19 de desembre 2011

Nous electors, vells partits?

Hi ha un element de fatiga de materials que no acostumem a tenir en compte quan analitzem el que passa electoralment a Catalunya. Tanmateix, hi ha indicis d’això des del cicle 2006-08, i potser alguns coses que detectàvem abans es podrien llegir sota aquesta llum.

Existeix (i darrerament es fa evident) un “decalatge” entre una part del sistema de partits i l’electorat. Tenim un sistema nascut a la transició i afermat a principis dels vuitanta, que ha donat bons resultats (en termes de representació) al llarg de casi trenta anys. Ara bé, comencem a ser conscients d’aquest “decalatge”. El vot en blanc, el nul en alguns casos, el vot a formacions que fins fa poc semblaven anècdotes històriques de curt recorregut i que ara han sortit del grup d’”altres” i han adquirit etiqueta pròpia (els primers, Ciutadans, però altres més, com ara Solidaritat, Plataforma...) o el vot a propostes que denuncien l’enroc del sistema (Escons en blanc, Insubmisos i tota la colla). Tots ells són indicis que el sistema establert ja ranqueja.

El 55% dels electors catalans actuals no tenia edat per votar el 1982. És més, gairebé un de cada tres no havia ni nascut!

Els partits polítics no són elements immòbils. O no ho haurien de ser. Evolucionen amb la societat, i si no ho fan, s’afebleixen i acaben per desaparèixer. El cementiri de partits català n’és ple de formacions que un dia van semblar eternes, només cal consultar el magnífic diccionari de partits polítics de Catalunya, coordinat per l’Isidre Molas. Tots els partits, doncs, s’enfronten tard o d’hora a la disjuntiva: adaptar-se o morir.

Si pensem en els partits actuals del sistema català, la majoria han patit processos d’adaptació. La ERC d’avui, amb tots els “peròs” que es vulgui, té molt poc a veure amb el partit de nostàlgics republicans de finals dels setanta. I el PP no es pot dir que sigui exactament l’Alianza Popular de fa trenta anys. El mateix pot dir-se d’ICV respecte del PSUC (per desgràcia, numèricament parlant, dels actuals ecosocialistes).

Tots tres han canviat profundament. Adaptar-se no és només canviar les cares del cartell electoral, ni els colors del logo, ni canviar de seu. Adaptar-se vol dir superar els suports originals del partit per anar-ne a buscar de nous. Això és exactament el que van fer ja fa temps tant ERC com el PP. La transformació d’ICV va ser producte d’una crisi interna, però d’aquesta en va sortir un partit amb un electorat nou, on els vells votants “suqueros” són minoria.

Els dos partits “grans” no han patit aquest procés i en certa manera n'han patit les conseqüències en termes electorals (mireu el gràfic del començament). No han canviat perquè la seva situació de predomini en el sistema no els pressionava per fer-ho, de manera que tant el PSC com CiU segueixen tenint les mateixes bases electorals que als vuitanta. El gruix del seu missatge es dirigeix als mateixos sectors. Cert és que CiU sembla haver rejovenit el seu electorat, anant un pas més enllà del discurs pactista propi de l’època pujoliana. El “gir sobiranista” està pensat específicament per a les noves generacions, per als fills dels votants pujolistes dels vuitanta.

Però el PSC no ha endegat un procés d’adaptació. Segueix assegurant la seva base pràcticament en les mateixes persones que el votaven als vuitanta i noranta. El seu projecte està pensat en essència per a ells, els missatges van dirigits a aquest col·lectiu, malgrat que pel camí hagin canviat diverses vegades de candidat i hagin modernitzat el logo. Els socialistes tenen pendent aquest procés, i part del seu mal moment s'explica per aquesta mancança.

Canviar no és fer una declaració solemne, ni tan sols jubilar la direcció i posar-ne una de nova. Canviar no és (només) crear un web i fer-se un facebook i tuitejar les reunions de l’executiva. Canviar no és proclamar als quatre vents que s’és nou.

