15 d’octubre 2014

Per què Mas mata el 9N (i fa veure que no)




Ja estem, ja podem plegar. Hem arribat al final del recorregut del 9N tal i com l’havíem conegut fins ahir. Ahir va néixer un nou 9N, que malgrat el que diu i repeteix el president Mas no és el que s’havia plantejat fins ara, sinó que està plantejat com una sortida al cul de sac en què s’havia convertit l’aposta. Una sortida que permet a Mas mantenir viva la idea de la consulta (rebaixada, descafeïnada) i li garanteix (fins quan? en quina forma?) la unitat del nucli dur del bloc de partits pro-consulta. És a dir, el president i CiU compren temps, llencen la pilota uns metres més enllà i guanyen uns dies o unes setmanes més. A més, eviten el ridícul monumental de deixar caure el 9N sense més. Ara bé, s’acosten a la solució del problema d’origen? No gens, o no més que abans d’ahir o que fa un any.

Però és que aquest no és ja l’objectiu que guia l’acció presidencial en aquest tema, si és que mai ho va ser. Mas i CiU van entrar en aquest joc de la consulta menys per convicció que per interès. La patacada electoral de 2012 va posar els nacionalistes davant d’una realitat que fins aleshores havien sabut esquivar amb astúcia: l’esgotament de la seva estratègia política de peix al cove. Les del 2012 són les eleccions de la transformació definitiva del terreny de joc català. Des d’aquell moment CiU es queda sense full de ruta, com s’hi havia quedat el PSC dos anys abans. Als nacionalistes ja no els serveix el seu instrumental tradicional i decideixen manllevar el marc mental d’ERC, convertit des de llavors en la força que defineix la política a Catalunya.

L’adopció del marc mental republicà és visible en l’aposta per la independència de CDC a partir d’aquell moment, que culmina la presa del poder intern per part d’una nova generació de dirigents, més proclius al caixa o faixa que a la negociació versallesca i al sector negocis, majoritari fins llavors. El canvi de posició de CDC, però, no ve de la convicció sinó de la necessitat, i això és clau per entendre el que va passar ahir, perquè marcarà un límit infranquejable en l’estratègia nacionalista.

El marc mental en el que s’ha mogut ERC des de 1992 és clar. Per als republicans Espanya no existeix, en el sentit que no té res a dir sobre les decisions que es prenen a Catalunya. El capteniment dels dirigent d’ERC en els últims vint anys s’ha guiat per aquesta idea, com si Catalunya fos independent de facto. Així, en la negociació estatutària de 2005-2006, els republicans no van voler pactar al Congrés, amb l’argument que aquest només havia de validar el pacte assolit a la Ciutadella. En aquest mateix context, en canvi, CiU es va prestar a la negociació, bo i traient-ne un sucós rèdit en forma d’avantatge electoral, amb la sortida d’escena del president Maragall (oportunament empès pels seus companys de la direcció del PSC, tot s’ha de dir).

A diferència d’ERC, doncs, el nacionalisme conservador sempre ha tingut en compte l’escenari espanyol, compassant les accions a Madrid i a Barcelona per assolir el seu objectiu principal, per no dir únic: la conquesta, manteniment i retorn al govern de la Generalitat. És aquest objectiu el que guia l’acció de CDC en el seu canvi d’estratègia de 2012. No és tant que els nacionalistes hagin mudat de pell per tornar-se independentistes, és que necessiten pujar l’aposta per continuar al govern (i per tenir possibilitats de continuar-hi en el futur). Així doncs, en els dos últims anys CiU ha estat jugant en un camp de joc que no és el seu, seguint unes regles que no són les seves, amb l'objectiu de mantenir-se al govern. No ha estat per convicció que CiU ha liderat el moviment del 9N, sinó per interès.

La lògica del marc mental d’ERC, que els republicans segueixen sense complexes (perquè ells sí que ho fan per convicció profunda), porta indefectiblement a la DUI. Aquesta és l’estació final lògica del trajecte i ERC està disposada a arribar-hi, perquè és coherent amb la seva idea que Espanya no hi pinta res en el “problema català”. Ara bé, CiU no està disposada a endinsar-se en la terra incognita de la DUI, perquè no està segura que li proporcioni allò que vol, que és seguir al capdavant del govern de la Generalitat. És per això que el 9N ha arribat fins aquí i només continua transfigurat en fantasma, en una ombra del que havia de ser, en espantall que s’agita per demostrar que encara és viu, que tot segueix igual i que la llarga marxa continua. Res d'això, CiU ha arribat al final, ha anat tot al fons que li permetia el fet que no es creia de debò el camí que havia emprés des de la trista victòria de 2012. Possiblement esperava una mà salvadora just abans del precipici, un gest del govern central que li permetés reprendre el que encara és el seu adn polític (el pacte, el regat en curt, l’enyorat cove dels peixos). L’acord sobre la data i la pregunta podia entendre's com una invitació a moure fixa, però Rajoy no té cap incentiu per fer-ho, i ha deixat que CiU anés recorrent les estacions del seu calvari, enfonsant-se cada cop més a la ratera, a la seva pròpia trampa. Arribat al caire de l’abisme, el president Mas ha decidit no saltar, posant de manifest el caràcter instrumental de la seva aposta pel 9N.

Amb el seu gest, Mas guanya temps però posa en perill la continuïtat del bloc del sí+sí, perquè en fa evident les diferències internes (ICV ha agafat l’oportunitat al vol i ja ha saltat del carro). També posa en perill la ja malmesa salut electoral de CiU, perquè obre de bat a bat el seu territori a l’ofensiva d’ERC (“cap convergent no ens farà independents”). I fent-ho, posa en perill definitiu el ser de CiU, el seu preuat tresor, el govern de la Generalitat, perquè ara Mas es queda sense full de ruta. Ja no li és possible tornar al business as usual de CiU i tampoc pot anar més enllà en el camí que mena a la  DUI.

I amb tot això, el dinosaure segueix allà. Giragonses, trapezistes, jocs de mans, plebiscitàries... però seguim tenint un problema sense resoldre damunt la taula. De vegades sembla que la política (no només la catalana, ni només la nacionalista) s’entesta a parlar del “com” senzillament per amagar que és totalment incapaç de donar resposta al “què”.

foto: endirecto.lavanguardia.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada