15 de desembre 2017

Apunts breus abans del 21D



Eleccions per a funcionaris i jubilats. Que aquesta convocatòria se celebri en dia feiner pot perjudicar uns col·lectius i beneficiar-ne altres. Entre els primers, els treballadors i els autònoms (sobretot els falsos autònoms). Entre els segons, funcionaris, jubilats i estudiants. No és tant una qüestió de ganes de participar (tothom en té), sinó de possibilitats de fer-ho, de disponibilitat horària. Entre els partits que podrien sortir perjudicats, C’s i ERC. Entre els possibles beneficiats, el PSC i JxCat.

La importància de poder quedar primer. Hi ha una part de l’electorat (considerable, i més en un escenari de forta mobilització i incertesa) que acostuma a decidir el seu vot en funció de qui té més possibilitats de guanyar. Voten a guanyador. És un comportament estès, i afecta tots els espais ideològics, tot i que amb major força als que estan menys significats (el “centre”). D’aquí la importància de les enquestes. Serveixen per descartar partits i per conduir aquest “vot a guanyador” cap a opcions concretes. Aquí C’s sembla clarament beneficiat. En canvi, en el bloc independentista, aquest vot ho tindrà més difícil per decidir-se.

C’s és un suflé? Les estimacions de C’s tenen els peus de fang en més d’un aspecte. Part de l’increment que se suposa als d’Arrimadas ve del PP. El problema és que el vot popular a la majoria de les enquestes (per no dir totes) és molt escàs. Això fa que el total de casos siguin molt pocs. Quan se’n calcula l’estimació, aquests casos escadussers acaben multiplicats per molt. Aquest vot multiplicat de forma forçada acaba engruixint les files de C’s. L’altre aspecte que podria estar inflant artificialment els d’Arrimadas és un possible fenomen de sobre-expressió de la intenció de vot. Passa sempre quan un partit està “de subidón”.

Decisions davant la mesa. Aquest cop hi haurà molt votant que acabarà decidint el seu vot davant la taula on s’exposen les llistes. Hi ha molt vot sense decidir, més que mai. I el panorama no ajuda a triar. L’oferta és diferent i variada i les possibilitats de cada partit són inhòspites. D’altra banda, la gent es vota al damunt. Resultat? Molts electors entraran al col·legi amb dues opcions al cap i s’ho acabaran jugant als xinos davant les llistes. Aneu als centres de votació i podreu veure’ls, palplantats davant la taula, fent pito pito. Els grups més grans seran els que dubtaran entre ERC i JxCat i entre C’s i el PSC. I atenció als que acabin agafant la butlleta dels Comuns creient que és la de Puigdemont (o a la inversa).

Revenja. Part de la mobilització que s’espera dijous ve d’un sentiment d’humiliació. A banda i banda. Hi ha ganes de tornar-la. Part dels independentistes conceben aquesta convocatòria com el partit de tornada de l’1-O i del 155. Se senten atacats, ferits, i ara volen venjança. La mateixa que busquen alguns votants anti-independentistes, que s’han sentit també atacats, silenciats i menyspreats durant tots aquests anys. L’ànsia de venjança és un sentiment molt poderós, però potser no és el més adequat per encarar una nova etapa.

L’error d’ERC, vist com ha anat la campanya, va ser no deixar que Puigdemont convoqués les eleccions el fatídic dijous 26 d’octubre. Si ho hagués fet, si Rufián hagués perdut el mòbil, possiblement ERC tindria assegurada la victòria en aquestes eleccions i no estaria patint com ara, veient que JxCat li escurça les distàncies a cada enquesta. Junqueras va apostar i tot sembla indicar que va errar. Se’n pot acabar sortint, però no amb l’avantatge que esperava.

El factor humà també juga. La progressió de JxCat no pot explicar-se sense el 26-O. Possiblement en aquell instant suprem, Puigdemont va decidir que, si se li presentava l’oportunitat, li tornaria a Junqueras la mala passada. I tant que li ha tornat!

L’altre error d’ERC va ser no vigilar l’esquena. La confiança és fatal i als republicans els en sobrava. Van creure que podien moure’s amb comoditat per l’espai independentista, perquè no creien que la llista de Puigdemont els pogués fer la competència, menys entre el grup d’independentistes convençuts. ERC va apostar per un discurs suau, abandonar la unilateralitat (“un invent de l’Estat”), i no va veure que deixava en safata a JxCat el sector dur. Puigdemont ha estat molt hàbil a conquerir aquest segment. El discurs del president legítim és imbatible (i el millor, inatacable per part d’ERC). El resultat és inversemblant: els durs dubten entre Puigdemont i la CUP, els moderats es decanten per Junqueras.

L’estratègia independentista durant tot el procés ha estat la de saltar pantalles constantment. Ara som a la del 155. La DUI ha quedat arraconada, per no dir totalment oblidada (només la recorda Riera). Saltar pantalles de manera successiva i a gran velocitat permet obviar les responsabilitats. Impedeix els temps morts, que conviden a pensar i a reflexionar. La idea és que no n’hi hagi, de temps morts. La convocatòria electoral, en aquest sentit, ha estat tot un regal. La qüestió és mantenir a tothom en dansa permanentment. Que el ritmo no pare.

Aquesta estratègia permet que encara no sigui possible conèixer el preu que s'ha de pagar per assolir la independència. Aquesta és la qüestió fonamental, com deia Carles Castro. Si no se sap què s’ha de pagar, tothom content. Perquè el dia que ens passin la factura (ara que ja se sap que la independència "gratis total" és pura fantasia) és possible que més d’un la consideri massa elevada, es doni de baixa i abandoni l’envelat. Hores d’ara encara no sabem quant ens costarà la independència, o quant ens ha costat ja tot el “procés”, no només en termes econòmics, sinó institucionals i també en termes “de país” (quant costarà recosir? quant costarà refer les confiances? quant ens costarà tornar a tenir uns mitjans públics de tots?). No conèixer el preu manté unida la parròquia. Això i la conga (com diria Casavella).

Tres dies frenètics ens esperen entre el final de campanya i el dia de les eleccions. Espereu qualsevol cosa. Si fos el director de campanya de Puigdemont (que no el sóc), el faria aparèixer al míting final i (si fos possible) que el detingués in situ una parella de la guàrdia civil. Això sol podria moure milers de vots en favor de JxCat. A més, Puigdemont dominaria les notícies aquell dia, el dia de reflexió i el de la votació. El trasllat als jutjats, el viatge a la presó, el primer dia de presidiari. Si ho fa, pot guanyar. I guanyar ho és tot.

De vegades penso que tenim sort de no ser americans. Si ho fóssim, l’anunci final d’ERC i JxCat el protagonitzarien les dones i els fills dels empresonats i els que són a Brussel·les. És un argument imbatible per als indecisos, que majoritàriament són dones. Sort que no som americans.

La nit del 21 la gestió de les expectatives serà clau. Els resultats seran importants, és clar, però es llegiran en funció no tant del que va treure cadascú el 2015, sinó del que les enquestes preelectorals li atorgaven. D’aquí que els que ara semblen menjar-s’ho tot poden aparèixer com els perdedors de la nit (malgrat que hagin obtingut un bon resultat), i els que superin les previsions puguin semblar els grans guanyadors (malgrat que potser el seu resultat sigui raquític).

Les càbales que es fan sobre possibles majories (un joc inútil en unes eleccions amb tant vot per decidir) no tenen en compte que potser el proper parlament no compta amb 135 diputats efectius. Hi ha deu candidats que o bé estan a la presó, o bé a Bèlgica. Això fa baixar el total de diputats “efectius” a 125, i el llindar de la majoria absoluta als 63. És evident que els empresonats diuen que renunciaran a l’escó, però no és tan senzill deixar-lo quan t’han votat per ocupar-lo. Aquesta segurament serà la primera batalla de la legislatura. Una nova pantalla per fer oblidar (potser) que no s’ha assolit el 50% dels vots. Suma que segueix.

La partida es juga a tres pistes simultàniament. La confecció d’una majoria al Parlament dependrà de contrapartides al ple de l’Ajuntament de Barcelona, o de les expectatives d’algunes forces al Congrés dels Diputats. Els partits no són lliures per decidir. L’aritmètica és crucial (les coalicions que no arribin als 68, o als 63, no es faran), però la decisió es prendrà en funció dels interessos dels partits no només al Parlament, sinó a d’altres pistes del circ. Això és evident pels comuns, necessitats de suports a Barcelona, i també per al PSC, que no posarà en risc el PSOE.


Bloqueig. Després de les eleccions de 2015 vaig escriure que Catalunya estava gripada. I allà segueix, i tot apunta que seguirà després del 21. Hi ha una majoria independentista, però no és prou gran per tirar endavant el seu projecte de forma unilateral. Ara bé, no hi ha cap majoria alternativa. Per tant, bloqueig. A no ser que es trenqui la dinàmica de blocs enfrontats. Això podria haver sigut possible amb el moviment d’ERC cap a la bilateralitat de començaments de campanya. L’aparició fulgurant de Puigdemont, però, ha obligat els republicans a endurir-se, de manera que avui l’entesa transversal és menys possible que fa un mes. Ara bé, és l’única sortida. L’única. Repeteixo: l’única.

21 de novembre 2017

Un mes fins el 21D

A un mes de les eleccions al Parlament, l’oferta política està definitivament configurada. A diferència del 27S, aquest cop no hi ha candidatura d’unitat independentista. La resta, pràcticament igual. La comparació amb fa dos anys és important perquè aquestes eleccions es guanyaran o es perdran segons es repeteixi o no el resultat d’aleshores. El context sembla igual, però no l’és. Cert, l’escenari està dominat per la lògica independentista, que ha dibuixat el marc (el porta definint els últims cinc anys). Per tant, les opcions es defineixen entre pros i contres, i la resta són variants, matisos, accents.

Ara bé, el 21D no és el 27S. Bàsicament, perquè el 27S ja va passar. És una obvietat, ho sé, però les obvietats (Molas dixit) s’han de recordar perquè són el primer que s’oblida. El que el 27S podria suposar un gran èxit, el 21D pot ser un fracàs. El 21D es mirarà al mirall del 27S. Pels independentistes en el seu conjunt, tot el que no sigui superar el 50% serà un fracàs. Per a C’s, clavar-se als 25 escons, tot i que objectivament és un gran resultat, serà un fracàs. Per al PSC obtenir 20 escons serà un èxit (tot i que són els aconseguits per Pere Navarro el 2012). Per als Comuns repetir el resultat de Rabell serà un rotund fracàs. I tot portarà cua.

I tanmateix, el 21D és diferent del 27S. El 2017 no és el 2015. Llavors estàvem en plena efervescència de la “nova política”, feia un any que Podemos havia fet la seva aparició estel·lar i uns mesos que Ada Colau havia conquerit l’alcaldia de Barcelona. Llavors les autonòmiques eren l’avantsala de les generals, amb el té això d’efecte d’arrossegament.

Ara les eleccions tenen un aire de culminació en un context de cansament, una sensació embafadora de final de combat, com si se’ls demanés als electors un últim esforç quan ja no poden dir fava, com si als candidats, mig noquejats, encara poguessin treure un argument nou del barret. I tanmateix, el terra es mou. El votant no s’està quiet i fa d’aquestes eleccions potser les més incertes que hem viscut fins ara.


ERC i la maledicció de l’escollit

Els republicans guanyaran aquestes eleccions. Ningú no ho dubta i tothom ho dóna per descomptat. I això és un llast immens per als seus dirigents. ERC és un fixe a la travessa, de manera que poca gent hi para esment. Només serà notícia si la seva victòria és petita. Aleshores sí, haurà guanyat però haurà perdut. I les conseqüències poden ser dures.

La campanya se’ls pot fer molt llarga als republicans. El seu objectiu era agrupar el màxim del suport obtingut per Junts pel Sí el 2015, i això passava per recuperar els independentistes contraris a la DUI. D’aquí la desescalada general. El mig milió d’indecisos és fonamental en els plans de Junqueras. Si els obté serà president, si no, s’obre l’escenari d’alternatives.

El problema és a casa. ERC comptava que la reculada no li permetria recuperar el vot cedit a la CUP en plena eufòria anti-sistema fa dos anys (i com a aval per un full de ruta realment independentista). Això estava descomptat. El que no s’esperava és que el PDCat li pogués donar problemes a la seva esquena. I vet aquí que sí.


La “llista país” de JxCat

L’antiga Convergència s’ha passat els últims cinc anys esquivant el mal fario que han patit tots els partits centrals de govern arreu d’Europa. Tots han caigut (Merkel també, i Rajoy, encara que ho dissimuli). La crisi sistèmica (primer econòmica, després política) s’ha endut per davant totes les formacions que havien dominat l’escena política. Artur Mas ho va veure el 2012 i va voler guanyar un salconduit col·locant-se dalt l’onada independentista. I l’onada se’l va endur. Amb tot, va resistir (perdent bous, esquelles i dotze escons). El 2015 va fer mans i mànigues per on quedar exposat davant l’electorat i Junts pel Sí va salvar CDC, tot i que no va poder salvar-lo a ell.

Les del 21D eren les eleccions de la veritat per als ex-convergents. Totes les enquestes els auguraven uns resultats que eren les pèrdues acumulades des de 2012 i que el 2015 havien pogut maquillar. La candidatura del PDCat podria quedar-se amb el 20% del vot de JxSí i corria el risc d’enfonsar-se al quart lloc, per darrera del PSC (!).

Les últimes enquestes, però, han detectat una revifalla impensable fa una setmana. Puigdemont sembla que ha aconseguit convèncer un segment del vot independentista que la seva és l’autèntica “llista de país” que Oriol Junqueras es va negar a pactar. La nova JxCat, desnonada d’entrada com l’últim artefacte per salvar “convergència”, sembla que té possibilitats de plantar cara a ERC en el seu territori. Hi ha partit en el bloc independentista.


C’s i el mite de la mobilització espanyolista

Els d’Arrimadas tenen un problema. El 2015 van obtenir un resultat extraordinari i ara se senten obligats a millorar-lo. El problema és que no tenen molt on créixer i sí molt on perdre. El 21D C’s acabarà de conquerir l’espai del PP, convertit en un partit d’eleccions generals exclusivament. Ara bé, els taronges tenen problemes en dos espais on el 27S van penetrar amb força en ser percebuts com l’opció del no. D’una banda, la frontera Sud de l’espai de CiU, on Arrimadas va entrar, i de l’altra la frontera amb el PSC, que fa dos anys va optar per C’s perquè es malfiava de la solidesa del no socialista.

Davant la possibilitat de quedar-se igual que el 2015 (cosa que significaria un gran resultat en termes objectius però un desastre segons les expectatives), Arrimadas i els seus han caigut a la trampa que els ha parat la seva premsa afí, amb seu a Madrid: la idea que existeix un romanent immens de vot que es mobilitzarà el 21D a favor de la seva candidatura, de manera que podrà superar els 25 escons de fa dos anys i projectar-se com un coet cap a la trentena (i més enllà!).

És el mite de la majoria silenciosa, un fantasma que el PSC va perseguir durant vint anys amb uns resultats nuls. Sembla mentida com poden sobreviure idees que fa temps (Maragall 1999) que es van demostrar falses de dalt a baix.


Un polsim d’Iceta a totes les salses

El PSC ha optat per fer de la necessitat virtut de cara al 21D. El seu és un espai que comparteix frontera amb diferents competidors, de manera que Iceta sembla haver decidit encarar-los tots. D’aquí la llista multicolor, amb democratacristians, federalistes, figures de l’esquerra, un membre de Societat Civil Catalana i el gruix del grup parlamentari socialista.

L’objectiu del PSC és atrapar C’s per poder plantejar un acord postelectoral a esquerra i dreta (comuns i C’s). Per aconseguir-ho necessita recuperar l’espai que C’s li va prendre el 2015, mantenir els comuns a la frontera i penetrar a la zona moderada que CiU va deixar lliure i que des d’aleshores espera una oferta engrescadora (que no li va proporcionar Duran el 2015 ni aquest cop Vila).

La d’Iceta és una jugada complicada: obrir-se al centre sense perdre l’esquerra, i fent-ho, aspirar a quedar segon darrera d’ERC. Una difícil carambola.


