20 d’abril 2017

França 2017: l’inèdit és el nou normal





Falten tres dies per la primera volta d’unes eleccions presidencials franceses marcades per la novetat i la incertesa. Novetat respecte de les anteriors convocatòries, però no respecte de la tendència global que ha marcat totes les eleccions celebrades els últims cinc anys. En aquest darrer sentit, les presidencials franceses semblen cridades a repetir el mateix guió que s’ha vist en pràcticament totes les conteses electorals arreu del món des de l’esclat de la crisi econòmica.

Un guió que té els mateixos ingredients arreu: afebliment profund del suport als partits que han dominat l’escena política en les últimes dècades; aparició d’un eix de divisió entre l’establishment i l’antiestablishment (la nova i vella política); ascens del suport a les formacions situades als extrems de l’arc partidista, tant de l’esquerra radical com de l’extrema dreta nacionalista i xenòfoba (el nacional populisme); sorgiment amb cert èxit electoral de noves forces, sovint articulades de manera laxa i a l’entorn d’un lideratge fort.

Aquests elements són visibles en pràcticament totes les eleccions celebrades els últims temps, tant a Europa com a d’altres llocs (els Estats Units, recentment). Evidentment, a cada país aquests elements han pres perfils diferents en funció de les característiques nacionals, els equilibris de forces i els sistemes electorals. Però no hi ha un sol cas que no presenti un quadre similar.

A França, l’escenari polític a les portes de les presidencials evidencia tots aquests ingredients, que fan del cas francès un capítol més d’aquesta tendència global, lligada no tant a la crisi econòmica iniciada el 2007, sinó també (i sobretot) a la crisi política derivada de l’assumpció per una part considerable de la ciutadania que el “sistema” tal i com està plantejat no garanteix les cotes de benestar a les que la societat s’havia acostumat durant els últims trenta o quaranta anys.

Això afecta sobretot els partits més significats amb el “sistema”, aquells que han dominat tradicionalment l’escenari polític. I d’aquests, els més afectats són els socialistes, que han vist caure el seu suport a cada elecció, començant amb el cas més dramàtic del PASOK grec i acabant amb els socialdemòcrates holandesos fa un mes.

Els socialistes francesos no s’escapen de la crema general i s’enfronten al que possiblement sigui el seu pitjor resultat en dècades (si les enquestes encerten). A Benoît Hamon se li estima un vot al voltant del 8%, el que podria significar uns dos milions i mig de sufragis. Això, si es confirma, suposaria que el PS hauria perdut més de set milions de vots respecte de la primera volta de 2012.

L’esclat de l’espai socialista és l’element central del canvi polític a França (com ho fou a Espanya el 2011), ja que habilita l’aparició de competidors, tant a esquerra com a dreta, que a la llarga transformen l’esquema de competència política. Així, l’aparició de Macron i el seu En Marche! no s’entén sense l’ensulsiada socialista, com tampoc s’entén l’ascens fulgurant de l’esquerra “insubmisa” de Mélenchon.

Hi ha qui diu que l’elecció de Hamon, de l’ala esquerra del PS, és la causa de la previsible desfeta socialista, però les enquestes mostren evidències en sentit contrari. L’antic espai del PS ja estava esquinçat abans de les primàries. En la llista de causes, sempre imperfecta, s’hi ha de comptar el quinquenat d’Hollande, que s’ha mostrat com el que se sospitava que era: un personatge gris, dubitatiu, a estones incapaç. Flamby en estat pur. Però seria injust culpa exclusivament Hollande. Al capdavall, la seva actuació no és molt diferent de la de molts dels presidents i primers ministres socialistes i socialdemòcrates (Obama inclòs), garratibats enmig de l’huracà de la crisi que s’ha endut l’estat del benestar i l’ha substituït pel precariat.

El dilema socialista no és només francès, és global. Arreu els partits socialistes es debaten entre aplicar una ortodòxia “amb rostre humà” o bé la ruptura i el front d’esquerres. El PS ha viscut aquesta escissió de forma dramàtica al llarg del mandat d’Hollande, amb un govern de perfil moderat (tant sota Ayrault com amb Valls) i una facció dissident esquerranosa (un centenar de diputats de l’Assemblea, poca broma). Així doncs, quan van arribar les primàries el PS ja estava profundament dividit.

