Paisatge després del cicle

Mitjana del % de vot dels partits guanyadors a les eleccions de cada cicle, 1977-2015

La convocatòria general del 20 de desembre ha posat fi a un cicle electoral trepidant, extenuant, de canvi profund d’alguns dels elements fonamentals dels sistemes polítics català i espanyol. Més enllà de si hi ha noves convocatòries en els propers mesos (un fruit més del canvi... i de la no adaptació als nous temps per part d’algunes forces), els elements del cicle estan fixats i ens permeten fer una ullada al que possiblement serà el nou paisatge polític dels propers anys a Catalunya.

No és un soufflé, és terra ferma

Perquè el primer que cal dir és que el que hem vist en les quatre eleccions del cicle està cridat a mantenir-se. No es desfarà, com si es tractés d’un malson o la borratxera d’uns electors irresponsables, fent tornar els antics equilibris del sistema polític dels anys noranta. No. Aquest ha estat el primer cicle d’una nova etapa (fins i tot, segons com, diríem que n’ha estat el segon), que tindrà, com totes, una certa vigència temporal. Vol dir que no hi haurà canvis? Evidentment que sí, però dins d’uns marges. Perquè els elements fonamentals, constitutius, d’aquesta nova etapa que hem observat en aquest cicle es mantindran com a regles rectores del funcionament en el nou període.

Tendència general

El cicle marca una tendència que no és ni catalana ni espanyola, sinó europea i mundial. És el final del recorregut del domini de la classe mitjana com a grup estructurador de la societat. El final d’un període de mig segle (des del final de la segona guerra mundial), políticament dominat per dues forces alhora antagòniques i complementàries: la socialdemocràcia i els democratacristians, en les seves diverses versions locals. És la fi de l’era de la televisió, un instrument d’estandardització i homologació de les societats occidentals, superada per internet i les plataformes multicanal.

En política, el pas de la televisió a internet és el pas dels electorats que opten entre dues grans forces “catch all” a l’electorat volàtil que tria entre desenes d’opcions en un escenari dominat pel soroll i la multiplicació d’altaveus. Un elector sotragat per l’esfondrament dels elements sòlids (estudis, treball, status, benestar) que els grans partits proveïen. La crisi d’aquests grans partits és la crisi de la classe mitjana, que és la crisi de l’estat del benestar, liquidat per la globalització financera i l’emancipació de les elits (un concepte que li vaig sentir dir a Isidre Molas quan encara érem al segle vint).

No és nou. La revolta contra l’establishment, contra aquest establishment que ja no proveeix seguretat a la classe mitjana, era a la base de l’elecció de Barack Obama a les primàries demòcrates de 2007 (abans de la crisi). I és el mateix foc que ha alimentat iniciatives tan allunyades entre si com Beppe Grillo, l’independentisme escocès o català (o el cors, que acaba de guanyar el govern de l’illa), la radicalització jihadista d’alguns joves francesos, angelsos o belgues, el vot al Front Nacional o a l’UKIP, l’accés al govern dels xenòfobs escandinaus, el paper lamentable dels governs europeus davant l’allau de refugiats, el soprasso de Siryza sobre el PASOK i del Partit Socialista sobre el socialdemòcrata a l’endreçada Holanda, l’emergència de Podemos, el triomf de les esquerres a les alcaldies de les principals ciutats espanyoles o el sorprenent (?) lideratge de Donald Trump a les primàries republicanes d’aquest any.

Tot això que sembla tan diferent té un mateix origen: la cerca de seguretat, de respostes, per part d’uns electors que han quedat a la intempèrie en un món nou i estrany. I aquestes seguretats i respostes no les busquen en les antigues forces, perquè senten que aquestes no han estat capaces de protegir-los. Així doncs, el nou món polític està dominat per un gran èxode d’electors des dels partits que han dominat l’escena cap a partits nous, amb posicions més extremes ja sigui en l’eix esquerra-dreta o en el de pertinença, o en ambdós (antieuropeus, nacionalistes, independentistes d’esquerra o dreta radical).

