, el “procés” es troba en un atzucac. D’una banda, és evident des del punt de vista estratègic, que necessita comptar amb forces més enllà del seu propi cercle si no vol convertir l’1-O en un nou 9N i veure’s abocat a una reculada potser definitiva (no de l’independentisme, però sí del “procés” com a operació política). Però de l’altra, l’evolució del propi “procés” l’ha conduit a un enduriment (natural en els processos basats en l’acció-reacció) de les posicions i a una destil·lació de les propostes. Un exemple, la defenestració del conseller Baiget i en general l’assetjament per part dels puristes a tot aquell que manifesti poc convenciment o cert titubeig.

Els durs han guanyat la partida als pragmàtics, els accelerats als calmats. Per la pròpia dinàmica. Perquè després de 2015 el “procés” ha necessitat marcar fites cada cop més atrevides, per por que el moviment es desfés, o perdés els efectius menys convençuts de la consecució de l’objectiu final. D’aquí el termini dels divuit mesos i l’aposta per la desobediència, manllevada a la CUP. O el “procés” accelera, crema etapes, opta pel “o caixa o faixa”, o la base de suport trontolla.

El problema és que aquesta accelerada que blinda els propis pot acabar segellant l’entrada als altres. I el “procés” no podrà sobreviure sense aquests altres, sense els imprescindibles. D’aquí que des de l’independentisme es practiqui la dutxa escocesa amb el món de fora (especialment amb l’espai dels comuns, el més proper dels allunyats). Un dia se’ls convida a participar i al dia següent se’ls acusa de traïdors a la pàtria. 

El combat per l’anima d’aquest segment definirà l’èxit o el fracàs del 1-O i també definirà la mena de país que som (i que serem en el futur proper). Definirà si el “procés” acaba caient en mans dels intransigents, que entenen que la consecució de l’objectiu final és innegociable i que tot, absolutament tot, ha de sotmetre’s a aquest: des de la independència dels mitjans de comunicació públics i de l’administració pública, als fonaments de la democràcia parlamentària. Definirà si som una societat de blocs enfrontats (i empatats) o som capaços de generar majories amples. Definirà si som un país que es divideix en trinxeres de “patriotes” i “traïdors”, de “demòcrates” i “unionistes”, o considerem legítimes totes les posicions. Això no va només de la independència, ni molt menys de les lleis i de la constitució. Va de nosaltres. De què som i què volem ser.