Canviar és qüestionar-se constantment, preguntar-se si el que ahir valia segueix sent vàlid avui. Canviar és ser valent i voler anar un pas més endavant dels esdeveniments, no deixar-se arrossegar per les inèrcies i apretar a córrer sense direcció quan apareixen les urgències. Canviar no permet quedar-se emmirallat en velles glòries, ni plorar per les cantonades quan les coses se’t torcen. Canviar és proposar-se créixer a partir del que tens i no entestar-se a preservar-ho per por de perdre-ho, perquè si fas això  al final no només no guanyes res, sinó que pots acabar perdent allò que creies segur.

07 de desembre 2011

La batalla de fons

Quinze dies després de la derrota electoral del PSOE sembla que l’atenció ha girat definitivament sobre qui ha de liderar el partit en els propers anys. Magnífic. Ja s’ha passat pàgina de les eleccions, ja no es parla del perquè ha passat el que ha passat. Es dóna per descomptat. Ara toca concurs d'aspirants al lideratge. Però, i el diagnòstic? La crisi, la refotuda crisi, la conjuntura, Zapatero, el candidat... Patada a seguir.

Sembla mentida però els partits majoritaris de l’esquerra no se n’han adonat que vivim en guerra, una guerra soterrada, sorda, però permanent i profunda, les conseqüències de la qual apareixen amb estrèpit a cada convocatòria electoral. Estem immersos en una batalla ideològica pel favor de les classes mitjanes, i l’esquerra majoritària sembla que no se n’adoni i està a punt de perdre per incompareixença (o per incompetència).

A Espanya, la derrota del PSOE no s’explica només pels efectes devastadors de la crisi sobre els partits de govern. Això ha estat la “puntilla”, el tret de gràcia. La constatació que la direcció socialista, amb ZP al capdavant però ben acompanyat dels altres, simplement “don’t get it”, com escrivia Joe Trippi al seu “The revolution will not be televised”, que en castís es podria traduir per “no ho pìllen”.

ZP va voler bastir la seva església sobre arenes movedisses pensant-se que era una pedra. Aquesta és la mare dels ous. La majoria de 2004 no responia a una majoria social a favor dels socialistes, era un mandat per desallotjar del govern al PP. Punt. ZP no va guanyar aquelles eleccions, les va perdre Aznar (amb l'inestimable ajuda d’Acebes).

Hi ha dues maneres de bastir una majoria política: construint una sòlida majoria electoral “des de la base”, atraient a les teves tesis més i més votants, i guanyant les eleccions, o guanyant les eleccions i, des del govern, bastir una sòlida majoria d’opinió al teu favor. Construir la majoria abans o després de les eleccions, vet aquí.

El 1996 el PP va accedir al govern a lloms d’una majoria sòlida que havia anat construint des que Aznar va prendre el partit el 1989. Les municipals i autonòmiques de 1995 van ser l’avantsala de l’accés al govern. El PSOE, en canvi, accedeix al govern sense majoria sòlida i l’ha de bastir des d’allà. I no ho fa. Les eleccions municipals i autonòmiques de 2007 en són una prova. El PP manté la seva base. I no és només el poder, és la majoria, és la força del vot urbà, que segueix confiant en els populars.

Però l’error del PSOE és creure’s que té una majoria, perquè guanya les generals de 2004 i 2008 (aquestes últimes gràcies al vot català i basc, perquè el centre de l’Espanya no perifèrica ja li havia girat l’esquena). Diguem-ho clar: des de 1996 les classes mitges urbanes espanyoles són del PP. La batalla per l’”ànima” l’han guanyat els conservadors. La cultura és conservadora (i per cultura no vull dir el cinema i els llibres, que també, sinó tots aquells elements que conformen la “psicologia col·lectiva”).

Als dirigents del PSOE se’ls pot retreure (i se’ls ha de retreure) una enorme miopia, o pitjor, una incapacitat supina per entendre la profunditat del repte al que s’havien d’enfrontar, o per definir una estratègia a mig i llarg termini que donés la volta al predomini cultural conservador. Es van conformar amb el seu govern, van fer avançar l’agenda progressista en alguns aspectes (crucials), però no van atacar el fons. D’aquí que, quan van venir maldades de debò, tot l’invent se n’anés a norris amb una ventada.

