09 d’octubre 2014

A un mes del 9N



Recapitulem. Aquesta història (o la fase actual d’aquesta història, perquè la història la podem remuntar dècades enllà) arrenca amb la sentència del TC de juliol de 2010. Com no podia ser d’altra manera, el trágala del TC va provocar un terratrèmol en l’escenari polític català, les rèpliques del qual encara no s’han aturat, que ha fet saltar pels aires la manera com ha funcionat la política a casa nostra des de finals dels setanta. Ras i curt, l’espai del mig, el catalanisme d’arrel pactista, el centre de gravetat del sistema, ha vist tancat el camí pel que tradicionalment han circulat les majories socials i polítiques del país. Al catalanisme històric li han tancat la porta als nassos, deixant-li dues alternatives: o acata o trenca la baralla. El mateix juliol de 2010 ja es va veure quina seria l’opció triada per la majoria.


La crisi catalana és en part un reflex de la crisi general del règim de la transició a Espanya. De fet, la reforma estatutària engegada el 2003 fou una resposta primerenca a la “fatiga de materials” del sistema del 78, que ja començava a fer-se evident. En aquest sentit, com en tants d’altres, Catalunya va ser pionera a intentar resoldre un problema que ara és damunt la taula de manera crua, i que amenaça amb trastocar els equilibris polítics heretats de la transició. Tant en el capítol català com en el general, la crisi de règim xoca amb una resistència fenomenal: el PP. De fet, si les coses han anat com han anat en el plet català ha estat en bona part per l’acció dels populars, que van veure en la reforma estatutària l’oportunitat d’or per fer fora el PSOE del govern central. Seu va ser el recurs al TC, seves les maniobres per tombar l’escarransida majoria progressista a l’alt tribunal, seves les campanyes d’agitprop (recollida de firmes, anuncis radiofònics, ofensiva total de la brunete mediàtica).


Ara bé, erraríem si creguéssim que el PP va muntar tota aquesta operació només per tornar a la Moncloa. No hi ha només interès en l’actuació dels populars, hi ha convicció. Des de fa més d’una dècada el nou PP s’ha proposat guanyar allò que AP va perdre en la discussió constitucional, principalment el títol vuitè (el de les autonomies). La segona transició no és la que proposa Pablo Iglesias i Podemos, en qualsevol cas seria la tercera, perquè la segona ja l’està aplicant (i com!) el PP des de fa anys. Els primers a desmantellar el “consenso” constitucional no són l’esquerra radical. Des de la seva primera majoria absoluta del 2000, l’objectiu del PP ha estat acabar amb el pacte constitucional tal i com va ser concebut, i l’episodi actual només és part d’aquesta història, de la que se’n poden observar traces arreu (proposta de llei electoral, fins i tot l’intent de tornar la normativa de l’avortament a un estat previ a la primera llei). El PP està embarcat en una operació de llarg abast, que és una reforma constitucional restrictiva sense tocar la literalitat del text (i per tant, sense patir-ne les conseqüències ni haver de pactar-ne els continguts), simplement amb l’acció continuada i precisa d’una majoria fidel al TC (en principi, un àrbitre per damunt dels partits).


Per tant, no es pot esperar cap moviment per part del PP en l’actual conflicte català. En primer lloc, perquè està convençut del que fa. En segon lloc, perquè li convé políticament, ja que li permet aglutinar forces contra un enemic clar i això deixa sense opcions els seus principals rivals (PSOE i UPyD), que es veuen forçats a donar suport al govern Rajoy en la seva acció si no volen ser expulsats de la “majoria patriòtica” (en sabem bastant aquí de com funciona aquest mecanisme). I finalment en tercer lloc, perquè sap que té les de guanyar, faci el que faci.


I aquí és on entra la seqüència que ha seguit el “procés” fins avui. Des de 2011, quan el PP recupera el govern central, a cada moviment fet des del bàndol català s’ha respost amb un no. Per què? Perquè des del minut zero el PP sabia on acabaria tot plegat. El “procés” ha estat des del començament un ratera, un viatge a un cul de sac. El govern central només ha hagut d’esperar que la majoria catalana anés endinsant-se al tub fins a trobar-se amb la paret. Primer negociacions, després declaracions solemnes, més endavant data i pregunta. La part catalana ha anat apujant la posta sistemàticament a cada no de Rajoy, fins arribar allà on el líder popular els volia.


Som avui més a prop que fa dos anys de solucionar el problema d’origen? Si som sincers hem d’admetre que no. I doncs? Què podem fer? Fer la consulta, encara que sigui sense garanties. D’acord, el 99,9% seran dobles sís. Bé, i després? Convocar eleccions “plebiscitàries” que guanyarà el bloc del “sísí” (si es que aconsegueix presentar-se com a tal) per una amplíssima majoria. D’acord. I? Plantejar una negociació amb el govern central. Fet. Diran que no. I després? Fer de les eleccions municipals una nova prova de “la voluntat catalana”. Perfecte. Tornarà a guanyar el bloc sobiranista. I doncs? Passar l’estiu i encarar les generals. Magnífic. A Catalunya tornarà a guanyar el bloc del “sísí”, però al conjunt d’Espanya és molt possible que Rajoy apliqui la lògica del rally around the flag i aconsegueixi mantenir –afeblida- la seva majoria, ja que el PSOE s’haurà vist obligat a seguir al PP i tindrà problemes en el seu flanc esquerre amb Podemos. Al Congrés resultant serà impossible una majoria alternativa a la del PP. Perfecte. Ens situem al novembre de 2015 i les posicions estan pràcticament allà on són ara mateix (i on han estat des que es va plantejar la celebració de la consulta el 9N). Hauran passat cinc anys des de la sentència del TC i el més calent serà a l’aigüera.


La consulta, que havia de servir per desllorigar la situació, ha acabat sent una trampa. Perquè és cert, el PP va aixecar una paret davant les legítimes (i amplament majoritàries) demandes catalanes, però l’opció de llençar tota la societat a estavellar-se contra aquesta paret ha estat de la majoria política a favor del “sísí”. Certament, CiU ha aconseguit mantenir-se al govern (que és el que buscava després del desastre de 2012) i ERC ha fet de l’independentisme l’opció central i és a les portes d’esdevenir la força hegemònica (el nou “pal de paller”) del sistema polític català. ICV ha sobreviscut (magra victòria) i les CUP fan equilibris per seguir sent fidels al seu ideari malgrat els estranys companys de viatge. Però més enllà d’això, el problema de fons continua inalterable (el dinosaure segueix allà) i la seqüència prevista ens mostra que podria continuar si fa no fa igual encara un any més, i sense visos de solució.


Qualsevol que s’ho miri amb una mica de perspectiva entén que som al final del camí encetat el dia que es van anunciar la data i la pregunta. El 9N ja no dóna més de si, però els seus promotors  no poden bandejar-lo sense més, perquè n’han fet un fetitxe, un emblema, el sagrat penó de santa Eulàlia. La insistència en el 9N, però, aboca la societat contra la paret i obliga els promotors a la tirallonga d’iniciatives descrita abans, que busquen mantenir viva la flama de manera artificial, augmentant la cridòria a mesura que se'ls estreny el marge, mentre la situació real del conflicte es manté inalterable.


Davant d’això s’imposa la cerca d’un desllorigador que eviti al conjunt de la societat catalana el cop de cap permanent contra el mur aixecat pel govern central. I aquest desllorigador és evident que no pot venir del bloc “pro-consulta”, massa lligats a la mística del 9N. D’ells només és possible esperar una radicalització en les posicions, com demostren les últimes derives (els crits d’independència dels alcaldes en un acte que en principi era per donar suport a la consulta, les reaccions al cas Brugué i l’ús cada cop més insistent del mot “traïdor” per referir-se als que no pensen com ells). La impertorbabilitat del PP a mesura que s’atansa el 9N genera un tancament de files en el bloc contrari, fins al punt que alguns comencen a especular amb la possibilitat d’un esclat violent, un “bloody Sunday” a la catalana, com a única sortida.


El tancament del bloc pro-consulta és explicable, però fa encara més impossible la consulta. Aquesta només podrà ser possible si és un moviment que va més enllà dels independentistes i defuig tota violència. La deriva que han pres els partidaris del 9N va precisament contra tot això. Esperar que Merkel pressioni a Rajoy commocionada per la repressió violenta de la policia contra les demostracions cíviques del catalans és el conte de la lletera i demostra que no s’ha entès que al govern central no li calen aquesta mena d’actuacions. Som en un atzucac, la partida està aturada i el futur immediat no augura res de bo.


A un mes del 9N s’imposa canviar el joc de dalt a baix, si el que es vol de debò és resoldre el problema original. Cal tornar al començament i bastir una nova majoria a Catalunya, que sigui més ampla que l’actual, i per tant que inclogui les forces no independentistes. Qui ho pot fer? El PSC, si realment vol contribuir a evitar estavellar tota la societat catalana contra una paret. Els socialistes catalans poden proposar una sortida, que ha de passar indefectiblement per una consulta amb tres opcions clares i definides, no aquesta argúcia de la resposta encadenada del 9N. Una consulta que no obligui (com passa ara) als defensors de major autogovern a haver d’escollir entre independència o statu quo. I evidentment una consulta que no quedi supeditada a una remota, boirosa, reforma federal de la Constitució que suposadament engegarà el PSOE quan governi i que sona massa a un nou apoyaré. El problema és entre Catalunya i Espanya. Per tant, no és vàlida una solució general, ha de ser particular. 

Amb un moviment d’aquest tipus, el PSC salvaria el bloc de la consulta perquè el faria més potent, bo i donant cabuda (i confort) als no independentistes, s’evitaria portar el país a l’auto immolació i començaria una nova partida des de posicions diferents (l’únic que la mantindria inalterable seria el PP, evidentment). De passada, una acció d’aquest tipus, malgrat que possiblement no ho entenguin, li faria un favor enorme al socialisme espanyol. Hi estan disposats els socialistes catalans?

4 comentaris:

  1. Felicitats per la diagnosi, és força acurada. En canvi, la solució que planteges no aporta res a la solució del problema real. Amb un PP en ple procés recentralitzador, i sense un canvi de majories previst, ningú amb dos dits de front pot esperar realitzar la consulta o una solució particular.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord. Però crec que el que toca ara és buscar una sortida a aquest cul de sac on estem atrapats. Així, amb un nou equilibri de forces que ens alliberi de la llosa (perquè això ha acabat sent) del 9N, poder començar a definir una sortida de debò, que serà complicada i llarga, però que tingui més recorregut que la que hi ha hores d'ara damunt la taula.

      Elimina
    2. Crec que ara mateix només existeixen dues alternatives: en la primera, la via legal, s'hi inclouen totes les diferents propostes de relació amb l'Estat espanyol, amb l'esperança de "forçar" que hi hagi d'un canvi d'actitud (o de majories) a Madrid que permeti un nou encaix. La segona, l'abisme de no acatar la legalitat espanyola en algun moment.
      La primera em sembla ilusòria i amb unes possibilitats nules, a curt termini, i molt minses a mig-llarg. La segona, és sumament arriscada... però l'única que permetrà, considero, modificar l'status quo, si així ho vol la majoria de catalans, evidentment.

      Elimina
    3. Bé, després de l'"espantada" d'ahir encara queden dues vies, però una està agafada pels fils. De tota manera, sí, encara n'hi ha dues, però crec modestament que caldria obrir-ne una de nova per donar una sortida al cul de sac i per evitar una derrota en tota regla davant el nacionalisme espanyol recentralitzador. Una via que modifiqui (com tu proposes) el statu quo, perquè crec sincerament que la via de la dui no ens treu de l'atzucac.

      Elimina