26 de novembre 2012

Primeres impressions del 25N


 
Aquestes són unes primeres notes a partir de l’anàlisi dels resultats globals de les eleccions al parlament celebrades ahir.


CiU apuntava a majoria absoluta i ha acabat “patint” una victòria pírrica

Curiosament, el resultat de la federació no és dolent si es compara amb la sèrie històrica del vot a les autonòmiques, però en contra li jugaven dos poderosos enemics: les expectatives i la participació.

Mas va convocar eleccions sense necessitar-ho perquè creia (o algú li havia fet creure) que podia aconseguir la majoria absoluta (“excepcional”) i surfejar els anys que teòricament queden de crisi per presentar-se com el president que ha salvat la pàtria. El llistó era tan alt que un resultat “normal” esdevé una derrota sense pal·liatius (tot i que CiU tindrà més del doble d’escons que el segon).

D’altra banda, l’augment de la participació, que marca el rècord d’unes autonòmiques, provoca que un descens moderat en vots (85.000) es tradueixi en la pèrdua de dotze escons. Massa per a algú que volia fer història.
 

El PSC “jibaritzat”

Ja és oficial. Els socialistes ja no són l’alternativa a CiU. Han passat a ser un més del pilot de secundaris. Ho venien anunciant les enquestes i els resultats dels últims nou anys: el PSC perdia un llençol (o dos) a cada bugada, ja fos municipals, autonòmiques o generals. Des de 2003, els socialistes han deixat escapar prop de la meitat del seu suport.

El 25N, el tímid avenç en alguns municipis metropolitans no amaga que els socialistes s’han convertit en un partit de gent gran, sense suport significatiu entre els menors de quaranta anys, on el seu electorat potencial (els “fills dels seus”) es reparteix entre Ciutadans, ICV i altres. Ho apuntaven les enquestes, el vot fidel socialista té més de seixanta anys, i ho corroboren totes les convocatòries: al PSC només li queden els “de Felipe”. Massa poc per remuntar (i fins i tot per aguantar).

L’opció ara pot ser la d’intentar una entesa amb CiU per conservar el poc poder institucional que els queda. La sociovergència del dèbils.
 

PP total

Els populars han assolit tots els seus objectius la nit del 25N: han batut el rècord de vot en unes autonòmiques, malgrat la competència de Ciutadans i la gestió de Rajoy al front del govern central; han col·laborat a afeblir fins a la inanitat al PSC, el que de retruc consolida el PP com a força hegemònica al conjunt de l’Estat; i de “regal” han vist com el “sufflé” de Mas se li desfeia al es mans. Tres de tres pels de Sánchez Camacho. A Génova li ho agrairan.


“Revival” d’ERC

Nou anys després de la “sorpresa Carod” de 2003, els republicans s’enfilen cap al mig milió de vots en un escenari favorable, però ple de trampes: l’estratègia de CiU orientada al menjar-los l’espai, l’aparició de les CUP i l’entossudida permanència de Solidaritat (i del Reagrupament de Carretero, que demanava el vot per Mas).

Malgrat tot, els de Junqueras (gran troballa de la campanya) han aprofitat bé la malfiança d’una part del vot independentista cap a les promeses de Mas. Aquests han acabat votant l’opció independentista “de sempre” en front dels “sobrevinguts”. El mes que li ha sobrat a CiU l’han aprofitat a fons els republicans.
 

ICV, sí però...

Els d’Herrera treuen petroli de la seva aposta per l’”eix social” i aconsegueixen el millor resultat des de 1980 en un escenari dominat pel debat sobiranista. No està gens malament, si no fos que els seus guanys (que marquen tendència de cicle: municipals, generals i ara autonòmiques) només signifiquen una petit part de les pèrdues del seu principal competidor, el PSC.

Els ecosocialistes progressen adequadament, però hi ha quelcom que no els acaba de rutllar per esdevenir el primer partit de l’esquerra.
 

Ciutadans es fan grans

La combinació de posicionament en el debat sobiranista i la presentació com a una força “nova”, diferent dels partits “de sempre”, ha permès als de Rivera esgarrapar alhora suports de PP i de PSC. Aquests últims no tan de forma directa, com indirecta. A manca de dades de major precisió, Ciutadans sembla consolidar-se com una opció significativa entre els “quarentons” de la metropolitana, que no se senten atrets pel partit dels seus pares, el PSC, al que percebrien com una força d’establishment.
De l’altra banda, Ciutadans mobilitzaria al seu favor aquella part del vot autonomista que veu el PP com una força massa dretana.
 