La crisi del capitalisme financer va agafar l’esquerra, l’espanyola, l’europea i la mundial, sense agenda, sense carta de navegació, sense criteri i sense programa alternatiu. Els va agafar tancats a casa, jugant al seu joc particular, o en el pitjor dels casos defensant les postures de la dreta.

La campanya electoral n’ha estat un bon exemple. La defensa de l’estat del benestar com a bandera, i el fet que aquest era una invenció socialista com a (casi) únic argument. “They just don’t get it!”. No va d’això, companys. No va de defensar l’última trinxera contra tot i contra tots. Va del mateix estat de benestar. L’onada triomfant conservadora, es vulgui o no, ha aconseguit arribar al seu límit: les classes mitges es plantegen per què han de seguir finançant l’estat del benestar. Ja no és si l’edat de jubilació s’ha d’ajornar dos anys o cinc, ja no és la protecció dels drets dels funcionaris... És la mateixa idea de les polítiques de benestar la que està en qüestió. I front a això calen arguments. Arguments, no eslògans abrandats, no talls de veu amb cara de circumstàncies, no frases buides declamades com si fossin tesis. Arguments!

Aquesta és una batalla ideològica, i l’esquerra l’està perdent perquè no és capaç de donar arguments que convencin les classes mitjanes que l’estat del benestar és un benefici especialment per a ells. D’aquí que aquestes classes mitjanes faci temps que s’han passat al “lado oscuro”. Per què he de pagar jo les pensions dels altres? Per què he de pagar el subsidi d’atur dels altres? Aquestes són les menes de qüestions que es pregunta la gent “normal”, gent que porta dècades sent bombardejada amb el discurs de l’estat mínim, de l’individualisme a ultrança, del “fes-t’ho tu sol”. I front a això, l’esquerra parla dels vells bons temps dels anys vuitanta, o defensa l’estat del benestar després de donar la raó a la dreta i retallar-ne una porció.

Aquesta és una batalla de fons, una batalla per l’hegemonia cultural i els conservadors l’estan guanyant. Potser perquè els partits d’esquerra, els realment existents hores d’ara, no fan la seva funció. Són màquines endogàmiques sense projecte, que han abraçat la pitjor versió del marketing polític, que parlen, parlen i parlen sense dir res, contribuint a l’allunyament dels ciutadans envers la política (ajudant a crear aquest monstre que és la política sense ciutadans). Com canten Los Planetas, “se acaba la película y los malos van venciendo...”.

14 de novembre 2011

De bastions i altres mites

Increments i descensos del vot PSOE 2004-2008
Un dels pitjors errors que pot cometre un partit polític és creure que les coses que són ara, són per sempre. El PSOE ha comés aquest error, i ara el paga (de fet, l’està pagant fa temps, però no se n’ha adonat fins ara). EL PAIS publicava una enquesta aquest diumenge, que resumia amb el titular: "El desplome de los feudos del PSOE da una mayoría aplastante al PP". Això no és d’ara. El 2008 Andalusia ja va ser una de les zones on el vot socialista va retrocedir més, retrocés que van compensar Catalunya i Euskadi. I és que el PSOE ha oblidat que el que ara és d’una manera, demà pot ser (serà, segur) d’una altra. És de bojos creure que sempre es guanyarà en un indret, que el vot és fidel sempre i donar-ho per descomptat. És pitjor, és un suïcidi. Tres quarts del mateix passa a Catalunya, quan es parla del “cinturón rojo”, com si no hi haguessin hagut canvis en l'electorat de la metropolitana, com si no s’haguessin succeït les generacions, els canvis de residència, la incorporació de població nova, que genera noves aliances, nous alineaments i nous temes que pugen a l’agenda. N’hem tingut exemples per donar i per vendre. Si no s’han volgut veure, és una altra cosa.

