França 2017: apunts ràpids sobre la primera volta

1. La nova normalitat

Les dades de la primera volta apunten a un nou equilibri de forces, marcat per l’enfonsada del suport als partits tradicionalment dominants (en conjunt han perdut més d’onze milions de vots) i el seu transvasament a noves forces (Macron) o a forces situades als extrems i que mai no havien ocupat posicions de govern (Le Pen i Mélenchon).

El correctiu més dur se l’han endut els socialistes, esquinçats entre l’esquerra i els moderats. Els conservadors neogaullistes, tanmateix, han aguantat millor. És un escenari molt similar a l’observat a Espanya. Entre 2008 i 2016 el PSOE ha perdut més de la meitat del vot, mentre que el PP n’ha perdut una quarta part. A França, els gaullistes han cedit el 23% del vot de 2007 (quan va ser escollit president Sarkozy), mentre que als socialistes, que han perdut més del 80%, els ha perjudicat el sistema electoral majoritari.

Més enllà dels percentatges concrets, sembla evident que es tracta de la mateixa tendència. Els dos grans partits de les darreres dècades han perdut força, però els socialistes han estat els més perjudicats, perquè les polítiques que s’han dut a terme per sortir de la crisi han suposat una fractura moral de l’ideari que tradicionalment han defensat els partits socialistes. Mentre que per als conservadors l’austeritat, la devaluació salarial i les retallades en polítiques socials no suposen una contradicció amb els seus pressupostos tradicionals, per als socialistes signifiquen (i aquí hi ha els resultats) un harakiri ideològic en tota regla.

2. Els votants els prefereixen nous

Els resultats d’aquest diumenge han donat la raó al que apuntaven les enquestes, i mostren uns transvasaments bastants evidents.

Si es pren el vot de la dreta i l’extrema dreta i se’l compara amb la primera volta de 2012, s’observa que és la mateixa magnitud, prop de disset milions de vots. La diferència rau en la distribució entre les candidatures. Si el 2012 la majoria d’aquest bloc va optar clarament per Sarkozy (casi sis de cada deu), ara s’han repartit més: el 45% per a Le Pen, el 42% per a Fillon i el 10% per a Dupont-Aignan (1,7 milions de vots, poca broma).

El mateix ha passat a l’esquerra, tot i que amb alguna diferència. El 2012, prop de setze milions de votants van optar per les candidatures de l’esquerra, des de Lluita Obrera al PS. De tots ells, dues tercera parts van es van decantar per Hollande. Ara el bloc del vot a les forces d’esquerra ha quedar reduït a uns deu milions, ja que una part significativa del vot a Hollande ha optat pel centrista Macron. Aquest segment (uns sis milions de vots) és el que manca al bloc de l’esquerra. Aquests, juntament amb els tres milions que el 2012 van votar al centrista Bayrou, expliquen el resultat de Macron.

Més enllà d’això, en el conjunt (delmat) del vot a les candidatures d’esquerra s’ha produït també un canvi profund dels equilibris. Si el 2012, dèiem, que dues terceres parts van optar per Hollande, ara els deu milions de l’esquerra han optat clarament per la proposta encapçalada per Mélenchon: set de cada deu han optat per ell. Fins i tot si el socialista Hamon hagués aconseguit retenir tots els sis milions que se li han escapat cap a Macron, el PS només hauria pogut retenir la meitat de tot el bloc de votants de l’esquerra.

Així doncs, tant a esquerra com a dreta, el càstig dels votants ha seguit una mateixa lògica: han abandonat els partits “vells” per experimentar amb opcions noves.

3. Retorn al 2002?

La classificació de Marine Le Pen per a la segona volta (i l’eliminació del candidat socialista) porta aires de la convocatòria de 2002, quan Jospin va ser desplaçat per Le Pen pare. Ara bé, no es pot parlar d’un retorn a la dinàmica de fa quinze anys.

