12 de juny 2014

El problema és de (manca de) projecte

Vot al PSC per municipis a les eleccions al Parlament de 2003 i 2012. En % sobre cens

L’estiu de 2004, ara fa pràcticament deu anys, les conclusions d’un informe al President Maragall assenyalaven alguns elements d’amenaça per al vot socialista: el suport a les àrees de domini tradicional s’afeblia (fins i tot a les eleccions generals); el diferencial de vot a les municipals a les capitals (el “vot a alcalde”) s’esllanguia; el PSC no era capaç d’atraure el vot que es mobilitzava en ocasions puntuals (tret de les generals) ni el dels nous electors; i el creixement d’ERC desplaçava els socialistes com alternativa a CiU a la Catalunya no metropolitana.

Són les conclusions d’un paper de fa deu anys. Les alarmes hi eren, els indicis més que evidents apareixen arreu i eren fàcils de detectar... si es volia. El que ha vingut després, al llarg d’aquests deu anys, és descriptible i ho sap tothom. El suport al PSC s’ha anat empetitint de forma continuada i sense aturador, i sense que aparentment ningú trobés el desllorigador per capgirar la tendència.

El vot socialista s’ha endurit, replegant-se sobre seu a mesura que perdia capacitat de penetració en segments que no li eren propis (i que són fonamentals per obtenir majories). Avui és un vot envellit, prova evident que no ha aconseguit regenerar la seva base. La columna vertebral del suport al PSC continua sent la generació del 82, és a dir aquells que tenien edat per votar Felipe González fa més de trenta anys, i que ara ronden la jubilació (o ja no hi són). L’any 2012 aquest grup seguia sent el més nombrós entre el vot socialista (47%), malgrat que representava menys del 30% de l’electorat total.

Aquesta tendència al replegament pot fer creure que el vot socialista s’ha reforçat entre els seus segments de suport més fidel, però és una sensació falsa. Entre el seu públic tradicional, el PSC també ha anat perdent força. En els últims vint anys, el vot socialista entre els majors de cinquanta anys ha baixat del 22 al 14%. Entre els castellanoparlants, del 27 al 14%. Entre els nascuts a la resta d’Espanya, del 27 al 18% (entre les seus fills, del 17 al 9%). A la comarca del Baix Llobregat (el “bastió” socialista per excel·lència), el PSC ha perdut el 36% del vot municipal i autonòmic i el 27% del general. I al seu espai ideològic d’assentament (a l’esquerra i centresquerra “tan català com espanyol”) el suport als socialistes ha passat del 40 al 20%.

L’últim intent seriós dels socialistes catalans per definir una proposta i una estratègia que els permetés consolidar-se com el partit majoritari no tan sols a les eleccions municipals i generals sinó també a les autonòmiques, data de finals dels noranta. És a dir, fa quinze anys. I va servir per guanyar el govern de la Generalitat. Des d’aleshores no hi ha hagut una proposta clara de què volien fer i on volien anar els socialistes catalans. Certament, hi ha qui diu que la proposta maragalliana és la culpable de tots els mals posteriors, però fins i tot els defensors d’aquesta tesi no han estat capaços de bastir una proposta alternativa, de manera que els socialistes han quedat a mercè dels corrents durant deu anys, perdent més d’un llençol a cada bugada.

El problema del PSC no és el “procés”, no és el lideratge (o no només), no són els crítics, no és el resultat de les últimes europees. El problema és de fons, és de manca de proposta i d’estratègia. El resultat és ben visible. No era inevitable, però pot acabar sent irreversible. El problema dels socialistes són quinze anys d’anar tirant, d’aprofitar l’onada (que ja fa temps que és evident que no dóna més de si), de no voler veure el que passava, de deixar-se arrossegar pel corrent sense decidir-se a marcar un rumb i una ruta. Els que siguin, però un.

Un partit polític és abans que res una proposta, i una estratègia per assolir-la. Sense proposta no hi ha partit, hi ha un club d’amics. I sense estratègia no hi ha possibilitat de fer efectiva la proposta, només hi ha baralla per la cada cop més escassa col·lecció de cadires.

02 de juny 2014

Victòria lampedusiana



L’abdicació del rei Joan Carles no és un final sinó el principi. El rei és la peça que desfà el nus institucional que impedia la reforma d’un sistema que patia la “fatiga de materials” pròpia del pas del temps. L’abdicació, doncs, no és un fet aïllat sinó el començament d’una sèrie de canvis i reformes que cal entendre com un conjunt articular amb un objectiu: dotar a Espanya d’una nova estabilitat, d’un consenso renovat que pugui durar dècades. És una estratègia de reforma, com ho va ser la transició, que pretén per damunt de tot el manteniment dels equilibris de poder del règim actual. Un canvi lampedusià.

No és res nou. Des de fa uns anys l’elit espanyola es dividia en dos bàndols amb visions diferents sobre la crisi del règim. D’una banda, els tancredos, que entenien la crisi de confiança en les institucions (partits, governs, el mateix rei) com un fenomen passatger, lligat a la crisi econòmica i que, per tant, se solucionaria a mesura que les constants recuperessin la tendència positiva i s’afermés en l’imaginari col·lectiu l’idea de la recuperació econòmica.

A l’altre costat, els lampedusians, aquells que consideraven que les arrels de la falla del sistema eren profundes i que no obeïen només als efectes de la crisi, sinó que tenien a veure amb la ja esmentada “fatiga de materials” i al relleu generacional en la població espanyola, que havia portat els fills de la transició (els que no la van protagonitzar) a ser majoria.

Per a la facció lampedusiana calia evitar a tota costa l’empitjorament de la situació, avançant-se a la degradació del sistema amb la posada en marxa de reformes que permetessin una reconnexió entre institucions i ciutadans, i de passada (i això és l’important) el manteniment de l’Estat profund, és a dir dels equilibris de poders que han definit el statu quo a Espanya des d’abans de la transició.

L’idea de l’elit lampedusiana era que si s’esperava a emprendre aquestes reformes inajornables, es veurien obligats a fer-ho en condicions més difícils, i no els seria tan senzill conservar la seva posició. Això evidentment topava de front amb l’idea tancredista que no calia fer res perquè la represa econòmica ho solucionaria tot.

La pugna entre una i altra facció de l’elit, portada amb la discreció que volen aquests temes tan importants, va acabar tombant de la part dels lampedusians de la manera més inesperada: en unes eleccions de segon (o tercer) ordre, les europees de fa una setmana. El 49% de vot per a les dues forces majoritàries han hagut d’encendre totes les alarmes, i han propiciat l’última, i sembla que definitiva, envestida dels lampedusianscontra l’immobilisme tancredista. Cal una reforma, i cal que la fem nosaltres, perquè si no ens la faran els altres.

El mecanisme s’ha posat en marxa per la part més important: abdicació del rei i entronització de Felip VI. Davant d’un canvi d’aquesta naturalesa, qui pot aguantar? La substitució del rei tindrà un efecte dominó sobre les resistències tancredistes en altres institucions. Temps al temps. El nou regnat vindrà de la mà d’una reforma constitucional, on les elits intentaran preservar els equilibris sota una nova façana de renovació i canvis. Els dos grans partits més els nacionalistes (atenció!) refaran un nou consenso, beneït pels poders principals (bancs, grans empreses) i trompetejat com una nova transició pels grans grups de mitjans (res de nou, alguns ja fa temps que s’hi dediquen).

Es tracta de reproduir l’esquema de democràcia elitista del 1975-78 per evitar un canvi de règim “descontrolat”. Es tocaran tots els temes: nova definició del mapa de poder territorial, amb inclusió d’alguna de les demandes dels catalans, revitalització del sistema polític (amb la introducció fins i tot del sistema electoral majoritari, que a l’hora que permet la relació directa entre elector i elegit, afavoreix –aquí hi ha la clau- el vot als partits grans), més transparència (gestos contra la corrupció i els corruptes, algun cap volarà com a peatge als nous temps), rejoveniment de la classe política (aquí el PSOE ha pres avantatge al PP, però aviat Soraya prendrà embranzida)...

Estigueu preparats pels focs artificials. Hi ha tot un programa de reformes a desplegar en els propers mesos per fer creïble el gran canvi... que ha d’assegurar que tot continuï igual.

foto www.bekia.es