Un partit no pot aquedar-se quiet davant del món, confiat que els “seus” el votaran sempre, passi el que passi, com si aquests "seus" visquessin eternament, o com si la seva opció política fos hereditària. I donar-li la culpa a un fenomen conjuntural (la crisi, un mal lideratge) és equivocar el tret. Andalusia queia el 2008, quan encara no hi havia crisi, o aquesta no tenia efectes visibles sobre l’electorat. El PSOE s’ha adormit, això es tot. S’ha confiat, o simplement no té la capacitat que va tenir en el seu moment el PP, que va ser capaç de plantejar una estratègia a mig i llarg termini, per sortir dels seus "bastions" tradicionals de la Castella rural per conquerir les classes mitges urbanes de l’Espanya espanyola (a la perifèria no ho va aconseguir). Entre 1995 i 1999 el PP va anar assolint capital rere capital. Madrid, València, Sevilla i Saragossa en part... Cert que era un cicle favorable als populars (1996-2000), però quan canvià el cicle a nivell general (2004), el PSOE no va ser capaç de reconquerir les classes mitges urbanes. Per què? Perquè no tenia estratègia per fer-ho, o com a mínim, no una estratègia global. El PP la va tenir el 1996, i la va aplicar. Va intuir que havia de convertir-se en el partit “modern” d’Espanya i ho van aconseguir (sí, des de la perifèria això sona estrany, però és cert, el PP és el partit “modern” a l’Espanya espanyola urbana). El PSOE va preferir quedar-se amb el que tenia, els seus feus, els votants “de Felipe”, els de tota la vida, les àrees rurals d’Andalusia i els “cinturones rojos”, creient que aquests aguantarien sempre. I ara es troben que no és així. Ho podrien haver vist fa temps, quan el vot “fidel” es contreia arreu (fins i tot a la fidelíssima Catalunya el vot socialista es contreia, però era reemplaçat per un vot conjuntural antiPP, que amagava el descens als feus tradicionals).

Resultat. El PP, quinze anys més tard (com proven les últimes municipals), segueix sent el partit de les classes mitges urbanes, aquelles que “creen tendència” perquè són la part més important del públic de les televisions, els que tenen més poder de consum, és a dir, els que perfilen els gustos de tots. I aquests són PP de fa anys. El PP ha aconseguit donar-li la volta al substrat cultural espanyol, de la modernitat i la “movida”, a un conservadurisme “modernitzant”, que ho impregna tot. Cert que el PSOE ha fet gestos per revertir la tendència, sectorialment. El matrimoni gai, per exemple. Pinzellades. Li ha mancat una estratègia de reconquesta dels sectors urbans, no s’ha plantejat quina mena de partit havia de ser, com podria fer-ho per tornar a ser el partit de la "modernitat”.

A manca d'una estratègia, ho ha fiat tot als “fidels”, al vot tradicional del PSOE, molts dels quals jubilats, sense entendre que la realitat d’aquests també ha canviat, i que són diferents, pensen diferent, no són aliens a les corrents de la "cultura dominant" que emana dels centres urbans. Reaccionen a altres estímuls, no a la retòrica dels vuitanta (per molt que ara els “eigthies” estiguin de moda). Resultat? Ensulsida del vot que se suposava fidel (menys "els últims de Felipe") i escassa empatia entre els votants potencials, la part del cosmos urbà d’ideologia progressista (galvanitzats, encara que no hi participin personalment, per la retòrica del 15M, que els allunya d'un partit d'"establishment" com el socialista).

Un partit polític democràtic no és un grup de gestors públics més o menys eficients (per molt que ara estiguin de moda els tecnòcrates). És un conjunt de persones que volen portar a la pràctica unes idees mitjançant el convenciment i la confiança de la majoria dels ciutadans. Per fer això aparentment tan senzill és necessari tenir una idea bastant precisa de com són aquests ciutadans, alliberar-se d’estereotips i prejudicis, entendre que la societat canvia, que ningú no et dóna la seva confiança perquè sí, que te l’has de guanyar, i guanyar-te-la no vol dir tenir una ocurrència un dia ni anar donant tombs a banda i banda creient que així acontentes tothom. Vol dir tenir un pla a mig i llarg termini, una estratègia definida, no tant per guanyar unes eleccions, sinó per generar una majoria política i poder, des del govern, fer avançar les teves idees. Per tant, has de tenir idees. Has de saber què vols. Has de saber perquè et presentes a unes eleccions, per fer què. I saber-ho transmetre. De tan senzill, sembla impossible.

