02 de març 2017

El procés té pressa


Junts pel Sí han decidit reformar el reglament del Parlament per poder promulgar la llei de la desconnexió sense debat previ. L’oposició no podrà fer esmenes, ni hi haurà  temps per a la discussió. L’objectiu és evitar que el TC pugui invalidar la llei abans aquesta no empari la convocatòria del referèndum d’independència. És una prova més de l’astúcia dels independentistes. Una astúcia que es carrega la democràcia. Però anem a pams.

La idea té sentit en el món mental de l’independentisme català, segons el qual a Catalunya no hi ha veritable oposició al referèndum. L’oposició és fora, és a Espanya. L’autèntica oposició a la majoria (?) independentista és “l’Estat”, de manera que ells fan la guerra amb aquest, no amb l’oposició parlamentària catalana. Aquesta, en definitiva, seria entesa com una mena de “cinquena columna de l’Estat”, com uns titelles de Madrid als quals se’ls pot ignorar perquè els que realment decideixen són els d’allà.

Aquesta idea serveix a la causa independentista tal i com servia històricament al nacionalisme pujolià. Els que no estan amb mi no són catalans. Ergo, tots els catalans estan amb mi. Bons i mals catalans. És el mateix. És la conseqüència natural de la divisió entre catalans i “unionistes” posada en pràctica pels independentistes des del començament del “procés”.

L’oposició al Parlament, doncs, no té dret a veu perquè no és legítima. Aquest és el sentit de la democràcia d’aquest bloc que diu lluitar-hi (love democracy). Possiblement la llei més important, com a mínim la més transcendent, que discutirà el Parlament català s’aprovarà precisament sense discussió.

Al “procés” el mata la pressa. Des del començament. #tenimpressa era un dels hashtags utilitzats a les concentracions massives dels independentistes i el títol d'un llibre d'Heribert Barrera. Tenim pressa. La pressa també va ser la benzina del full de ruta. Calia fer la independència en un any i mig, en divuit mesos. Córrer. Cremar etapes a tota màquina. Per què? Per por que es desinflés el moviment, bàsicament. Per por a què el pas del temps anés erosionant el suport ciutadà a un procés que calia fer avançar a ritme de transatlàntic, com una piconadora.

Precisament perquè el procés no avança calia imprimir-li més velocitat, reduir els terminis, mentre es llençaven eslògans que prometien la prompta arribada a la meta (a punt, ja hi som, ho tenim a tocar). La fixació amb la pressa demostrava la feblesa interna del moviment. Calia anar ràpid perquè no se’ns desfés a les mans. Calia anar ràpid perquè se sospitava que mai no es tindria una oportunitat igual per assolir l’objectiu anhelat. I calia anar ràpid per un altre motiu: perquè una de les potes del banc començava a deixar veure el corcó que l’estava buidant per dins.

En primer lloc, cal que el procés vagi ràpid per la simple dinàmica d’aquest. La base de tot el procés és la mobilització ciutadana, des de la diada de 2012. El procés independentista té sentit com a moviment massiu, per tant necessita d’un calendari plausible, d’unes fites en el temps que mantinguin el bloc en moviment, tens. D’aquí la impossibilitat de marcar fites a llarg termini, ni tan sols la fita final. Calia fixar capítols al calendari, dates “històriques” que permetessin mantenir la tensió dels participants.

Aquests darrers cinc anys han sovintejat les convocatòries a manifestar-se, a concentrar-se, a participar en centenars d’actes reivindicatius. Les agendes han permès que els independentistes es mantinguessin mobilitzats, malgrat que els avenços polítics eren escassos. No és coincidència que les legislatures durin menys de l’estipulat, malgrat que el govern compti amb prou suport parlamentari. Les convocatòries electorals també han servit per fornir el calendari, per donar aquesta sensació d’avenç, de mobilització permanent, que ha estat el que ha mantingut la base independentista. El procés només és possible en constant moviment.

Ara bé, després de cinc anys amb avenços escassos a nivell polític (algú pot defensar realment que avui som més a prop de la independència que el 2012? Realment?), el procés necessitava d’una acceleració. Ja no n’hi ha prou amb mantenir el bloc mobilitzat. Cal donar-li un horitzó, i que aquest sigui proper, que es pugui albirar, tocar amb la punta dels dits. D’aquí la pressa. Els participants del procés, cinc anys després de començat, necessiten entendre que no són a la roda del hàmster. Calia accelerar.

