28 de març 2012

29 de març: vaga general

Les persones que diuen que no faran vaga demà en donen dues raons. Diuen que la vaga és inútil, que el govern mantindrà la reforma laboral, que res no canviarà. I també diuen que els sindicats no els agraden, que troben que només es preocupen d’ells i dels seus afiliats, que són burocràtics i acomodats. També diuen que la vaga en si és un instrument caduc, que no serveix per a res.

Estic bastant d’acord amb les dues raons. I per això, demà jo faré vaga.

Perquè crec que la vaga (i que em perdonin els convocants) no és contra la reforma laboral. O no només. La reforma laboral és només una part d’un tot més general, que intenta imposar-nos per les braves un model de societat. Una societat on només hi ha individus en competència constant en un mercat sense límits ni normes, regit per una concepció radical (i falsa) de “llibertat”, que revoltaria els propis liberals clàssics.

Ens intenten imposar, en nom de la llibertat individual, la llei de la jungla, on el més fort és el que guanya, sempre i en tot moment, arraconant l’antic contracte social dels liberals del divuit, que entenien que la societat és un equilibri inestable i precari, que es pot trencar en qualsevol moment. 
Per aquest nou discurs hegemònic, la societat és una nosa que impedeix l’”alliberament” de l’individu i trava les rodes del progrés econòmic. És per això que cal desprendre’s de regulacions, lleis, normes, Estats... Per tal de deixar les forces de l’economia lliures.

Però sabem des de fa temps (i la crisi actual n’és una prova evident) que el capitalisme desfermat no porta a la democràcia econòmica, a l'acràcia del lliure mercat on tothom val el mateix. El capitalisme desfermat porta a la dictadura dels forts sobre els febles, a l’oligopoli global on els de baix (no només els treballadors, també les empreses petites i mitjanes, els professionals, els estudiants que es formen per a res, els jubilats i els aturats, els malalts, les persones que volen tenir fills) són cada cop més “a baix”. Ens estan esfilagarsant la societat, deixant que la desigualtat es faci crònica i creixi.

I contra això, demà aniré a la vaga. Amb els sindicats, sí. Perquè crec que en aquesta lluita no sobra ningú. Perquè crec que ens hi juguem massa com per fer-nos el llepafils i els “estupendus”. Cal saber separar el gra de la palla i no entestar-se en el com, a risc de perdre el què.

Aniré a la vaga. No perquè esperi res del govern (dels governs!), ni perquè cregui que una vaga canviarà res, ni tan sols per allò que diuen alguns bromistes que aquesta pot se l’última vaga que fem. Aniré a la vaga per dir-los que no hi passo, que no m’ho trago, que, com deia Hegel, “jo no puc ser lliure si els demés no en són”. Aniré a la vaga contra aquest model de societat que permet que alguns se’n surtin a costa d’enfonsar els altres. Aniré a la vaga per defensar la dignitat, la meva i la de tots, que és la condició imprescindible per ser persones, ciutadans realment lliures.

21 de març 2012

Quina societat volem?

L’estudi de la fundació Jaume Bofill “Junts a l’aula?” (http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Pol%2073-Dossier_premsa_Junts_aula.pdf), fet públic ahir, és important, entre altres moltes coses, perquè va a l’arrel del problema, perquè ens posa davant dels ulls LA pregunta: quina societat volem?

Aquest és el tema. Tot es resumeix a això, ni més ni menys. Les retallades, el debat sobre el dèficit, l’augment de taxes, el copagament (perdó, tiquet moderador), el capitalisme financer, la “reforma” de les entitats financeres, la reforma (aquesta sí) laboral, l’ofec dels serveis públics. Tot el que és i ha estat notícia beu de la mateixa font. La crisi econòmica en si mateixa és una resposta a LA pregunta. Aquest és el debat de fons, per moltes disfresses que se li vulguin posar, per molta retòrica buida, per moltes maniobres de distracció a les que s’aferren els mitjans (i una part de la classe política confosa i mancada d’iniciativa i mapes... Al final, tossuda, incansable, hi segueix havent LA pregunta: quin coi de societat volem?

I en això l’informe de la Bofill és revelador. Les seves conclusions sobre els beneficis per al conjunt d’alumnes que té la no segregació a les aules es poden generalitzar a la societat sencera. Perquè aquest és el debat. Què preferim? Que els millors puguin “alliberar-se” de la càrrega dels no tan bons i així assoleixin nivells d’excel·lència, a risc de deixar la resta a la cuneta? O pel contrari, entenem que en aquest viatge hi som tots i que precisament l’estímul dels millors pot beneficiar els endarrerits i fer-los millorar?

D’això va tot. Aquest hauria de ser el debat hores d’ara. El debat de fons. Acceptem, com sembla que fem, que cadascú es busqui la sortida com pugui? Admetem que els individus no tenen una responsabilitat envers la comunitat? O que, en qualsevol cas, és una opció estrictament personal? Acceptem que els que no poden seguir el ritme quedin enrere, condemnats de per vida? Renunciem, doncs, a la societat en favor de l’individu “alliberat”?