12 de novembre 2011

Posar notes

Fa dos dies que criticava aquí la mania que tenen alguns diaris de posar notes als participants d’un debat, com si això fos possible, sense més. I vet aquí que els de l’Ara em demanen de fer el mateix amb el debat d’ahir. Estrictament això, posar notes, donar un número que resumeixi la intervenció de cadascun dels candidats. I res més. Qüestió d’espai, suposo.

Em veig forçat, doncs, a explicar-me. De fet, vull explicar-me. I com que no puc allà, ho faig aquí. Les meves qualificacions van ser: sis per a Chacón, Fernández Díaz i Coscubiela; cinc per a Alfred Bosch; i quatre per a Duran i Lleida. M’he basat en tres criteris. El primer si el candidat o candidata havia sabut (en la meva humil opinió) transmetre el missatge que volia. El segon, si s’havia dirigit al públic al que volia parlar. I tercer, aspectes més prosaics però igualment importants, com l’actitud, el to de veu, les formes.

En primer lloc, dir que va ser dels debats més animats que jo recordo. Hi va haver debat real, converses creuades, atacs, alguna frase interessant, patinades diverses. Els va costar arrencar, això sí, però anit vam veure un debat, crec. Possiblement hi haurà qui el trobés avorrit, però és que hi ha una certa confusió entre debat polític i “show” televisiu. Un debat és forçosament un espectacle bastant avorrit. No hi ha música, no entren vídeos, no hi ha zooms de Lazarof, ni (de moment) hi participa Belen Esteban. És un debat polític, de senyors i senyores que parlen entre ells, que de vegades (massa) monologuen sense escoltar-se. Però no enganya ningú. I en aquest sentit s’ha d’agrair que anit els candidats catalans estiguessin menys tensos, menys encarcarats (també ho provoca el fet que el debat sigui a cinc i no a dos, o que les coses no estiguin pautades al mil·límetre).

Els candidats. Chacón va estar bé, va transmetre el missatge que portava a la cartera, que és el fil conductor de la campanya socialista: el PP desmantellarà l’Estat del Benestar. No es va moure del guió. Va atacar Fernández Díaz per les retallades futures i Duran per les retallades presents. I es va saber defensar quan era atacada per l’acció del govern Zapatero i del tripartit. Un únic “però”: se li nota una gestualitat massa assajada, poc natural. I potser també li va faltar alguna frase brillant per a la galeria dels records.

L’altre que va estar bé va ser el candidat del PP. Venia a atacar Chacón i ho va fer amb contundència, amb un punt evident de demagògia, però molt més solt que el seu cap en el debat de dilluns. No va llegir. Fernández Díaz no va deixar passar cap ocasió per parlar, per respondre i atacar, fent del PP un dels protagonistes de la nit, quan tradicionalment acostuma a quedar-se despenjat en aquests debats. L’únic punt en contra, l’afonia que de vegades (si tancaves els ulls) et recordava Aleix Vidal Quadras (i una suor freda et recorria l’espinada).

Coscubiela també va estar bé. Va anar de menys a més, el que afavoreix una bona avaluació final. Al començament semblava despenjat, clamant en el desert davant la indiferència dels altres, però de mica en mica es va anar entonant i va aconseguir capitalitzar l’atenció del debat en algunes fases. A més, va col·locar algunes de les frases memorables, sobretot quan atacava Duran. Va saber llençar el seu missatge, que és el de presentar-se com l’única alternativa real al “consens” econòmic de PSC, PP i CiU. El seu punt feble, el tuf messiànic d’algunes afirmacions.