Hola, CUP
Ho deien les enquestes: les CUP fregaven el 3% a Barcelona, i això els donava tres diputats. A Girona i Lleida passen del llindar mínim, però els pocs escons a repartir no els han permès aconseguir representació. El seu repte és la consolidació d’un projecte nacional per part d’una formació eminentment local i multiforme. Formen part de l’eix de la “nova política” i caldrà seguir-ne l’evolució en aquesta legislatura.
 
Adéu, Solidaritat
 
Els de López Tena estaven ferits de mort des de l’11S. Sense un refugi de vot ni una posició nítida en l’eix esquerra-dreta, havent perdut un diputat a les primeres de canvi i a remolc durant tota la legislatura, el seu electorat era peça cobejada tant per CiU com per ERC. Ho deien les enquestes, Solidaritat ha estat flor d’un dia.
(foto REUTERS / ALBERT GEA)

19 de novembre 2012

A una setmana del 25N




Vistes les darreres enquestes (El Periódico, La Vanguardia, El Pais, ABC, El Mundo), i a manca de sorpreses de l’última setmana, ja tenim fixats els elements del quadre:
 
CiU sembla que guanya, però perd

L’objectiu únic de la convocatòria electoral era la consecució de la majoria absoluta (Mas en diu “excepcional” per no fer servir la paraula maleïda), i aquesta s’allunya dels dits dels nacionalistes cada dia que passa. A CiU li ha sobrat un mes de campanya. A l’octubre tenien la majoria a l’abast, gràcies a la galvanització del debat identitari, que li permetia establir una dinàmica pròpia d’eleccions generals a la pugna autonòmica. Els estrategs convergents havien fixat clarament el PP com a rival principal, el que els obria de bat a bat les portes de l’esquerra catalanista. Malauradament per a la federació, no els ha estat possible mantenir la tensió fins al final (malgrat els ajuts d’última hora de Pedro J.).
 

El PSC sembla que perd, i perd

La dels socialistes és la crònica d’una derrota anunciada, ja que en cap moment s’ha percebut ni un mínim intent de repunt. A les prèvies del 2010, el PSC doblava en vot el tercer classificat, però des d’aleshores no ha fet més que cedir terreny, el que el situa en perill no ja de quedar tercers, sinó fins i tot quarts, empatats amb PP i ERC. L’afebliment del vot socialista és constant des de fa sis anys (ha cedit la meitat del seu suport) i no sembla haver trobat aturador. Aquestes eleccions seran la constatació que el PSC ha deixat de ser el segon partit per esdevenir un més dels partits secundaris. S’obre un panorama complicat per als socialistes.
 

El PP sembla que perd, però guanya

La gestió del govern Rajoy i la competència de Ciutadans pel seu espai atura les expectatives de creixement dels populars, convertits per Mas al llarg de la legislatura en principal partit de l’oposició. Ara bé, pels del PP això és secundari, ja que l’objectiu primer d’aquesta convocatòria no era el de treure un bon resultat a Catalunya (mai no ho ha estat), sinó el d’assegurar-se la majoria a Espanya mitjançant l’afebliment definitiu del PSC, que afecta de ple les possibilitats del PSOE al conjunt de l’estat. Així doncs, objectiu aconseguit per als populars, passi el que passi diumenge.

 
ERC semblava que perdia, però guanya

Els republicans són el Llàtzer d’aquesta campanya. La van començar sota mínims, sucumbint a la competència de CiU en el seu propi terreny i als cants de sirena de Mas. A partir d’aquí, però, han sabut aprofitar el monopoli del debat independentista sobre la campanya i, a diferència del que li ha passat a CiU, no han deixat de créixer en els últims dos mesos. Part de l’èxit dels republicans se li ha d’atribuir a Oriol Junqueras, un insòlit líder més ben valorat.
 