Doncs sembla ser que sí. Tot apunta que aquest és el nou paradigma. Els “bons” ja no han de carregar amb els “dolents”. Que cadascú s’apanyi com pugui. Aquesta és la idea darrera de les polítiques empreses per “sortir” de la crisi. Qui pugui, que surti. I els que no puguin, ja seguiran quan sigui l’hora. I si no ho fan, serà que no s’ho mereixen. O que no s’ho treballen prou... (o que són enzes rematats).

Aquesta és la idea de fons en el desmantellament dels serveis públics, entesos com a simples unitats de despesa, generadors de dèficit públic, caixes sense fons que només serveixen per escurar les butxaques del sofert contribuent i fer patir als pobres mercats, tan preocupats com estan pel nostre present i el nostre incert futur.

Però no trobareu enlloc una exposició clara d’aquesta nova societat, d’aquesta acràcia de l’individu finalment alliberat. No és a cap decàleg, no està recollida a cap manifest que en detalla el pla. Sabeu per què? Perquè no els cal ni explicar-ho, només els cal posar-ho en pràctica. I sabeu per què? Per culpa nostra. Perquè no hem estat capaços de plantar-los cara. Perquè fa molts anys que l’esquerra no s’ha fet LA pregunta.

14 de març 2012

La casta

Així és com a Itàlia s’anomena el que aquí diem “la classe política”. Se li diu casta perquè és un grup de privilegiats que no rendeixen comptes a ningú, que gaudeixen de prebendes i de privilegis que no estan a l’abast de la gent “normal”. La casta és la nova aristocràcia, diletant, ocupada només a preservar el seu status de privilegiats.

Aquí no hem arribat tan lluny, tot i que fem passes decidides en aquesta direcció. La notícia dels diaris d’avui, per exemple. El govern central indulta els condemnats pel “cas Treball” que afectava dirigents d’Unió Democràtica i algun empresari “amic”. No hauran d’anar a la presó. Tot quedarà en una multa de pocs milers d’euros. Peccata minuta. Res que no es pugui solucionar. Fins i tot és possible que la multa l’acabi pagant Unió, o que facin una col·lecta entre els militants, ja se sap, la solidaritat en aquests casos és molt ben valorada.

L’indult és una gràcia a disposició exclusiva del govern central. No tothom el pot obtenir. De fet, és una mesura excepcional que només es concedeix en casos puntuals. La gent “normal” no obté l’indult. Només l’obtenen aquells que se’l poden “pagar”. No cal que sigui amb diners, evidentment. Amb influències, amb favors, amb reciprocitat parlamentària. Quant li ha costa a Duran aquest indult? El suport explícit a la reforma laboral? Una traveta d’última hora al pacte fiscal? Un “quid pro quo” judicial (ja se sap que sempre és possible anar a dinar amb un jutge per a que miri “amb carinyo” algun cas “especial”...)?

El benefici de l’indult és un privilegi reservat a “la casta”. I no només la política, s’entén. L’últim govern socialista, en el seu últim consell de ministres, quan ja havia perdut les eleccions i estava en funcions, va decidir atorgar la gràcia a Alfredo Sáenz, segon del Banc Santander. Res, un delicte menor, una nosa que feia que els mercats no tinguessin prou “confiança” en el sistema financer espanyol. Doncs indult i s’ha acabat. El preu? No el sabem, però segur que n’hi va haver. Ningú no dóna res a canvi de res. “Perro no come perro”, és la màxima de la casta. I “no mosseguis la mà que et dóna de menjar”, una altra.

La diferència amb altres temps és que avui la política és un gran aparador. Tot es veu. És impossible tapar-ne les vergonyes o dissimular-ne les arrugues. I el més trist és que se’ls en fum. El desvergonyiment senyoreja la política. El menyspreu vers el ciutadà és la norma, la manca de respecte, la idea que el votant és profundament estúpid i que “traga” amb tot el que li donen. I després s’estranyen de l’allunyament i de la ràbia i parlen de “recuperar la política”, sense ser capaços de fer una anàlisi mínimament crítica del seu capteniment.

No són els mercats el que posa en perill la democràcia. Als mercats, la democràcia no els importa. Els que estan posant en perill la democràcia són precisament els seus actors principals, més pendents d’agradar els que manen que als que els han donat suport, entregats al joc privat del poder del que només participen els que estan “in”, dels favors mutus, dels copets a l’esquena, dels “tu ja m’entens”, de l’ús arbitrari del diner públic pel benefici particular (ja se sap, “el que és de tots no és de ningú”), dels salts en perxa de l’àmbit públic al privat vorejant els límits legals, “amiguito del alma”.