30 d’octubre 2012

El mal socialista

De vegades hi ha coincidències cruels. El trentè aniversari de la victòria de Felipe González, el passat diumenge 28, ha trobat el PSOE immers en la depressió, després dels resultats a Euskadi i Galícia de tot just una setmana abans. Què els passa als socialistes? Aquesta pregunta es repeteix des d’aleshores a les pàgines dels diaris i a les tertúlies de ràdio. La recerca de culpables no s’ha fet esperar i no han trigat a aparèixer llistes de sospitosos habituals: Rubalcaba, Zapatero, fins i tot el PSC, sospitós entre els sospitosos.
 
No crec que hi hagi una sola causa del mal socialista, possiblement hi ha una mica de tot. Desorientació ideològica, lideratges tan espectaculars com efímers, desconnexió amb la ciutadania, gestió governamental discutible, inèrcies orgàniques, manca d’aggiornamento (o una posada al dia mal entesa), manca de projecte, que no és sols atribuïble als socialistes espanyols i que afecta, en major o menor mesura, tota la socialdemocràcia continental (i insular).
 
Cadascun d’aquests elements té la seva part de culpa, segur, i per treure’n l’entrellat seria necessari un estudi aprofundit i clamat, que no es pot fer aquí. Però voldria apuntar una hipòtesi per afegir a l’inventari: la crisi del PSOE no és d’ara, ni de les últimes generals, ni del gir zapaterià del maig de 2010. Les seves arrels es troben lluny, molt lluny, a mitjans de la dècada dels noranta, i són fondes, molt i molt fondes.
 
La meva tesi és que el PSOE mai no s’ha recuperat de la pèrdua del predomini del “felipisme” a mans del aleshores nou PP d’Aznar. És cert, els socialistes han guanyat dues eleccions generals, però mai no han consolidat una posició de predomini com la que van gaudir els anys vuitanta, i això perquè des de que a mitjans noranta van perdre el favor de l’electorat urbà, mai no l’han tornat a recuperar. Sense el vot urbà, es poden guanyar unes eleccions, ben cert, fins i tot dues, però no és possible establir un període de predomini que vagi més enllà del breu instant que dura una majoria estrictament electoral.

Mirem les dades. Des de les generals de 1993 (les eleccions que inauguren la “legislatura de la crispació”), el PSOE només ha superat el PP a les ciutats de més de 150.000 habitants en una ocasió: les generals de 2004. A totes les altres eleccions des de 1993 fins ara, els socialistes han quedat per sota dels populars. Ni a les municipals de la primavera de 2003, enmig de la crisi del Prestige i la guerra d’Iraq, ni a les de quatre anys més tard, quan Zapatero encara mantenia l’aura de profeta del nou progressisme del segle vint-i-ú. El 2003, el PP va avantatjar el PSOE en quatre-cents mil vots als municipis més poblats, quatre anys més tard li va treure sis-cents mil. Dels vint municipis més poblats d’Espanya, el PSOE només va superar el PP en 7 el 2003 i en 8 el 2007.


Diferència entre PSOE i PP als trams de municipis més poblats, en % sobre cens


La majoria de Zapatero no es va traslladar als municipis grans. Però no només això. La victòria socialista a les generals de 2004 es va basar en els municipis mitjans, on el PSOE va assolir el major avantatge. A les ciutats grans, un magre 2%, menys d’un quart de milió de vots. I si traiem del càlcul lesciutats catalanes, l'avantatge socialista s'esfuma del tot. La pèrdua del vot urbà a mitjans dels noranta no ha estat corregida per part del PSOE en els gairebé vint anys transcorreguts. I sense el vot urbà, les majories són febles, perquè no arrelen.
 
Les classes mitjanes urbanes són el grup central de les societats d’avui. Obtenir el seu favor obre les portes a l’hegemonia cultural, perquè són aquestes les que defineixen les tendències de consum, d’entreteniment, culturals. I aquest segment fa temps que vota i segueix votant conservador, de manera que el model cultural a Espanya, el que defineix la modernitat, és proper al PP, de la mateixa manera que als vuitanta era proper al PSOE.
 
Sense prevaldre en el vot urbà, el PSOE no pot aspirar a ser el partit modern d’Espanya ni a gaudir d’un període de predomini electoral estable. El perill, ben real, és esllanguir-se com el partit de les classes passives: jubilats, mestresses de casa, ciutats mitjanes, món rural (Andalusia n'és un exemple clar). El PSOE podrà captar el vot dels urbans momentàniament, no tant per mèrits propis com per demèrits dels contrincants (com el 2004), però no aconseguirà bastir una majoria sòlida sense proposar-se reconquerir Madrid, València o Màlaga, on el PP és des de fa vint anys la força predominant. És aquí on rau el forat del PSOE i la seva solució, no a Catalunya. Ho deixo aquí apuntat, per si és de l’interès d’algú.

22 d’octubre 2012

2000-2008: l'edat d'or de la igualtat?

Fa dies El Pais publicava que “España es el país con mayor desigualdad social de la eurozona”, on defensava que la crisi ha fet créixer la desigualtat a Espanya, segons el càlcul del coeficient Gini fetes per l’oficina estadística europea (Eurostat). Segons les dades de 2011, Espanya és, juntament amb Portugal, les repúbliques bàltiques i Romania, dels països més desiguals d’Europa.

El gràfic que acompanya la notícia no deixa marge pel dubte: des del 2009, l’índex de Gini, que mesura la desigualtat de rendes en una escala on zero seria la igualtat total i 100 la desigualtat total, ha augmentat de forma constant. És la crisi, diuen. I sí, però no del tot.