Alfred Bosch no ha nascut per a això. Ho intenta, però no pot. És escriptor, no polític. Veient-lo m’imaginava què hauria passat si el candidat hagués estat Ridao. Va quedar despenjat en moltes fases del debat, aferrat al seu únic discurs. I va patinar amb els quinze mil euros de sou d’algun (quin?) diputat. A més, la seva constant apel·lació a la “gent normal” (un amic seu, un expresidiari, un viticultor del Priorat) no va tenir l’efecte desitjat, malgrat algunes frases literàries de composició interessant. No crec que arribés amb claredat al seu electorat potencial i dubto que aconseguís guanyar un sol vot, o aproximar-s’hi.

Finalment, Duran. Aquesta no és la seva campanya, definitivament. Se’l veu tens, nerviós, a un pas de la histèria. I no només ahir, que no parava de moure les mans (el que feia que posessis més atenció en les mans que en el que deia). A l’anunci de CiU ja apareix tens, i ja comencen a ser multitud les patinades en el que portem de campanya. Anit, el va guanyar la tensió i va fer un mal debat. Va col·locar algun missatge, va contestar algun cop de roc (el de Coscubiela, quan el va “acusar” d’haver aprovat la reforma laboral de Zapatero), però va estar fora del debat en moltes fases. En general, no va aconseguir situar-se en la posició central que ha de tenir CiU en aquesta mena d’esdeveniments (al capdavall, és el partit de govern a Catalunya, té una forta majoria al Parlament i aspira, diuen, a guanyar aquestes eleccions). Va aconseguir situar-se per moments entre PP i PSC, però a risc de desdibuixar-se en un terreny neutral impossible. A més, se’l va veure poc còmode en els temes “nacionals”, com si tingués recança de seguir el guió sobiranista del “dret a decidir” i volgués nedar i guardar la roba en un equilibri quasi impossible.

09 de novembre 2011

A voltes amb el debat

Cinc diaris han publicat enquestes sobre el debat electoral de dilluns. El Pais va publicar dimarts un sondeig fet just després del debat (511 entrevistes). El Periódico (500 entrevistes), El Mundo (800) i ABC (540) han sortit aquest dimecres amb enquestes fetes dimarts, un dia després del debat. La Razón també ha publicat una enquesta, però com ve sent habitual en aquest diari, no en publica la fitxa tècnica, el que ens fa (ho sento) sospitar.


El post-debat

Com recorda sempre Gabriel Colomé, els debats es guanyen o es perden després dels debats. Són les opinions que es generen un cop apagats els focus, les que acaben solidificant-se en els electorats. En part, perquè una porció important de votants toca d’oïdes, perquè no han vist el debat.

A totes les enquestes s’observa la presència d’entrevistats que manifesten no haver vist el debat, i tanmateix opinen. A El Mundo el 46% diu no haver vist el debat ni parcialment, per un 25% a l’ABC i un 27% a El Periódico. En aquest diari es publica l’opinió d’aquest grup, que dóna guanyador Rajoy per 34 punts.

La “creació” del clima es va produir ja a l’intermedi del debat, quan a TVE van connectar amb el plató de “59 segundos” on un grup d’”experts” donava la seva opinió (Fernando Ónega ja va declara llavors Rajoy guanyador... i només portàvem mig debat!). El “clima” es va acabar de crear al matí següent, via ràdios i titulars de diari. Alguns d’aquests mostraven a les portades les notes (amb decimals!) de cadascun dels candidats.

L’efecte del post-debat es percep clarament si es compara l’enquesta d’El Pais (feta just acabar el debat, entre les dotze i ‘una de la nit de dilluns) i les altres (realitzades ja dimarts). Els que donen com a guanyador Rajoy són si fa no fa els mateixos (entre el 47% i el 55%). Ara bé, els que declaren guanyador Rubalcaba passen del 41% a una franja entre el 21 i el 30%. És l’efecte de la informació, que clarament condiciona les opinions, sobretot dels que no van veure el debat i opinen en funció del que han sentit a les ràdios i han llegit als diaris, però també d’aquells que sí van veure el debat, però modifiquen la seva apreciació un cop coneguda l’opinió general (a la que es dóna un plus de “legitimitat”).