Catalunya en Comú: acostumar-se a la normalitat

El 21D seran les primeres eleccions del segon cicle de vida dels comuns. Si el 2015 eren la novetat, ara ja són part del paisatge, i la normalitat lliga malament amb una força que es pretén trencadora i que s’entén a si mateixa com a “nova”.

Aquesta naturalesa dels comuns els fa ansiosos (com són els joves), sempre desitjant noves fites, noves fronteres. El problema per a ells són les enquestes, que els pronostiquen uns resultats molt similars als de 2015. Llavors la lectura del mal (?) resultat va ser auto-exculpatòria. El problema va ser el candidat. Doncs canvia el candidat i pujaràs com l’escuma. Però no sembla que la cosa vagi per aquí.

La posició dels comuns recorda poderosament la dels socialistes als anys vuitanta i noranta. Són capaços de fer grans resultats a les generals i a les municipals (2015), però les autonòmiques se’ls resisteixen. En part, perquè el 2015 la CUP va jugar el paper de partit anti-sistema que pretenien jugar els comuns i en part perquè el seu espai d’atracció es va dividir en opcions més clares de sí i no.

Aquest cop la situació no sembla haver canviat gaire. I la seva pàtina de novetat ja ha passat (en els temps que corren, la caducitat de les novetats és casi instantània). Veurem com gestionen el seu nou rol.


El PP perd Catalunya per assegurar-se Espanya

Els populars ja han guanyat aquestes eleccions. I no tant pel resultat que tregui el 21D. Està descomptat que C’s li acabarà de prendre el vot que oscil·la entre una i altra força, servint-se del mecanisme de “vot útil” que afavoreix ara Arrimadas i que a les generals afavorirà Rajoy (ja ho va fer el 2016). És una de les novetats que molt probablement s’assentarà en aquest cicle i es repetirà en els següents: el vot dual entre C’s i PP, el primer com a força autonòmica i el segon com a força de generals.

Al PP això ho donen per descomptat. Tota l’actuació del PP en aquest afer (ja des del recurs a l’estatut davant del Constitucional) ha anat encaminada a un sol objectiu: evitar de totes totes que els socialistes guanyin les eleccions generals, i si ho fessin, evitar-los els possibles socis de majoria.

Entre moltes altres virtuts per a Rajoy, el procés independentista li ha assegurat la legislatura, ja que ha impedit la configuració d’una majoria alternativa al Congrés, que només podria passar per l’acord entre PSOE, Podemos i els nacionalistes perifèrics. Un cop fet això, els resultats d’Albiol són el de menys.


La CUP és un vas comunicant

El resultat dels cupaires dependrà del d’ERC. Ras i curt. Si els de Junqueras segueixen desescalant, la CUP podrà recuperar el vot que li va prendre als republicans quan van accedir a fer Junts pel Sí l’estiu de 2015. Aquest espai ha mostrat un moviment d’anada i tornada durant la present legislatura.

El 2015 el vot de frontera entre la CUP i ERC va optar pels primers per assegurar una ruta cap a la independència que l’acord de JxSí posava en dubte. Volien assegurar que la unió amb CDC no descafeïnaria la voluntat independentista d’ERC. Un cop passades les eleccions, aquest vot va tornar ala republicans, i les estimacions de vot de la CUP van caure en picat.

Els fets d’octubre (consulta i DUI) van tornar a virar aquest vot cap a la CUP. I allà segueix, mirant de cua d’ull un Junqueras de qui sospiten que podria fer un govern post-processista.


L’excepcionalitat és el nou normal

El 21D tornen a presentar-se com uns comicis singulars, i realment ho són. Començant per la manera de convocar-los i seguint pel fet que no se celebren en diumenge. Sí, són comicis excepcionals. Però és que les últimes tres convocatòries autonòmiques han estat excepcionals, de manera que ja no és excepcional que les eleccions siguin excepcionals. Ha esdevingut una rutina.

Tres eleccions en cinc anys, a les que han concorregut cada cop candidatures amb noms diferents. Potser va d’això la nova política, la política volàtil. Els partits s’ajunten i es desajunten, canvien de noms, el nou és vell i el vell es disfressa de nou. No és un interludi, és una nova fase. La nova estabilitat és que no hi ha estabilitat.


Fins l’últim segon

Els escenaris que dibuixen les enquestes són, avui més que mai abans, incerts. Tot és mou, de manera que fer vaticinis és un esport de risc, perquè la sensació és que cada cop hi ha més electors sense decidir i que els que diuen haver decidit són capaços de canviar en qualsevol moment. Tot sembla en l’aire, inestable. Les enquestes fotografien el que hi ha sabent que en el moment precís que abaixen la càmera el que hi havia ja ha canviat.

Podem conèixer els espais que es mouen, podem fer supòsits sobre el nombre d’electors que contenen, podem intuir cap a on van, però no podem saber si hi acabaran anant. Tot dependrà de la penúltima filtració, del penúltim tuit, de l'última resolució judicial, del últim gir de guió. Fins el dia mateix de les eleccions.

26 d’octubre 2017

I ara?

Arribats al caire de l’abisme, les opcions que es barallen són poques i totes sense excepció comporten greus destrosses per a qualsevol dels participants. Ningú no està a recer, per molt segur que es pugui creure.

L’opció de guanyar temps, que és l’únic al·licient de la convocatòria electoral, no ens acosta a la solució, ens en distreu, i ens garanteix mesos de forta confrontació que només poden enverinar l’ambient.

Cal aturar-se, aturar-ho tot, fer un pas enrere i mirar el panorama sencer, deixar d’entestar-se en l’aquí i l’ara. Aturar la lletania de retrets, que només serveixen per fer feliç la parròquia pròpia, per reforçar-te davant dels teus.

Ara caldria ser valents, caram. I audaços. No astuts, audaços. No voler aconseguir una posició d’avantatge clavant el punyalet a l’esquena del rival (o del soci, que també), sinó inventar una sortida nova. No buscar dreceres, sinó agafar el colze del rival i convidar-lo a seguir un camí inexplorat. Atrevir-se. Ser valent.

Per fer-ho, primer caldria posar-se d’acord en uns pocs punts, assumir unes quantes idees molt simples, molt bàsiques.

- Tots ho hem fet malament, tots. Els d’una banda, els de l’altra i els del mig. Perquè no hem estat capaços d’aturar aquesta via cap al no-res.


- Si continuem per aquest camí, si seguim així una setmana més, prendrem mal tots. Absolutament tots.


- L’independentisme existeix i existirà. És una posició política legítima que defensen quatre de cada deu ciutadans de Catalunya. Qualsevol acord polític ha de comptar amb ells.


- Hores d’ara a Catalunya no hi ha una majoria suficient per proclamar la independència. Els independentistes són molts, possiblement són els més, però a dia d’avui no són prou.


- Més enllà d’aquest grup concret, a Catalunya hi ha una immensa majoria de ciutadans que no vol seguir tenint la mateixa relació que Catalunya té ara amb Espanya.


- Espanya pateix un greu problema que ha de solucionar, i del qual el conflicte català n’és només una part. Espanya necessita refer el vincle entre la ciutadania i les seves institucions.


Són punts molt bàsics, però a aquestes alçades, quan fa temps que tot s'ha esberlat, quan sembla impossible fugir del cul de sac on estem atrapats, cal tornar a començar pel començament, assentar unes bases mínimes, pactar les obvietats i assumir la realitat, com a primer pas per construir quelcom que ens allunyi de l'abisme.

19 d’octubre 2017

De debò que això se soluciona votant?


Hi ha una remor que es va fent lloc a l’escenari circense en què s’ha convertit la política. So de timbal mentre el mag posa la mà dins del barret de copa i platerets quan n’extreu el conill. Eleccions! Vet aquí la solució, proclamen cada cop més veus. La idea s’ha anat obrint pas aquests dies, primer com un oferiment a Puigdemont per salvar la cara (?) i ara com la prova irrefutable de la bona voluntat del govern central per aplicar un 155 soft. Les eleccions, se’ns diu, ho curarien tot. Els ciutadans podrien votar (de debò, apunten) i s’escolliria un nou Parlament. Fem cau i net, comencem de zero, tornem a barallar les cartes.

El problema, crec, és que podríem estar barallant i barallant les cartes, però no crec que en surti un resultat diferent. A Catalunya hi ha dos milions d’electors que volen la independència i no es faran fonedissos. És més, si se’ls convoca a unes eleccions acudiran, com van fer fa dos anys. I si acudeixen (tots, no en mancarà ni un) el resultat serà si fa no fa el mateix que el de 2015. És a dir, que tindrem de nou un Parlament amb una majoria favorable a la independència, com tenim ara. Hauran servit per alguna cosa les eleccions?

No hauran servit per solucionar el bloqueig on som des de fa dos anys (o més). Pensar una altra cosa és pur wishful thinking. Pensar que apareixeran de sota les pedres milers de votants no independentistes és pura fantasia. Ja van aparèixer. El 2015 va anar a votar tothom, la participació va ser extraordinària, comparada amb la sèrie d’eleccions autonòmiques. Fins i tot comparada amb totes les eleccions celebrades des de 1977. La participació del 27s se situà al nivell de les grans eleccions generals de 1993, 1996 i 2004. Qui no va participar és que no va poder o que simplement viu tan allunyat de la política que ni en el context més tens s’aixeca del sofà per anar a votar. No hi ha un romanent de votants delerosos de ser convocats.

Ni tampoc és plausible que una part dels que van votar les forces independentistes no comparegui a una nova convocatòria. Molt menys si n’és una que convoca el govern central perquè s’ha atribuït la potestat de dissoldre el Parlament, potestat que l’Estatut (encara vigent, per més que el propi govern català faci veure que no) atorga en exclusiva al president de la Generalitat. A algú li entra a la mollera que en una convocatòria d’aquest estil tots els partidaris de la independència (i tots són tots) no es plantaran davant les urnes? Evidentment que sí que hi aniran.

Creure que una part dels que van votar Junts pel Sí o la CUP el 2015 ara podrien optar per altres opcions és també realisme màgic, o optimisme desmesurat. Al contrari. Si les eleccions se celebren en un context de 155, fins i tot en la versió més soft, amb el govern central només prenent el control dels mossos i dissolent el Parlament, amb Puigdemont i tot el govern in office (i cobrant el sou), és probable que una part del vot que el 2015 no optà per les forces independentistes aquest cop sí que ho faci. Si s’imposa un 155 hard, que impliqui la destitució del govern, o fins i tot si un jutge vol fer punts i engarjola Puigdemont, la possibilitat que una part de votants no independentistes es puguin sumar a un front patriòticodemocràtic pro-autogovern s’incrementaria encara més.