Les informacions sobre l’augment de les desigualtats en els últims anys subratllen com aquestes han crescut de forma espectacular arran de la crisi, deixant enrere un període durant el que s’havien anat reduint fortament.

Si s’analitza l’evolució del coeficient de Gini en un període més llarg, de mitjans dels setanta a l’actualitat, es podria concloure que la primera dècada del segle XXI va ser un moment de forta igualació social, ja que s’observa una millora constant en l’índex, des de l’inici del segle fins a 2008, quan just comença la crisi.





El gràfic mostra com de 1973 a 1990 la societat espanyola ha anat evolucionant de manera constant cap a una major igualtat. La crisi de principis dels noranta fa créixer la desigualtat fins 1995. D’aquí a 2000, l’índex es “normalitza” tornant a nivells previs a la crisi. A partir d’aquí comencen els vuit anys “gloriosos”, que coincideixen amb l’auge de la bombolla immobiliària.

En aquests vuit anys, la desigualtat s’hauria corregit gairebé en la mateixa mesura que ho hauria fet de 1980 a 1990. El camí invers s’hauria recorregut en només dos anys, de 2008 a 2010.

Evidentment, la força de la crisi actual és de tal magnitud que seria capaç de retornar l’índex deu anys enrere en només dos. Però hi ha quelcom que també explica la facilitat amb què s’ha revertit el coeficient d’igualtat a nivells de l’any 1995: la base falsa de la millora de l’índex en la primera dècada del segle.


No hi ha “dècada daurada” de la igualtat a Espanya. La reducció efectiva de les desigualtats socials es va aturar amb la crisi dels noranta. El que hi hagué durant la primera dècada d’aquest segle és una reducció fictícia, basada en l’accés de les classes mitges a la riuada de crèdit barat, que es traduí en un augment “comptable” del patrimoni, que no era altra cosa que augment del deute. Esvaït el crèdit, torna a aparèixer el veritable rostre de la desigualtat. I no és un problema només d’Espanya. Time Magazine va publicar fa temps un article defensant precisament aquesta tesi, referit a les diferències socials al gran Londres.

La crisi ha fet augmentar la desigualtat, certament. Però la qüestió de fons és que portem vint anys de polítiques que promouen la desigualtat social, i que s’emmascaren a base de deute. Sense entendre això, seguirem creient que els dies de la bombolla van ser una espècie de paradís socialdemòcrata (amb els “aznaromics” de l’amic Rodrigo Rato).

12 d’octubre 2012

Wert i la catalanodependència del PSOE



L’exabrupte en seu parlamentària del flamant ministre d’Educació (“nuestro interés es españolizar a los ninños catalanes”) no és nou. De manera reiterada, el ministre Wert ha deixat anar perles similars. Hi ha qui diu que és un taliban espanyolista, un irresponsable, un piròman. Però la biografia del ministre els desmenteix. Wert sap molt bé el que diu i escull molt bé quan ho diu. Res és involuntari, ni s’ha de guanyar el sector ultra del seu partit (com sí que ho ha de fer el seu company de Justícia). Wert és un dels principals experts en demoscòpia d’Espanya. Abans de ser ministre era president d’un dels primers instituts d’enquestes i assessorava partits i empreses. Wert sap el que es fa i sap molt bé per què ho fa. No és un taliban, és un estrateg. Tensa l’escenari a propòsit, centra pilotes per a què les rematin Homs, Rigau o l’Òmnium Cultural.
 
La política és un circ amb diverses pistes i les eleccions al Parlament també es juguen a Espanya. Hi haurà repercussió a la pista espanyola del que passi el 25N. I el PP ha decidit treure’n profit, convertint els comicis catalans en un akelarre patriòtic, un duel de pistolers entre ells i CiU. Incrementar la tensió entre el govern central i la Generalitat afavoreix l’estratègia de rassemblement dissenyada per Mas-DeGaulle, i això interessa al PP, per molts escarafalls que faci de cara a la galeria. Convergents i populars coincideixen en un dels objectius d’aquestes eleccions: esventrar el PSC. D’això probablement van parlar Mas i Rajoy en el seu fast meeting del 20 de setembre a la Moncloa.

A l’arena espanyola, l’afebliment del vot socialista català té un impacte directe sobre les possibilitats del PSOE de recuperar el govern central algun dia. Els catalans han aportat històricament el 14% de tot el vot socialista, i en els moments més complicats han arribat al 16%. Una aportació que s’ha mostrat imprescindible per al PSOE i que ara podria perdre per un llarg període. Aquest és l’objectiu que persegueix el PP en aquestes eleccions catalanes: torpedinar el vot socialista en la seva línia de flotació. I en això coincideix amb CiU. L’enemic del meu enemic és el meu amic. Per això dia sí dia també apareixen ministres escalfant l’ambient (avui Wert, ahir García Margallo, demà Sáenz de Santamaría).
 
Al PSOE, la catalanodependència li ha evitat mirar-se al mirall i és possible que després del 25N, si funciona la pinça CiU-PP, no li quedi més remei que enfrontar-se a la crua realitat que fins ara havia amagat l’aportació extraordinària de vot català: la no recuperació del suport de les classes mitges urbanes espanyoles, que des de la dècada dels noranta van optar pel PP i allà segueixen, l'autèntic taló d'Aquil·les dels socialistes espanyols. (foto as.com)