En primer lloc, perquè llavors la confrontació política no s’establia en l’eix establishment/antiestablishment, de manera que Le Pen podia aparèixer com un accident momentani, que es va poder solucionar amb l’alçament del front republicà, que donà a Chirac més del 80% dels vots a la segona volta.

Ara la història és diferent, d’aquí que sigui una mica més complicat bastir el front republicà. No només per Mélenchon i els seus dubtes a donar suport a Macron (dubtes que s’expliquen perquè prop de la meitat dels seus votants no està disposat a votar per un candidat que representa “la casta”). El 2002, Le Pen pare va obtenir menys de cinc milions de vots. Ara, la filla n’ha obtingut dos milions i mig més. Segons les enquestes, hauria estat la més votada a la primera volta entre els que tenen de vint-i-cinc a cinquanta anys, entre els empleats i obrers, entre els aturats i els que tenen menys estudis.

Si fa quinze anys la derrota de Le Pen pare a la segona volta va ser total, ara no sembla que pugui se tan fàcil. Les estimacions per Macron ronden el 60% i Marine Le Pen s’enfila al 40% amb certa facilitat. I entre els dos les enquestes mostren un gruix de vot no decidit important, proper als cinc milions de sufragis, la majoria votants de Fillon i de Mélenchon.

4. Macron i el fantasma de Hillary

Les possibilitats que Le Pen superi Macron a la segona volta són molt remotes, certament. Però existeixen. La clau estarà en la capacitat del candidat centrista per sumar suports des de l’esquerra i la dreta. Suports que no pot donar per obtinguts malgrat els pronunciaments d’anit de Fillon i Hamon. Els electorats ja no segueixen cegament les consignes dels seus líders, de manera que Macron se’ls haurà de guanyar en aquestes dues setmanes de campanya.

La clau estarà en la mobilització, i aquí li pot jugar en contra la certesa de la seva victòria. Hi ha molt votant socialista (i possiblement gaullista) a qui no agraden les propostes de Macron i que només estaria disposat a optar per ell si hi ha un perill real de victòria de Le Pen. Si aquest perill no es materialitza a les enquestes, si Macron va com una bala cap a una victòria segura i es confia, podria ser que una part d’aquest vot (impossible saber-ne la magnitud) prefereixi quedar-se a casa. En aquest cas, les possibilitats de sorpresa augmenten.

Faria bé Macron de no oblidar els errors de la campanya de Hillary Clinton.

5. Un president sense partit

En qualsevol cas, el 6 de maig no acaben els maldecaps per a Macron, ja que l’11 i el 18 de juny s’han de celebrar les eleccions legislatives, i Macron corre el risc de convertir-se en un president sense grup parlamentari, el que li podria complicar bastant la vida tenint en compte l’arquitectura institucional de la Cinquena república.

Així, és molt probable que la campanya per a la segona volta li serveixi al president in pectore per anar recollint suports de líders territorials amb la vista a confegir un partit que li pugui assegurar una certa estabilitat durant el seu quinquenat.

De tota manera, el més probable és que el futur president Macron es trobi amb dos problemes, un de nou i un de vell. El primer, el nou, és el fet que la nova Assemblea Nacional presenti una pluralitat de forces superior a l’habitual. Tot i que el sistema majoritari a doble volta restringeix l’accés a la representació, hi ha una clara tendència a la dispersió en el vot. S’ha comprovat a Espanya, on les restriccions del sistema electoral no han impedit que tant Podemos com C’s (encara que menys) tinguin una presència significativa al Congrés, tot competint amb PP i PSOE fins i tot en aquelles províncies que semblaven reservades als dos grans. Si la dinàmica segueix a França, és més que probable que tinguem una Assemblea Nacional més atomitzada del costum.