Les expectatives

Ara bé, suposar que les valoracions dels debats són fruit de la mala fe d’uns quants “experts de capçalera” és simplificar les coses. Els debats no neixen del no-res, es produeixen en un ambient carregat d’expectatives, i són l’assoliment o no d’aquestes el que atorga les victòries i les derrotes. I en aquest punt cal dir que Rublacaba va estar per sota de les expectatives. No només perquè tenia una papereta molt complicada (15 punts per sota en les enquestes i amb la llosa de la gestió governamental), sinó perquè possiblement els telespectadors n’esperaven una actuació millor. Va estar nerviós i menys brillant del que ens té acostumats. De vegades, ser considerat un bon orador és més un “handicap” que un avantatge.

De Rajoy, en canvi, ningú no n’esperava res. I va complir amb les expectatives. Es va mantenir en la seva posició de sortida i no es va moure ni un mil·límetre. I per això va guanyar el debat, a risc de semblar un líder poc interessant, que només llegeix el que té escrit. Però això també forma part del personatge, Rajoy no és considerat un líder carismàtic ni pels seus (i tampoc no li cal, val a dir).


Un últim apunt. A totes les enquestes apareix un element que pot semblar estrany: els votants del PSOE tendeixen a donar molt males notes al seu candidat, significativament pitjors de les que atorguen al seu els votants del PP. Això és així per dos motius. En primer lloc, perquè tradicionalment el vot dels partits conservadors és més “dur” que el dels partits d’esquerra, tradicionalment més crític. Però en segon lloc, i és important, perquè en el vot del PSOE (de 2008, no ho oblidem) s’hi compta una part que s’ha passat al PP i que oscil·la al voltant del 15% (el famós 1,5 milions de votants socialistes de fa tres anys que ara votarien popular). Així, quan s’observen les respostes del grup de votants del PSOE 2008 s’ha de tenir en compte que prop del 15% ja no pertanyen a aquest grup.

Així, per exemple, serien un 71% (i no el 59%) els votants del PSOE que haurien trobat més convincent Rubalcaba (El Periódico), front el 85% de votants del PP que van creure el mateix sobre Rajoy.

26 d’octubre 2011

Maleïdes enquestes!

Carregar contra les enquestes ja és un clàssic contemporani. Forma part de la litúrgia política. Està descomptat. Però avui n’hem viscut un gir innovador. Estàvem acostumats a què els partits que es veien perjudicats pels pronòstics denunciessin l’enquesta per parcial o esbiaixada. El que no havíem vist mai (fins aquest matí) és un director d’un mitjà criticar teatralment (estripada de papers inclosa) una enquesta perquè no acaba de coincidir amb la que el mitjà publica. En aquest cas, l’enquesta està “malament” perquè la meva és la bona. Tant se’n dóna que s’estiguin comparant coses diferents.

Caldrà tornar-ho a dir. La intenció de vot no és l’estimació de vot. Sembla mentida que encara hi hagi confusions sobre aquest tema. La intenció de vot és la resposta dels enquestats a la pregunta “si ara se celebressin les eleccions, a quin partit votaria?”. Ras i curt. Aleshores, la intenció de vot prediu el resultat final? Evidentment que no. La intenció és la manifestació de la voluntat de votar, i ja se sap que no tothom l’expressa aquesta voluntat. Hi ha indecisos. I el més important: hi ha, en totes les enquestes, un biaix, que no és producte de la maldat de l’enquestador ni de la seva ineptitud, sinó del clima. En un context com l’actual, és normal trobar més persones disposades a reconèixer que voten CiU, que gent que respongui que vota PSC. A les enquestes, hi ha sobrerepresentació dels primers i subrepresentació dels segons. En altres conjuntures era al revés. I en alguns casos hi ha partits que històricament tenen allò que s’anomena “vot ocult” o “vot vergonyant” (el PP, típic). Així, les mostres de les enquestes no reflecteixen fidelment l’equilibri de forces. És per això que la intenció de vot no es pot considerar una imatge fidel de l’estat de la qüestió.

