A qui interessen unes terceres eleccions?

Després de la més que previsible derrota de Rajoy aquesta tarda, l’escenari polític espanyol quedarà a mercè del fantasma d’una tercera convocatòria electoral, que els partits s’aniran passant els uns als altres com la llufa que ningú no vol. D’aquí que el més probable és que el debat se centri en qui és el culpable de la probable repetició electoral, qui es menja el marró, vaja, entenent que el que sigui assenyalat com a culpable serà posteriorment defenestrat, ja sigui per les urnes o, si no s’arriba a les terceres eleccions, pels seus companys de partit.

El principal acusat, a tenor dels editorials, és Pedro Sánchez, culpable del delicte de bloquejar tot el sistema amb la seva persistent negativa a donar suport a la investidura de Rajoy. Del líder socialista es diu que manté la seva posició per “venjança personal”, per evitar que els “barons” el descavalquin de la secretaria general o per por a que Podemos tregui al PSOE el lideratge de l’oposició. Totes tres “raons” fan evident una sola cosa: Sánchez només pensa en els seus interessos, personals o del seu partit, i no en l’interès general. Per tant, cal que sigui conduit a la foguera quan abans millor pel bé del país.

El que es demana al PSOE (i no només a Sánchez) és un autèntic harakiri, un suïcidi col·lectiu a canvi de res, perquè en el sistema parlamentari espanyol un president investit, malgrat que no compti amb majoria al Congrés, pot governar a plaer.

Es parteix de la base que només hi ha dues opcions: o Rajoy o eleccions nadalenques. Aquesta disjuntiva és intencionada. A Catalunya, una situació de bloqueig similar (“o Mas o març”) es va acabar resolent amb un canvi de candidat de la força més votada, precisament la solució que no vol Rajoy. D’aquí també el bloqueig. Al líder del PP ni se li passa pel cap donar pas a un altre dirigent per a que intenti ser investit.

La idea oculta de Rajoy és apurar el calendari. Ara, les eleccions basques i gallegues i després nova investidura. Però Rajoy sap que això és una cortina de fum per anar-se acostant a desembre. En primer lloc, perquè serà molt difícil que els resultats d’ambdues eleccions canviïn la posició de Sánchez, i perquè els barons se’n guardaran prou de ser vistos com els que van entregar el PSOE al PP a canvi de res. És molt probable que el PP guanyi a Galícia, però també ho és que pugui haver una majoria d’esquerres alternativa. I a Euskadi ja es veurà, però la dispersió del vot pot afectar els populars i el supòsit d’una majoria “constitucionalista” és bastant improbable (sobretot si es compta amb Podemos).

A més, a Rajoy no se li escapa que octubre serà un calvari per al PP i per a ell, ja que el dia 4 començarà la vista del “cas Gürtel”. Algú s’imagina al PSOE investint Rajoy en el mateix moment que Correa i els seus estan declarant davant del jutge? Difícil.

Així que Rajoy juga a acusar Sánchez de voler les terceres eleccions quan possiblement sigui ell el més interessat en celebrar-les. Per què? Doncs perquè l’alternativa és deixar pas a un altre dirigent del PP que no estigui tan tacat com ell, algú que vengui renovació i saba nova. La llista de candidats és llarga. Ara bé, un escenari així és molt improbable per la demostrada resistència de Rajoy i el seu nucli dur. Cal recordar que el líder popular ha sobreviscut a un putsch en tota regla d’Esperanza Aguirre, als atacs d’Aznar i a l’intent poc dissimulat dels “sorayos” per defenestrar-lo després del 20D.

Si el deixen, el pla de Rajoy és o que li entreguin la investidura sense fer cap concessió, o arribar fins desembre fent veure que la culpa és del PSOE, perquè és incapaç de fer fora Sánchez. El primer escenari és difícil (és poc probable que Susana Díaz mati Sánchez per immolar-se acte seguit), per tant s’imposa el segon. Terceres eleccions en les que Rajoy tornarà a posar en solfa el “rally around the flag” per mobilitzar els seus i buidar l’espai de C’s, a més de comptar amb la desmobilització d’una part de l’esquerra. Acabaria derrotant els adversaris (interns i externs) a la “manera Rajoy”: per esgotament, sense haver-se mogut ni un pam des del 20D.

L’alternativa és la constitució d’una majoria diferent a la del PP, però és extraordinàriament complicat, malgrat que a favor juga la por tant de C’s com de Podemos a una nova convocatòria electoral. Els de Rivera ja van patir el “vot útil” el 26J i unes noves eleccions podrien reblar aquest moviment (d’aquí l’interès de C’s per investir algú, ni que sigui a risc de perdre la pròpia credibilitat). Els d’Iglesias van comprovar el 26J que el seu és un vot d’embranzida i que només funciona quan se’l manté en tensió, de manera que es va desinflant a mesura que passa el temps i els ritmes es desacceleren.

Així doncs, malgrat sorpreses d’última hora estil Puigdemont, atac d’egocentrisme suïcida de Díaz o febrada de generositat de Rajoy, semblem abocats a unes noves eleccions sota la premissa que és el PSOE qui les vol, quan en realitat el més beneficiat seria Rajoy. 

Tres idees finals per reflexionar. Primer, el consens de l’establishment en el repartiment de culpes en cas de repetició electoral, que posa de manifest una progressiva inclinació del bàndol lampedusià cap a posicions immobilistes. Segon, lligat a això, les dificultats de bastir una plataforma de canvi front a les tesis de continuïtat, malgrat que l’opció de canvi és amplament majoritària electoralment i parlamentària. I finalment, la idea de l’acció política com a miratge de moviment. En un context social i econòmic gripat, la política sembla tenir com a funció fer veure que les coses es mouen, crear la il·lusió entre la ciutadania que avancem (a Catalunya claríssimament), o que es vol avançar i hi ha qui no deixa (a Espanya). Per pensar-hi.