I aquesta divisió la reflecteixen les enquestes des de finals de 2016. Una tercera part del vot d’Hollande a la primera volta de 2012 es mostrava clarament partidari de votar el moderat Macron, i només el 40% tenia intenció de votar Hamon. La resta es repartia entre l’esquerra de Mélenchon i el Front Nacional.

La diàspora del vot socialista s’ha reforçat a causa del sistema electoral francès, que castiga aquells candidats que no mostren possibilitats de classificar-se per a la segona volta. Així, la bola de neu del “vot útil” ha castigat les restes del que quedava del vot PS, primer reforçant el transvasament a Macron quan aquest supera Fillon a finals de febrer, i després obrint les portes a la fugida cap a Mélenchon a primers d’abril.

Intenció de vot dels que van votar Hollande a la primera volta 2012. Enquestes Ifop

A diferència dels socialistes, els conservadors han aguantat millor el tipus. I això que el seu candidat ha estat objecte d’una campanya d’assetjament a causa de la contractació de la seva dona i dels seus fills. Fillon ha resistit i les darreres enquestes mostren que conserva el 60% del vot a Sarkozy (que finalment ha acceptat donar-li suport molt a contracor). La resistència de Fillon és equivalent a la que han mostrat les diferents forces conservadores del continent (cas paradigmàtic, el PP espanyol). El nucli de suport gaullista ha aguantat, precisament perquè són els sustentadors del sistema, tant moralment com a beneficiaris. A Fillon l’aguanten els vells i els jubilats (entre els primers és de lluny el candidat amb més suport, prop del 40%). És l’opció del sistema front els que volen desmantellar-lo.

Precisament això, el desmantellament de l’actual sistema, la pulsió antiestablishment, és el que agermana opcions tan diferents com les de Le Pen, Mélenchon i Macron. Tots tres comparteixen la idea que, tal i com està plantejat, el sistema no funciona i cal refer-lo de dalt a baix. Ara bé, els tres divergeixen en les causes d’aquest mal funcionament del sistema. Per a Le Pen, el problema és la cessió de sobirania als “euròcrates de Brussel·les” i el perill de l’islamisme que estaria envaint Europa. Per a Mélenchon, la causa de tot és el capitalisme depredador. I per a Macron, el problema rauria en un Estat hipertrofiat que impedeix l’acció lliure del mercat.

Macron és l’element més interessant de l’oferta antiestablishment, perquè es tracta d’una opció creada des de l’establishment però simulant ser un reformista radical. És l’establishment transvestit. El cas que més s’hi aproxima podria ser el de C’s a Espanya. Macron apareix com una opció guanyadora que aglutina les classes actives (professionals, joves, urbans) descontentes amb el sistema, de manera que evita que acabin sent capturades pels dos extrems.

L’oferta de Macron ha aconseguit fer-se amb l’ala moderada de l’electorat del PS (Valls li ha donat suport) i l’espai del centre que en anteriors eleccions havia personificat François Bayrou, i que portava de sèrie un aire nou de crítica als partits tradicionals (socialistes i gaullistes). L’opció Macron, en canvi, no ha tingut tant d’èxit en l’espai conservador (només arrossega el 15% del vot Sarkozy de 2012), probablement per la composició més envellida d’aquest grup.

Procedència del vot a Macron segons record de vot 2012. En absolut
Sondeig Ifop 19 d’abril

L’èxit de Macron es basa tant en presentar-se com un radical com en tenir el suport del més granat de la gran banca i la indústria nacional. Això segon li ha permès desplegar una campanya aclaparadora, molt ben planificada (i generosament finançada), que ha comptat amb el suport inestimable dels mitjans de comunicació. Macron també s’ha beneficiat de l’escàndol de Fillon per avançar-lo en els sondeigs i projectar-se com l’únic rival de Le Pen, el que li ha garantit l’acumulació de suports primer de Bayrou, que en retirar-se va fer-lo créixer encara més, generant un nou espiral de “vot útil” des del camp socialista. En aquests sentit, els sondeigs han actuat com profecies auto-complides. 

