31 de gener 2017

Apunts de 2017 (1a part): L'hora dels rebels



La sorprenent elecció de Benoît Hamon per encapçalar la candidatura socialista a les presidencials del proper maig a França no hauria de sorprendre. És coherent amb una tendència general de cicle, que abasta totes les democràcies i totes les tendències polítiques. Hamon tan sols n’és l’últim (fins avui) exemple. Representa la victòria del rebel contra l’aparell, contra la línia oficial del partit.

Hamon s’ha erigit en els últims anys en la cara de la dissidència interna al PS francès, el líder del grup de parlamentaris rebels (un centenar, poca broma), que han votat en contra de la legislació “reformista” impulsada per Hollande i Valls. La de Hamon, doncs, s’entén com la victòria de l’ala esquerra del PS front a l’ala centrista que encarnava Valls, i que ara queda en mans del dissident (ell també) Emmanuel Macron. En aquest sentit, Hamon se sumaria a la llista on hi ha Corbyn i Sanders (que, malgrat no haver guanyat, va ser capaç de posar-li les coses molt difícils a l’aparell demòcrata arrenglerat darrere Hillary Clinton).

Ara bé, les victòries rebels no poden restringir-se a l’espai de l’esquerra. Són arreu. Trump és un rebel, ens agradi o no. De fet, hauria de ser el sant patró dels rebels, una mena de reencarnació de James Dean (ja em perdonareu). És un personatge que s’enfronta a tothom, un outsider de manual que va eliminant rivals mentre fa camí cap a la nominació republicana, enfrontat als candidats més ben situats, als congressistes, a les “velles glòries”, a l’aparell, als mitjans que nodreixen la base republicana (l’enfrontament amb la totpoderosa Fox durant la campanya fou èpic). I finalment, en un duel a mort amb l’establishment i el “tot Washington” encarnat en Hillary Clinton, és capaç d’aconseguir la presidència dels Estats Units, el cim del poder polític planetari.

L’èxit dels rebels només s’entén pel bloqueig i la deslegitimació del sistema en aquesta eterna i extenuant post-crisi, que no sembla tenir final. La rebentada del sistema nascut de la revolució conservadora no ha trobat alternativa dins del sistema. El neoliberalisme és un cadàver, però reté la corona per incompareixença d’adversari. No hi ha alternativa, en això tenien raó els portaveus de capitalisme globalitzat. No n’hi ha... dins del sistema, o des del sistema. De manera que l’única possibilitat és que en sorgeixi una (o unes) des de fora del sistema. I això és el que són els rebels, una esmena a la totalitat d’un sistema que apareix a ulls de la majoria com incapaç de regenerar-se, de reformar-se.

Així, les eleccions (qualsevol elecció) es converteixen en plebiscits entre l’establishment i els rebels, entre els que defensen la bondat del statu quo i els que busquen la seva aniquilació. Tots comparteixen una mateixa idea: el sistema s’ha esfondrat, però tothom fa veure que segueix en peu, nosaltres assenyalarem l’emperador nu, desemmascarem “la Gran Mentida”.

Aquesta idea pot resseguir-se en tots els discursos rebels arreu del món, tant a Podemos com a Trump, i fins la CUP. L'autenticitat front el cinisme, la veritat sense embuts contra la correcció política, la desobediència front la injustícia. Aquests arguments tenen una enorme potència mobilitzadora i combativa. L’argument de l’establishment, en canvi, és reactiu, poruc, va sempre a la defensiva.

D'aquí que arreu també s'hagi imposat l'agenda rebel, de vegades impulsada pels propis partits del sistema (clarament el cas dels tories amb el Brexit), el que fa que les eleccions se celebrin en el territori rebel: a França tot apunta que la campanya girarà al voltant de la sobirania nacional i el paper de la Unió Europea, mentre que a Alemanya i a Holanda la immigració i els refugiats (convenientment barrejats) en seran els temes centrals.


foto: 20minutes.fr

1 comentari: