Quina societat volem?

L’estudi de la fundació Jaume Bofill “Junts a l’aula?” (http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Pol%2073-Dossier_premsa_Junts_aula.pdf), fet públic ahir, és important, entre altres moltes coses, perquè va a l’arrel del problema, perquè ens posa davant dels ulls LA pregunta: quina societat volem?

Aquest és el tema. Tot es resumeix a això, ni més ni menys. Les retallades, el debat sobre el dèficit, l’augment de taxes, el copagament (perdó, tiquet moderador), el capitalisme financer, la “reforma” de les entitats financeres, la reforma (aquesta sí) laboral, l’ofec dels serveis públics. Tot el que és i ha estat notícia beu de la mateixa font. La crisi econòmica en si mateixa és una resposta a LA pregunta. Aquest és el debat de fons, per moltes disfresses que se li vulguin posar, per molta retòrica buida, per moltes maniobres de distracció a les que s’aferren els mitjans (i una part de la classe política confosa i mancada d’iniciativa i mapes... Al final, tossuda, incansable, hi segueix havent LA pregunta: quin coi de societat volem?

I en això l’informe de la Bofill és revelador. Les seves conclusions sobre els beneficis per al conjunt d’alumnes que té la no segregació a les aules es poden generalitzar a la societat sencera. Perquè aquest és el debat. Què preferim? Que els millors puguin “alliberar-se” de la càrrega dels no tan bons i així assoleixin nivells d’excel·lència, a risc de deixar la resta a la cuneta? O pel contrari, entenem que en aquest viatge hi som tots i que precisament l’estímul dels millors pot beneficiar els endarrerits i fer-los millorar?

D’això va tot. Aquest hauria de ser el debat hores d’ara. El debat de fons. Acceptem, com sembla que fem, que cadascú es busqui la sortida com pugui? Admetem que els individus no tenen una responsabilitat envers la comunitat? O que, en qualsevol cas, és una opció estrictament personal? Acceptem que els que no poden seguir el ritme quedin enrere, condemnats de per vida? Renunciem, doncs, a la societat en favor de l’individu “alliberat”?

Doncs sembla ser que sí. Tot apunta que aquest és el nou paradigma. Els “bons” ja no han de carregar amb els “dolents”. Que cadascú s’apanyi com pugui. Aquesta és la idea darrera de les polítiques empreses per “sortir” de la crisi. Qui pugui, que surti. I els que no puguin, ja seguiran quan sigui l’hora. I si no ho fan, serà que no s’ho mereixen. O que no s’ho treballen prou... (o que són enzes rematats).

Aquesta és la idea de fons en el desmantellament dels serveis públics, entesos com a simples unitats de despesa, generadors de dèficit públic, caixes sense fons que només serveixen per escurar les butxaques del sofert contribuent i fer patir als pobres mercats, tan preocupats com estan pel nostre present i el nostre incert futur.

Però no trobareu enlloc una exposició clara d’aquesta nova societat, d’aquesta acràcia de l’individu finalment alliberat. No és a cap decàleg, no està recollida a cap manifest que en detalla el pla. Sabeu per què? Perquè no els cal ni explicar-ho, només els cal posar-ho en pràctica. I sabeu per què? Per culpa nostra. Perquè no hem estat capaços de plantar-los cara. Perquè fa molts anys que l’esquerra no s’ha fet LA pregunta.