El “vot útil” del PS cap a Macron ha acabat, paradoxalment, beneficiant Mélenchon, fins al punt de situar-lo amb possibilitats (més aviat escasses, segons la majoria de sondeigs) de disputar la segona volta. A mesura que es desinflava l’opció Hamon, més i més votants socialistes han anat passant cap a un Mélenchon que ha sabut recollir en la seva candidatura el malestar contra els governs Hollande i les conseqüències de la crisi. És curiosa l’analogia que es pot fer entre Mélenchon i el moviment “nuit debout” i Podemos i el moviment 15M.

Per la seva banda, Le Pen podria fins i tot acabar fora de la segona volta, malgrat que ha liderat les estimacions de vot fins fa un mes. La líder de l’extrema dreta pot acabar caient tot i ser la candidata amb una major taxa de fidelitat entre els seus (al voltant del 80% dels que la van votar el 2012 ara li tornaran a donar suport). El problema de Le Pen és que més enllà dels seus convençuts no té ningú. La seva ha estat una estratègia similar a la de Trump, però no ha pogut dominar l’agenda (com sí va fer Trump, o fins i tot Wilders als Països Baixos), ni en els temes a tractar (la seguretat, la immigració i el terrorisme han quedat molt per sota de l’atur i les polítiques socials*) ni en el domini de l’escena (Macron i no ella ha estat l’estrella d’aquesta campanya). 

Els escenaris, que fa un mes es reduïen a la confrontació entre Le Pen i Macron a la segona volta, ara semblen més oberts que mai. Fillon ha entrat a les travesses, i també Mélenchon, tot i que menys. En el fons, les previsions demoscòpiques a França pateixen el mateix mal que va assolar les enquestes a Espanya: és molt complicat, un autèntic esport de risc, ajustar les previsions d’un escenari amb nous actors (Macron) que fan que els automatismes del passat en el moviment dels electors ja no poden ser aplicables. L’estimació de Macron podria respondre a un fenomen de sobreexpressió dels seus votants? O podria passar això amb el vot a Mélenchon (com passava amb el vot de Podemos el 2015)? Té vot ocult Le Pen, veient el perfil del seu votant, que el faria menys procliu a respondre enquestes? O potser qui té vot ocult és Fillon?

Passi el que passi diumenge, passi qui passi a la segona volta, aquestes eleccions marcaran un clar trencament a l’escena política francesa, com ho han fet les últimes convocatòries arreu. Les eleccions legislatives hauran d’acabar de dibuixar l’equilibri de forces. Caldrà veure si Macron i els seus padrins seran capaços d’articular una força a partir del moviment En Marche! (si Macron és president i no compta amb un grup sòlid a l’Assemblea, patirà). Veurem quin paper jugaran els moderats del PS amb un Valls que podria no haver renunciat a tornar a ser primer ministre. Veurem com s’articula el moviment de Mélenchon (els precedents d’altres països li auguren tensions). I veurem com acaba el psicodrama socialista, que no s’acaba a França (en un mes hi ha elecció interna al PSOE).

Tot i les incògnites, aquestes presidencials ens deixaran vàries constatacions. La solidificació de l’eix establishment/antiestablishment com una dinàmica essencial del debat polític en una societat que reclama respostes i no n’obté (de moment). El rol cada cop més determinant de les enquestes i sondeigs d’opinió per dirigir el vot d’uns electors desorientats en un escenari nou i desconegut. L’eclosió de noves formes d’organització política, possiblement més adaptades a la nova societat que els partits tradicionals (fins i tot en la seva versió catch-all). I en definitiva, la consolidació d’un nou tipus de votant, que es mou per impulsos de gran potència però de curta durada, capaç de generar grans corriments de suport que s’esvaeixen dos segons després d’assolir l’objectiu.

*aquest text el vaig penjar abans de l'atac d'aquesta matinada als Camps Elisis. Veurem quin efecte té sobre el vot de Le Pen...

02 de març 2017

El procés té pressa


Junts pel Sí han decidit reformar el reglament del Parlament per poder promulgar la llei de la desconnexió sense debat previ. L’oposició no podrà fer esmenes, ni hi haurà  temps per a la discussió. L’objectiu és evitar que el TC pugui invalidar la llei abans aquesta no empari la convocatòria del referèndum d’independència. És una prova més de l’astúcia dels independentistes. Una astúcia que es carrega la democràcia. Però anem a pams.

La idea té sentit en el món mental de l’independentisme català, segons el qual a Catalunya no hi ha veritable oposició al referèndum. L’oposició és fora, és a Espanya. L’autèntica oposició a la majoria (?) independentista és “l’Estat”, de manera que ells fan la guerra amb aquest, no amb l’oposició parlamentària catalana. Aquesta, en definitiva, seria entesa com una mena de “cinquena columna de l’Estat”, com uns titelles de Madrid als quals se’ls pot ignorar perquè els que realment decideixen són els d’allà.

Aquesta idea serveix a la causa independentista tal i com servia històricament al nacionalisme pujolià. Els que no estan amb mi no són catalans. Ergo, tots els catalans estan amb mi. Bons i mals catalans. És el mateix. És la conseqüència natural de la divisió entre catalans i “unionistes” posada en pràctica pels independentistes des del començament del “procés”.

L’oposició al Parlament, doncs, no té dret a veu perquè no és legítima. Aquest és el sentit de la democràcia d’aquest bloc que diu lluitar-hi (love democracy). Possiblement la llei més important, com a mínim la més transcendent, que discutirà el Parlament català s’aprovarà precisament sense discussió.

Al “procés” el mata la pressa. Des del començament. #tenimpressa era un dels hashtags utilitzats a les concentracions massives dels independentistes i el títol d'un llibre d'Heribert Barrera. Tenim pressa. La pressa també va ser la benzina del full de ruta. Calia fer la independència en un any i mig, en divuit mesos. Córrer. Cremar etapes a tota màquina. Per què? Per por que es desinflés el moviment, bàsicament. Per por a què el pas del temps anés erosionant el suport ciutadà a un procés que calia fer avançar a ritme de transatlàntic, com una piconadora.

Precisament perquè el procés no avança calia imprimir-li més velocitat, reduir els terminis, mentre es llençaven eslògans que prometien la prompta arribada a la meta (a punt, ja hi som, ho tenim a tocar). La fixació amb la pressa demostrava la feblesa interna del moviment. Calia anar ràpid perquè no se’ns desfés a les mans. Calia anar ràpid perquè se sospitava que mai no es tindria una oportunitat igual per assolir l’objectiu anhelat. I calia anar ràpid per un altre motiu: perquè una de les potes del banc començava a deixar veure el corcó que l’estava buidant per dins.

En primer lloc, cal que el procés vagi ràpid per la simple dinàmica d’aquest. La base de tot el procés és la mobilització ciutadana, des de la diada de 2012. El procés independentista té sentit com a moviment massiu, per tant necessita d’un calendari plausible, d’unes fites en el temps que mantinguin el bloc en moviment, tens. D’aquí la impossibilitat de marcar fites a llarg termini, ni tan sols la fita final. Calia fixar capítols al calendari, dates “històriques” que permetessin mantenir la tensió dels participants.

Aquests darrers cinc anys han sovintejat les convocatòries a manifestar-se, a concentrar-se, a participar en centenars d’actes reivindicatius. Les agendes han permès que els independentistes es mantinguessin mobilitzats, malgrat que els avenços polítics eren escassos. No és coincidència que les legislatures durin menys de l’estipulat, malgrat que el govern compti amb prou suport parlamentari. Les convocatòries electorals també han servit per fornir el calendari, per donar aquesta sensació d’avenç, de mobilització permanent, que ha estat el que ha mantingut la base independentista. El procés només és possible en constant moviment.

Ara bé, després de cinc anys amb avenços escassos a nivell polític (algú pot defensar realment que avui som més a prop de la independència que el 2012? Realment?), el procés necessitava d’una acceleració. Ja no n’hi ha prou amb mantenir el bloc mobilitzat. Cal donar-li un horitzó, i que aquest sigui proper, que es pugui albirar, tocar amb la punta dels dits. D’aquí la pressa. Els participants del procés, cinc anys després de començat, necessiten entendre que no són a la roda del hàmster. Calia accelerar.

En segon lloc, els independentistes tenen pressa perquè no són majoria. La por a l’estancament del procés té dues dates claus: el 27 de setembre i el 20 de desembre de 2015. A partir de llavors, el procés s’accelera, perquè és l’única sortida que troben els seus dirigents per sortir del cul de sac que representa el no guanyar les eleccions “plebiscitàries”. El 48,7% és una llosa i la majoria dels Comuns a les generals la constatació que existeix un altre bloc, una majoria alternativa. En aquells moments (i amb la CUP vetant Artur Mas) el procés trontolla i els seus dirigents assumeixen que l’única sortida és la sortida endavant. No hi ha reformulació sinó tot el contrari. Dues tasses. Full de ruta. Finalment l’horitzó a tocar. En divuit mesos independents, sí o sí, peti qui peti.