En qualsevol cas, la conjuntura en què se celebrarien unes suposades eleccions repetiria la que es va viure el 2015, de manera que no és esperable que els resultats siguin molt diferents, sinó tot el contrari. Els blocs estan ben definits i no ha passat res capaç de modificar-los. Tot el contrari, el que ha succeït des de 2015 no ha fet més que reforçar els alineaments a una i altra banda. L’única possibilitat que semblava esberlar l’escenari, la declaració unilateral que per un moment va semblar esquerdar el bloc independentista, ha estat ràpidament contrarestada amb l’empresonament delirant de Sánchez i Cuixart, que ha tornat a soldar el bloc. L’opció del 155 no ha fet més que reforçar aquesta soldadura.

Un altre element que contribuirà a repetir els equilibris del 27s és el sistema electoral, que dóna una clara sobrerepresentació en escons a les forces que tenen major implantació a Girona i Lleida, és a dir als independentistes. Per aquesta banda, res de diferent.

Fins i tot, el calc respecte de 2015 pot ser complet perquè la situació en què es pretendrien celebrar eleccions impediria la presentació per separat d’ERC i el PDeCat, tot obligant-los a una reedició del Junts pel Sí. No seria comprensible en un moment on el govern central “dissol” l’autonomia que l’independentisme es presenti en candidatures separades. En aquest sentit, l’operació és perfecte per salvar el PDeCat d’un daltabaix segur, tal i com indicaven totes les enquestes.

Unes eleccions sota el 155 serien tot un regal per la exConvergència i una condemna per ERC i sobretot per Oriol Junqueras, que hauria de cedir la presidència de la Generalitat una altra vegada, i potser hauria de dir adéu definitivament a les seves aspiracions presidencials. Massa sovint els càlculs a llarg termini acaben naufragant per un element que no s’ha tingut en compte.

I un cop celebrades les eleccions, un cop constatat que tot segueix igual, escó amunt escó avall, què? Algú realment creu que les forces independentistes no pactaran si aritmèticament els surten els números? Evidentment que ho faran, i plantejaran un nou full de ruta que serà el mateix que ja van plantejar el 2015. I tornarem a estar igual, exactament igual. O no. Perquè la campanya haurà estat una batalla a mort entre els uns i els altres, que haurà esquinçat una mica més el teixit social, que haurà enrarit una mica més l’ambient. I doncs?

Doncs res. Perquè possiblement no tenen raó els que diuen que això se soluciona votant, perquè comptar-nos ja ens hem comptat, un cop i un altre. I sempre surt el mateix. I podem seguir fent-ho un cop i un altre i un altre, i un cop i un altre i un altre sortirà el mateix. La clau, doncs, no és saber quants som, és reconèixer que cap de nosaltres som prou per imposar-nos als altres. Podem estirar les coses fins a l’infinit, els convençuts seguiran convençuts però seguiran sent incapaços (els d’una i altra banda) per convèncer més gent, per sumar.

L’únic que aconseguirem és que cadascú es convenci encara més de les seves raons, acumuli més greuges, poleixi la seva veritat fins a fer-la lluent, immaculada, pura. Una veritat que lluirà en el seu pedestal, que senyorejarà un camp erm, un país enrunat, miserable, una Catalunya que serà la imatge més perfecta d’aquella Espanya decimonònica on cadascú es creia posseïdor de la raó i les disputes es resolien a garrotades. N’hi ha per aplaudir-los a tots.

02 d’octubre 2017

Apunts ràpids sobre l'1-O



La hipòtesi bloody Sunday

Fa temps que s’especulava en alguns entorns que una de les maneres que podrien desbloquejar la situació a Catalunya passava, desgraciadament, per la violència. Incapaços els polítics de trencar amb l’empat de febleses, una acció de força podria decantar les simpaties d’aquells que no es manifestaven a favor d’un o altre contendent. Als del mig de vegades se’ls guanya pels camins més tortuosos i rebuscats.

La possibilitat d’un episodi violent era contemplat (que no volgut) per ambdós bàndols com un possible desllorigador de la situació. Un còctel molotov contra una caserna de la guàrdia civil o un policia que perd els estreps i dispara contra un grup de manifestants. Dos escenaris que de segur podrien moure simpaties en un sentit o un altre, i podrien cridar l’atenció internacional sobre el problema (sobretot en la segona hipòtesi).

El que ningú no s’esperava és el que va passar ahir. Una operació massiva de les forces de seguretat de l’Estat contra ciutadans pacífics i desarmats. Un bloody Sunday menys bloody però igualment eficaç en les seves repercussions. Perquè donava tota la raó al relat independentista sobre el feble esperit democràtic d’un Estat amb tics autoritaris, remetia directament al franquisme i la transició, que han estat un dels elements centrals de la campanya independentista (els cartells d’Òmnium, per exemple), i enviava una potentíssima senyal a l’exterior.


El mig es mou... però no tant

En el front intern, l’acció policial d’ahir (i les aparicions esperpèntiques del ministre de l’interior, la vicepresidenta i el president al llarg de la jornada) de segur que va moure simpaties cap al bloc independentista, a més de cohesionar-lo i atorgar-li la condició de víctima en una lluita desigual de David contra Goliat.

Ara bé, a la vista dels resultats proclamats pel govern de la Generalitat no sembla que aquest moviment hagi estat definitiu per modificar els equilibris en l’electorat català i donar a les tesis independentistes la majoria que pretenia.

Sense entrar en l’anàlisi de les xifres aportades per la Generalitat, tot sembla indicar que l’actuació desproporcionada de la policia ahir ha generat més un corrent de simpatia i suport tàcit que un veritable transvasament de suport explícit a l’independentisme d’una part dels ciutadans que conformen (conformaven) el tercer espai.


I ara què? Seguir, seguir, seguir...

Malgrat aquesta indefinició, el bloc independentista està compromès a continuar el full de ruta dibuixat en les lleis de desconnexió. Perquè no li queda altra sortida, ja que es va comprometre a “respectar” el resultat de la consulta. Seria inacceptable per a la seva gent que precisament ara (i amb les imatges de brutalitat policial d’ahir) el govern de la Generalitat s’aturés per demanar diàleg. L’única opció és continuar fins el final.

Per tant, aquesta setmana el govern emplaçarà el Parlament a assumir els resultats i declarar la independència de forma unilateral, el que molt probablement produirà una reacció per part del govern central, possiblement en forma d’anul·lació de l’autonomia (i detenció del president?).

La lògica de l’acció/reacció no s’aturarà després de l’1-O, perquè no s’ha produït un canvi significatiu en l’escenari que trenqui aquesta dinàmica. La bola segueix rodant muntanya avall sense control.


Hi ha gruix per a la DUI?

Aquesta és una de les incògnites que s’obren ara, i que els resultats d’ahir no esvaeixen. És evident (les dades ho diuen a totes les enquestes) que hi ha una grandíssima majoria que aposta per la sortida negociada al conflicte. També és bastant clar que prop de la meitat dels catalans voldria la independència. Però no està clar quants d’aquests estan d’acord amb una declaració unilateral.

Les paraules pesen, i de la mateixa manera que “referèndum” portava implícita una càrrega positiva de democràcia i expressió lliure la voluntat ciutadana, “unilateral” és un mot que, per a la majoria, conté una càrrega negativa. No serà fàcil fer passar la DUI pel Parlament, on poden reproduir-se les escenes de principis de setembre, que tan mal van fer al procés.


El sí és més plural del que sembla

És un error considerar els que ahir van votar sí com un bloc homogeni, sobretot per part dels dirigents independentistes. Ahir hi va haver un sí que vol la independència a qualsevol preu i un altre que no està disposat a pagar segons què. També hi ha votants que van optar pel sí com una manera d’obligar el govern central a asseure’s i pactar, ja sigui la independència o ja sigui una relació diferent entre Catalunya i Espanya.

És cert que les càrregues policials d’ahir van cohesionar aquest bloc, però no està clar que el pas següent compti amb tot el seu suport.


Per què ho fa tan malament el PP?

Del que va passar ahir, potser l’aspecte més xocant és la ceguera del govern central a l’hora de mesurar la reacció a l’acció policial, tant a Catalunya com de cara a l’exterior. Però és que probablement el PP no buscava millorar les seves taxes d’aprovació entre els electors catalans, sinó que perseguia un objectiu diferent.

Tot al llarg del conflicte català, des de fa més de deu anys, el PP ha tingut en el punt de mira un sol objectiu: el PSOE. I ahir no va ser diferent. La força desproporcionada desplegada ahir pels efectius policials buscava tallar qualsevol possibilitat als socialistes de poder conformar una majoria alternativa a la de PP-C’s al Congrés dels Diputats. Es tractava de lligar curt Sánchez.


El PSOE arraconat

Amb un escenari com el d’ahir, i el que s’espera en els propers dies, la direcció socialista va optar (altre cop) per la prudència i es va arrenglerar al costat del govern, amb alguna crítica per que no fos dit (no va ni demanar la dimissió del titular d’interior, que li hauria sortit gratis).

Possiblement anit Sánchez va deixar passar l’única oportunitat que tenia per distanciar-se de Rajoy i del PP, i és probable que ho pagui car. Ahir era el dia de l’audàcia, la que havia demostrat Sánchez quan va dimitir per donar la batalla interna (ahir precisament feia un any), però va preferir aparèixer com un home d’Estat.

El problema per a Sánchez és que amb una DUI damunt la taula, el seu marge de maniobra és possible que s’esvaeixi, i amb ell les seves opcions de bastir una alternativa al PP. Iglesias no es cansarà de disparar en aquesta direcció.


Cada cop hi ha menys marge

L’estretament del marge de maniobra no és un problema només per a Sánchez. Tots els dirigents polítics estan patint del mateix mal. Sembla com si tots haguessin entrat en un túnel que a cada pas es va fent més i més estret. A Rajoy, ja sigui per convicció (?) o per mandra, no li queda més remei que aplicar la línia dura. A Puigdemont tres quarts del mateix. Cap dels dos pot fer-se enrere, en part perquè han entregat la direcció estratègica a altres, que els van marcant les passes. A Junqueras, que en algun moment del procés podria semblar que tenia marge per explorar una via pròpia, també se li ha acabat el perímetre, i és probable que no pugui evitar un segon Junts pel Sí (i que s’ajorni sine die el seu somni de ser president).


Agendes ocultes

Hi ha més batalles dins de la batalla i hi ha més actors dels que apareixen a la foto. Els blocs enfrontats són menys blocs, ja que no tots els seus integrants juguen al mateix joc.

La pugna dins de l’independentisme entre pragmàtics i durs ha marcat bastantes fases del procés i és al fons d’algunes de les decisions que s’han anat prenent. De fet, la desconfiança entre ERC i el PDeCat és a l’origen de la deriva insurreccional del moviment independentista l’últim any, que ha donat la direcció efectiva a l’ANC, Òmnium i la CUP.

A Madrid també hi ha qui juga una guerra soterrada. Sembla evident que dins del govern hi ha diferents faccions, algunes amb una llarga trajectòria conspiradora, d’altres amb posicions de força des de les que impulsen una agenda que no és la de Rajoy (els jutges i fiscals, clarament). I també hi ha el factor humà, com sempre. Les petites batalletes o els llops solitaris, com el fiscal general de l’Estat, entestat a netejar el seu honor, “mancillado” pel Congrés.


El cant del cigne

L’opció per la línia dura d’ahir no es pot separar del que passa a Madrid. El sistema polític espanyol tal i com l’hem conegut des de 1978 ha entrat en fase terminal (de fet, està en temps de descompte des de 2014), i com succeeix en tots els casos com aquest, els durs han decidit evitar la caiguda, bo i apartant els febles o marcant-los la línia a seguir.

Qualsevol sistema que afronta la seva fase final pateix una deriva similar. Per tal de salvar el règim, aquest s’enroca, torna a les essències, s’encapsula, i fent-ho accelera la seva desintegració. És la “solución Arias” després de la mort de Carrero Blanco. Als sistemes els costa morir, i oposen una dura resistència al desenllaç. Són capaços de rebentar-ho tot abans de deixar-se anar.

Estem en aquesta fase. Allò d’ahir és el símptoma de la impotència del sistema del 78, quan ja no li queden més arguments que les porres per defensar-se. Trigarà més o trigarà menys, però el sistema polític espanyol està tocat de mort. La pregunta és quan de temps trigarà en morir i què s’endurà per endavant.

28 de setembre 2017

Per què no hi aniré


He dubtat molt abans de decidir-me a publicar aquest escrit, sobretot a mesura que l’aire s’anava enrarint i la tensió pujava. Els últims dies m’he donat unes quantes raons per no fer-ho. Però al final he descobert que totes aquestes raons es resumien en una de sola: la por. He tingut por de publicar això, por a les conseqüències que em podia portar expressar obertament la meva posició, dir-la en veu alta, exposar els meus motius. No sóc una persona valenta, mai no ho he estat, però no puc admetre que el destí del meu país es jugui sobre el silenci, sobre la por a parlar, d’una part. No és aquest el país que vull.

Diumenge no participaré a la consulta organitzada pel govern de la Generalitat. No ha estat una decisió senzilla, m’he vist sacsejat com tothom en el remolí de declaracions i contradeclaracions, d’esdeveniments de tota mena que han marcat la història recent del nostre país. Tanmateix, un cop decidit confesso que cada cop estic més i més segur de les raons que m’han dut fins aquí.

No participaré en la consulta de diumenge perquè entenc que és una convocatòria dirigida exclusivament als independentistes, i com que jo no en sóc, no em sento convidat.

Perquè entenc que és un acte organitzat pels independentistes i això no m’ofereix cap garantia de neutralitat.

Perquè el que passarà diumenge és una excusa per continuar l’agenda política que mena a la declaració d’independència, un cop fracassat l’intent de les eleccions “plebiscitàries” de 2015. Entenc que l’1-O és un peatge que han de pagar per donar una pàtina democràtica a una decisió que ja tenen presa.

Perquè el resultat ja està decidit, perquè pràcticament tots els que volen la independència hi participaran (legítimament), de manera que el resultat final serà una victòria del sí, tot essent l’única incògnita el marge damunt del no, o gran o molt gran.

Perquè no vull col·laborar en el que crec que és una manifestació de part. Participant-hi només legitimaria el resultat i el procediment, ja que, com he dit abans, el resultat està decidit. No vull ser la comparsa necessària, el tonto útil.

Perquè no vaig participar en la consulta del 9N i no veig cap diferència entre aquella i aquesta, ambdues són crides partidistes que pretenen refermar una posició que no és la meva.

Perquè no penso seguir el joc d’aquells que diuen que si no participes ets còmplice del PP. D’una banda, és un trist argument per aconseguir suports, i de l’altra perquè considero que el que realment li fa el joc al PP és aquest enfrontament, que retro-alimenta als uns i als altres.

Perquè la convocatòria em fa escollir entre la independència i la dreta espanyola, i crec que a Catalunya afortunadament hi ha més opcions que aquestes dues.

Perquè no comparteixo la idea de democràcia de qui diu traïdor i feixista (o sediciós i colpista) a qui no pensa com ell.

Perquè em nego a validar amb la meva participació l’atropellament del Parlament de Catalunya perpetrat per la majoria independentista fa tres setmanes, saltant-se les mínimes normes democràtiques que creia que regien el meu país, aquelles que ara invoquen precisament els independentistes quan l’Estat carrega contra el govern de la Generalitat. No crec que sigui aquesta la manera de fer un nou país.

Perquè crec que els que se’ns proposa és una drecera, i les dreceres en política acostumen a dur a culs-de-sac. Els canvis polítics profunds requereixen temps i feina, i malgrat que sembli que ha passat molt temps des de 2012 (els temps accelerats són una il·lusió de moviment), em sembla que el procés no és prou madur per poder encarar una via unilateral a la independència. No hi ha hagut la paciència suficient per part dels independentistes per construir una majoria.

Perquè no crec que la convocatòria serveixi per arreglar res. Estic convençut (tristament convençut) que d’aquí el país en sortirà més afeblit i més dividit i crispat.

Perquè no estic del tot segur que a una part dels convocants els preocupi que el país surti d’aquí més afeblit i més dividit i crispat. Han preferit seguir amb el seu full de ruta abans d’alentir la marxa per recollir més gent.

Perquè sempre he cregut que la força del nostre país era la capacitat de construir amples consensos, plurals i diversos, on pràcticament tots ens sentíssim reconeguts. No sento que la convocatòria de diumenge respongui a aquesta mena d’acords. Més aviat és la sortida per la via directa d’una pulsió (legítima i molt nombrosa) que pren el nom de tot el país malgrat ser-ne només una part.