13 de maig 2015

El tauler andalús: benvinguts a la nova política



Demà sabrem si Susana Díaz és investida presidenta de la Junta d’Andalusia o si s'ajorna la votació fins passades les eleccions municipals, de manera que podrem avaluar si la jugada d’avançar les eleccions autonòmiques li ha sortit bé, o pel contrari, el preu que n’haurà pagat no la compensa. Andalusia és el laboratori de la nova política espanyola, i ho és perquè Díaz va creure que avançar les eleccions autonòmiques al començament del cicle la beneficiaria. En principi va semblar que sí, ja que el resultat electoral fou molt superior a les expectatives, però Díaz sembla que s’ha ennuegat amb la gestió de la nova pluralitat parlamentària, de tal manera que no té garantida l’elecció en tercera votació, malgrat que hagi pidolat suport a esquerra i a dreta. Benvinguts a la nova política.

Al final Díaz ha estat víctima dels seus propis càlculs (o els dels seus assessors). Va avançar les eleccions per agafar Podemos a contrapeu, sense organitzar i amb el lideratge a mig fer. Va ser elogiada unànimement per la jugada, sobretot després que els resultats confirmessin la “feblesa” de Podemos (feblesa de 590.000 vots i quinze escons partint del no res). Ara bé, un cop passada l’eufòria, la candidata Díaz ha topat amb la necessitat de comptar amb Podemos o amb C’s per ser escollida presidenta.

I aquí és on la jugada mestra es converteix en pífia. L’avançament electoral ha resultat un pla diabòlic per a Díaz, perquè no comptava que l’escenari quedaria congelat a l’espera del que diguin les urnes el 24 de maig... i el novembre. Hores d’ara ni Podemos ni C’s tenen molts incentius per mostrar les seves cartes. Les seves opcions a les municipals i autonòmiques (i a les generals) passen per mantenir la seva autonomia, i això vol dir que no es decantaran per cap de les opcions majoritàries abans que s’hagi decidit tot el cicle. Evidentment, tant els uns com els altres faran la comèdia i negociaran (o faran veure que negocien) amb Díaz, filtraran que l’acord està a prop, publicaran llistes de demandes, exigiran, posaran condicions i dibuixaran línies vermelles, però en el fons només volen guanyar temps. El problema per Díaz és que no en té, de temps. Hi ha un termini establert per a la investidura i si s’esgota s’han de convocar noves eleccions.

En altres circumstàncies, Díaz podria amenaçar amb tornar a les urnes, amb l’esperança de reforçar la seva majoria. Però una nova convocatòria podria ser entesa com un fracàs personal de la presidenta que va decidir cridar a eleccions abans d’hora. I encara més, fer noves eleccions no és opció per a Díaz per un motiu molt prosaic: una nova convocatòria coincidiria amb el tram final del seu embaràs, el que fa molt complicada una possible campanya (i fins i tot, podria impedir la presència física de Díaz).

Així doncs, Díaz només té una opció per ser presidenta sense convocar noves eleccions: l’abstenció del PP. Numèricament i fins i tot políticament és viable (en lògica vella/nova política). El problema és al preu. Sabent que Díaz no té cap altra sortida, el PP podria amagar amb una nova convocatòria electoral per treure més rendiment de la seva abstenció al debat d’investidura. Quin rendiment? L’abstenció dels socialistes en algunes places claus per als populars, i que perillen segons les enquestes. Madrid, València. Després del 24 de maig, el PP tindrà moltes alcaldies i comunitats amb majoria simple, necessitades d’acords per a la investidura. C’s i Podemos seguiran sense incentius per decantar-se i donar suport als candidats més votats (és més, el PP sap que no pot comptar amb Podemos). En un escenari així, fer presidenta a Díaz pot ser la clau que acabi obrint moltes portes. 