Es podria haver optat per una altra solució. Obrir el camp i intentar acollir en el procés part de la majoria alternativa. De fet, el retorn al referèndum busca incorporar els “comuns” al projecte. Però és una jugada a mitges. Perquè per ampliar la base (imprescindible per assolir la majoria) és necessari alentir els terminis, i els processites no poden donar-se aquest luxe. No els ho permetria la seva base militant, els mobilitzats del primer dia als que se’ls hauria d’explicar que cinc anys de mobilitzacions no els han acostat a l’objectiu.

D’aquí que la reculada fins a la pantalla del referèndum es combini amb un reforçament de la velocitat i del calendari marcat al full de ruta. D’aquí, doncs, les dificultats dels “comuns” per assumir íntegrament els postulats independentistes, com ja li havia succeït a ICV abans del 9N. La pressa del procés li fa perdre llast, i al final el deixa únicament i exclusiva amb els convençuts. I els convençuts no sumen majoria.

És més, la pressa i l’acceleració aixequen la por entre els no independentistes, com ja es va poder comprovar el 27s. La velocitat és contrària al convenciment i a la seducció. El procés no podrà afegir cap més suport dels ja existents si no rebaixa la pressa o els plantejaments. I ni l’un ni l’altre són assumibles per la direcció processista, llançada a tota marxa com a única opció per mantenir les peces juntes i salvar el tinglado. La pressa és el que garanteix la supervivència del procés i dels seus dirigents.

Hi hauria un tercer element que empeny el procés a la pressa, i aquest és l’objectiu de salvar el que queda de l’antiga Convergència. El calendari que espera a l’antic partit dominant és terrorífic. El judici del cas Palau iniciat ahir promet destapar la claveguera de finançament irregular de la formació. Queda el procés del 3%, que cueja. A aquestes alçades sembla evident que la refundació ha estat un fracàs. Els nous dirigents s’han vist superats pels vells i hores d’ara és més que evident que Artur Mas torna a estar al timó (cap clar, cor calent, etc.), si és que mai l’havia deixat.

Les perspectives electorals del PDeCat són desastroses. La solució és doblar l’aposta, imprimir velocitat, que tot giri, que no hi hagi temps, que el procés acceleri cap al seu final en un crescendo on es pugui confondre tot, on tot sigui percebut per l’òptica d’amic-enemic del relat independentista. El 3% és una invenció de l’Estat, una persecució no a CDC, sinó a Catalunya. Altre cop l’assimilació entre el partit i la nació, entre Mas i la pàtria. Res de nou. El procés neteja la cara de CDC i dels seus dirigents, presentats com a màrtirs d’una operació de guerra bruta (el GAL!) contra la democràcia.

La idea de fons (compartida pel PP?) és salvar l’antiga Convergència, els dirigents de la qual apareixen com els grans damnificats del procés... a diferència dels líders d’ERC, als quals la fiscalia no persegueix, nets de pols i palla. Són Mas i els seus els que se la juguen per Catalunya i per la democràcia, els que baixen al fang i es juguen la carrera. I són ells els que estiren del carro del procés, els que fan les declaracions més abrandades, els plantejaments més agosarats, aprofitant l’altaveu i la tribuna que els brinden les querelles de la fiscalia estatal. Qualsevol diria que preparen unes eleccions on es dirimeixi el pes de cadascú dins del bloc independentista.

imatge: productesdelaterra.cat

24 de febrer 2017

Apunts de 2017 (2a part): Un sistema clavat




Fa exactament un mes, les enquestes per a les presidencials franceses situaven el candidat conservador, François Fillon, per damunt del 25% a la primera volta, en un frec a frec amb Marine Le Pen. Avui les seves expectatives no passen del 20%, i la seva participació a la segona volta està fortament compromesa. Entremig ha esclatat l’”affaire Fillon”, el cas de suposada contractació irregular de la dona del candidat com a assessora seva a l’Assemblea Nacional (després s’ha sabut que també es van contractar dos fills de la parella a expenses de l’erari públic).

El cas Fillon és l’exemple perfecte de la deriva del sistema en les últimes dècades. En primer lloc, pel que suposa de blindatge del propi sistema, convertit en una maquinària al servei d’una elit corporativa, d’un càrtel que inclou l’elit política, evidentment, però també l’econòmica (en totes les seves vessants i derivades). Un conjunt tancat que es nodreix de les prebendes del sistema i de les seves connexions i coneixences. Un càrtel, en definitiva, perquè es tracta d’un sistema tancat al que només és possible accedir per cooptació i mai per competència. Un oligopoli ben alimentat amb diner públic, ja sigui en forma de salari o de partida del pressupost.

Aquest grup, a més, comptaria amb la protecció dels mecanismes públics encarregats de vetllar pel compliment de les lleis, una part imprescindible del sistema, que garantiria el manteniment del propi sistema en els termes més avantatjosos pels seus integrants. Tot i que sempre pot ser necessari un boc expiatori que mantingui la creença que el sistema és just i atorga càstigs i premis de manera justa i proporcionada (o no tant)*.

Aquesta, òbviament, és una imatge distorsionada de la realitat. Però s’acostaria bastant a la imatge que tenen del sistema molts dels ciutadans amb dret a vot de les democràcies d’arreu del món, sobretot arran de l’esclat de la crisi financera global i de la cronificació d’alguns dels seus efectes.

Més de vuit anys després de l’esfondrament de Lehman Brothers el sistema manté les seves parets mestres. És més, l’elit fa temps que ha sortit de l’esvoranc, mentre que les classes mitjanes (aquells que havien provocat la crisi vivint “per sobre de les seves necessitats”) s’han convençut que trigaran a recuperar els nivells de renda pre-crisi, si és que mai ho fan.

Precisament la “sortida” de la crisi està sent, a ulls d’una part significativa de la societat, l’exemple més clar de divisió entre els que són “dins” del sistema i els que en queden “fora”, entre l’elit i el populatxo.

El problema per a les democràcies és que sovint s’observa com en el conjunt de l’elit s’hi compta l’elit política, les direccions dels partits que suposadament són els representants dels interessos dels ciutadans front els interessos dels “poderosos”. Aquesta és la part perillosa del cas Fillon. L’idea que els nostres representants no ens representen a nosaltres i els nostres interessos, sinó que treballen exclusivament per als seus... i per als dels seus amics.

No és una qüestió que afecti només la dreta, per més que una part de l’esquerra així ho defensi. Bona part del triomf de Trump a les presidencials americanes de l’any passat va ser la d’assenyalar (i aquest cop no era un “alternative fact”) els suports darrera la candidatura de Hillary Clinton. S’hi arrengleraven la major part dels poders fàctics de l’establishment, com ara els bancs d’inversions i les seves principals capçaleres, com el Wall Street Journal. D’aquí que una part de l’esquerra demòcrata acabés no votant per Clinton.

Com va passar amb la crisi, la culpa de la victòria de Trump va ser precisament d’aquests abstencionistes. No va ser de la incapacitat de la candidata demòcrata per plantejar una proposta “votable”. A França, si finalment guanyés Marine Le Pen (cosa molt poc probable... com ho era el triomf de Trump als Estats Units), la culpa cauria damunt dels votants que a la segona volta s’haguessin negat a donar suport al candidat alternatiu, sigui Fillon o Macron.

La imatge que obté bona part de la ciutadania és que el sistema està clavat i l’única sortida que ofereix als electors és la del mal menor front al gran monstre del nacional-populisme. És el que s’escolta per tots els altaveus “seriosos”. El soroll de fons diu: no hem acabat amb els paradisos fiscals, amb les portes giratòries (les de debò, no les caricatures), amb els efectes de l’austeritat, amb la disbauxa bancària, amb la cooptació dels reguladors, amb la desigualtat de tracte per part de la justícia, amb la depreciació de les condicions de vida dels treballadors, amb l’ensulsiada de l’estat del benestar, amb la irrellevància de les institucions europees, amb la col·lusió d’interessos entre el sector públic i el privat, però això sí, cal aturar Le Pen. 

I sí, tenen raó. Però que no s'exclamin si finalment una part del vot acaba decidint no votar. Algú els ho podrà retreure? 

