L’estratègia colombiana de Trumplusconi

Després del segon debat entre Trump i Clinton l’estratègia del candidat republicà és clara: servir grans dosis del seu missatge més dur als seus, no claudicar, no descafeïnar el seu perfil. Aquest cop, Trump li ha llençat a la cara a Clinton que si ell fos president ella seria a la presó. A més, ha convidat finalment al debat quatre dones que acusen l’expresident Clinton d’assetjament sexual. Tu m’acuses d’això, doncs té.

Trump té un vot dur molt convençut, disposat a comparèixer a les urnes en massa el 8 de novembre. No són majoria, ni molt menys. Però són molts, moltíssims. Potser són fins i tot suficients. I aquí és on juga Trump. Sap que no pot fer concessions. Si ho fes, desmobilitzaria bona part de la seva force de frappe, destenyiria el seu missatge dur sense que això li aportés el suport de ningú més. La idea central de la seva campanya és, doncs, mantenir el to dur per alimentar els seus i alhora esperar que l’estratègia de Clinton no aconsegueixi mobilitzar els indecisos. Trump busca un escenari a la colombiana: que la poca participació li permeti assolir la presidència només amb el vot dels seus fidels, tal i com va fer Uribe amb el referèndum sobre l'acord de pau amb les FARC. No és una bogeria, per molt que ara tot l'establishment del partit republicà li doni l'esquena (fins i tot això podria beneficiar la seva estratègia d'outsider, tal i com va beneficiar als del "no" colombià).

La participació és el primer problema de la campanya de Clinton, i per conjurar-lo no se li ha acudit res més que fer de Trump el centre de la seva campanya. Tots els seus missatges giren al voltant de l’aspirant republicà. El seu únic objectiu és desacreditar-lo. Per què? Per disminuir la base de suport a Trump? No ho sembla, aquests votants són immunes a qualsevol escàndol del seu preferit (és més, li riuen totes les pallassades, o simplement les consideren part de l’estratègia de descrèdit impulsada des de l’establishment). L’objectiu de Clinton és dibuixar Trump com un personatge perillós al que cal barrar el pas a la presidència.

No és una gran estratègia, que es digui. El missatge de la campanya de Clinton no busca la connexió de la candidata amb l’electorat potencial sinó la mobilització d’aquest per contrast amb Trump. És com si digués: jo ja sé que no sóc la vostra candidata, però ell és pitjor, així que voteu-me a mi no tant per mi, sinó per evitar que ell sigui president. Una estratègia realista, però trista i basant galdosa. Si aquest és l’únic argument per pot esgrimir Clinton per mobilitzar el vot al seu favor, no ha de sorprendre que l’elecció segueixi oberta a menys d’un mes.

Evidentment, els estrategs de Clinton no són enzes. Parteixen del fet que la candidata no suscita grans entusiasmes més enllà dels seus convençuts (que no són molts més que els convençuts de Trump). És més, Clinton suscita un recel bastant estès (igual que Trump, com es pot veure a les dades de l'enquesta del New York Times i la CBS). D’aquí que la seva campanya no giri al voltant dels seus (evidents) mèrits per ser presidenta sinó al voltant dels demèrits del rival. El problema per a Clinton és que fent això, fa del republicà el centre de la seva campanya (la de Clinton), fent bona la idea de Lakoff en “No pensis en un elefant”. Doncs bé, en aquesta campanya l’elefant i les seves maldestres cabrioles són al centre de l’escenari i ocupen tot el camp de visió del votant.

De res serveix que Clinton tingui un full de serveis perfecte i Trump exhibeixi la seva ignorància com un mèrit. Els votants d’un i altre ho donen per descomptat. Tampoc no sembla servir de res que Clinton faci de la ignorància enciclopèdica (?) de Trump el centre de la seva campanya. Pels supporters del republicà el seu desconeixement dels temes el fa “autèntic”, mentre que pels votants indecisos la preparació de Clinton la fa aparèixer “distant” i “elitista”. Quan més episodis enutjosos es coneixen de Trump, més connexió guanya amb l’elector mitjà, per al qui Trump, malgrat ser milionari, apareix com un d’ells, que parla com ells, que diu el que ells diuen. I aquest lligam d’arrel emocional és més fort que qualsevol argument racional.

Els estrategs demòcrates podrien recordar com va acabar l’enfrontament entre George W. Bush i Al Gore. O anar una mica més lluny i preguntar als seus col·legues italians com se les gastava Silvio Berlusconi. Ell també feia gràcia al començament. També semblava que el seu pas a la política era la pallassada d'un multimilionari amb ànsies de notorietat. La seva era una retòrica més pròpia del futbol que de la política (el partit que va crear tenia -té encara- el nom de Forza Italia). També deia representar l'home del carrer i es desplaçava de mansió en mansió en el seu jet privat. Prometia que acabaria amb l'establishment corrupte de la primera república, tot i que ell n'havia estat un gran beneficiari (i excels benefactor). En els seus mítings també cantava, feia acudits de mal gust i insultava sense miraments. Tot això i més. Els seus rivals van començar per ignorar-lo, després ridiculitzar-lo, i en acabat demonitzar-lo. Res no va servir per impedir que guanyés les eleccions i fos primer ministre d'Itàlia.

foto: abc.net.au