25 de setembre 2015

Apunts a dos dies del 27s

A la recta final d’una de les eleccions al Parlament més emocionants i estranyes (per bé que ens hauríem d’acostumar a eleccions “estranyes”, perquè possiblement siguin la norma a partir d’ara), les estimacions de les enquestes publicades aquest mes ens deixen damunt la taula alguns elements dignes d’anàlisi. Certament, en un escenari convuls i incert les estimacions de vot són més arriscades que mai, però també és cert que no tenim cap altre instrument de mesura. De manera que a mig camí entre la credulitat absoluta i les teories conspiranoiques, apuntem algunes claus de la “foto finish” d’aquesta campanya.


Fracàs de les apostes estratègiques

Aquesta convocatòria electoral està marcada pels canvis en l’oferta partidista. Per primer cop, opcions tradicionals no es presenten com a tals. A les taules electorals els votants no trobaran les paperetes de CiU, ni d’ERC, ni d’ICV. Al seu lloc, hi hauran llistes d’agregació, que tenen com a propòsit ampliar l’espai de suport tradicional d’aquestes opcions.



Ara bé, aquestes propostes no semblen haver funcionat. Segons totes les enquestes, Junts pel Sí obtindrà un resultat per sota de l’aconseguit conjuntament per CiU i ERC el 2012 (fins i tot si considerem l’estimació de vot a Unió, que en aquestes eleccions es presenta en solitari). L’aposta d’un gran moviment que aglutini tot l’independentisme en una sola candidatura no sembla que funcioni (en part perquè, com ja va passar a les municipals, les CUP se n’emporten una porció important).

Tampoc no sembla acabar de rutllar l’aposta de l’esquerra de reproduir a Catalunya l’èxit aconseguit per Barcelona en Comú a les municipals. Segons totes les enquestes, Catalunya sí que es pot només aconseguirà afegir un petit percentatge al vot d’ICV-EUiA de fa tres anys. Magra pesca per un combinat que inclou Podemos i aspirava a ser de lluny la primera força de l’esquerra no independentista.

Tampoc sembla que funcioni l’aposta del PP per Albiol. La seva elecció com a cap de llista i la tria per una línia dura de confrontació no sembla haver aturat l’hemorràgia de vot popular cap a C’s, que les enquestes situen a l’entorn del 40% del vot al PP de 2012. L’aposta Albiol no ha acabat de funcionar, segons tots els sondeigs.

En canvi, les enquestes apunten a un notable creixement d’aquelles opcions que han mantingut el perfil estratègic, per bé que hagin canviat els seus caps de llista. Tant les CUP (amb Baños substituint Fernández a causa de la limitació de mandats que impera en la formació) com C’s (amb Arrimadas prenent el testimoni d’un Rivera que apunta a Madrid) milloraran els seus resultats, segons totes les enquestes.

Finalment, el PSC és l’única opció que perd pes tot i mantenir el seu perfil estratègic. En el cas dels socialistes sembla clar que la polarització i el fet de representar la “vella política” pesaran més que els esforços coreogràfics del seu cap de cartell.


Del 20/60/20 al 40/40/20

El 27s refermarà algun element de fons que ja va apuntar la convocatòria de 2012. Catalunya ha canviat. Tradicionalment, l’electorat català es distribuïa al voltant d’un espai central, el catalanisme, amb totes les seves variants. Aquest espai agrupava el 60% dels electors, i deixava a banda i banda les opcions més extremes: l’independentisme i l’espanyolisme, cadascuna agrupant al voltant del 20% del cens.

Aquest esquema centrípet salta pels aires entre 2010 i 2012, quan la sentència del TC sobre l’estatut deixa el catalanisme tradicional sense recorregut i quan CDC (amb Unió a remolc) es resitua en aquest nou escenari tot abraçant la causa independentista. Ambdós moviments fan que una part del catalanisme (un 20%) es desplaci cap a l’independentisme, fent néixer un nou equilibri de forces: 40/40/20. És a dir, un 40% d’independentistes, un 40% de catalanistes diversos (federalistes, confederals i demés) i el 20% tradicional de l’espanyolisme.

Aquestes eleccions són les primeres que es juguen en aquest nou terreny de joc. D’aquí que l’independentisme hagi guanyat pes front al més tradicional catalanisme d’arrel pactista, que ja no representa la gran majoria que tradicionalment representava. Ara bé, d'aquí també que a l'independentisme per si sol li costi tant assolir el 50% dels suports.


La “zona gris”

Malgrat aquest canvi substancial en l’equilibri de blocs, la clau d’aquestes eleccions continua sent a l’espai del mig, que tot i disminuït manté un pes decisiu, sobretot si l’independentisme aspira a aconseguir el 50% dels vots (fita màgica per desplegar el “full de ruta”).

Els independentistes han intentat jugar a la desmobilització dels electors que se situen entre ells i l’antiindependentisme (identificat amb les opcions del camp espanyolista: PP sobretot, però també C’s). El problema per al camp independentista és que la necessitat de polaritzar la campanya per mantenir el seu camp mobilitzat podria haver despertat la “zona gris”. I aquí resideix el punt d’incertesa d’aquestes eleccions: la mobilització del bloc del mig, d’aquest 40% clau.

Si com a mínim un 10% d’aquests acaba optant per candidatures independentistes (Junts pel Sí, principalment), aquestes assoliran el 50%. També podrien assolir-lo si una part significativa del vot del mig acaba no anant a votar. Però si aquest bloc s’activa i opta per alguna llista “grisa” (Catalunya sí que es pot, PSC, Unió, fins i tot C’s), els independentistes quedaran per sota del 50%.

Malgrat el canvi profund operat en l’electorat català aquests últims cinc anys, l’independentisme no és (encara no és) majoritari. De manera que la seva victòria per més de la meitat dels vots (una altra cosa són els escons) dependrà dels no independentistes. Al final, hi ha coses que no varien. També CiU guanyava les seves majories en funció del que feia aquest bloc. O bé s’abstenia perquè no trobava oferta o bé votava per una opció nacionalista moderada embolcallada de tecnocràcia i modernitat (és així com Mas va aconseguir els seus tan preuats 62 escons el 2010).

En unes eleccions a vida o mort com les del 27s, a Junts pel Sí els és difícil aspirar a atraure aquest vot (per bé que l’”operació Romeva” anava per aquí), i fins i tot podria ser que el seu plantejament de campanya (la polarització plebiscitària entre sí i no) acabi sent en última instància la responsable de no assolir el 50% dels vots.


I el 28s, què?

Pràcticament totes les enquestes (de fet, totes menys una) suposen que Junts pel Sí no assolirà la majoria absoluta d’escons, de manera que haurà de pactar amb una altra força per investir un president. I aquí s’obren mil hipòtesis. L’aliat “natural” de Junts pel Sí, les CUP, ja han manifestat que no pensen investir Mas (ni facilitar-ne la investidura, és a dir abstenir-se), el que posa més pressió a l’escenari. Si això fos així, l’aposta de Mas hauria fracassat en els dos objectius principals: el primer, assolir un resultat molt més ampli que el vot a CiU i ERC de fa tres anys; el segon, garantir la continuïtat del propi Mas a la presidència de la Generalitat.

A partir d’aquí, s’obren diversos escenaris. El més obvi, la pressió sobre les CUP per terra, mar i aire per garantir la investidura de Mas. Si això no fructifica, la cerca d’alguna opció alternativa dins de les pròpies files de Junts pel Sí (aquí hi pot jugar Romeva, però també Junqueras o algun candidat “civil”). El problema en qualsevol cas és la pluralitat interna de la candidatura, i del grup parlamentari resultant. Depenent del resultat final, CDC podria disposar de menys de quaranta escons al nou Parlament, que serien suficients per bloquejar una sortida diferent a la de Mas (l’”opció Romeva”) però no serien prou per evitar aliances, que no sembla que puguin ser altres que ERC i les CUP (l’opció d’investir Mas amb els vots de Catalunya sí que es pot és hores d’ara pura ciència ficció).

Finalment, cal tenir en compte que la nit del 27 comença la precampanya de les generals (si és que no ha començat ja), de manera que no és previsible que les posicions es relaxin. Ens podríem trobar, doncs, en una situació de bloqueig institucional, amb l’amenaça de fons d’haver de cridar a noves eleccions en el termini de dos mesos després de la primera votació d’investidura.

Tot això, és clar, en el ben entès que les enquestes no s’equivoquin...

04 de setembre 2015

Rajoy vol guanyar les generals (al preu que sigui)

Els últims moviments del PP apunten una intencionalitat electoral clara: estan dissenyant l’escenari més favorable per a les eleccions generals. Els de Rajoy saben que al Congrés que sorgirà d’aquestes eleccions serà molt complicat que cap partit tingui una majoria sòlida que li permeti governar en solitari. Tanmateix, al PP estan disposats a obtenir el millor resultat possible, no només que els permeti ser els més votants sinó que els doni un avantatge sobre el segon que faci que la legislatura els pugui ser més plàcida del que anunciaven els auguris.

Els de Rajoy s’han llençat a dibuixar un escenari el màxim de favorable als seus interessos. En primer lloc, han fet fora de la pista C’s, que li havia pres una parcel·la important de la bossa de vot moderat que havia optat en massa pel PP a les generals de 2011. Totes les enquestes mostren una davallada significativa dels de Rivera. Segons el CIS, d’abril a juliol el PP ha recuperat prop de set-cents mil vots que havien marxat a C’s. Els de Rivera “només” li prenen al PP 1,3 milions de vots, lluny dels casi 2 milions que li prenien a la primavera.

