Segon round, aquest cop des dels bancs socialistes. En el seu discurs per
aconseguir la investidura, Susana Díaz va deixar caure que podria estudiar la
introducció de la segona volta a les eleccions autonòmiques. Un nou globus
sonda en la línia del que ja havia deixat caure fa temps Rajoy, sobre la possibilitat
de modificar la llei electoral per assegurar l’elecció com a alcalde del
candidat de la força més votada, independentment del vot aconseguit. Tant Rajoy
com Díaz fonamenten les seves propostes en assegurar la governabilitat, suposadament
amenaçada per l’atomització que prediuen les enquestes i que s’ha fet patent en
el parlament andalús arrel de les últimes eleccions.
El futur polític que ens espera a la cantonada serà més volàtil i complex, amb més partits en parlaments i ajuntaments, el que obligarà a acords multiformes de més de dues formacions. Política en estat pur, parlamentarisme del bueno. Doncs bé, la reacció dels dos partits tradicionalment majoritaris ha estat la mateixa: proposar mesures per restringir o bé la representativitat i o bé la força de negociació de les forces mitjanes i petites. L’argument és el mateix, cal que governi qui guanya, no és legítim que una “coalició de perdedors” pugui desplaçar la força més votada. Dues solucions, que en el fons són la mateixa: la via directa del PP (imposar per llei el govern del guanyador, encara que ho hagi estat per un sol vot) o la més subtil del PSOE (introduir el ballotage per decidir entre els dos primers qui ha de governar).
Res de nou. Forma part d’una tendència general en els sistemes parlamentaris. És el cas italià o el grec, on s'ha introduït la “prima de majoria”, és a dir l’atribució automàtica al partit més votat d’un percentatge d’escons que li permet assolir la majoria parlamentària, tot i no haver aconseguit els vots necessaris. A les últimes eleccions gregues, Syriza va estar a punt d’aconseguir el percentatge precís. L’argument tant a Itàlia com a Grècia (com a Espanya) és el mateix: cal consolidar una majoria sòlida al parlament, encara que sigui artificialment, per garantir l’estabilitat del govern.
En tots els casos, la víctima ha estat la proporcionalitat del sistema i la mateixa essència del parlamentarisme, que no és sinó el pacte i l’acord. Es prefereix tenir un govern sòlid, encara que no representi la majoria dels vots, a negociar un acord de diverses forces, que conjuntament sí representen la voluntat majoritària dels electors. Hi ha quelcom de moda en tot plegat, una tendència en tots els sistemes parlamentaris cap al presidencialisme. Tendència que en el cas espanyol (i això inclou el català) lliga amb una cultura política amb escassa tradició pactista (aquí només es pacta com a últim recurs i quan hi ha perill d’esfondrament de tot el sistema).
Però n’hi ha més. La proposta de Díaz (com la de Rajoy abans) busca per damunt de tot salvar la posició del seu partit davant l’afebliment d’allò que s’ha anomenat el “bipartidisme”. A veure, endevinalla: si s’introduís la doble volta, quins partits creieu que hi arribarien? Doncs en la major part dels casos el PSOE i el PP, el que garantiria el manteniment del seu pes parlamentari a costa dels altres partits. La proposta és menys innocent del que sembla. No va només d'assegurar la governabilitat, ni d’apropar els representants als ciutadans. Les reformes electorals suggerides busquen mantenir artificialment el predomini de socialistes i populars a compte de les forces emergents. Res de nou, doncs. Un nou pas en l’ofensiva lampedusiana que ja fa un any que es desplega en tots els fronts. Prepareu-vos pel crescendo contra l'atomització i el desgovern que començarà el 25 de maig. El que avui semblen ocurrències pot acabar al BOE abans del que us penseu (i amb les enquestes a favor).
El futur polític que ens espera a la cantonada serà més volàtil i complex, amb més partits en parlaments i ajuntaments, el que obligarà a acords multiformes de més de dues formacions. Política en estat pur, parlamentarisme del bueno. Doncs bé, la reacció dels dos partits tradicionalment majoritaris ha estat la mateixa: proposar mesures per restringir o bé la representativitat i o bé la força de negociació de les forces mitjanes i petites. L’argument és el mateix, cal que governi qui guanya, no és legítim que una “coalició de perdedors” pugui desplaçar la força més votada. Dues solucions, que en el fons són la mateixa: la via directa del PP (imposar per llei el govern del guanyador, encara que ho hagi estat per un sol vot) o la més subtil del PSOE (introduir el ballotage per decidir entre els dos primers qui ha de governar).
Res de nou. Forma part d’una tendència general en els sistemes parlamentaris. És el cas italià o el grec, on s'ha introduït la “prima de majoria”, és a dir l’atribució automàtica al partit més votat d’un percentatge d’escons que li permet assolir la majoria parlamentària, tot i no haver aconseguit els vots necessaris. A les últimes eleccions gregues, Syriza va estar a punt d’aconseguir el percentatge precís. L’argument tant a Itàlia com a Grècia (com a Espanya) és el mateix: cal consolidar una majoria sòlida al parlament, encara que sigui artificialment, per garantir l’estabilitat del govern.
En tots els casos, la víctima ha estat la proporcionalitat del sistema i la mateixa essència del parlamentarisme, que no és sinó el pacte i l’acord. Es prefereix tenir un govern sòlid, encara que no representi la majoria dels vots, a negociar un acord de diverses forces, que conjuntament sí representen la voluntat majoritària dels electors. Hi ha quelcom de moda en tot plegat, una tendència en tots els sistemes parlamentaris cap al presidencialisme. Tendència que en el cas espanyol (i això inclou el català) lliga amb una cultura política amb escassa tradició pactista (aquí només es pacta com a últim recurs i quan hi ha perill d’esfondrament de tot el sistema).
Però n’hi ha més. La proposta de Díaz (com la de Rajoy abans) busca per damunt de tot salvar la posició del seu partit davant l’afebliment d’allò que s’ha anomenat el “bipartidisme”. A veure, endevinalla: si s’introduís la doble volta, quins partits creieu que hi arribarien? Doncs en la major part dels casos el PSOE i el PP, el que garantiria el manteniment del seu pes parlamentari a costa dels altres partits. La proposta és menys innocent del que sembla. No va només d'assegurar la governabilitat, ni d’apropar els representants als ciutadans. Les reformes electorals suggerides busquen mantenir artificialment el predomini de socialistes i populars a compte de les forces emergents. Res de nou, doncs. Un nou pas en l’ofensiva lampedusiana que ja fa un any que es desplega en tots els fronts. Prepareu-vos pel crescendo contra l'atomització i el desgovern que començarà el 25 de maig. El que avui semblen ocurrències pot acabar al BOE abans del que us penseu (i amb les enquestes a favor).
foto: elconfidencial.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada