20 de desembre 2013

20/12/2003

  
Avui fa exactament deu anys d’aquesta fotografia. El primer president socialista de la Generalitat prenia possessió del càrrec, tancava els vint-i-tres anys de govern de CiU i iniciava una etapa nova. Avui, tanmateix, no hi haurà celebració oficial al PSC (només la fundació Rafael Campalans ho ha recordat al seu web). No deixa de ser curiós que el que hauria de ser un dia d’orgull per als socialistes passi sense pena ni glòria. O encara pitjor, que alguns prominents membres de la cúpula del PSC el considerin l’origen de tots els mals que els assolen (un d’ells va deixar escrit no fa molt que els anys de govern de les esquerres van ser “un forat negre”).
 
Maragall va arribar tard a la presidència. Quatre anys tard, per ser precisos. El sistema electoral i alguna disputa de campanar van deixar l’esquerra a un sol escó de la majoria necessària el 1999. I quan hi va arribar no va ser com s’esperava. Alguns creien (no sense raons) que el predomini polític de la CiU de Pujol seria substituït pel predomini socialista, i no fou així. Les llistes del PSC van aconseguir un magre 31% dels vots, lluny dels registres pujolians dels vuitantes. Els vots socialistes només representaven el 56% de tot el vot de l’entesa catalanista i d’esquerres (el pacte que pràcticament a l‘instant va ser titllat despectivament de “tripartit”), així doncs el govern sortint era més paritari del que a alguns els hagués agradat. A més, CiU no s’havia esfondrat com algú havia suposat, i mantenia el milió de vots.
 
Aquest desencant inicial (palpable la mateixa nit electoral al quarter del carrer Nicaragua), el retrocés en uns cent cinquanta mil vots respecte de la convocatòria anterior, va ser la primera pedra en un camí que va acabar convertit en un camp de mines. Les estacions del calvari són conegudes: Perpinyà, el Carmel, la corona d’espines... Pífies de neòfits explotades fins la sacietat pels diferents mitjans (els mateixos que avui li fan el panegíric a Maragall) en un espiral de vertigen, que refermava la idea que l’esquerra estava de pas a la Generalitat, que ocupaven un lloc que no li pertocava.
 
I amb aquestes condicions es va intentar posar en marxa una agenda reformadora (el famós, i també despectiu i perdonavides, dragón khan), amb el nou estatut com a senyera. I el vertigen es feu insuportable per a alguns, que van entendre que governar Catalunya era enfrontar-se al nou govern de Madrid, presidit per sorpresa pel socialista Zapatero (el que havia pronunciat la fatídica “apoyaré” al palau Sant Jordi). Amb l’estatut els socialistes van haver de triar ("entre el pare i la mare", com ara diuen alguns) i van triar el territori conegut abans d’endinsar-se cel enllà, com els proposava Maragall.
 
El problema de reviure els fets passats és que ja saps com acaba la pel·lícula, i la de Maragall va acabar malament (i abans d’hora). Ni quatre anys més tard d’aquesta fotografia el primer president socialista de la Generalitat anunciava la seva renúncia, cordialment empès pels seus companys, convençuts (o volen convèncer) que la sortida de Maragall era la cura de tots els seus mals.
 


El que va seguir és de tots conegut. Des de 2006 les xifres de suport als socialistes no han fet més que empetitir (amb l’excepció de la convocatòria general de 2008, on aconseguiren arreplegar tot el vot antiPP). A les últimes eleccions al Parlament el PSC va treure la meitat dels vots de CiU i va quedar lleugerament per damunt d’ERC (en vots) i PP. En deu anys els socialistes han deixat escapar la meitat del seu electorat. Hi ha qui creu i no té problema a dir que això segueix sent culpa de Maragall (com si fos una mena de Cid campeador), que va ficar el PSC en un laberint del que encara no ha aconseguit sortir. És per això que avui no hi haurà festa al carrer Nicaragua. I tanmateix, recordant el dia assolellat de fa deu anys, hom no pot evitar pensar què hauria passat si, enlloc de quedar-se garratibats per la por, en comptes de preferir la seguretat d’allò conegut, els socialistes s’haguessin atrevit a seguir Maragall cel enllà.

 

12 de desembre 2013

Dues preguntes, tres respostes i infinites interpretacions


Ja tenim pregunta. O millor dit, preguntes. Dues preguntes, per ser exactes. Una primera d’eliminatòria, i una segona que respon als desitjos d’ERC, amb la independència com a opció. El resultat, doncs, d’un encaix complicat entre les diferents forces (CiU, ERC, ICV i les CUP). Un resultat curiós, amb derivades interessants.

En primer lloc, sense dir-ho, les preguntes insereixen la tercera opció, la d’aquells que no estan per la independència però tampoc pel manteniment del statu quo. Podran votar sí a la primera i no a la segona (punt per a Duran, però sense que es noti).

En segon lloc, la maniobra permet obtenir un majoria esclatant sense que aquesta existeixi realment. És un exercici de gran filigrana política, perquè la situació no era gens favorable per dibuixar una majoria clara. Però ja se sap, els referèndums es fan per guanyar-los.

Amb les dades del darrer baròmetre del CEO (novembre) es possible composar una aproximació dels possibles resultats, en base a les respostes a dues preguntes: quina relació voldria que tingués Catalunya amb Espanya i quina seria la seva intenció de vot en un referèndum per la independència. El professor Jordi Muñoz ha fet uns càlculs molt similars.

Suposem que a la primera pregunta opten pel no aquells que voldrien que Catalunya fos una regió d’Espanya o continués sent una comunitat autònoma. En canvi, el sí el recolzen els que volen una Catalunya independent o una Espanya federal (on Catalunya fos un estat). Els resultat serien els següents:

Primera pregunta, opció a

  Sí   66,4
  No   33,6

També podria passar que els defensors de l’opció federal que estarien disposats a votar no en un referèndum per la independència acabessin optant pel no també en aquesta consulta. Aleshores els percentatges serien els següents:

Primera pregunta, opció b

  Sí   58,0
  No   42,0

En qualsevol dels casos, guanyaria el sí. Per tant, en la segona pregunta (només amb aquells que haguessin optat pel vot afirmatiu a la primera), seria lògic creure que els independentistes optarien pel sí, mentre que els federalistes votarien no. El resultat seria el següent:

Segona pregunta

    84,8
  No   15,2

Si els federalistes que votarien no en un referèndum per la independència haguessin optat pel no a la primera pregunta, el sí a la segona podria depassar de llarg el 90%.

Tanmateix, quedaria una porció d’electors que no se signifiquen en la pregunta sobre la intenció de vot en un referèndum per la independència. Suposant que tots ells (més de mig milió) votessin que no a la segona pregunta, la força del sí baixaria fins als voltants del 75%.

En qualsevol de les opcions, doncs, el sí a la independència obtindria una victòria amplíssima, que els convocants podrien legítimament reclamar. Ara bé, si es tenen en compte els vots a les dues preguntes, la força dels “sí-sí” no sembla tan esclatant:

 sí-sí
  47,4 - 53,0
sí-no
  9,5 - 10,6
no
  37,6 - 42,0

La gran majoria independentista es converteix en un 50%. O al revés, la manera de fer la consulta permet que, tenint el recolzament de la meitat dels electors, el suport a la independència aparegui com amplament majoritari. Doncs això, una filigrana.

El problema amb una solució d’aquest tipus és que l’endemà tothom estarà legitimitat per fer-ne una interpretació pròpia. Els del “no” diran que la independència no es pot proclamar amb només el 50%, i tindran raó. Diran que els percentatges són falsos, perquè s’ha eliminat “la competència” a la primera pregunta, i tindran raó. Però també tindran raó els que diguin que el 80% ha donat suport al sí a la segona pregunta, és a dir a la independència.
En fi, que pot acabar passant que la celebració de la consulta no tanqui el debat. I seguim, seguim...

04 de desembre 2013

Rajoy s'apunta al "procés"


Si algú ho dubtava, ara ja ho ha de tenir clar: el govern central ha arribat a la conclusió que el debat sobre la consulta l’afavoreix. Si no, no s’entendria que llencés més benzina al foc cada dia. L’últim bidó és l’informe que suggereix a la Generalitat (suggereix perquè no pot obligar) l’eliminació d’algunes institucions “sobreres”, com ara el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes o el CEO. Aquest document només pot entendre’s com una provocació, perquè no té cap possibilitat de convertir-se en realitat. És una pedra més en aquesta guerra dialèctica, on tots dos bàndols intueixen que els afavoreix mantenir la pugna a rocs.

Bé, de fet ara comença a veure’s que a CiU ja no li acaben de sortir els números, però no pot deixar el camp de batalla sense patir una desfeta. Intenta calmar, reconduir el debat cap al terreny central, cap a la moderació, per evitar ser empès per ERC al terreny més favorable als republicans. Però vet aquí que és ara el PP el que llença més fort. Per diverses qüestions. Una, espanyola: el PP ha de mostrar-se fort per aturar la sagnia cap a UPyD (i per donar garanties al “bunker” mediàtic madrileny, rabiós amb el món en general, i amb l’excarceració d’etarres i l'ordago secesionista català en particular). Rajoy necessita aturar aquest front mentre el de la recuperació econòmica no acaba de quallar (l’atur només va bé en xifres interanuals, i això és massa poc).

L’altra qüestió és interna de Catalunya: el PP ha olorat sang, veu la posició de Mas i els seus més feble que fa uns mesos. Saben que la baixada del carro del PSC (empès pels seu germà gran, el PSOE) afebleix molt la posició reivindicativa dels catalans. I sap també que la fermesa de CiU de fa uns mesos s'ha esvaït. Si els nacionalistes ara es mostren més partidaris d’una certa entesa (malgrat que mantinguin la posició de cara a la galeria), és el moment de donar més canya, d’acular-los contra la paret, de no deixar-los respirar.

La paradoxa és que qui està més interessat a mantenir viu el debat sobre “el procés” és ara el PP (a part d’ERC o les CUP, s’entén). Fent-ho aferma la seva posició a Espanya front UPyD i la premsa (ara que el PSOE sembla haver solucionat els problemes al seu pati del darrere), també s’aferma front els dimonis interiors de Rajoy (Aznar i la incombustible Aguirre). De retruc, el PP no deixa l’espai de l’espanyolisme a Catalunya en mans exclusivament de Ciutadans i provoca un corriment de terres: impedeix a CiU baixar del burro, el que en última instància (passi el que passi) beneficia ERC. I, last but not least, afebleix considerablement les opcions electorals del PSC (malgrat el que publicava diumenge El Pais), el que impacta de ple en les del PSOE en les eleccions generals, on l’aportació del vot català als socialistes segueix sent crucial. La consigna a Moncloa és clara: a por ellos, oe!

19 de novembre 2013

La “jefa”



Els últims esdeveniments de la política espanyola tenen nom i cognom: Rosa Díez. Ella és a l’origen de les preses de posició dels dos partits grans en les últimes setmanes. Díez ha aconseguit que PSOE i PP ballin la música que ella toca, que corrin a la cursa per definir qui és més espanyol. Certament, la situació a Catalunya l’ha ajudat, però no és menys cert que ella i la seva UPyD (seva en el sentit més literal del terme) han sabut situar-se al centre de l’escenari estatal i fer que tothom li balli l’aigua i li rigui les gràcies. I això amb només cinc diputats i poc més d’un milió de vots.

Que Rajoy es trobés diumenge passat els seus joves de Nuevas Generaciones cantant el futbolístic “yo soy espanyol, espanyol, espanyol” és culpa de Rosa Díez. El PP ha estat el primer a apuntar-se a l’estela de la líder d’UPyD. En part perquè els plantejaments de Díez lliguen amb els plantejaments tradicionals dels populars, però també perquè les enquestes demostren que UPyD és la principal beneficiària de les pèrdues dels de Rajoy. Segons l’últim CIS d’octubre, el 4% dels votants del PP de 2011 ara optarien per Díez. En percentatge semblen pocs, però representen prop de mig milió de vots. A més, hi ha més de dos milions de votants populars indecisos, que podrien estar temptats d’optar pel discurs nacionalista sense complexos d’UPyD. Si ho fessin, la victòria popular a les propers eleccions estaria seriosament compromesa. D’aquí que el PP es llenci de cap a competir per aquest espai.

El tema, de fet, no és nou. El 2008 Díez ja va demostrar als de Rajoy com se les gastava. Dels tres-cents mil vots aconseguits per UPyD en aquella convocatòria, pràcticament la meitat venien del PP (segons l’enquesta postelectoral del CIS), i pràcticament tots els recollia a la comunitat de Madrid, on els de Díez aconseguien fer-se un lloc donant veu a la denúncia de la reforma estatutària catalana.

El 2011 va ser el PSOE la víctima de l’ascens d’UPyD. Mig milió de vots socialistes haurien anat a engrossir les arques de Díez i els seus (CIS postelectoral 2011), el que suposa pràcticament la meitat del resultat d’UPyD en aquella convocatòria. I tot i que ara el PSOE només cediria a UPyD un percentatge testimonial del seu vot (un 2,5%), la competència de Díez en el terreny de les idees és clara. I també ho és la seva força.

Va ser una iniciativa parlamentària d’UPyD el que ha desencadenat la darrera (?) disputa interna entre els socialistes. La proposta dels de Díez, un regal enverinat per a mostrar la feblesa dels socialistes en la defensa de la unitat d’Espanya, va fer reaccionar la vella guàrdia del PSOE, provocant el canvi de vot a l’última hora i la divisió amb els diputats del PSC. Les rèpliques d’aquell terratrèmol han arribat fins el PSC, tot forçant un gir copernicà dels socialistes catalans en relació al dret a decidir, disfressat de gran victòria sobre el sector crític en el consell nacional extraordinari el cap de setmana passat.

És doncs Díez i la seva agenda la que està movent els fils de la política, no només a Espanya, sinó també a Catalunya, ja que la despenjada del PSC tindrà conseqüències en el possible èxit del “procés”. Cal apuntar a la culata de Díez el premi de fer baixar el PSC de la majoria a favor de la consulta, i també cal assignar-li l’èxit de situar el PSOE (malgrat les apel·lacions al “federalisme”) més en sintonia amb el PP que amb les forces catalanistes.

És Rosa Díez qui fa girar la política espanyola per allà on més li convé, erigint-se en el mascaró que conté l’onada sobrianista a Catalunya, en l’últim reducte de l’Espanya unida, i obligant PP i PSOE a seguir-la en aquesta cursa. Pot ser que no en tregui un gran rèdit, però és evident que ha aconseguit col·locar el seu missatge front a un PP i un PSOE desorientats. La “jefa” guanya.

12 de novembre 2013

El centre no és el que era

Hi ha una lectura de la conferència política del PSOE d'aquest cap de setmana en clau d’espais ideològics, que defensa que la “radicalització” dels socialistes els allunya del centre, és a dir de la majoria que, gràcies a aquest moviment, estaria a punt per caure en braços del PP. Ho diuen en portada dos dels diaris conservadors de Madrid (ABC: El PSOE regala el centro al PP i La Gaceta: El PSOE renuncia al centro).

La idea no és esbojarrada, però em temo que sigui obsoleta. És més pròpia dels anys noranta que del moment actual, més adient als temps en els que la socialdemocràcia europea assajava la “tercera via” (sí, ja hi va haver una tercera via) definida per Giddens i Tony Blair, que consistia a conquerir el favor de les classes mitges, enriquides després de vint anys de millores econòmiques (des de la crisi de 1979) i de transformació de les antigues fàbriques dels seus pares per modernes oficines.

Aquelles classes mitges, aquell centre de Blair (i de Schroeder, que el 1998 tenia com a lema de campanya precisament "Die neue Mitte", el nou centre), eren els fills dels obrers industrials del miracle europeu, dels trenta anys de prosperitat que va acabar amb les crisis dels setantes. Aquelles classes mitges covades en la ofensiva ideològica conservadora de Tatcher i Reagan dels vuitanta, que va aconseguir trencar els lligams de la vella societat industrial.

Aquest és el mateix centre que va conquerir Aznar el 1996, urbà, postindustrial i pagat de si mateix. Un centre que es definia políticament per la seva indefinició, per la volatilitat dels seus plantejaments. Un centre que presagiava l’eclosió dels “nous rics” de principis de segle, de la "reconquista" espanyola d'Amèrica Llatina amb "all included" a Playa Bávaro.

Aquest centre ja no existeix. O més ben dit, el centre segueix existint, però és un altre centre. La crisi l'ha canviat. La classe mitjana li ha vist les orelles al llop i s’ha tornat més “dura” en els seus plantejaments, menys frívols, si es vol. El centre té por. Por al futur, por a no poder fer front als compromisos que van adquirir quan  es creien rics. Tenen por a perdre el status, a la precarització (la que ja viuen els seus fills i a la que ells s’enfrontaran quan es jubilin).

És un centre desorientat, que exigeix respostes i no les troba, que s’ha vist abandonat per aquells que deien defensar-los. És un centre que recela, quan no directament detesta, dels polítics que fins ara ocupaven l’escenari (ho diu a cada nova enquesta).

Aquest centre és el que nodreix les files del nacional populisme arreu d’Europa, és el que es desconnecta de les institucions que fins fa dos dies semblaven inamovibles. És el centre i no només el lumpenproletariat el que compra el discurs fàcil del cap de turc (l’immigrant, Europa) a França, al Regne Unit, a la civilitzada Alemanya. És el centre el que trenca les costures de la “hibernació constitucional” a Espanya perquè busca una manera de no caure en el forat negre en què s’ha convertit l’escala social ascendent de fa deu anys.

Aquest nou centre és el que no ha trobat respostes als seus neguits per part d’uns partits als que percep còmodament instal·lats a les institucions, còmplices del sistema que ens ha dut fins aquí i incapaços de donar a l’angoixa de la classe mitjana empobrida la més mínima resposta  (més enllà d’apuntar-se als discursos xenòfobs o de balbucejar llocs comuns).

Aquest centre nou busca algú que li doni aixopluc i seguretat. De fet, el centre sempre ha buscat això. La diferència és que ara no es fia d’aquells que tradicionalment li han proporcionat protecció. Ni d’una dreta que l’envia als inferns de la precarització mentre li promet una recuperació que mai no arriba, ni d’una socialdemocràcia que no té altra cosa per oferir-los que l’espantall retòric de l’Estat del benestar, que ella mateixa va ajudar a desmantellar durant els anys de l'“exuberància” financera.

Potser el PSOE ha perdut definitivament la credibilitat per reconquerir les classes mitges, però el gir ideològic que ha pres en aquesta conferència és possiblement l’única manera que té d’intentar no acabar arraconat. I que no s’enganyin els estrategs de la dreta, el temps de l'alternança automàtica entre PSOE i PP està en vies d'extinció.

30 d’octubre 2013

Un any després (i II). Un país escindit?


Hi ha una paraula que es repeteix a la majoria de les anàlisis de les últimes enquestes (la de La Vanguardia de principis de mes i l’última d’El Periódico): polarització. Com una ombra que creix sondeig rere sondeig, la idea que l’electorat es decanta cada cop més per opcions “radicals” en detriment de les “moderades” recorre diaris, tertúlies i informatius.

És cert, a la vista dels sondeigs, que el país viatja a tota velocitat cap a la confrontació? No ho sembla. Segons les enquestes el bloc nacionalista (CiU, ERC i les CUP, i abans Solidaritat i Reagrupament) aglutinaria entre el 47 i el 53% del vot si ara se celebressin eleccions al parlament, mentre que el bloc espanyolista (PP i Ciutadans) entre el 20 i el 23%. Això és molt o és poc? Doncs és pràcticament igual que a les últimes eleccions (49,9% per als nacionalistes, 20,9% per al espanyolistes). Per tant, no sembla que el país corri el risc de polarització. Com a mínim, no més del que ja es va polaritzar el 2012.

Vol dir això que Catalunya no es “trenca”? Més aviat vol dir que estem equivocant l’objectiu, que estem construint un discurs sobre un ratolí quan tenim davant dels nassos un elefant.

La conclusió més important de les enquestes no és el creixement del vot als blocs sinó la transformació radical d’aquests pel que fa a la seva composició interna. Aquest és el gran canvi polític a Catalunya, els equilibris intrabloc més que interblocs.

Si comparem els sondeigs d’El Periódico i de La Vanguardia de fa nou anys amb el actuals veiem que el 2004 dos de cada tres votants del bloc nacionalista català optava per CiU i només un terç per ERC, mentre que ara els republicans representen el 45% dels vots del bloc. I el mateix passa a l’altre bloc. Fa nou anys l’espanyolisme era representat en exclusiva pel PP, mentre que ara prop de la meitat (47%) vota Ciutadans.

Composició interna dels blocs nacionalista i espanyolista.
Enquestes El Periódico i La Vanguardia 2004-13


 

Aquest és el canvi fonamental del paisatge electoral català. I és un canvi que no sembla respondre tant a una “radicalització” de l’electorat com a la substitució de preferències per forces “noves” front a forces “gastades” (el mateix que detecten les enquestes a nivell espanyol). Només des d’una idea preconcebuda és possible afirmar que Ciutadans és més “extrem” que el PP, o fins i tot que ERC és més radical en els seus plantejaments del que és avui CDC.

De tot plegat no es pot deduir que el país s’està esquinçant en un escenari de polarització creixent. Simplement som davant d’un canvi de fons en les preferències electorals, possiblement d’arrel generacional. Ho expressava perfectament Carles Castro: “El mapa electoral catalán de la transición se hace pedazos”. És exactament això. Els partits que han dominat l’escenari polític des de finals dels setanta s’afebleixen i creixen i es reforcen organitzacions fins ara secundàries. Això porta a la polarització i al desgovern? Rotundament no, per molt que hi hagi qui tingui ganes de posar-li dramatisme al quadre (ja sigui per nostàlgia o perquè creu que així podrà revertir la tendència). Som davant de l’evolució “natural” del sistema política català, que ens porta a un escenari nou (ni millor ni pitjor), al que més val que ens anem acostumant. Un escenari que no serà ni més difícil ni més tens que l’actual, per més que clamin alguns profetes de l'apocalipsi. Simplement alguns actors hauran d'aprendre's un nou paper.

