Grans paraules al servei de petits interessos

La política d'avui, aquí i arreu, no té base, no s’aguanta sobre un pilar sòlid, no té un projecte al que aferrar-se. Només és gest i teatre i només persegueix seguir, sense més, sense plantejar-se més objectiu que el mantenir-se. Però per fer-ho es val com mai de l'èpica, de la grandiloqüència i de plantejaments maximalistes. És la paradoxa dels nostres temps, de la política impotent, que no pot fer res, i per a què no se li descobreixi el truc fa el fatxendeja, crida i gesticula sense parar. Precisament perquè no té res a fer, precisament perquè les seves accions (o no-accions) no tenen conseqüències, són només fum, retòrica buida.

Portem tres anys de procés i seguim allà on érem. No ens hem mogut ni un pam, per molt que diguin els exegetes del procés. La pressa i els interessos inconfessables malmetran el projecte independentista. Perquè és veritat que el temps juga a favor de la causa per la independència. El relleu generacional dels vells pels més joves du a un increment lent però constant (tectònic, com diria el mestre Molas) del pes de l’opció independentista, però a la majoria no s'hi ha arribat ara, com es va veure el 27s. La independència avui no compta amb la majoria... encara.

Però els actors del drama tenen pressa. Uns perquè creuen que mai no es tornarà a produir una conjuntura tan favorable com l’actual. Altres perquè volen salvar-se (és a dir, salvar els càrrecs i la posició). Tots tenen pressa. Però la pressa combina malament amb els processos polítics de llarg abast, que requereixen temps i paciència, molta paciència. I això és el que no tenen alguns. I això és el que, a la llarga, pot acabar malbaratant el procés i fent que la independència sigui impossible (com a mínim per a aquesta generació). Alguns dels líders del moviment independentista s’haurien de preguntar si no li estan fent un mal a aquest moviment, si no l’estan menant a un carreró sense sortida precisament perquè volen ser ells els protagonistes del fet, volen ser ells els que pugin al balcó per proclamar la república catalana. El moviment independentista ha crescut molt, s’ha fet fort i és l’actor polític hores d’ara més important del país (perquè és dels únics que té un projecte polític), però encara no és majoria. Encara no. Segurament més endavant. Segurament en uns deu anys, quan l’imparable moviment tectònic del relleu generacional venci l'equilibri de la balança social. Ara encara som al moment de construir, d’acumular forces, de fer camí. Ítaca encara queda lluny.

Però hi ha pressa. En part perquè es vol aprofitar el moment, perquè se suposa que part del suport a la independència podria perdre’s en una situació menys favorable (els independentistes donant suport a la teoria del soufflé?). Ara hi ha pressa. Una pressa que no obeeix al projecte sinó a la conjuntura, als interessos, a la batalleta d'uns i altres, a la politiqueria. I això afebleix el projecte i el pot portar al fracàs. Es declara solemnement la insubordinació de les institucions catalanes per un simple joc tàctic, per veure fins on pensen arribar els convergents per apuntalar Mas a la poltrona de president. Tan simple, tan estúpid, tan misèrrim com això. Sembla que els dirigents de les CUP han oblidat el que van dir la nit el 27s, que el plebiscit s'havia perdut i que calia perseverar. Una declaració valenta i coherent, que ara s'arracona per jugar a curt. Darrera de la solemne declaració que volen que  aprovi el nou Parlament (retòrica, teatre, gestualitat exagerada d’actors de la vella escola) no hi ha un projecte, no hi ha una idea. Hi ha un trumfo, una jugada, un “órdago” per fer-li suar a Mas la investidura. Un guant que Mas recull sol·lícit perquè li assegura que ell continuarà sent president i que CDC no saltarà en mil bocins, com a bon partit de govern.

CDC no té cap interès a desobeir. No és al seu ADN, per molt que diguin que ara han canviat i que ara sí que "van a totes". La declaració solemne d'insubordinació és el peatge que cal pagar, i CDC fa i farà el que sigui per aconseguir la investidura de Mas (és a dir, per mantenir-se al govern, encara que sigui regalant-ne la meitat a ERC). Si per fer-ho cal acceptar el que diguin les CUP, s’accepta. I si per fer-ho cal anar amb mocador palestí i sandàlies, s’hi va. L’objectiu, l’únic objectiu, es mantenir el govern. Aquest és el sol déu de la seva religió. I per acontentar-lo es fan les ofrenes que calguin i es balla la dansa que toca. L’hemeroteca n’és plena. El mateix Mas va amenaçar amb fer saltar la negociació de l’estatut per l’esment del president Maragall (visionari, com sempre) del 3%. I el mateix Mas va pactar amb Zapatero la reforma estatutària posant-li com a única condició la defenestració de Maragall, per aclarir-li el camí de retorn a la Generalitat. Què no faria ara per assegurar-se la investidura?

Assegurar el govern, aquest és l’objectiu darrere de les grans paraules. Per fer-ho es farà el que calgui. Assegurar el govern i després ja es veurà, perquè a CDC saben molt bé que la vida dóna moltes voltes i ara ets aquí i demà qui sap. L’únic important és aguantar al govern, perquè des del govern es té força i es manté la centralitat, es distribueix el joc. Per a què? Per tenir aixopluc, per aguantar, seguint la màxima d'Andreotti (l'autèntic profeta del pujolisme) que el poder desgasta a qui no el té. Ser al govern per continuar sent imprescindible pels uns i els altres. Fora del govern, CDC no és res i queda totalment exposada als processos judicials que havia aconseguit trampejar, però que ara se li van acumulant i que se li acosten perillosament al moll de l'os.

El govern és el salconduit de CDC per continuar sent l'amo del joc, la banca del casino. Per dir als empresaris que si no hi ets tu vindran els altres i són pitjors. Dir a Espanya que si no hi ets, l’alternativa són les CUP i el desgovern. Dir a les CUP que si no hi ets tot l’envelat se’n va a norris. Intercanviar favors, ser la peça imprescindible del puzle, el node per on passa tot. I així assegurar-se l'endemà, sigui quin sigui. A la república catalana, a la reforma constitucional, al nou país o al vell, amb les CUP o amb Foment, però ser-hi (i fer que t’ho perdonin tot).

Catalunya s’endinsa una mica més en el carreró sense sortida de la retòrica buida a compte d’una independència sense prou suport, pel sol fet que Mas i els seus aspiren al blindatge que els donaria el govern. Alta política de baixos interessos. Quan més petit l’objectiu, més grans les paraules, més histriònic el gest. El problema és que darrere hi anem tots, hostatges entusiastes o rebecs, obligada comparsa d’un partit empetitit, triturat, investigat, en plena fugida cap a no se sap on.