El segon problema, el vell, és la tradicional indisciplina dels parlamentaris francesos (en part, culpa del sistema electoral, que els fa més dependents dels electors de la seva circumscripció que dels líders del grup). Això podria ser bo, en el sentit que Macron podria comptar per apuntalar el seu govern amb dissidents del PS i dels gaullistes. Però també suposaria un problema per a un president que comptaria amb un partit-Frankenstein, composat de peces de procedència diversa i unit únicament pel poder.

No seria d’estranyar que a mesura que discorre el quinquenat s’aixequin veus per a un reforçament dels poders presidencials front a un parlament “ingovernable”. No trigarem a llegir editorials sobre els perills de tornar a la Quarta República i als seus governs febles. Al temps.

6. Enquestes: les velles dames gaudeixen de molt bona salut

No se n’ha sentit res. Després de les eleccions presidencials als Estats Units es va aixecar un cor d’indignació. Les enquestes fallen, les enquestes menteixen. Ràpids els enterramorts van córrer a llençar paletades de terra sobre els instituts demoscòpics. Les enquestes eren un mètode superat, d’un altre temps. El nou món, el de les xarxes socials i la informació instantània, no es podia capturar per unes tècniques tan ineficients i imperfectes.

De res va servir posar damunt la taula l’evidència que les enquestes no havien fallat als Estats Units. El cor va dictar sentència: les enquestes estaven superades. Els espavilats van començar a vendre el seu fum: el que es porta ara són els algoritmes basats en el big data, abocar els bits a la coctelera i agitar-la convenientment, com si es tractés d’una feina de xaman, la fórmula de la coca-cola.

Doncs vet aquí que les velles, passades de moda, gens glamuroses enquestes l’han tornat a encertar. I malgrat aquest èxit, no ens estarem de dir que les enquestes no serveixen com a oracles, o no principalment. Malgrat que les rebreguin i les facin servir per al que no serveixen, malgrat que les vulguin reduir a una única xifra i a un titular, les enquestes segueixen sent una arma meravellosament útil per saber què passa, per entendre com són les coses i per intuir tendències de futur.

7. Els nous votants

D’aquestes tendències de futur que capten les enquestes, n’hi ha una que sobresurt arreu, i que explicaria algunes de les novetats que veiem, a França i a Espanya: hi ha un vot nou que creix i es consolida, que té un perfil diferenciat del precedent.

És un vot espasmòdic, que no s’està quiet, que salta d’una opció a una altra amb enorme facilitat, en part perquè és un vot que no està subjecte a condicionants previs (classe social, origen). És un vot que ha aprés a votar com a aprés a consumir: ràpid i sense fidelitat. Un vot que ha crescut en una època sense grans ideologies explicatives, que ha entès (perquè així li ho han dit) que la democràcia no és un concepte moral sinó una relació de guanys i pèrdues (com tot en la seva vida). Tant dónes, tant has de rebre, i quan no reps, no dónes. És un vot cínic i individualista, poc amic dels partits tal i com els coneixem, que no pertany si no vol, que no accepta les jerarquies imposades ni les limitacions. Un vot que té en alta consideració la seva opinió, que s’informa a través d’un repertori propi de mitjans i que desconfia de les grans cadenes.

Aquest vot està cridat a créixer en les properes dècades, i a reemplaçar el vot dels que van viure els anys gloriosos de l’Estat del benestar. Aquest és el vot del malestar i del consumisme que no ha vist la cara de la democràcia sinó la seva creu. A França, l’ha explicat magníficament el sociòleg Vincent Tiberj.

França 2017: l’inèdit és el nou normal

Falten tres dies per la primera volta d’unes eleccions presidencials franceses marcades per la novetat i la incertesa. Novetat respecte de les anteriors convocatòries, però no respecte de la tendència global que ha marcat totes les eleccions celebrades els últims cinc anys. En aquest darrer sentit, les presidencials franceses semblen cridades a repetir el mateix guió que s’ha vist en pràcticament totes les conteses electorals arreu del món des de l’esclat de la crisi econòmica.

