14 de novembre 2011

De bastions i altres mites

Increments i descensos del vot PSOE 2004-2008
Un dels pitjors errors que pot cometre un partit polític és creure que les coses que són ara, són per sempre. El PSOE ha comés aquest error, i ara el paga (de fet, l’està pagant fa temps, però no se n’ha adonat fins ara). EL PAIS publicava una enquesta aquest diumenge, que resumia amb el titular: "El desplome de los feudos del PSOE da una mayoría aplastante al PP". Això no és d’ara. El 2008 Andalusia ja va ser una de les zones on el vot socialista va retrocedir més, retrocés que van compensar Catalunya i Euskadi. I és que el PSOE ha oblidat que el que ara és d’una manera, demà pot ser (serà, segur) d’una altra. És de bojos creure que sempre es guanyarà en un indret, que el vot és fidel sempre i donar-ho per descomptat. És pitjor, és un suïcidi. Tres quarts del mateix passa a Catalunya, quan es parla del “cinturón rojo”, com si no hi haguessin hagut canvis en l'electorat de la metropolitana, com si no s’haguessin succeït les generacions, els canvis de residència, la incorporació de població nova, que genera noves aliances, nous alineaments i nous temes que pugen a l’agenda. N’hem tingut exemples per donar i per vendre. Si no s’han volgut veure, és una altra cosa.

Un partit no pot aquedar-se quiet davant del món, confiat que els “seus” el votaran sempre, passi el que passi, com si aquests "seus" visquessin eternament, o com si la seva opció política fos hereditària. I donar-li la culpa a un fenomen conjuntural (la crisi, un mal lideratge) és equivocar el tret. Andalusia queia el 2008, quan encara no hi havia crisi, o aquesta no tenia efectes visibles sobre l’electorat. El PSOE s’ha adormit, això es tot. S’ha confiat, o simplement no té la capacitat que va tenir en el seu moment el PP, que va ser capaç de plantejar una estratègia a mig i llarg termini, per sortir dels seus "bastions" tradicionals de la Castella rural per conquerir les classes mitges urbanes de l’Espanya espanyola (a la perifèria no ho va aconseguir). Entre 1995 i 1999 el PP va anar assolint capital rere capital. Madrid, València, Sevilla i Saragossa en part... Cert que era un cicle favorable als populars (1996-2000), però quan canvià el cicle a nivell general (2004), el PSOE no va ser capaç de reconquerir les classes mitges urbanes. Per què? Perquè no tenia estratègia per fer-ho, o com a mínim, no una estratègia global. El PP la va tenir el 1996, i la va aplicar. Va intuir que havia de convertir-se en el partit “modern” d’Espanya i ho van aconseguir (sí, des de la perifèria això sona estrany, però és cert, el PP és el partit “modern” a l’Espanya espanyola urbana). El PSOE va preferir quedar-se amb el que tenia, els seus feus, els votants “de Felipe”, els de tota la vida, les àrees rurals d’Andalusia i els “cinturones rojos”, creient que aquests aguantarien sempre. I ara es troben que no és així. Ho podrien haver vist fa temps, quan el vot “fidel” es contreia arreu (fins i tot a la fidelíssima Catalunya el vot socialista es contreia, però era reemplaçat per un vot conjuntural antiPP, que amagava el descens als feus tradicionals).

Resultat. El PP, quinze anys més tard (com proven les últimes municipals), segueix sent el partit de les classes mitges urbanes, aquelles que “creen tendència” perquè són la part més important del públic de les televisions, els que tenen més poder de consum, és a dir, els que perfilen els gustos de tots. I aquests són PP de fa anys. El PP ha aconseguit donar-li la volta al substrat cultural espanyol, de la modernitat i la “movida”, a un conservadurisme “modernitzant”, que ho impregna tot. Cert que el PSOE ha fet gestos per revertir la tendència, sectorialment. El matrimoni gai, per exemple. Pinzellades. Li ha mancat una estratègia de reconquesta dels sectors urbans, no s’ha plantejat quina mena de partit havia de ser, com podria fer-ho per tornar a ser el partit de la "modernitat”.