En segon lloc, els independentistes tenen pressa perquè no són majoria. La por a l’estancament del procés té dues dates claus: el 27 de setembre i el 20 de desembre de 2015. A partir de llavors, el procés s’accelera, perquè és l’única sortida que troben els seus dirigents per sortir del cul de sac que representa el no guanyar les eleccions “plebiscitàries”. El 48,7% és una llosa i la majoria dels Comuns a les generals la constatació que existeix un altre bloc, una majoria alternativa. En aquells moments (i amb la CUP vetant Artur Mas) el procés trontolla i els seus dirigents assumeixen que l’única sortida és la sortida endavant. No hi ha reformulació sinó tot el contrari. Dues tasses. Full de ruta. Finalment l’horitzó a tocar. En divuit mesos independents, sí o sí, peti qui peti.

Es podria haver optat per una altra solució. Obrir el camp i intentar acollir en el procés part de la majoria alternativa. De fet, el retorn al referèndum busca incorporar els “comuns” al projecte. Però és una jugada a mitges. Perquè per ampliar la base (imprescindible per assolir la majoria) és necessari alentir els terminis, i els processites no poden donar-se aquest luxe. No els ho permetria la seva base militant, els mobilitzats del primer dia als que se’ls hauria d’explicar que cinc anys de mobilitzacions no els han acostat a l’objectiu.

D’aquí que la reculada fins a la pantalla del referèndum es combini amb un reforçament de la velocitat i del calendari marcat al full de ruta. D’aquí, doncs, les dificultats dels “comuns” per assumir íntegrament els postulats independentistes, com ja li havia succeït a ICV abans del 9N. La pressa del procés li fa perdre llast, i al final el deixa únicament i exclusiva amb els convençuts. I els convençuts no sumen majoria.

És més, la pressa i l’acceleració aixequen la por entre els no independentistes, com ja es va poder comprovar el 27s. La velocitat és contrària al convenciment i a la seducció. El procés no podrà afegir cap més suport dels ja existents si no rebaixa la pressa o els plantejaments. I ni l’un ni l’altre són assumibles per la direcció processista, llançada a tota marxa com a única opció per mantenir les peces juntes i salvar el tinglado. La pressa és el que garanteix la supervivència del procés i dels seus dirigents.

Hi hauria un tercer element que empeny el procés a la pressa, i aquest és l’objectiu de salvar el que queda de l’antiga Convergència. El calendari que espera a l’antic partit dominant és terrorífic. El judici del cas Palau iniciat ahir promet destapar la claveguera de finançament irregular de la formació. Queda el procés del 3%, que cueja. A aquestes alçades sembla evident que la refundació ha estat un fracàs. Els nous dirigents s’han vist superats pels vells i hores d’ara és més que evident que Artur Mas torna a estar al timó (cap clar, cor calent, etc.), si és que mai l’havia deixat.

Les perspectives electorals del PDeCat són desastroses. La solució és doblar l’aposta, imprimir velocitat, que tot giri, que no hi hagi temps, que el procés acceleri cap al seu final en un crescendo on es pugui confondre tot, on tot sigui percebut per l’òptica d’amic-enemic del relat independentista. El 3% és una invenció de l’Estat, una persecució no a CDC, sinó a Catalunya. Altre cop l’assimilació entre el partit i la nació, entre Mas i la pàtria. Res de nou. El procés neteja la cara de CDC i dels seus dirigents, presentats com a màrtirs d’una operació de guerra bruta (el GAL!) contra la democràcia.

La idea de fons (compartida pel PP?) és salvar l’antiga Convergència, els dirigents de la qual apareixen com els grans damnificats del procés... a diferència dels líders d’ERC, als quals la fiscalia no persegueix, nets de pols i palla. Són Mas i els seus els que se la juguen per Catalunya i per la democràcia, els que baixen al fang i es juguen la carrera. I són ells els que estiren del carro del procés, els que fan les declaracions més abrandades, els plantejaments més agosarats, aprofitant l’altaveu i la tribuna que els brinden les querelles de la fiscalia estatal. Qualsevol diria que preparen unes eleccions on es dirimeixi el pes de cadascú dins del bloc independentista.

imatge: productesdelaterra.cat