27-S: tots contents

Fumata blanca. Passat les festes, tal i com va dir el president, CiU i ERC han arribat a un acord (beneït per l’ANC i Òmnium) per avançar les eleccions al parlament al 27 de setembre. Seran les terceres eleccions en menys de cinc anys. El pacte fet públic ahir sembla bo per a tothom, perquè cadascú obté alguna cosa (i renuncia a alguna altra), de manera que tots es poden presentar com a guanyadors, davant de les seves respectives parròquies i del públic en general.

Mas ha aconseguit allargar el seu mandat i alliberar-se de l’amenaça de quedar-se en minoria. Ara té segura l’aprovació dels pressupostos (després de la votació serà lliure), i els mesos que guanya li poden servir per afermar l’avantatge sobre ERC que li pronostiquen les darreres enquestes. A més, Mas escurça el temps entre la convocatòria autonòmica i la general, el que li permetrà aprofitar l’onada (si guanya) per fer valer la seva participació a la possible reforma constitucional, on CiU podrà jugar les seves bases com a partit de govern a Catalunya i moderador de les ànsies independentistes. Aquest paper el té reservat Duran, i possiblement per això Unió ha acceptat l’acord (tot i les imprescindibles gesticulacions).

Junqueras també pot estar content. Malgrat que ell volia avançar la convocatòria al març, ha esquivat el pitjor, l’abraçada de l’os que li proposà el president en la seva conferència del 25 de novembre. La llista única hagués suposat un autèntic harakiri per ERC, i Junqueras ha sabut mantenir el seu no malgrat les pressions. Amb tot, els mesos que li esperen no seran fàcils. Després d’aprovar els pressupostos, és molt possible que Mas es llenci amb tot l’equip a estrènyer-li l’espai (la batalla per fer-se amb els “independents” serà dura). Aquí és on es donarà el gran combat per fer-se amb la majoria dels tres-cents mil electors que encara no tenen decidit el seu vot, i que oscil·len entre CiU i ERC. Molt probablement qui els guanyi guanyarà el govern. I Junqueras segueix viu després del primer assalt.

A l’ANC i Òmnium també poden estar contents. Finalment hi haurà avançament electoral, tal ui com “exigien”. No és la data que volien ni el format és el que preferien, però la convocatòria els permet mantenir mobilitzats els seus activistes. Només és possible mantenir viu un moviment com aquest amb horitzons raonables a mig termini i ara es corria el risc de desinflar-lo si no es marcava una nova data històrica (i en van...) al calendari. El 27-S, doncs, els permet continuar i manté vives totes les esperances dels seus caps per fer el salt al parlament (a la llista presidencial? a la de Junqueras? a les dues?).

Així doncs, tots contents. Tots? No tant. En primer lloc, l’acord d’ahir té dos clars perdedors, les CUP i ICV, que han estat descavalcats de la majoria sense més ni més.

El cas de la CUP no és dramàtic. De fet, han recuperat la llibertat i una gran capacitat de maniobra, sobretot en contrast amb ERC, que torna a ser la crossa de les polítiques de CiU. No seria d’estranyar que Mas hagi pensat en això a l’hora d’apartar els de David Fernàndez de l’acord. Les CUP seran un rival important per als republicans en el seu flanc esquerre, i al capdavall el president té molt clar que entre guanyar o fer un gran bloc independentista, la seva prioritat és la victòria.

ICV sí que surt clarament perjudicada de l’acord d’ahir. Havia fet una aposta arriscada amb el procés, que li havia procurat més d’una tensió interna, i ara queda abandonada a la cuneta i a mercè de Podem. Li queden pocs mesos per fer el gir i estripar totes les fotos amb Mas que ha anat acumulant en els darrers dos anys.

També queda tocat el PSC (encara més), ja que corre el perill que les eleccions municipals (l’última trinxera dels socialistes) quedin com una etapa intermèdia en el “crescendo” independentista, i es converteixin de facto en una mena de primàries de les autonòmiques.

Això, en canvi, pot beneficiar C’s i PP. Els populars fins i tot podrien estar acariciant una jugada perversa: que Rajoy convoqui les generals el mateix 27-S amb l’excusa que l’avançament autonòmic és un afront a la unitat d’Espanya i que cal escarmentar els sobiranistes. Fent-ho podria congregar una majoria “patriòtica” al seu voltant, atraient el sector moderat del PSOE i desdibuixant el debat amb Podemos (ja no es tractaria de nova/vella política, sinó de “salvar España”). Anunciar amb tanta anticipació la data de les eleccions és el que té, que els teus rivals tenen temps per preparar el contraatac i planificar el calendari (una filtració sobre la família Pujol enmig de la campanya?).

I després de tot plegat, segueix quedat una pregunta sense resposta: per què eleccions? Per què escurçar la legislatura un any? Les tres últimes enquestes publicades (CEO, El Periódico i La Vanguardia, per no comptar la d’El Mundo) indiquen que avui la suma de CiU i ERC en el millor dels escenaris obtindria el mateix recolzament que el 2012 (en el pitjor, quedaria entre quatre i vuit escons per sota). CiU concretament podria perdre entre deu i divuit escons. Així doncs, avançar les eleccions per quedar-se igual o anar a pitjor? Seria estúpid... o no. Tot depèn de quin sigui l'objectiu d'aquell que té la prerrogativa de convocar. Tindríem eleccions el 27-S si CiU no estigués per davant d'ERC en les darreres enquestes? Quantes preguntes sense resposta.

foto: La Vanguardia