Ciutadans: el pla b dels lampedusians?

Fa temps que Espanya es troba immersa en una transició sorda, de llarg abast, el resultat de la qual serà decisiu per al futur. És el procés més important que afronta l’Estat des del restabliment del règim democràtic. En part és una lluita antiga i en part és radicalment nova. Té a veure amb els serrells que el 1978 no es van voler o no es van saber o no es van poder tancar, i amb els efectes que el pas del temps ha tingut sobre un pacte primigeni que no s'ha actualitzat en quaranta anys. També és una lluita amb derivades generacionals entre els protagonistes d'aquell gran consens i aquells que han arribat després i se'l van trobar fet (que ja són el 34% del cens electoral).

A grans trets, hi ha tres posicions. D’una banda, aquells que no volen tocar res, ja sigui perquè consideren que el sistema no necessita reformes, o ja sigui perquè intueixen que aquestes poden portar més problemes que solucions, o perquè temen que un nou acord els obligui a renunciar a alguns dels avantatges obtinguts a la primera transició (i a aquells que han anat obtenint en les successives reinterpretacions del text constitucional, sobretot després de 2000).

A l’altre extrem hi haurien els que consideren que el sistema del 78 ja no serveix i que cal refer-lo de dalt a baix. Aquest grup ha anat creixent en els últims anys al compàs de les successives crisis (financera, territorial, política), que han afectat pràcticament totes les institucions de l'Estat.

Hi hauria un tercer sector format per aquells que consideren vàlid el pacte del 78 ,m però consideren que necessita una remodelació a fons, perquè assumeixen que el sistema pateix una greu fatiga de materials i consideren que és millor afrontar la reforma en condicions relativament favorables que no ajornar-la i haver-la d’afrontar de totes totes en condicions pitjors. Dins d‘aquest sector hi ha els que creuen sincerament en la reforma i aquells que la conceben com una oportunitat per preservar els seus privilegis. Aquests últims són els lampedusians.

L’abdicació de Joan Carles I, tres setmanes després de la irrupció de Podemos a les eleccions europees, va semblar obrir el pas al desplegament de l’agenda lampedusiana, però el procés sembla aturat en sec per la formidable resistència del sector immobilista, majoritari en el PP i amb Rajoy al capdavant, convençut que l’estratègia de “sostenella y no enmendalla” és la més adequada per mantenir el poder.

La facció de l’elit lampedusiana no sembla pensar el mateix i, vist el fracàs del sector dels “sorayos” en l’intent de moure el PP des de dins, podria estar pensant en un pla b, que obligués a Rajoy a moure’s des de fora, o com a mínim que generés un pol reformista diferent de Podemos. I aquí és on entra en escena Ciutadans, una opció que pot disputar amb Podemos el tron de la “nova política”, però des de posicions moderades. La idea és evitar que la pulsió rupturista la monopolitzin els de Pablo Iglesias, de manera que es doni als votants centristes seduïts per aquests (1,2 milions segons l’últim CIS) una opció alternativa, que després pugui actuar com element legitimador i alhora moderador en un possible escenari on sigui inevitable “obrir el meló” constitucional.

Aquesta idea podria estar darrera de l’ascens fulgurant de Ciutadans en algunes enquestes, les mateixes que assenyalen (què curiós) que Podemos "ha tocat sostre", mentre que el governamental CIS situa als de Rivera darrere d'UPyD (i a vint punts de Podemos). 

Ciutadans entra com un nova peça en un joc que pretén definir els equilibris entre reformistes, rupturistes, tancredos i lampedusians abans de la gran batalla que s’obrirà després de les eleccions generals. La correlació de forces definirà el resultat de la crisi del règim i els perfils i, sobretot, l'abast de la segona (o és la tercera?) transició. La partida bull.

foto: www.ciudadanos-cs.org