09 de juny 2017

Eleccions al Regne Unit: què podia sortir malament?


Avui, un cop passat la nit de l’escrutini, tothom dirà que Theresa May es va equivocar fatalment al convocar de forma anticipada les eleccions generals a la Gran Bretanya. I certament, a la vista de com ha quedat la situació (amb pèrdues totals de fins a dotze escons), es pot afirmar que la jugada li ha sortit fatal. Com deia un responsable tory aquesta matinada: “no ens hem disparat un tret al peu, ens l’hem disparat al cap”.

A May se li recordarà el cas de Chirac el 1997 (i potser algú traurà a passejar el cartell de Mas transvestit de Moisés), que també va avançar les legislatives, just per trobar-se que havia perdut la majoria a l’Assemblea i havia de cohabitar amb un primer ministre socialista. May més aviat ha emulat Susana Díaz, que també va avançar les eleccions per legitimar-se i es va trobar amb una majoria més feble que la que tenia.

Però és injust fins un cert punt valorar les coses un cop ja se n’han vist els resultats. May es va equivocar, però en el moment de prendre la decisió tots els elements semblaven apuntar que una convocatòria anticipada podria donar a la premier la legitimitat que no tenia d’origen (va heretar el 10 de Downing street per la renúncia de Cameron, sense passar per les urnes).

SI li hagués sortit bé, avui tothom estaria glossant l’astúcia política de May. I de fet, no seria estrany que d’aquí un temps (si aconsegueix resistir) algú arribi a defensar que la convocatòria anticipada va ser una jugada brillant. El temps ho cura (quasi) tot, i la velocitat de la informació és benzina per a l’amnèsia.

Quan May va decidir convocar les eleccions, el Labour estava en plena guerra civil, amb la majoria del grup parlamentari en contra de Corbyn, malgrat el suport majoritari de les bases. Les expectatives electorals dels laboristes eren penoses, a més de vint punts per sota dels conservadors, clarament per sota del 31% de 2015, fins i tot per sota del desastrós resultat de Gordon Brown de 2010.

Els competidors dels laboristes, en canvi, es mostraven forts. Els nacionalistes escocesos, que havien escombrat els diputats laboristes el 2015, es beneficiaven de la seva posició al Brexit, que reforçava el sí al referèndum d’independència de 2014. A les generals de 2015, la ressaca independentista, i una campanya escorada a l’esquerra per part del SNP, va fer que els laboristes, tot i avançar en vots, perdessin vint-i-cinc escons, la gran majoria escocesos.

D’altra banda, els liberals també recollien beneficis de la seva aposta clara pel remain al Brexit. Després de patir una derrota monumental el 2015 a causa del govern de coalició Cameron-Clegg, els liberals avançaven, en part gràcies a l’atracció de vot moderat laborista, recelós de les propostes “radicals” de Corbyn.

Per la banda dels conservadors, la victòria al Brexit havia desarborat el principal competidor dels tories, l’UKIP, enfangat en una pugna interna pel lideratge i sense programa a la vista, un cop ja havien aconseguit treure el Regne Unit de la Unió Europea.
Amb tot això, té la seva lògica que May apostés per convocar només dos anys després de començada la legislatura. Què podia sortir malament?

Doncs, vist el que va passar ahir, gairebé tot va sortir malament. I el més important (i que no hauria d’oblidar cap líder, ni cap spin doctor) és que la convocatòria anticipada va fer aflorar factors que no podien considerar-se perquè no existien abans que May fixés el 8 de juny com a data per a les eleccions.

Perquè, de totes les cartes que tenia a les mans, la majoria van sortir com May havia previst. L’UKIP s’ha desplomat, perdent més de tres milions de vots, un 84% del total de sufragis obtinguts fa dos anys. I tot fa pensar que la majoria d’aquests vots han anat a parar als conservador, que tot i perdre dotze escons, han incrementat en més de dos milions el seu resultat.

Per la seva banda, l’SNP ha reculat clarament, tot perdent un terç del seu vot de 2015 i una vintena dels seus escons. Ara bé, paradoxalment la caiguda dels nacionalistes escocesos ha beneficiat els conservadors, que han obtingut dotze nous escons a Escòcia (sobretot a les terres altes).