* no puc resistir-me a fer un repàs de les informacions dels darrers dies que podrien interpretar-se sota aquest prisma: el cas Nóos, el de les targetes black, el del president de Múrcia i els relleus a la fiscalia, el cas Gürtel i les seves derivades... Per no anar més enllà d'aquest mes de febrer.

foto: corto74.blogspot.com

31 de gener 2017

Apunts de 2017 (1a part): L'hora dels rebels



La sorprenent elecció de Benoît Hamon per encapçalar la candidatura socialista a les presidencials del proper maig a França no hauria de sorprendre. És coherent amb una tendència general de cicle, que abasta totes les democràcies i totes les tendències polítiques. Hamon tan sols n’és l’últim (fins avui) exemple. Representa la victòria del rebel contra l’aparell, contra la línia oficial del partit.

Hamon s’ha erigit en els últims anys en la cara de la dissidència interna al PS francès, el líder del grup de parlamentaris rebels (un centenar, poca broma), que han votat en contra de la legislació “reformista” impulsada per Hollande i Valls. La de Hamon, doncs, s’entén com la victòria de l’ala esquerra del PS front a l’ala centrista que encarnava Valls, i que ara queda en mans del dissident (ell també) Emmanuel Macron. En aquest sentit, Hamon se sumaria a la llista on hi ha Corbyn i Sanders (que, malgrat no haver guanyat, va ser capaç de posar-li les coses molt difícils a l’aparell demòcrata arrenglerat darrere Hillary Clinton).

Ara bé, les victòries rebels no poden restringir-se a l’espai de l’esquerra. Són arreu. Trump és un rebel, ens agradi o no. De fet, hauria de ser el sant patró dels rebels, una mena de reencarnació de James Dean (ja em perdonareu). És un personatge que s’enfronta a tothom, un outsider de manual que va eliminant rivals mentre fa camí cap a la nominació republicana, enfrontat als candidats més ben situats, als congressistes, a les “velles glòries”, a l’aparell, als mitjans que nodreixen la base republicana (l’enfrontament amb la totpoderosa Fox durant la campanya fou èpic). I finalment, en un duel a mort amb l’establishment i el “tot Washington” encarnat en Hillary Clinton, és capaç d’aconseguir la presidència dels Estats Units, el cim del poder polític planetari.

L’èxit dels rebels només s’entén pel bloqueig i la deslegitimació del sistema en aquesta eterna i extenuant post-crisi, que no sembla tenir final. La rebentada del sistema nascut de la revolució conservadora no ha trobat alternativa dins del sistema. El neoliberalisme és un cadàver, però reté la corona per incompareixença d’adversari. No hi ha alternativa, en això tenien raó els portaveus de capitalisme globalitzat. No n’hi ha... dins del sistema, o des del sistema. De manera que l’única possibilitat és que en sorgeixi una (o unes) des de fora del sistema. I això és el que són els rebels, una esmena a la totalitat d’un sistema que apareix a ulls de la majoria com incapaç de regenerar-se, de reformar-se.

Així, les eleccions (qualsevol elecció) es converteixen en plebiscits entre l’establishment i els rebels, entre els que defensen la bondat del statu quo i els que busquen la seva aniquilació. Tots comparteixen una mateixa idea: el sistema s’ha esfondrat, però tothom fa veure que segueix en peu, nosaltres assenyalarem l’emperador nu, desemmascarem “la Gran Mentida”.

Aquesta idea pot resseguir-se en tots els discursos rebels arreu del món, tant a Podemos com a Trump, i fins la CUP. L'autenticitat front el cinisme, la veritat sense embuts contra la correcció política, la desobediència front la injustícia. Aquests arguments tenen una enorme potència mobilitzadora i combativa. L’argument de l’establishment, en canvi, és reactiu, poruc, va sempre a la defensiva.

D'aquí que arreu també s'hagi imposat l'agenda rebel, de vegades impulsada pels propis partits del sistema (clarament el cas dels tories amb el Brexit), el que fa que les eleccions se celebrin en el territori rebel: a França tot apunta que la campanya girarà al voltant de la sobirania nacional i el paper de la Unió Europea, mentre que a Alemanya i a Holanda la immigració i els refugiats (convenientment barrejats) en seran els temes centrals.


foto: 20minutes.fr