A manca d'una estratègia, ho ha fiat tot als “fidels”, al vot tradicional del PSOE, molts dels quals jubilats, sense entendre que la realitat d’aquests també ha canviat, i que són diferents, pensen diferent, no són aliens a les corrents de la "cultura dominant" que emana dels centres urbans. Reaccionen a altres estímuls, no a la retòrica dels vuitanta (per molt que ara els “eigthies” estiguin de moda). Resultat? Ensulsida del vot que se suposava fidel (menys "els últims de Felipe") i escassa empatia entre els votants potencials, la part del cosmos urbà d’ideologia progressista (galvanitzats, encara que no hi participin personalment, per la retòrica del 15M, que els allunya d'un partit d'"establishment" com el socialista).

Un partit polític democràtic no és un grup de gestors públics més o menys eficients (per molt que ara estiguin de moda els tecnòcrates). És un conjunt de persones que volen portar a la pràctica unes idees mitjançant el convenciment i la confiança de la majoria dels ciutadans. Per fer això aparentment tan senzill és necessari tenir una idea bastant precisa de com són aquests ciutadans, alliberar-se d’estereotips i prejudicis, entendre que la societat canvia, que ningú no et dóna la seva confiança perquè sí, que te l’has de guanyar, i guanyar-te-la no vol dir tenir una ocurrència un dia ni anar donant tombs a banda i banda creient que així acontentes tothom. Vol dir tenir un pla a mig i llarg termini, una estratègia definida, no tant per guanyar unes eleccions, sinó per generar una majoria política i poder, des del govern, fer avançar les teves idees. Per tant, has de tenir idees. Has de saber què vols. Has de saber perquè et presentes a unes eleccions, per fer què. I saber-ho transmetre. De tan senzill, sembla impossible.

12 de novembre 2011

Posar notes

Fa dos dies que criticava aquí la mania que tenen alguns diaris de posar notes als participants d’un debat, com si això fos possible, sense més. I vet aquí que els de l’Ara em demanen de fer el mateix amb el debat d’ahir. Estrictament això, posar notes, donar un número que resumeixi la intervenció de cadascun dels candidats. I res més. Qüestió d’espai, suposo.

Em veig forçat, doncs, a explicar-me. De fet, vull explicar-me. I com que no puc allà, ho faig aquí. Les meves qualificacions van ser: sis per a Chacón, Fernández Díaz i Coscubiela; cinc per a Alfred Bosch; i quatre per a Duran i Lleida. M’he basat en tres criteris. El primer si el candidat o candidata havia sabut (en la meva humil opinió) transmetre el missatge que volia. El segon, si s’havia dirigit al públic al que volia parlar. I tercer, aspectes més prosaics però igualment importants, com l’actitud, el to de veu, les formes.

En primer lloc, dir que va ser dels debats més animats que jo recordo. Hi va haver debat real, converses creuades, atacs, alguna frase interessant, patinades diverses. Els va costar arrencar, això sí, però anit vam veure un debat, crec. Possiblement hi haurà qui el trobés avorrit, però és que hi ha una certa confusió entre debat polític i “show” televisiu. Un debat és forçosament un espectacle bastant avorrit. No hi ha música, no entren vídeos, no hi ha zooms de Lazarof, ni (de moment) hi participa Belen Esteban. És un debat polític, de senyors i senyores que parlen entre ells, que de vegades (massa) monologuen sense escoltar-se. Però no enganya ningú. I en aquest sentit s’ha d’agrair que anit els candidats catalans estiguessin menys tensos, menys encarcarats (també ho provoca el fet que el debat sigui a cinc i no a dos, o que les coses no estiguin pautades al mil·límetre).

Els candidats. Chacón va estar bé, va transmetre el missatge que portava a la cartera, que és el fil conductor de la campanya socialista: el PP desmantellarà l’Estat del Benestar. No es va moure del guió. Va atacar Fernández Díaz per les retallades futures i Duran per les retallades presents. I es va saber defensar quan era atacada per l’acció del govern Zapatero i del tripartit. Un únic “però”: se li nota una gestualitat massa assajada, poc natural. I potser també li va faltar alguna frase brillant per a la galeria dels records.

L’altre que va estar bé va ser el candidat del PP. Venia a atacar Chacón i ho va fer amb contundència, amb un punt evident de demagògia, però molt més solt que el seu cap en el debat de dilluns. No va llegir. Fernández Díaz no va deixar passar cap ocasió per parlar, per respondre i atacar, fent del PP un dels protagonistes de la nit, quan tradicionalment acostuma a quedar-se despenjat en aquests debats. L’únic punt en contra, l’afonia que de vegades (si tancaves els ulls) et recordava Aleix Vidal Quadras (i una suor freda et recorria l’espinada).

Coscubiela també va estar bé. Va anar de menys a més, el que afavoreix una bona avaluació final. Al començament semblava despenjat, clamant en el desert davant la indiferència dels altres, però de mica en mica es va anar entonant i va aconseguir capitalitzar l’atenció del debat en algunes fases. A més, va col·locar algunes de les frases memorables, sobretot quan atacava Duran. Va saber llençar el seu missatge, que és el de presentar-se com l’única alternativa real al “consens” econòmic de PSC, PP i CiU. El seu punt feble, el tuf messiànic d’algunes afirmacions.

Alfred Bosch no ha nascut per a això. Ho intenta, però no pot. És escriptor, no polític. Veient-lo m’imaginava què hauria passat si el candidat hagués estat Ridao. Va quedar despenjat en moltes fases del debat, aferrat al seu únic discurs. I va patinar amb els quinze mil euros de sou d’algun (quin?) diputat. A més, la seva constant apel·lació a la “gent normal” (un amic seu, un expresidiari, un viticultor del Priorat) no va tenir l’efecte desitjat, malgrat algunes frases literàries de composició interessant. No crec que arribés amb claredat al seu electorat potencial i dubto que aconseguís guanyar un sol vot, o aproximar-s’hi.

Finalment, Duran. Aquesta no és la seva campanya, definitivament. Se’l veu tens, nerviós, a un pas de la histèria. I no només ahir, que no parava de moure les mans (el que feia que posessis més atenció en les mans que en el que deia). A l’anunci de CiU ja apareix tens, i ja comencen a ser multitud les patinades en el que portem de campanya. Anit, el va guanyar la tensió i va fer un mal debat. Va col·locar algun missatge, va contestar algun cop de roc (el de Coscubiela, quan el va “acusar” d’haver aprovat la reforma laboral de Zapatero), però va estar fora del debat en moltes fases. En general, no va aconseguir situar-se en la posició central que ha de tenir CiU en aquesta mena d’esdeveniments (al capdavall, és el partit de govern a Catalunya, té una forta majoria al Parlament i aspira, diuen, a guanyar aquestes eleccions). Va aconseguir situar-se per moments entre PP i PSC, però a risc de desdibuixar-se en un terreny neutral impossible. A més, se’l va veure poc còmode en els temes “nacionals”, com si tingués recança de seguir el guió sobiranista del “dret a decidir” i volgués nedar i guardar la roba en un equilibri quasi impossible.

09 de novembre 2011

A voltes amb el debat

Cinc diaris han publicat enquestes sobre el debat electoral de dilluns. El Pais va publicar dimarts un sondeig fet just després del debat (511 entrevistes). El Periódico (500 entrevistes), El Mundo (800) i ABC (540) han sortit aquest dimecres amb enquestes fetes dimarts, un dia després del debat. La Razón també ha publicat una enquesta, però com ve sent habitual en aquest diari, no en publica la fitxa tècnica, el que ens fa (ho sento) sospitar.