Què ha passat, doncs? D’una banda, que els Liberals no han sabut retenir tot el vot remain del referèndum, que han compartit amb uns laboristes capaços de plantejar una opció responsable tant amb el resultat del Brexit com amb els interessos dels contraris a la sortida de la UE.

De l’altra banda, ha succeït quelcom inesperat... en part. Marca dels temps. El rebel, el “radical”, l’esquerranós Corbyn ha aconseguit convocar al seu voltant un gruix important de vot, majoritàriament jove, que ha fet que els laboristes s’enduguessin una trentena d’escons i tres milions i mig de vots nous. Cal retrocedir al landslide de Blair el 1997 (13,5 milions) per trobar un resultat similar per a un líder laborista. Sense recuperar Escòcia, els laboristes han avançat sobretot a l’antiga àrea industrial del Nord-Oest (Manchester, Liverpool).

Aquestes eleccions han fet honor al període històric que vivim i Corbyn ha estat el Sanders britànic, capaç d’aixecar a favor del Labour una massa d’estudiants seduïts pel seu discurs antisistema. El mateix que Mélenchon a França fa un mes (i aquest dissabte hi ha les legislatives), que Podemos fa tres anys o que els socialistes holandesos.

El Regne Unit no s’escapa de la tendència general. Es pot dir que allà va començar tot, amb el Brexit, i allà ha continuat.

22 de maig 2017

Apunts ràpids sobre la victòria de Sánchez



1. Una elecció normal 

La victòria de Pedro Sánchez pot haver sorprès per la seva amplitud, però era una possibilitat real a la vista de com han anat les eleccions internes a la major part dels partits socialistes d’arreu del món els últims anys. En pràcticament totes s’han imposat els candidats que es presentaven com a contrincants de l’aparell partidista, de la direcció. Ha estat el cas de Hamon a França, de Corbyn al Regne Unit i casi de Sanders als Estats Units.

El PSOE, així, segueix amb la “tradició” de rebel·lions internes als partits del centreesquerra. Una dada que no semblaven haver computat els que van impulsar la candidatura de Susana Díaz.


2. Dues estratègies antagòniques

Les estratègies seguides pels dos principals contendents en aquesta elecció interna no podien ser més diferents, i al final s’ha demostrat que la de Sánchez connectava millor amb l’estat d’ànim de la majoria de la militància.

La proposta de Sánchez era la del “comeback kid”, l’heroi abatut de manera injusta que torna d’entre els morts per lliurar la batalla definitiva. El Conde de Montecristo, que li ha dit Juliana. El fantasma de Juli César que mostra la seva túnica ensangonada i assenyala els seus assassins reclamant allò que li van prendre. Un relat èpic, emocional, que denuncia la injustícia, que reclama la corona manllevada.

Davant seu, Díaz no va ser capaç d’alçar un relat similar. No es va saber desempallegar del paper de bruixa de conte (amb poma enverinada inclosa) que li havia penjat Sánchez. Al contrari. Díaz va exhibir allò que el seu rival denunciava: la força de l’aparell, del PSOE “de sempre”. La primera fila del seu acte de presentació era tota una declaració de principis, i al final li ha pesat com una llosa.


3. Una cosa és vintage, l’altra passat de moda

La proposta de Díaz ha consistit en recuperar el “PSOE guanyador”. La seva ha estat una campanya de retrovisor. Díaz es presentava com la reencarnació de Felipe González, la candidata que sap guanyar eleccions. El problema per a la líder andalusa és que la seva analogia de González es basava en una simplificació. Felipe no només guanyava eleccions, va ser capaç de proposar a la ciutadania un projecte polític de canvi que connectava profundament amb els anhels de la majoria electoral espanyola (i va perdre aquesta connexió quan va esgotar l’impuls de canvi inicial).

L’altre problema de Díaz és que proposava un retorn a un PSOE (el dels vuitanta) que ja no existeix. I aquí rau possiblement el problema principal de la seva proposta: Díaz i els seus no van saber veure que la militància socialista actual no és la dels vuitanta. El temps, a més de passar, també pesa, i trenta anys han deixat un pòsit important en la societat espanyola i en els militants del PSOE. D’una banda, els nous militants enrolats entre 2003 i 2004 (gràcies a José María Aznar i la seva majoria absoluta) ja no responen als estímuls dels vuitanta. I de l’altra, els vells militants, la gent de Felipe, fa temps que s’han desencantat de la deriva dels seus antics líders.


4. Vot de la por / vot útil

Contra Díaz ha jugat un element nou que recorre totes les eleccions, internes i generals, dels últims anys. Ja no funciona el vot de la por ni el seu bessó, el vot estratègic (allò que diuen “vot útil”). Els electors (i en aquest cas, els militants socialistes) ja no responen com abans a les apel·lacions apocalíptiques que es derivarien del seu vot. En aquest cas, les crides per part dels corifeus de Díaz a una ruptura segura del partit si la victòria es decantava del cantó de Sánchez. No han funcionat. És més, poden haver esperonat algun militant a decidir el seu vot pel comeback kid.

No és nou. A les eleccions generals de 2015 i 2016 ja es va veure que les crides a la “sensatesa” que va fer el PSOE per evitar la fuga de vot a Podemos no van funcionar. L’elector sembla haver decidit votar en consciència, independentment de les conseqüències que això pugui arribar a tenir. I això val pel vot a Podemos, a Sánchez o als independentistes.


5. Matar el(s) pare(s)

Aquesta elecció posa de manifest que la majoria de la militància socialista ha decidit emancipar-se del que havien estat els seus mentors. El resultat mostra fins a quin punt es viu una crisi dels prescriptors, que no només afecta el PSOE i no només es dóna a Espanya (Hillary Clinton ja ho va viure al novembre). Ni el suport de González i la vella guàrdia, ni el control de l’aparell territorial, ni la campanya paral·lela dels mitjans tradicionalment proclius al PSOE, han fet tombar a favor de Díaz la majoria del vot. Al contrari.

La major part dels vells dirigents han quedat retratats en la seva llunyania de les bases del partit. L’aparell totpoderós ha mostrat les seves febleses de manera pregona, a més de deixar al descobert les males arts que encara perviuen a l’interior de l’organització. La diferència entre els avals recollits i els vots obtinguts per la candidatura de Díaz (sobretot a Aragó i a la comunitat Valenciana) posen de manifest la necessitat de millorar els mecanismes d’expressió interna. Finalment, la reacció de mitjans com El Pais (que, emulant el seu editorial d’avui, ha fet tot un “brexit” respecte de la militància socialista), mostrant la seva incapacitat de conduir la voluntat dels electors, segurament ha ajudat a enfonsar Díaz i a donar el triomf a Sánchez.


6. Un escenari intern millor del que es preveia?

L’amplitud de la victòria de Sánchez li atorga un marge inesperadament ample per maniobrar. Ara bé, el secretari general ha de saber-lo administrar. En això de les eleccions internes encara queda molt per aprendre. Aprendre a fer-les, aprendre a informar-ne (començant per no dir-ne primàries, oi @erpas?), i també aprendre a guanyar-les (... i a perdre-les).

Però no és només l’avantatge que Sánchez ha aconseguit sobre Díaz, sinó el fet que aquesta només ha guanyat al seu feu d’Andalusia. Que Sánchez hagi guanyat a les federacions dels aliats de Díaz li ha de fer més fàcil (si en sap) articular acords amb els diferents barons territorials. Sánchez s’equivocaria ara si volgués convertir les seves victòries a Extremadura, Castella la Mancha o a València en pugnes pels lideratges territorials. Ha d’utilitzar la feblesa dels barons per atraure’ls al seu projecte i allunyar-los d’una Susana Díaz a qui costarà un cert temps pair la derrota.

Atraure els fidels de Patxi López, sobretot al grup parlamentari (Patxi president?), i pactar amb els barons de cara al congrés de juny a canvi de tranquil·litat als seus respectius congressos regionals. I deixar a Díaz temps per llepar-se les ferides, reclosa al seu palau de San Telmo.


7. El PSC respira alleugerit

El PSC ha esquivat el pitjor escenari: una victòria de Díaz, que hauria obligat Iceta a fer equilibris i malabarismes per mantenir una via pròpia, diferenciada de les tesis de la líder andalusa.

A més, els resultats han permès respirar als socialistes catalans. Si Sánchez hagués guanyat per un marge molt estret, es podria haver atribuït la seva victòria en exclusiva als vots del PSC, de manera que s’hauria tornat a engegar la maquinària anti-catalana que ja va estar a punt de fer fora d’aquesta elecció els militants del PSC. Els socialistes catalans han contribuït a fer Sánchez secretari general, però no l’han coronat ells sols.


8. A la caça dels mutants!

Fa uns dies el professor Marí Klose definia en un article el que anomenava els “socialistes mutants”, aquells votants que havien passat de votar el PSOE el 2011 a Podemos el 2015. L’autor assenyalava que aquests podrien ser el primer objectiu del PSOE si volgués recuperar terreny. L’elecció de Sánchez posa aquest grup en primera línia.

En base a l’últim baròmetre del CIS (abril) és possible quantificar el grup que se situa a la frontera porosa entre PSOE i Podemos: serien 1,2 milions d’electors, ballant en el territori sense amo que hi ha entre les dues forces de l’esquerra. Si s’hi afegeixen els indecisos que van votar PSOE el 2016, s’enfilen més enllà dels 2 milions d’electors. Mai es podrà saber com s’hauria comportat aquest grup en cas de victòria de Susana Díaz, però sí que serà possible en els propers mesos comprovar cap on es mouen, un cop Sánchez ha recuperat la secretaria general del PSOE.


9. Les rèpliques del terratrèmol: Madrid

L’elecció de Sánchez provocarà (les està provocant ja) canvis substancials als equilibris polítics al Congrés dels Diputats. Com en un joc de vasos comunicants, tots els partits queden afectats.

Podemos veurà reduir-se el seu espai, sobretot si es compara amb la hipòtesi d’una victòria de Susana Díaz. És possible que Iglesias plantegés la moció de censura no tant per guanyar Rajoy com per postular-se com l’única esquerra davant d’aquell segment més a l’esquerra de l’electorat socialista, la frontera amb Podemos. Aquest bloc, bastant nombrós, podria decantar-se només si Díaz guanyava la secretaria general i mantenia el perfil moderat de la gestora. Amb Sánchez com a líder socialista, a Iglesias li serà més difícil convèncer l’electorat del PSOE que ell és l’única esquerra de debò. Evidentment acusarà Sánchez de no fer-li costat, però aquesta acusació tindrà menys recorregut que si el PSOE estigués dirigit per Díaz. Iglesias corre el perill de cremar-se inútilment a lo bonzo a la tribuna del Congrés.

Per a Rajoy, la victòria de Sánchez és agredolça. D’una banda, li permet apujar el to contra el PSOE, tot assenyalant la seva deriva esquerranosa (en això excel·leix García Albiol). Però, per altra banda, Rajoy sap que no pot esperar res dels socialistes, i que per tant a partir d’avui està més sol. Una situació així podria resoldre’s amb la dissolució de les càmeres i la crida a les urnes, però Rajoy no pot. En primer lloc, perquè segurament ara mateix l’electorat del PSOE està patint un subidón que de segur que es traduiria electoralment (les properes enquestes segur que recullen aquest efecte, passatger). I en segon lloc, perquè els escàndols de corrupció no permeten a Rajoy la convocatòria electoral. Li espera, doncs, una bona travessa, amb una oposició llançada a la jugular i un via crucis processal. Li quedaria una bala, ara en parlem.

Finalment, el teòricament més beneficiat de l’elecció de Sánchez és Ciutadans. Rivera ja ha començat la dansa de Salomé per atraure socialistes moderats. No trigarà gaire a comparar Sánchez amb Maduro, la CUP i el que calgui (en això sempre pot comptar amb l’ajuda d’El Pais). El problema per a Rivera és que a partir d’ara es veurà constantment entre l’espasa i la paret. L’espasa de la seva aposta per la regeneració democràtica i la paret de ser l’únic suport del PP (sobretot ara que el PNB ja té el que volia, i que el PDECat encara el moment culminant del procés).


10. Les rèpliques del terratrèmol: el procés 

L’elecció de Sánchez no afecta las posició general del PSOE envers el “problema català”. El to de Sánchez sobre el tema és sensiblement diferent del que ha mostrat Díaz. Ara bé, si algú creia que el nou secretari general s’estrenaria assistint a la conferència del president Puigdemont avui, anava errat. Sánchez mantindrà a grans trets la línia dels socialistes d’oposició al procés, tal i com el plantegen els independentistes.

La qüestió catalana, però, li podria servir de baló d’oxigen a un Rajoy molt necessitat. Aquesta és la bala que deia abans. Acorralat per la corrupció i assetjat al Congrés, Rajoy podria prémer el botó vermell per intentar guanyar temps (i aire). A la compareixença d'ahir va recuperar el to dur que feia temps no se li veia. Aquí la posició de Sánchez li facilitaria un atac al PSOE pel flanc nacionalista (ja se sap que un dels leitmotiv tradicionals de la dreta espanyola –i la nostrada- és l’acusació d’antipatriota).

Paradoxalment ( o no tant), la necessitat de Rajoy pot anar d’allò més bé als promotors del procés (vasos comunicants), necessitats al seu torn d’un crescendo dramaticopatriòtic a la tardor que pugui sumar suports al projecte de referèndum, per evitar repetir el 9N i veure’s abocats a la convocatòria electoral.

foto: elpais.com

10 de maig 2017

França 2017: et maintenant?



1. Le Pen i la carambola impossible

Les possibilitats de victòria per a Marine Le Pen en aquesta segona volta eren escasses, però existien. Al final aquesta possibilitat és la que ha acabat enfonsant la seva candidatura. Les enquestes prèvies havien determinat un escenari complicat per a la líder de l’extrema dreta. Macron semblava tenir assegurats 17 milions de vots, mentre que ella es movia entre els 10 i els 11. Entremig, 6 milions no decidits. Així doncs, era matemàticament possible que Le Pen pogués guanyar.

El problema per a ella és que la victòria havia de passar per una carambola molt complicada: d’una banda, havia d’atraure pràcticament tots els indecisos, i a més havia d’aconseguir que una part dels que volien votar Macron se’n desdiguessin i acabessin a l’abstenció. Només així Le Pen podia guanyar la presidència. Realment complicat.


2. Trump dóna l’última empenta a Macron

Els resultats finals posen en evidència que no es van donar cap de les dues condicions que requeria Le Pen per a la seva victòria. Ni va sumar els indecisos (de fet, no en va atraure cap ni un), ni els votants de Macron es van desmobilitzar. Tot el contrari. Els 20,7 milions de vots obtinguts per Macron al final demostren que es va produir un efecte contrari: en els últims dies és possible que es generés una espiral mobilitzadora a favor del candidat socioliberal, de ni més ni menys que 3 milions d’electors.

Darrera d’aquest moviment d’última hora (un element que comença a ser visible a moltes eleccions) és possible que hi hagués la por que Le Pen fos capaç de “fer un Trump”, és a dir que guanyés contra pronòstic. El record del que va passar als Estats Units al novembre hauria impulsat una part del vot indecís cap a Macron, com a estratègia per assegurar que Le Pen no podria assolir la presidència. D’aquí que les previsions d’un 60 a 40% es va passar al resultat final de 66 a 34%.


3. L'incògnita Macron

Tot i la seva ampla victòria, la presidència de Macron és un misteri. Ho és no tant perquè el programa que ha explicat durant la campanya sigui poc concret, sinó sobretot perquè no està clar amb quin marge podrà comptar el nou president. Per diversos motius.

