23 de desembre 2014

Bloquejats


La política catalana viu en un temps mort, després de la tanda de conferències post 9N, que han deixat el duel particular entre Mas i Junqueras en empat. El primer en disparar va ser Mas, que va exposar el seu “full de ruta” en una concorregudíssima conferència. Avançament electoral només amb llista única dels independentistes, sense partits, elecció d’un parlament “ciutadà” amb un mandat fixat, d’any i mig, per gestionar un únic tema. Després, referèndum i noves eleccions. I per a què ningú no sospités, el president fins i tot va dir que podria anar l’últim de la llista i no el primer.

Una sortida audaç marca de la casa, que tenia com a únic receptor un Junqueras en hores baixes després del desplegament de Mas durant el 9N i el seu martirologi per la pàtria a base de querella de la fiscalia. Podria negar-se el líder d’ERC a acceptar la “generosa” oferta presidencial. Impossible. O no?

Davant del repte presidencial, Junqueras va sorprendre tothom fent una esmena a la totalitat al full de ruta de Mas. No a la llista única, no a la desaparició dels partits en el proper parlament, no a la limitació temporal de la legislatura. Junqueras va veure l’aposta presidencial i la va doblar. I fent-ho va deixar en evidència l’objectiu del full de ruta presidencial, que no és altra que el manteniment del govern de la Generalitat.

A partir de la conferència de Junqueras i el seu no rotund a les propostes de Mas, la situació ha quedat en un gèlid stand by. Alguna trobada, alguna filtració, declaracions i contradeclaracions, escrutini de cada gest i de cada ganyota, i poca cosa més. Des del govern asseguren que ens podrem menjar els torrons tranquils, que de moment no hi ha res.

I és que els desacords són diversos i no són petits. En primer lloc hi ha l’avançament electoral, que s’ha de decidir abans no acabi gener, si es vol que les autonòmiques siguin al març. La clau de volta és la llista. Mas vol llista única dels independentistes, perquè és l’única manera d’assegurar el tret i la presidència. Tot i el que diu, no deixarà passar l’oportunitat de tornar a ser president, i menys després de l’esforç desplegat abans i durant el 9N, que l’ha convertit a ulls de la majoria nacionalista en el líder del procés.

És cert que les enquestes ara li són més favorables que abans del 9N, és cert que la cessió de vot convergent a ERC sembla reduir-se a marxes forçades. Però la incògnita encara és massa gran per arriscar-se. Ja ho va fer el 2012 i va acabar com va acabar. Ara toca prudència. De fet, el 9N anava d’això, recuperar el ceptre del procés per assegurar-se que seguiria sent president. El no de Junqueras li trastoca els plans.

A Mas li quedaria un trumfo. Podria no dissoldre, però el cost seria gran. Amb només cinquanta diputats i amb una ERC fent d’oposició real, acusant-lo d’alentir el procés, i enmig d’un panorama amb l’ombra del “cas Pujol” planejant sobre CiU. Mala peça al teler. Ara bé, convocar eleccions sense tenir assegurada la victòria pot ser pitjor. Escenari clavat.

Però és que avançar o no avançar eleccions en funció de si hi ha pacte o no hi ha pacte amb ERC per la llista única no és l’únic desacord entre nacionalistes i republicans. De fet, és el menor. La discrepància de fons és sobre el procés mateix. Els temps marcats per Mas en la seva conferència el van trair. El termini d’un any i mig posava en evidència el pla presidencial, que passava per reforçar l’opció independentista no tant per a un procés accelerat cap a la secessió, sinó per jugar un paper potent en una possible reforma constitucional.

Sense explicitar-ho, Mas juga a l’escenari espanyol. Les eleccions generals, que s’han de fer en un any, obriran per nassos la negociació constitucional. Primer, perquè l’emergència de Podemos obligarà PP i PSOE a posar-s’hi seguint la lògica de que si no ho fan ells, els ho faran els de Pablo Iglesias (i serà pitjor, per als seus interessos). I segon, perquè en el cas hipotètic d’un triple empat entre PP, PSOE i Podemos (amb els socialistes segons en escons, gràcies al sistema electoral que castiga les províncies urbanes, on Podemos superaria el PSOE), un possible acord de governabilitat entre els dos partits “moderats” que mantingui Rajoy a la Moncloa haurà de portar aparellat l’obertura del “meló” constitucional (la carta que pot “vendre” el PSOE a canvi de possibilitar la investidura de Rajoy).

En un escenari d’aquest tipus, on tot serà damunt la taula, Mas pot tenir la temptació de vehicular el “problema catalán” dins la discussió general, amb la idea d’assolir un status assumible, que pugui ser votat en el marc del referèndum constitucional. Què pot trigar un acord d’aquest tipus? Un any i mig, potser dos? Amb una majoria ampla i “ciutadana” (és a dir, sense partits que molestin el lideratge presidencial al parlament), Mas tindria les mans lliures per negociar a Madrid, i molt probablement el suport incondicional de l’establishment econòmic del país i el seu aparell mediàtic (i el propi de la Generalitat, això per descomptat).

Evidentment, aquest “full de ruta” no és el que té al cap Junqueras i possiblement per això, perquè va veure la jugada presidencial, va ser tan contundent en el seu no a l’oferta de Mas. A partir d’aquí, un i altre han quedat congelats amb les mans a les culates, com en un western. Mas sap que no pot convocar eleccions sense tenir assegurada la victòria, i això li dóna el botó nuclear a Junqueras, malgrat el que digui l’últim CEO. Però Junqueras no cedeix, no només perquè sap que difícilment tornarà a tenir una oportunitat tan clara per a ser president de la Generalitat, sinó perquè sospita (o més que sospita) que l’objectiu final que persegueix Mas no és ben bé el mateix que persegueix ell.

Com desllorigar aquesta situació? Complicat. Pot trobar-se un punt entremig entre la llista única de Mas i les dues llistes d’ERC? Podria. Es podria dibuixar un escenari de llista i mitja contra mitja llista. D’una banda, Mas i els moviments ciutadans per la independència (ANC, Òmnium i altres) i de l’altra ERC (o la part més grossa d’ERC). La clau seria als números. Si un escenari d’aquest tipus li assegura la victòria a Mas, podria tirar-lo endavant. Si les xifres no li quadren, seguirem bloquejats.