La baixada de C’s s’ha produït en paral·lel a la desaparició de Rivera dels mitjans conservadors, que fins no fa gaire li donaven canxa. El líder de C’s va deixar de ser el soci fiable quan li entregà Andalusia a Susana Díaz i, sobretot, quan posà en perill l’avantatge dels populars sobre el PSOE a les generals. Si alguna cosa té clara la dreta és que amb les coses de menjar no es juga i la possibilitat d’una majoria PSOE-Podemos al Congrés era un plat massa indigest per als seus gustos. Així que, desinflat C’s, el PP ha tornat a situar-se al capdavant de les estimacions de vot (ho reconeix fins i tot la poc sospitosa cadena SER).

Però al PP saben que no n’hi ha prou. Certament l’escenari comença a definir-se a favor dels seus interessos, la cançoneta de la “recuperació” funciona, amb la inestimable cameo de Merkel, Bárcenas és només un record boirós i l’avantatge respecte del PSOE s’aferma. Les eleccions són allà on Rajoy les volia. Però no n’hi ha prou, Rajoy no en té prou. El proper Congrés serà complicat i encara seria possible una majoria alternativa a l’esquerra, el que obligaria el PP a ser més depenent de C’s del que segurament voldrien.

Rajoy no pensa en el 20 de desembre, pensa més enllà, i sap que necessita un avantatge sòlid que li permeti surfejar la legislatura sense haver de patir gaire. O dit d’una altra manera, governar fent les mínimes concessions possibles (i aquí pensa en la casi inevitable reforma constitucional). I és aquí on Rajoy tira mà del que pot ser la seva carta definitiva: Catalunya.

Al PP saben que necessiten aglutinar el màxim de suport per part d’aquells que encara no han decidit el seu vot (uns 5 milions d’electors, la gran majoria ubicats al centre i que històricament han optat o bé pels populars o bé pel PSOE). Aquest segment acostuma a mobilitzar-se només quan perceben que hi ha quelcom de molt important en joc i tendeixen a fer un vot “de govern”, a favor de l’estabilitat. Són el gruix que votà Aznar quan el PSOE es desinflava, però que va donar l’esquena al PP el 2004. I són els mateixos que es van convèncer que Zapatero duia el país al desastre.

Paradoxalment, aquest grup es desmobilitza en un context de millora econòmica. Rajoy ha intentat activar-los associant Pedro Sánchez amb l’esquerra “radical”, però no sembla que la jugada li funcioni. Sense el suport d’aquest grup, Rajoy pot tenir assegurada la victòria, potser el govern, però no la tranquil·litat. Li cal quelcom per activar-los i el “cas català” és perfecte, en primer lloc perquè dóna a les eleccions el dramatisme necessari per mobilitzar els moderats; en segon lloc perquè situa Rajoy i el PP com el vot “inevitable” si no es vol que Espanya “es trenqui”; i finalment, perquè deixa molt poc espai al PSOE per situar-se en una posició alternativa (a no ser que vulgui aparèixer com “l’amic dels separatistes”).

És en aquest sentit que cal entendre la proposta de reforma de la llei del TC, un despropòsit en la forma i en el fons, però que està pensat com un acte de precampanya, no de les eleccions catalanes (per molt que García Albiol en fos protagonista), sinó de les generals. Forma part del disseny de l’escenari. El rival de Rajoy i el PP a les eleccions generals no seran Sánchez i el PSOE, sinó Mas i els independentistes. Serà una batalla per l’ànima d’Espanya entre dos bàndols antagònics (un plebiscit, vaja, en això Rajoy curiosament copia els independentistes catalans), però que en el fons tindrà com a objectiu la captura del màxim nombre d’indecisos.

No és el primer cop que el PP fa servir aquesta tàctica. La va utilitzar en la discussió sobre l’estatut al TC, que tenia per objectiu final evitar l’avantatge electoral del PSOE en situacions d’empat virtual a les eleccions generals (ja en parlarem un altre dia). Com va passar llavors, al PP se li en fum les conseqüències que la seva estratègia pugui tenir a Catalunya. Per a ells és un territori descomptat, on no esperen recollir més suports que el votant dur al qui agrada el discurs de Garcia Albiol. Ens equivoquem si creiem que l’estratègia del PP està pensada per Catalunya. Tindrà efectes en l’escenari català, òbviament (el més clar, la “resurrecció” de Mas), però l’objectiu final són les generals, aconseguir el millor resultat possible a les generals, les eleccions que realment importen als populars. La resta són només víctimes col·laterals.