Aquí entra l’estimació, la “cuina”. Cal treballar les dades per arribar a un resultat raonable. Aquí hi entra la creativitat, o, els malfiats dirien, la “mà negra”. Precisament per això, el Centre d’Estudis d’Opinió, quan Gabriel Colomé n’era director, va decidir publicar les enquestes sense estimació, només amb les dades en brut. A diferència del que s’havia fet fins aleshores, on les enquestes oficials es “cuinaven” i fins i tot es fotocopiaven de manera “creativa”.

I vet aquí que una mesura de transparència es converteix en un mal de cap. Per què? Doncs perquè els mitjans no volen treballar, o no en saben (no sé què és pitjor). Que el CEO publiqui les dades en brut obliga els mitjans a fer un exercici pel que no semblen preparats: o donen la dades en brut i indiquen que no es tracta d’una estimació sinó de dades en brut, o “cuinen” les dades ells mateixos i les presenten com estimacions pròpies sobre les dades del CEO. Uf, massa feina. El comú dels mitjans les presenta com si fossin la veritat revelada. I és clar, aquí comença la confusió. CiU treu no-sé-quants-punts d’avantatge al PSC, segons el CEO. Ja hi som. Reaccions dels uns i dels altres i les inevitables acusacions de manipulació, de muntatge, de “cuina” (però si precisament no n’hi ha, de cuina!). Ja se sap, les enquestes, no te’n pots fiar. El problema s’agreuja quan una mentida s’ajunta amb una veritat. I és que és cert que, des del canvi de govern, s’aprecia en els qüestionaris del CEO una literatura estranya, barroca i retorçada en algunes preguntes, cosa que abans no passava. Hom diria que es percep una certa voluntat de “dirigir” les respostes dels enquestats en alguns temes espinosos, com ara les retallades. Això, que és cert i caldria corregir, queda tapat, però, per l’acusació total que les enquestes estan mal fetes o manipulades, o totes dues coses. Això no és cert. Rotundament no. Tècnicament, els baròmetres del CEO són impecables. Ara bé, cal mirar-se’ls amb criteri i treballar-los.

De tot plegat, el que té més “gràcia” és que critiquin aquestes enquestes persones que no tenen cap vergonya a publicar sondeigs on són capaços d’atribuir escons amb només 600 entrevistes per a tot Catalunya, el que suposa que a Lleida, per posar un exemple, s’han entrevistat 35 electors (no em feu dir el marge d’error estadístic associat a una mostra d’aquesta “extraordinària” magnitud...).

17 d’octubre 2011

17 d'octubre, 1999

Comencem avui perquè avui fa dotze anys que alguns ens vam fer grans. Vam entrar a la casa encantada i vam descobrir que els fantasmes eren de mentida, que les veritats immutables eren pols i que allò que no podia passar de cap manera, passava si s'hi posaven totes les forces i tot l'empeny. Avui fa dotze anys alguns vivíem en primera persona, entre bambolines, un fet històric, i una nit com la d'avui de fa dotze anys ens anàvem a dormir amb una sensació estranya. Com qui ho toca amb la punta dels dits segons abans que se li escapi de les mans.

És mentida que amb el pas dels anys les memòries es van asserenant i que hom pren distància escèptica dels fets passats. Encara ara, dotze anys més tard, recordem aquella nit en la que ens vam fer grans i un neguit ens recorre l'espinada, una mena de regust amarg del que podia haver estat i no va ser, un pensament de t'imagines què hagués passat si... Hi ha coses que no s'obliden i que, per molts anys que passin, encara couen i fan mal. I al mateix temps, et fan feliç. Va ser aleshores que alguns ens vam fer grans, vam fer caure alguns mites, vam ser una petita part d'una gran història i vam tastar el dolç verí de la política, el vertigen.

Comencem avui perquè avui fa dotze anys que vam aprendre que res és fàcil, però que si ho vols, si hi creus, si treballes, si lluites, estaràs una mica més aprop d'allà on vols arribar. Avui, com fa dotze anys, cal seguir i seguir i seguir...