El que semblava una jugada estratègica de primer ordre s’ha convertit en un laberint per al PSOE. L’angoixa per tancar el capítol andalús i fer presidenta a Susana Díaz li pot comportar pagar un preu enorme, que li passarà factura a la campanya de les generals. Al PP ho saben i acaricien la idea. A Ferraz no poden dir que no a la seva “accionista majoritària”. Escac i mat.

foto: diariosur.es

05 de maig 2015

Concurs d’idees per salvar l’statu quo



Segon round, aquest cop des dels bancs socialistes. En el seu discurs per aconseguir la investidura, Susana Díaz va deixar caure que podria estudiar la introducció de la segona volta a les eleccions autonòmiques. Un nou globus sonda en la línia del que ja havia deixat caure fa temps Rajoy, sobre la possibilitat de modificar la llei electoral per assegurar l’elecció com a alcalde del candidat de la força més votada, independentment del vot aconseguit. Tant Rajoy com Díaz fonamenten les seves propostes en assegurar la governabilitat, suposadament amenaçada per l’atomització que prediuen les enquestes i que s’ha fet patent en el parlament andalús arrel de les últimes eleccions.

El futur polític que ens espera a la cantonada serà més volàtil i complex, amb més partits en parlaments i ajuntaments, el que obligarà a acords multiformes de més de dues formacions. Política en estat pur, parlamentarisme del bueno. Doncs bé, la reacció dels dos partits tradicionalment majoritaris ha estat la mateixa: proposar mesures per restringir o bé la representativitat i o bé la força de negociació de les forces mitjanes i petites. L’argument és el mateix, cal que governi qui guanya, no és legítim que una “coalició de perdedors” pugui desplaçar la força més votada. Dues solucions, que en el fons són la mateixa: la via directa del PP (imposar per llei el govern del guanyador, encara que ho hagi estat per un sol vot) o la més subtil del PSOE (introduir el ballotage per decidir entre els dos primers qui ha de governar).

Res de nou. Forma part d’una tendència general en els sistemes parlamentaris. És el cas italià o el grec, on s'ha introduït la “prima de majoria”, és a dir l’atribució automàtica al partit més votat d’un percentatge d’escons que li permet assolir la majoria parlamentària, tot i no haver aconseguit els vots necessaris. A les últimes eleccions gregues, Syriza va estar a punt d’aconseguir el percentatge precís. L’argument tant a Itàlia com a Grècia (com a Espanya) és el mateix: cal consolidar una majoria sòlida al parlament, encara que sigui artificialment, per garantir l’estabilitat del govern.

En tots els casos, la víctima ha estat la proporcionalitat del sistema i la mateixa essència del parlamentarisme, que no és sinó el pacte i l’acord. Es prefereix tenir un govern sòlid, encara que no representi la majoria dels vots, a negociar un acord de diverses forces, que conjuntament sí representen la voluntat majoritària dels electors. Hi ha quelcom de moda en tot plegat, una tendència en tots els sistemes parlamentaris cap al presidencialisme. Tendència que en el cas espanyol (i això inclou el català) lliga amb una cultura política amb escassa tradició pactista (aquí només es pacta com a últim recurs i quan hi ha perill d’esfondrament de tot el sistema).

Però n’hi ha més. La proposta de Díaz (com la de Rajoy abans) busca per damunt de tot salvar la posició del seu partit davant l’afebliment d’allò que s’ha anomenat el “bipartidisme”. A veure, endevinalla: si s’introduís la doble volta, quins partits creieu que hi arribarien? Doncs en la major part dels casos el PSOE i el PP, el que garantiria el manteniment del seu pes parlamentari a costa dels altres partits. La proposta és menys innocent del que sembla. No va només d'assegurar la governabilitat, ni d’apropar els representants als ciutadans. Les reformes electorals suggerides busquen mantenir artificialment el predomini de socialistes i populars a compte de les forces emergents. Res de nou, doncs. Un nou pas en l’ofensiva lampedusiana que ja fa un any que es desplega en tots els fronts. Prepareu-vos pel crescendo contra l'atomització i el desgovern que començarà el 25 de maig. El que avui semblen ocurrències pot acabar al BOE abans del que us penseu (i amb les enquestes a favor).

foto: elconfidencial.com