21 d’octubre 2013

L'espai silenciós

 Estimació dels segments de l’electorat, segons dades del Baròmetre del CEO juny 2013.    Valors aproximats


Més enllà del ball de xifres que acompanya qualsevol acte massiu, no hi ha dubte que la concentració d’aquest dotze d’octubre a la plaça de Catalunya ha estat la major demostració de força dels contraris a la secessió de Catalunya respecte d’Espanya. A diferència de la magra assistència de fa just un any, aquest cop els partits representatius de l’espai del no a la independència han mobilitzat a consciència els seus partidaris fins a omplir la plaça. Era aquesta la “majoria silenciosa” que va reclamar representar el ministre de l’interior després de la diada? Ni més ni menys que les persones que omplien la plaça, nens inclosos? És aquesta la dimensió real de l’espai del “no”?



Si ens fixem en les dades de l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, publicat abans de l’estiu, els electors que optarien pel vot negatiu en un hipotètic referèndum per la independència representarien al voltant del 30%, és a dir, en números rodons més d’un milió i mig de catalans de més de divuit anys. Aquesta seria, grosso modo, la dimensió total de l’espai del “no” hores d’ara, el que no descarta que pugui créixer o disminuir d’aquí a la celebració de la consulta (si és que aquesta s’acaba produint).



Evidentment, aquest espai no és homogeni. No tots els electors susceptibles de votar “no” mostren una determinació igual. És possible, en base a les dades del baròmetre, determinar-ne grups en funció del seu grau de resolució. Així, existiria un nucli dur, el del “no militant”, format per aquells electors que no només es declaren decidits a votar negatiu a la hipotètica consulta, sinó que es mostren partidaris de la regressió autonòmica, és a dir que Catalunya passi a ser una simple “regió” d’Espanya. Podríem situar el gruix d’aquests en uns dos-cents mil electors.



Al voltant d’aquest nucli militant trobaríem el “no decidit”, format per aquells que tenen intenció de votar no i alhora defensen que Catalunya segueixi sent una comunitat autònoma com fins ara. Aquest seria el grup més nombrós de l’espai i sumaria prop del milió d’electors. Finalment, hi hauria un “no federalista”, format pels que votarien no al referèndum tot i que aposten per una relació de Catalunya amb Espanya de tipus federal. Aquests podrien arribar a ser uns quatre-cents mil.



En suma, conformarien un espai de més d’un milió i mig d’electors, al que es podria sumar un “no possible”, format pels defensors de la Catalunya regió o de l’actual Estat autonòmic que hores d’ara (o com a mínim al juny) tenen intenció d’abstenir-se en el referèndum. És molt possible que aquests s’acabin mobilitzant si finalment es convoca la consulta. Si acabés sent així, el conjunt del “no” podria passar dels dos milions de vots.



Tenint en compte aquestes xifres, la concentració de dissabte només hauria activat la meitat del “no militant”. En canvi, si acceptem que a la via catalana va participar prop d’un milió i mig de persones, estaríem parlant del 80% del “sí militant” (és a dir, aquells que declaren que votarien afirmativament al referèndum i que aposten per la independència com opció de futur).



El contrast en les magnituds no es deu tant a la diferència numèrica global entre partidaris i detractors de la independència, sinó al diferent grau de mobilització. L’espai independentista està significativament més mobilitzat que el contrari, el que fa que els seus actes siguin molt més concorreguts. A això cal afegir la cobertura mediàtica, ja que la via catalana va ser la culminació d’una campanya de comunicació llarga i intensa, en la que van jugar a fons canals de molta potència, mentre que la concentració del 12 d’octubre es va plantejar principalment com un acte militant, sense l’“escalfament” mediàtic necessari per convocar multituds, segons els organitzadors.



Seria erroni creure que els concentrats a la plaça de Catalunya eren tots els contraris a la independència, de la mateixa manera que no és cert que tots els que no participen als actes independentistes són potencials votants del “no”. Entre els uns i els altres s’estén un espai de matisos que segurament acabarà sent el que determini el resultat d’aquesta pugna.

(aquest article va sortir publicat a El Periódico ahir diumenge 20 d'octubre)