26 d’octubre 2011

Maleïdes enquestes!

Carregar contra les enquestes ja és un clàssic contemporani. Forma part de la litúrgia política. Està descomptat. Però avui n’hem viscut un gir innovador. Estàvem acostumats a què els partits que es veien perjudicats pels pronòstics denunciessin l’enquesta per parcial o esbiaixada. El que no havíem vist mai (fins aquest matí) és un director d’un mitjà criticar teatralment (estripada de papers inclosa) una enquesta perquè no acaba de coincidir amb la que el mitjà publica. En aquest cas, l’enquesta està “malament” perquè la meva és la bona. Tant se’n dóna que s’estiguin comparant coses diferents.

Caldrà tornar-ho a dir. La intenció de vot no és l’estimació de vot. Sembla mentida que encara hi hagi confusions sobre aquest tema. La intenció de vot és la resposta dels enquestats a la pregunta “si ara se celebressin les eleccions, a quin partit votaria?”. Ras i curt. Aleshores, la intenció de vot prediu el resultat final? Evidentment que no. La intenció és la manifestació de la voluntat de votar, i ja se sap que no tothom l’expressa aquesta voluntat. Hi ha indecisos. I el més important: hi ha, en totes les enquestes, un biaix, que no és producte de la maldat de l’enquestador ni de la seva ineptitud, sinó del clima. En un context com l’actual, és normal trobar més persones disposades a reconèixer que voten CiU, que gent que respongui que vota PSC. A les enquestes, hi ha sobrerepresentació dels primers i subrepresentació dels segons. En altres conjuntures era al revés. I en alguns casos hi ha partits que històricament tenen allò que s’anomena “vot ocult” o “vot vergonyant” (el PP, típic). Així, les mostres de les enquestes no reflecteixen fidelment l’equilibri de forces. És per això que la intenció de vot no es pot considerar una imatge fidel de l’estat de la qüestió.

Aquí entra l’estimació, la “cuina”. Cal treballar les dades per arribar a un resultat raonable. Aquí hi entra la creativitat, o, els malfiats dirien, la “mà negra”. Precisament per això, el Centre d’Estudis d’Opinió, quan Gabriel Colomé n’era director, va decidir publicar les enquestes sense estimació, només amb les dades en brut. A diferència del que s’havia fet fins aleshores, on les enquestes oficials es “cuinaven” i fins i tot es fotocopiaven de manera “creativa”.

I vet aquí que una mesura de transparència es converteix en un mal de cap. Per què? Doncs perquè els mitjans no volen treballar, o no en saben (no sé què és pitjor). Que el CEO publiqui les dades en brut obliga els mitjans a fer un exercici pel que no semblen preparats: o donen la dades en brut i indiquen que no es tracta d’una estimació sinó de dades en brut, o “cuinen” les dades ells mateixos i les presenten com estimacions pròpies sobre les dades del CEO. Uf, massa feina. El comú dels mitjans les presenta com si fossin la veritat revelada. I és clar, aquí comença la confusió. CiU treu no-sé-quants-punts d’avantatge al PSC, segons el CEO. Ja hi som. Reaccions dels uns i dels altres i les inevitables acusacions de manipulació, de muntatge, de “cuina” (però si precisament no n’hi ha, de cuina!). Ja se sap, les enquestes, no te’n pots fiar. El problema s’agreuja quan una mentida s’ajunta amb una veritat. I és que és cert que, des del canvi de govern, s’aprecia en els qüestionaris del CEO una literatura estranya, barroca i retorçada en algunes preguntes, cosa que abans no passava. Hom diria que es percep una certa voluntat de “dirigir” les respostes dels enquestats en alguns temes espinosos, com ara les retallades. Això, que és cert i caldria corregir, queda tapat, però, per l’acusació total que les enquestes estan mal fetes o manipulades, o totes dues coses. Això no és cert. Rotundament no. Tècnicament, els baròmetres del CEO són impecables. Ara bé, cal mirar-se’ls amb criteri i treballar-los.

De tot plegat, el que té més “gràcia” és que critiquin aquestes enquestes persones que no tenen cap vergonya a publicar sondeigs on són capaços d’atribuir escons amb només 600 entrevistes per a tot Catalunya, el que suposa que a Lleida, per posar un exemple, s’han entrevistat 35 electors (no em feu dir el marge d’error estadístic associat a una mostra d’aquesta “extraordinària” magnitud...).

17 d’octubre 2011

17 d'octubre, 1999

Comencem avui perquè avui fa dotze anys que alguns ens vam fer grans. Vam entrar a la casa encantada i vam descobrir que els fantasmes eren de mentida, que les veritats immutables eren pols i que allò que no podia passar de cap manera, passava si s'hi posaven totes les forces i tot l'empeny. Avui fa dotze anys alguns vivíem en primera persona, entre bambolines, un fet històric, i una nit com la d'avui de fa dotze anys ens anàvem a dormir amb una sensació estranya. Com qui ho toca amb la punta dels dits segons abans que se li escapi de les mans.

És mentida que amb el pas dels anys les memòries es van asserenant i que hom pren distància escèptica dels fets passats. Encara ara, dotze anys més tard, recordem aquella nit en la que ens vam fer grans i un neguit ens recorre l'espinada, una mena de regust amarg del que podia haver estat i no va ser, un pensament de t'imagines què hagués passat si... Hi ha coses que no s'obliden i que, per molts anys que passin, encara couen i fan mal. I al mateix temps, et fan feliç. Va ser aleshores que alguns ens vam fer grans, vam fer caure alguns mites, vam ser una petita part d'una gran història i vam tastar el dolç verí de la política, el vertigen.

Comencem avui perquè avui fa dotze anys que vam aprendre que res és fàcil, però que si ho vols, si hi creus, si treballes, si lluites, estaràs una mica més aprop d'allà on vols arribar. Avui, com fa dotze anys, cal seguir i seguir i seguir...