El post-debat

Com recorda sempre Gabriel Colomé, els debats es guanyen o es perden després dels debats. Són les opinions que es generen un cop apagats els focus, les que acaben solidificant-se en els electorats. En part, perquè una porció important de votants toca d’oïdes, perquè no han vist el debat.

A totes les enquestes s’observa la presència d’entrevistats que manifesten no haver vist el debat, i tanmateix opinen. A El Mundo el 46% diu no haver vist el debat ni parcialment, per un 25% a l’ABC i un 27% a El Periódico. En aquest diari es publica l’opinió d’aquest grup, que dóna guanyador Rajoy per 34 punts.

La “creació” del clima es va produir ja a l’intermedi del debat, quan a TVE van connectar amb el plató de “59 segundos” on un grup d’”experts” donava la seva opinió (Fernando Ónega ja va declara llavors Rajoy guanyador... i només portàvem mig debat!). El “clima” es va acabar de crear al matí següent, via ràdios i titulars de diari. Alguns d’aquests mostraven a les portades les notes (amb decimals!) de cadascun dels candidats.

L’efecte del post-debat es percep clarament si es compara l’enquesta d’El Pais (feta just acabar el debat, entre les dotze i ‘una de la nit de dilluns) i les altres (realitzades ja dimarts). Els que donen com a guanyador Rajoy són si fa no fa els mateixos (entre el 47% i el 55%). Ara bé, els que declaren guanyador Rubalcaba passen del 41% a una franja entre el 21 i el 30%. És l’efecte de la informació, que clarament condiciona les opinions, sobretot dels que no van veure el debat i opinen en funció del que han sentit a les ràdios i han llegit als diaris, però també d’aquells que sí van veure el debat, però modifiquen la seva apreciació un cop coneguda l’opinió general (a la que es dóna un plus de “legitimitat”).


Les expectatives

Ara bé, suposar que les valoracions dels debats són fruit de la mala fe d’uns quants “experts de capçalera” és simplificar les coses. Els debats no neixen del no-res, es produeixen en un ambient carregat d’expectatives, i són l’assoliment o no d’aquestes el que atorga les victòries i les derrotes. I en aquest punt cal dir que Rublacaba va estar per sota de les expectatives. No només perquè tenia una papereta molt complicada (15 punts per sota en les enquestes i amb la llosa de la gestió governamental), sinó perquè possiblement els telespectadors n’esperaven una actuació millor. Va estar nerviós i menys brillant del que ens té acostumats. De vegades, ser considerat un bon orador és més un “handicap” que un avantatge.

De Rajoy, en canvi, ningú no n’esperava res. I va complir amb les expectatives. Es va mantenir en la seva posició de sortida i no es va moure ni un mil·límetre. I per això va guanyar el debat, a risc de semblar un líder poc interessant, que només llegeix el que té escrit. Però això també forma part del personatge, Rajoy no és considerat un líder carismàtic ni pels seus (i tampoc no li cal, val a dir).


Un últim apunt. A totes les enquestes apareix un element que pot semblar estrany: els votants del PSOE tendeixen a donar molt males notes al seu candidat, significativament pitjors de les que atorguen al seu els votants del PP. Això és així per dos motius. En primer lloc, perquè tradicionalment el vot dels partits conservadors és més “dur” que el dels partits d’esquerra, tradicionalment més crític. Però en segon lloc, i és important, perquè en el vot del PSOE (de 2008, no ho oblidem) s’hi compta una part que s’ha passat al PP i que oscil·la al voltant del 15% (el famós 1,5 milions de votants socialistes de fa tres anys que ara votarien popular). Així, quan s’observen les respostes del grup de votants del PSOE 2008 s’ha de tenir en compte que prop del 15% ja no pertanyen a aquest grup.

Així, per exemple, serien un 71% (i no el 59%) els votants del PSOE que haurien trobat més convincent Rubalcaba (El Periódico), front el 85% de votants del PP que van creure el mateix sobre Rajoy.