El Front Nacional, una moda europea

El diumenge 6 de desembre, al primer torn de les eleccions regionals a França, el partit més votat fou el Front Nacional. La notícia podria semblar una anècdota si no fos que a les europees de fa un any el FN ja fou la força més votada. Certament, ambdues eleccions conviden poc a la participació. A les regionals una mica menys de la meitat dels inscrits, a les europees el 42%. Però la tendència és sòlida i ve de lluny. En totes les eleccions, siguin del tipus que siguin, el FN ha doblat el vot entre el cicle 2007-10 i el cicle 2012-15 (a les europees l’ha triplicat). Això sol ja hauria de valer per encendre les alarmes i no tirar mà de l'arsenal d'excuses habitual, però hi ha elements “qualitatius” que ens fan un dibuix complex del nou vot al FN i que ens estan parlant d’un canvi profund de la configuració de l’escenari polític, que no només val per a França.

El vot del FN en aquestes eleccions regionals no és el vot de la dreta tradicional, no ocupa els seus espais, no copia el seu mapa d’assentament. La implantació del FN no es produeix a les àrees típiques del vot conservador (massís central, Aquitània, Normandia, Alsàcia i Lorena), sinó que arrela en algunes àrees on tradicionalment hi ha hagut un fort vot a l’esquerra (l’exemple palmari: el desindustrialitzat Nord Pas de Calais). El FN s’implanta tant a la França d’esquerra com a la de dreta. Per què? Doncs perquè “al mercat” hi ha vot d’esquerra i de dreta, vot dels gaullistes i dels socialistes. Són els votants moderats de principis de segle que s’han trobat a la intempèrie amb l’esclat de la crisi econòmica, i que no han trobat en les seves antigues fidelitats una resposta a la seva situació de desempara, de precarietat, una resposta que sigui alternativa a la que se’ls ha ofert durant els últims anys (devaluació salarial, retallades de drets socials i esperar que la “recuperació” els arribi) i que no els ha convençut.

Aquest és un vot a la recerca d’aixopluc, de protecció, front a una tempesta que amenaça amb arrabassar-los els elements de seguretat que els proporcionava l’Estat social previ a la crisi (pensions, educació de qualitat, treball digne). I aquesta protecció ja no l’ofereixen les forces “centrals”, ni la dreta tradicional ni un PS que s’ha vist arrossegat per la manca d’alternativa a un neoliberalisme que continua sent hegemònic malgrat la crisi. Així doncs, l’antic votant dels partits majoritaris, deixat a la intempèrie, troba aixopluc en el discurs del FN, en la retòrica de la renacionalització, del retorn de la sobirania, de l’antieuropeisme, o en el de la seguretat, el dels “francesos primer”, que assenyala la immigració com la principal culpable de la situació (ja sigui per la competència pel treball o per les polítiques socials, o pel terrorisme d’arrel jihadista).

La clau que mou els votants francesos en aquest cicle és la protecció, sentir-se protegit davant d’un món inhòspit i perillós. D’aquí el retorn a les “àrees de confort”, que són els vells conceptes sòlids d’abans de la revolució industrial (la nació, la sang, la religió) i no les classes socials, esvaïdes en l’ evolució “líquida” dels últims trenta anys. La tempesta de la crisi global ha deixat al caire del precipici la part més feble de la classe mitjana, els hereus ascendits de la vella classe treballadora, amb estudis però abocats a feines en precari, sense seguretat social ni perspectives de millora, sinó tot el contrari. Aquesta sembla ser la nova base del FN, jove, emprenyada, temorosa, cansada, que se sent tractada injustament i que busca un culpable a la seva situació. I a aquest votant el FN li proporciona culpables (les elits, els immigrants) i un refugi segur (la França només per als francesos).

Si mirem a qualsevol país d’Europa ens trobem un quadre similar: una fracció de la societat que es despenja i uns partits “centrals” que són incapaços de donar-hi resposta (alguns perquè no volen, els altres perquè simplement no en saben). De resultes, l’emergència d’un vot de trencament amb un establishment que no sap donar resposta, que no ofereix protecció, aixopluc. No només passa a l'Est (a Hongria, a Polònia, on l’esquerra ha desaparegut del parlament). Passa a Dinamarca o Finlàndia, on governen els ultres, passa a Alemanya amb AfD i Pegida, passa al Regne Unit amb el referèndum europeu instigat per l'UKIP. Passa a Escòcia, on el laboristes han estat escombrats, o a Catalunya. O a Espanya. Algú se sorprèn del que pot passar el 20D? Algú se sorprèn que el PP parli en els seus anuncis d’una Espanya “segura y unida”? Protecció, aixopluc, refugi, retorn a les essències, a allò que és sòlid. Una tendència europea.