En primer lloc, per la naturalesa dels seus suports. El vot a Macron, quantitativament robust, és plural i circumstancial. Si es desglossen els 20,7 milions de vots rebuts per Macron, s’observa que al voltant de 7 provenen de l’entorn socialista, una xifra similar de l’entorn de la dreta, uns 2 milions del centre i prop de 4 de l’esquerra radical. És una barreja sense perfil definit, que obligarà al nou president a fer equilibris si vol mantenir més o menys unit un grup tan dispar (com a mínim, fins que no disposi de força pròpia).

En segon lloc, una part important d’aquest vot no ha optat per Macron per convenciment sinó per necessitat. L’enquesta d’Ipsos assenyala que fins el 43% dels que van votar Macron ho van fer per aturar Le Pen (són casi 9 dels 20,7 milions de vots). Un cop passat el perill, és molt probable que aquest vot se senti alliberat del compromís adquirit diumenge.

En tercer lloc, i no és poc important, Macron no té partit i és complicat que en pugui bastir un abans de les legislatives del mes que ve. I fins i tot si n’aconseguís armar un (cosa extraordinàriament difícil tenint en compte que el sistema electoral francès es basa en 577 circumscripcions uninominals, de manera que cal disposar d’una xarxa territorial amb lideratges locals, i Macron només té fins el 19 de maig per inscriure candidatures), si aconseguís fer un partit, deia, el més probable és que no obtingui una majoria sòlida a l’Assemblea. De manera que el nou president Macron haurà de pactar la seva acció de govern amb altres partits, amb la conseqüent reducció del seu marge d’actuació política.

Finalment, la capacitat de Macron per desplegar la seva acció presidencial dependrà del marge que l’imposi, per una banda, l’agenda europea, amb una Alemanya que ha d’afrontar unes eleccions crítiques al setembre, i l’agenda dels seus “padrins”, aquells que han llançat i finançat la seva cursa a l’Elisi, que molt probablement voldran rebre un retorn de la seva inversió.


4. Mélenchon es deixa créixer la cua

El líder La France Insoumise té un pla que passa per mantenir unit el bloc de suport obtingut a la primera volta de les presidencials (7 milions de vots) i projectar-lo a les legislatives per fer el “sorpasso” al noquejat partit socialista, i convertir-se en la principal referència de l’esquerra. Un llibret que ja s’ha experimentat a Grècia (amb èxit) i a Espanya.

És per això que Mélenchon no va demanar el vot per a Macron a la segona volta. En primer lloc, perquè el seu també és un electorat heterogeni(a la segona volta, la meitat ha votat Macron, un 10% Le Pen i un 40% en blanc o abstenció), que corria risc de fracturar-se si es decantava per un o altre candidat. Però en segon lloc, perquè Mélenchon volia tenir les mans lliures per erigir-se en l’oposició d’esquerres si finalment Macron desplega una política de dretes (com Mélenchon i els seus han advertit al llarg de la campanya).

L’escenari que dibuixa Mélenchon és el d’un grup d’esquerra radical fort a l’Assemblea (ara només compta amb 15 diputats), gràcies al vot aconseguit des de les files d’un PS disminuït i entregat a un Macron que desplega l’agenda neoliberal.


5. PS: entre l’oportunitat i l’escissió

Els socialistes surten d’aquestes presidencials sense haver fet els deures, matxucats i estabornits. Carreguen damunt seu el dilema irresolt que comparteixen amb tots els partits socialistes i socialdemòcrates europeus: no saben si volen ser la part progressista del sistema o la part moderada de l’antisistema. Aquest dilema ha fracturat el PS durant tot el quinquenat d’Hollande. D’una banda, els moderats de l’entorn presidencial (on es comptava Macron), amb Valls al capdavant. De l’altra, els rebels, que van aconseguir els favors de la militància per col·locar un dels seus com a presidenciable.

El fracàs d’Hamon a la primera volta (6% dels vots) no ha servit per fer reflexionar els dirigents socialistes sinó tot el contrari. S’han llançat a la baralla salvatge de tots contra tots, acusant-se mútuament de ser els responsables de la desfeta, els uns per fer el joc a l’esquerra, els altres per entregar el partit a la dreta (el fons i el to d'aquest debat no són exclusius dels socialistes francesos...).