Un guió que té els mateixos ingredients arreu: afebliment profund del suport als partits que han dominat l’escena política en les últimes dècades; aparició d’un eix de divisió entre l’establishment i l’antiestablishment (la nova i vella política); ascens del suport a les formacions situades als extrems de l’arc partidista, tant de l’esquerra radical com de l’extrema dreta nacionalista i xenòfoba (el nacional populisme); sorgiment amb cert èxit electoral de noves forces, sovint articulades de manera laxa i a l’entorn d’un lideratge fort.

Aquests elements són visibles en pràcticament totes les eleccions celebrades els últims temps, tant a Europa com a d’altres llocs (els Estats Units, recentment). Evidentment, a cada país aquests elements han pres perfils diferents en funció de les característiques nacionals, els equilibris de forces i els sistemes electorals. Però no hi ha un sol cas que no presenti un quadre similar.

A França, l’escenari polític a les portes de les presidencials evidencia tots aquests ingredients, que fan del cas francès un capítol més d’aquesta tendència global, lligada no tant a la crisi econòmica iniciada el 2007, sinó també (i sobretot) a la crisi política derivada de l’assumpció per una part considerable de la ciutadania que el “sistema” tal i com està plantejat no garanteix les cotes de benestar a les que la societat s’havia acostumat durant els últims trenta o quaranta anys.

Això afecta sobretot els partits més significats amb el “sistema”, aquells que han dominat tradicionalment l’escenari polític. I d’aquests, els més afectats són els socialistes, que han vist caure el seu suport a cada elecció, començant amb el cas més dramàtic del PASOK grec i acabant amb els socialdemòcrates holandesos fa un mes.

Els socialistes francesos no s’escapen de la crema general i s’enfronten al que possiblement sigui el seu pitjor resultat en dècades (si les enquestes encerten). A Benoît Hamon se li estima un vot al voltant del 8%, el que podria significar uns dos milions i mig de sufragis. Això, si es confirma, suposaria que el PS hauria perdut més de set milions de vots respecte de la primera volta de 2012.

L’esclat de l’espai socialista és l’element central del canvi polític a França (com ho fou a Espanya el 2011), ja que habilita l’aparició de competidors, tant a esquerra com a dreta, que a la llarga transformen l’esquema de competència política. Així, l’aparició de Macron i el seu En Marche! no s’entén sense l’ensulsiada socialista, com tampoc s’entén l’ascens fulgurant de l’esquerra “insubmisa” de Mélenchon.

Hi ha qui diu que l’elecció de Hamon, de l’ala esquerra del PS, és la causa de la previsible desfeta socialista, però les enquestes mostren evidències en sentit contrari. L’antic espai del PS ja estava esquinçat abans de les primàries. En la llista de causes, sempre imperfecta, s’hi ha de comptar el quinquenat d’Hollande, que s’ha mostrat com el que se sospitava que era: un personatge gris, dubitatiu, a estones incapaç. Flamby en estat pur. Però seria injust culpa exclusivament Hollande. Al capdavall, la seva actuació no és molt diferent de la de molts dels presidents i primers ministres socialistes i socialdemòcrates (Obama inclòs), garratibats enmig de l’huracà de la crisi que s’ha endut l’estat del benestar i l’ha substituït pel precariat.

El dilema socialista no és només francès, és global. Arreu els partits socialistes es debaten entre aplicar una ortodòxia “amb rostre humà” o bé la ruptura i el front d’esquerres. El PS ha viscut aquesta escissió de forma dramàtica al llarg del mandat d’Hollande, amb un govern de perfil moderat (tant sota Ayrault com amb Valls) i una facció dissident esquerranosa (un centenar de diputats de l’Assemblea, poca broma). Així doncs, quan van arribar les primàries el PS ja estava profundament dividit.

I aquesta divisió la reflecteixen les enquestes des de finals de 2016. Una tercera part del vot d’Hollande a la primera volta de 2012 es mostrava clarament partidari de votar el moderat Macron, i només el 40% tenia intenció de votar Hamon. La resta es repartia entre l’esquerra de Mélenchon i el Front Nacional.