ICV sembla que guanya, i guanya... però menys

Els ecosocialistes, juntament amb ERC i Ciutadans, estan cridats a ser els partits que creixen en aquestes eleccions. ICV podria recuperar els dotze diputats de 2006, però el seu augment queda curt davant l’enfonsada socialista. ICV aconsegueix mossegar una part de l’espai del centresquerra que abans era feu del PSC, però el seu increment representa només la meitat de les pèrdues socialistes. Massa poc per qui pretén erigir-se en l’alternativa d’esquerres.

 
Ciutadans sembla que guanya, i es consolida

L’escenari de polarització que havia d’afavorir CiU i PP ha acabat per tenir un convidat inesperat en el partit de Rivera. Ciutadans podria arribar a doblar la seva representació al Parlament gràcies al vot que li pren als populars. El doble discurs de defensa de la unitat d’Espanya i regeneració de la política, amb l’ajut inestimable de la ineptitud del govern Rajoy, propulsa Ciutadans i el converteix en un seriós competidor del PP en el seu espai.
 

Solidaritat sembla que perd, i desapareix

Els de López Tena sembla que seran flor d’estiu. La manca de perfil fa que els seus votants de 2010 es dispersin a dreta i esquerra: a CiU, ERC i les CUP. Tot sembla indicar que els quatre diputats de fa dos anys quedaran en res, precisament quan la independència és el tema monogràfic de la convocatòria.


Les CUP sembla que guanyen, i això pot ser un problema
 
Tal i com va passar a les municipals de fa un any, la Unitat Popular es farà un lloc en l’electorat de l’esquerra independentista, a costa de Solidaritat, ERC i d’ICV. Les enquestes situen les CUP al llindar de la representació, el que els podria proporcionar tres escons al nou Parlament. De ser així, caldrà veure com una força de base local, polimorfa i assembleària, integra la representació a nivell nacional. (foto catalunyapress.cat)

15 de novembre 2012

La vaga "política"

Interessant reacció d’Alicia Sánchez Camacho a la vaga d’ahir. Ha dit que no és vàlida perquè era una vaga “política”. Resulta com a mínim xocant que una persona que es dedica professionalment a la política des de fa bastant temps, intenti deslegitimar una acció titllant-la de “política”, com si aquest adjectiu fos negatiu de per si i no calgués cap altra aclariment: si quelcom és “polític”, ja és dolent, no cal dir res més. “Polític” com afront en boca d’una política, interessant paradoxa. Però potser no era això el que pretenia la candidata Sánchez Camacho. Potser el que volia dir és que als sindicats “no els toca” fer una vaga política, volia dir que “la política” és un terreny vedat que gestionen “els polítics” en règim de monopoli (o de concessió administrativa), i que el que feien ahir els sindicats (i tota la gent que els acompanyàvem i secundàvem) era una intolerable intromissió en el “seu” vedat particular. El seu i el dels seus companys “polítics”. S’entén doncs que la candidata s’enfadés amb la vaga i recriminés als sindicats no limitar-se al seu terreny particular, les relacions laborals strictu senso. Potser a la candidata també li va desagradar que la ciutadania no es limités al seu paper de convalidadora de majories quan els “polítics” els criden a tal menester cada quatre anys (o cada quan els convé, com passarà el 25N) i gosés participar en una acció “política” que no havien convocat “els polítics”, els únics, a parer de la senyora Sánchez Camacho, legitimats per proposar i dirigir les actuacions “polítiques”. Interessant concepte de la democràcia, el que trasllueix la declaració de la candidata popular. La política és un vedat particular dels professionals de la cosa, que cada tant es presenten davant la ciutadania en una espècie d’Operación Triunfo que anomenem campanya electoral i que consisteix en una mostra més o menys lluïda de les habilitats dels diferents polítics, als que premiem o no amb el nostre vot. La resta del temps els hem de deixar fer sense molestar-los, que es veu que de política només en saben ells. 

Però en això Sánchez Camacho no està sola. Forma part del corrent que fa temps intenta restringir el camp de la política. En dos sentits. Primer, limitant l’acció política als professionals de la mateixa, excloent-ne la resta de ciutadans, convertits en simples espectadors d’un joc que només pot ser practicat pels connaisseurs (els "triunfitos"). En segon lloc, reduint l’acció política d’aquests escollits a la mera gestió d’un repertori limitat d’opcions, predeterminat per esferes de poder que no es consideren “polítiques”, però que en són i molt, malgrat no es vegin obligades a passar pel sedàs democràtic... o precisament per això.
(foto ARA.CAT)