El cas és que el PS té una oportunitat (l’última?) a les legislatives per recuperar forces i plantar-se amb un grup prou nombrós a l’Assembla per condicionar el nou govern. El problema és que per fer-ho hauria de consensuar una posició unànime, cosa complicada a la vista de la lluita enquistada a l’interior del partit. Al PS el ronda el perill de l’escissió, a la vista de la necessitat de Macron d’incorporar al seu projecte alguns caps locals que li garanteixin un grup prou sòlid a la nova Assemblea. Aquí el factor determinant poden ser les ambicions personals dels diferents caps de colla socialistes, delerosos per ocupar una butaca ministerial o qui sap si el palau de Matignon (ahir es va conèixer la decisió de Manuel Valls de passar-se a les files de Macron).


6. La nostàlgia aguanta els gaullistes

Tan dividits i enfrontats com els socialistes, la dreta francesa, però, aguanta magníficament i pot acabar sent la clau de la governabilitat. Com al PS, les legislatives poden ser la gran oportunitat dels conservadors, en part perquè són les eleccions que més convé a una força que no és sinó la suma de lideratges locals i senyors feudals. Però en segon lloc, els gaullistes parteixen d’una millor posició perquè a la primera volta van aconseguir mantenir el gruix del seu vot, malgrat els escàndols i els cops baixos entre els seus líders (marca de la casa).

Abans de fer un mutis memorable, Fillon va aconseguir aguantar 7 milions de vots a la primera volta, una base prou forta per encara amb optimisme les legislatives. Gent gran, jubilats, món rural, classes benestants, rendistes. El gruix del vot gaullista tradicional no va faltar a la cita, i tot i que a la segona volta s’han dividit (un 20% hauria votat Le Pen), seguiran fidels als seus diputats locals.

Amb una Assemblea fragmentada i un president sense majoria, el grup de la dreta pot acabar tenint a les seves mans la governabilitat de França els propers cinc anys. Escac i mat.


7. Le Pen és morta. Visca la dreta patriòtica!

Malgrat els més de 10 milions de vots aconseguits, és possible que Marine Le Pen no pugui mantenir-se com la líder de l’extrema dreta. Com ella mateixa va anunciar, el Front Nacional afronta la seva segona reencarnació. L’objectiu és acabar de netejar la cara a un partit que vol fidelitzar els vots aconseguits en aquesta segona volta. 2 milions dels gaullistes i 1 milió de la dreta tradicionalista de Dupont-Aignan.

Si es repeteix l’escenari de 2012, el FN mantindria a les legislatives més de la meitat dels vots de la primera volta presidencial. Això el projectaria a més de 4 milions de vots, casi 1 milió més que fa cinc anys. El problema per a l’extrema dreta és el sistema electoral, que els castiga perquè tenen el vot dispersat pel territori i perquè a la segona volta (quan hi arriben) han de fer front al bloc republicà. Aquest cop, però, podrien tenir més possibilitats i sumar uns quants escons a la magra parella de diputats aconseguida fa cinc anys. Una bona base per bastir la dreta patriòtica que va anunciar Le Pen la nit electoral.


8. Adéu a l’esquerra-dreta?

Els dos candidats a la segona volta van donar per liquidada la tradicional divisòria entre esquerra i dreta. Res de nou. Fa més de trenta anys que un candidat o altre proclama solemnement que la distinció entre esquerra i dreta s’ha acabat.

Doncs bé, l’anàlisi dels resultats sembla demostrar que la vella dama es resisteix a morir. Malgrat que tant Macron com Le Pen han dit i repetit que els seus projectes polítics superaven la divisió entre vermells i blaus, els seus suports electorals responen en bona mesura a l’eix tradicional. Segons les dades d’Ipsos, Macron ha superat Le Pen de forma contundent entre els electora que se situen a l’esquerra, al centreesquerra i al centre, mentre que Le Pen ha obtingut els seus millors resultats entre els que es diuen de dreta o molt de dreta.