El mateix argument, actors diferents

En el cas català el cicle s’ha viscut en una constant sensació de vertigen. De fet, estem instal·lats en el vertigen des de fa tres anys (per no dir cinc), el que ve a demostrar altre cop que Catalunya és el laboratori del que després acaba passant a tota Espanya (com Barcelona és el laboratori del que després, més o menys, acaba ocorrent al conjunt de Catalunya).

Aquest vertigen de cavallets (o de sínia més aviat) crec que ens fa veure com una novetat absoluta allò que no és sinó una modificació superficial del que ha estat el mecanisme tradicional que ha mogut el vot català. En aquest sentit, el cicle ens deixa un escenari que només es diferencia del passat en els protagonistes, perquè els moviments profunds són pràcticament els mateixos. Com abans, els electors catalans voten diferent en funció del tipus d’elecció. Quan venen municipals, es vota en funció de les possibilitats de victòria de les opcions situades a esquerra i a dreta a cada municipi. En canvi, a les eleccions autonòmiques la part més important de l’electorat tria en funció de les relacions entre Catalunya i Espanya, mentre que a les generals es torna a imposar la lògica esquerra/dreta.

Certament, el cicle mostra una tendència a la polarització, amb posicions més dures per part de l’electorat (i dels partits), seguint la tendència mundial, associada a l’autisme (l’encapsulament) de les forces tradicionalment majoritàries. Però el mecanisme segueix sent el mateix. D’aquí les diferents majories. La major diferència respecte a cicles anteriors és als partits. Si abans municipals i generals les guanyava el PSC i les autonòmiques CiU, ara a les municipals hi ha un vot més repartit, a les generals guanya l’esquerra de En Comú Podem i a les autonòmiques els independentistes de Junts pel Sí.

Més coral, menys solistes

Un element de diferència d’aquest cicle és el major repartiment dels suports entre opcions diferents. És una tendència amb solera a Catalunya, de més de deu anys, però que en aquest cicle ha batut rècords. En són exemples tant la composició del parlament com la de molts consistoris i la dels diputats escollits a les últimes generals. Arreu s’imposa un major repartiment del vot. Prova d’això és el gràfic que encapçala aquest escrit. En aquest cicle electoral només el guanyador de les eleccions autonòmiques ha superat el 30% del vot vàlid. I això perquè no era un partit sinó l’agrupació de les dues forces més votades el 2012. A les generals, el guanyador (En Comú Podem, també una candidatura d’agregació de diferents organitzacions) no ha superat el 25%, i a les municipals (CiU) amb prou feines passa del 21% (deu punts menys que fa quatre anys).

El cicle marca l’ocàs de les grans majories d’un sol partit que havien estat la norma a Catalunya durant els vuitanta i noranta. L’escenari polític d’avui ja no té un dominador únic, només quan es formen coalicions (Junts pel Sí). S’imposa la negociació i el pacte (allò que els nostàlgics d’altres temps anomenen inestabilitat).

Els itineraris de vot i les fronteres poroses

La disponibilitat de forces i el canvi de l’eix principal en funció del tipus d’elecció fa que els salts dels electors entre partits sigui un dels elements fonamentals de la Catalunya política des de 1977. Ho eren abans i ho són ara. La diferència és que ara són més i més diversos. En el “món d’ahir” els itineraris principals de vot es donaven entre les dues forces dominants (CiU i PSC) i l’abstenció, i donaven forma als dos mecanismes d’explicació del vot català: el vot dual i l’abstenció diferencial.

Ara seguim tenint una porció important de vot volàtil, és possible que siguin més que abans, però el més nou és que trien entre un ventall més ample de partits. Així, tenim electors que han votat Colau a les municipals, Arrimadas a les autonòmiques i Domènech a les generals; o PSC, la CUP i ERC; o CiU, C’s i PP...

Hem passat d’un grup bastant “controlable” de vot volàtil a un festival d’itineraris de vot entre les més diverses opcions electorals en funció del tipus d’eleccions, que no segueixen els paràmetres clàssics. El votant ha diversificat les seves trajectòries entre opcions diferents, dibuixant itineraris complexos, no aptes per a simplificadors i simplistes.