La diàspora del vot socialista s’ha reforçat a causa del sistema electoral francès, que castiga aquells candidats que no mostren possibilitats de classificar-se per a la segona volta. Així, la bola de neu del “vot útil” ha castigat les restes del que quedava del vot PS, primer reforçant el transvasament a Macron quan aquest supera Fillon a finals de febrer, i després obrint les portes a la fugida cap a Mélenchon a primers d’abril.

Intenció de vot dels que van votar Hollande a la primera volta 2012. Enquestes Ifop

A diferència dels socialistes, els conservadors han aguantat millor el tipus. I això que el seu candidat ha estat objecte d’una campanya d’assetjament a causa de la contractació de la seva dona i dels seus fills. Fillon ha resistit i les darreres enquestes mostren que conserva el 60% del vot a Sarkozy (que finalment ha acceptat donar-li suport molt a contracor). La resistència de Fillon és equivalent a la que han mostrat les diferents forces conservadores del continent (cas paradigmàtic, el PP espanyol). El nucli de suport gaullista ha aguantat, precisament perquè són els sustentadors del sistema, tant moralment com a beneficiaris. A Fillon l’aguanten els vells i els jubilats (entre els primers és de lluny el candidat amb més suport, prop del 40%). És l’opció del sistema front els que volen desmantellar-lo.

Precisament això, el desmantellament de l’actual sistema, la pulsió antiestablishment, és el que agermana opcions tan diferents com les de Le Pen, Mélenchon i Macron. Tots tres comparteixen la idea que, tal i com està plantejat, el sistema no funciona i cal refer-lo de dalt a baix. Ara bé, els tres divergeixen en les causes d’aquest mal funcionament del sistema. Per a Le Pen, el problema és la cessió de sobirania als “euròcrates de Brussel·les” i el perill de l’islamisme que estaria envaint Europa. Per a Mélenchon, la causa de tot és el capitalisme depredador. I per a Macron, el problema rauria en un Estat hipertrofiat que impedeix l’acció lliure del mercat.

Macron és l’element més interessant de l’oferta antiestablishment, perquè es tracta d’una opció creada des de l’establishment però simulant ser un reformista radical. És l’establishment transvestit. El cas que més s’hi aproxima podria ser el de C’s a Espanya. Macron apareix com una opció guanyadora que aglutina les classes actives (professionals, joves, urbans) descontentes amb el sistema, de manera que evita que acabin sent capturades pels dos extrems.

L’oferta de Macron ha aconseguit fer-se amb l’ala moderada de l’electorat del PS (Valls li ha donat suport) i l’espai del centre que en anteriors eleccions havia personificat François Bayrou, i que portava de sèrie un aire nou de crítica als partits tradicionals (socialistes i gaullistes). L’opció Macron, en canvi, no ha tingut tant d’èxit en l’espai conservador (només arrossega el 15% del vot Sarkozy de 2012), probablement per la composició més envellida d’aquest grup.

Procedència del vot a Macron segons record de vot 2012. En absolut

Sondeig Ifop 19 d’abril

L’èxit de Macron es basa tant en presentar-se com un radical com en tenir el suport del més granat de la gran banca i la indústria nacional. Això segon li ha permès desplegar una campanya aclaparadora, molt ben planificada (i generosament finançada), que ha comptat amb el suport inestimable dels mitjans de comunicació. Macron també s’ha beneficiat de l’escàndol de Fillon per avançar-lo en els sondeigs i projectar-se com l’únic rival de Le Pen, el que li ha garantit l’acumulació de suports primer de Bayrou, que en retirar-se va fer-lo créixer encara més, generant un nou espiral de “vot útil” des del camp socialista. En aquests sentit, els sondeigs han actuat com profecies auto-complides. 

El “vot útil” del PS cap a Macron ha acabat, paradoxalment, beneficiant Mélenchon, fins al punt de situar-lo amb possibilitats (més aviat escasses, segons la majoria de sondeigs) de disputar la segona volta. A mesura que es desinflava l’opció Hamon, més i més votants socialistes han anat passant cap a un Mélenchon que ha sabut recollir en la seva candidatura el malestar contra els governs Hollande i les conseqüències de la crisi. És curiosa l’analogia que es pot fer entre Mélenchon i el moviment “nuit debout” i Podemos i el moviment 15M.

Per la seva banda, Le Pen podria fins i tot acabar fora de la segona volta, malgrat que ha liderat les estimacions de vot fins fa un mes. La líder de l’extrema dreta pot acabar caient tot i ser la candidata amb una major taxa de fidelitat entre els seus (al voltant del 80% dels que la van votar el 2012 ara li tornaran a donar suport). El problema de Le Pen és que més enllà dels seus convençuts no té ningú. La seva ha estat una estratègia similar a la de Trump, però no ha pogut dominar l’agenda (com sí va fer Trump, o fins i tot Wilders als Països Baixos), ni en els temes a tractar (la seguretat, la immigració i el terrorisme han quedat molt per sota de l’atur i les polítiques socials*) ni en el domini de l’escena (Macron i no ella ha estat l’estrella d’aquesta campanya). 

Els escenaris, que fa un mes es reduïen a la confrontació entre Le Pen i Macron a la segona volta, ara semblen més oberts que mai. Fillon ha entrat a les travesses, i també Mélenchon, tot i que menys. En el fons, les previsions demoscòpiques a França pateixen el mateix mal que va assolar les enquestes a Espanya: és molt complicat, un autèntic esport de risc, ajustar les previsions d’un escenari amb nous actors (Macron) que fan que els automatismes del passat en el moviment dels electors ja no poden ser aplicables. L’estimació de Macron podria respondre a un fenomen de sobreexpressió dels seus votants? O podria passar això amb el vot a Mélenchon (com passava amb el vot de Podemos el 2015)? Té vot ocult Le Pen, veient el perfil del seu votant, que el faria menys procliu a respondre enquestes? O potser qui té vot ocult és Fillon?

Passi el que passi diumenge, passi qui passi a la segona volta, aquestes eleccions marcaran un clar trencament a l’escena política francesa, com ho han fet les últimes convocatòries arreu. Les eleccions legislatives hauran d’acabar de dibuixar l’equilibri de forces. Caldrà veure si Macron i els seus padrins seran capaços d’articular una força a partir del moviment En Marche! (si Macron és president i no compta amb un grup sòlid a l’Assemblea, patirà). Veurem quin paper jugaran els moderats del PS amb un Valls que podria no haver renunciat a tornar a ser primer ministre. Veurem com s’articula el moviment de Mélenchon (els precedents d’altres països li auguren tensions). I veurem com acaba el psicodrama socialista, que no s’acaba a França (en un mes hi ha elecció interna al PSOE).

Tot i les incògnites, aquestes presidencials ens deixaran vàries constatacions. La solidificació de l’eix establishment/antiestablishment com una dinàmica essencial del debat polític en una societat que reclama respostes i no n’obté (de moment). El rol cada cop més determinant de les enquestes i sondeigs d’opinió per dirigir el vot d’uns electors desorientats en un escenari nou i desconegut. L’eclosió de noves formes d’organització política, possiblement més adaptades a la nova societat que els partits tradicionals (fins i tot en la seva versió catch-all). I en definitiva, la consolidació d’un nou tipus de votant, que es mou per impulsos de gran potència però de curta durada, capaç de generar grans corriments de suport que s’esvaeixen dos segons després d’assolir l’objectiu.

*aquest text el vaig penjar abans de l'atac d'aquesta matinada als Camps Elisis. Veurem quin efecte té sobre el vot de Le Pen...