Les Catalunyes electorals

Tanmateix, aquest moviment entre opcions en funció de l’elecció que se celebra segueix una certa lògica, de manera que quan veiem els resultats dels partits en el territori ens apareixen pràcticament els mateixos “països electorals” descrits per Josep Maria Vallès a principis dels vuitanta. La diferència altre cop és als partits, a l’ampliació del ventall d’opcions a disposició de l’elector.

Així, a la Catalunya interior que senyorejava CiU hi han establert el quarter general ERC (de fa temps) i les CUP. A la metropolitana, la taca vermella del PSC s’ha acolorit del taronja de C’s i del morat d’En Comú Podem, en funció de quin sigui l’eix dominant. A l’Ebre segueix havent-hi vot al PP, però també hi ha aparegut C’s, i ERC li ha pres la cartera a CiU en més d’un municipi. L’únic espai que sembla nou (perquè és veritablement nou) és a la segona corona barcelonina (el nou Ohio català), on hi ha un veritable melting pot electoral, que lliga amb la barreja de vells residents i noves incorporacions (entre aquestes, fills i filles de la metropolitana que no encaixen amb els patrons clàssics de definició política).

Sorpresa! Catalunya és complexa

De tot plegat se’n deriva una constatació: electoralment Catalunya és un país complex. O millor hauríem de dir que Catalunya segueix sent un país complex. Perquè sempre ho ha estat, i el més probable és que ho segueixi sent. Catalunya era complexa abans i ho és ara. La diferència és que els ingredients d’aquesta complexitat han canviat, però el fons de la recepta (el brou) és el mateix de sempre.

No hauria de sorprendre gaire aquest moviment. D’una banda, el compost humà de l’electorat català és molt diferent del dels noranta. En els últims vint anys s’han incorporat a la vida política els nascuts en democràcia i els del “baby boom” s’han fet grans, han tingut fills, s’han entrampat amb hipoteques i veuen perillar el seu estatus social malgrat ser la primera generació universitària. D’altra banda, la generació que va fer la transició va passant. D’aquí que la pulsió de canvi vagi guanyant terreny.

I no només és això. És més senzill. El pas del temps modifica les coses. Millor dit, l’acumulació del temps, la combinació d’aprenentatge i degradació. Portem casi quaranta anys d’un sistema que no ha patit grans modificacions i que ha mostrat totes les imperfeccions i les arrugues. És la corrupció, però també el rovell de les organitzacions que han dominat l’escenari. Afortunadament, el sistema democràtic permet la seva pròpia regeneració. I aquí és on som.

Dues consideracions finals. Primera, la Catalunya d’avui és tan comprensible com la d’ahir. Hi ha qui tendeix a confondre la novetat amb la incertesa (de vegades, interessadament) i és un error. El cicle de 2015 no ha estat una disbauxa, sinó que ha seguit un patró, diferent (i tampoc ni tant) del previ, però un patró al cap i a la fi. I com tot patró es pot estudiar i analitzar.

La segona consideració. Hi ha qui confon novetat amb inestabilitat (potser interessadament també), com si el resultat del cicle portés indefectiblement a una incapacitat d’assentar les institucions. D’aquí algunes de les interpretacions sobre la necessitat de convocar noves eleccions (a Catalunya, a Espanya), que poguessin “restituir” l’estabilitat perduda.

Pensar així és propi d’esperits conservadors temorosos dels canvis, ja sigui per enyorança del passat o simplement per interès, perquè aquest passat els proporcionava posicions avantatjoses. Hi ha qui voldria que el cicle de 2015 només fos un parèntesi, després del qual tot tornaria a ser com era, tornarien els “vells bons temps” de les majories monopartidistes i de la “lottizzazione” de les institucions públiques. Malauradament per a ells, no sembla que les coses hagin de ser així (ni que es repetissin les eleccions ad infinitum). Som en un nou escenari, vulguin o no. Adapt or die.