Ara bé, que l’esquerra-dreta continuï present no vol dir que sigui l’únic patró determinant del vot. L’escenari que ens deixen les presidencials és un escenari nou, que en part trenca amb alguns mites que s’arrossegaven de fa temps.

Com passa a pràcticament totes les eleccions que se celebren en els últims anys, el dibuix resultant d’aquests comicis és complex, en bona part per l’aparició estel·lar d’un element nou: la pulsió pel canvi. No és un canvi retòric, publicitari. És una voluntat de transformar un sistema que es percep com incapaç, esgotat. És un mar de fons que esclata amb estrèpit. A la primera volta, el 65% dels votants es van decantar per candidatures que proposaven una transformació en profunditat dels elements fonamentals del sistema polític.

L'important de la irrupció del canvi és la seva transversalitat i la capacitat de trencar algunes de les idees que fonamentaven el sistema antic, sobretot pel que fa a la relació entre el perfil social i la tria electoral. Aquestes eleccions ens deixen un panorama nou, en el que les divisòries sociopolítiques no es corresponen amb les tradicionals. Així, la classe obrera envellida ha optat pel discurs proteccionista, xenòfob i nacionalista de Le Pen. Els joves del precariat, urbans i suburbans han optat per l’esquerra radical “anti-casta” de Mélenchon. I els urbanites, professionals i benestants han donat suport al reformisme europeista de Macron.

Definitivament, som en un món nou. I no només a França.


foto: L'Express

24 d’abril 2017

França 2017: apunts ràpids sobre la primera volta



1. La nova normalitat

Les dades de la primera volta apunten a un nou equilibri de forces, marcat per l’enfonsada del suport als partits tradicionalment dominants (en conjunt han perdut més d’onze milions de vots) i el seu transvasament a noves forces (Macron) o a forces situades als extrems i que mai no havien ocupat posicions de govern (Le Pen i Mélenchon).


El correctiu més dur se l’han endut els socialistes, esquinçats entre l’esquerra i els moderats. Els conservadors neogaullistes, tanmateix, han aguantat millor. És un escenari molt similar a l’observat a Espanya. Entre 2008 i 2016 el PSOE ha perdut més de la meitat del vot, mentre que el PP n’ha perdut una quarta part. A França, els gaullistes han cedit el 23% del vot de 2007 (quan va ser escollit president Sarkozy), mentre que als socialistes, que han perdut més del 80%, els ha perjudicat el sistema electoral majoritari.


Més enllà dels percentatges concrets, sembla evident que es tracta de la mateixa tendència. Els dos grans partits de les darreres dècades han perdut força, però els socialistes han estat els més perjudicats, perquè les polítiques que s’han dut a terme per sortir de la crisi han suposat una fractura moral de l’ideari que tradicionalment han defensat els partits socialistes. Mentre que per als conservadors l’austeritat, la devaluació salarial i les retallades en polítiques socials no suposen una contradicció amb els seus pressupostos tradicionals, per als socialistes signifiquen (i aquí hi ha els resultats) un harakiri ideològic en tota regla.



2. Els votants els prefereixen nous


Els resultats d’aquest diumenge han donat la raó al que apuntaven les enquestes, i mostren uns transvasaments bastants evidents.


Si es pren el vot de la dreta i l’extrema dreta i se’l compara amb la primera volta de 2012, s’observa que és la mateixa magnitud, prop de disset milions de vots. La diferència rau en la distribució entre les candidatures. Si el 2012 la majoria d’aquest bloc va optar clarament per Sarkozy (casi sis de cada deu), ara s’han repartit més: el 45% per a Le Pen, el 42% per a Fillon i el 10% per a Dupont-Aignan (1,7 milions de vots, poca broma).


El mateix ha passat a l’esquerra, tot i que amb alguna diferència. El 2012, prop de setze milions de votants van optar per les candidatures de l’esquerra, des de Lluita Obrera al PS. De tots ells, dues tercera parts van es van decantar per Hollande. Ara el bloc del vot a les forces d’esquerra ha quedar reduït a uns deu milions, ja que una part significativa del vot a Hollande ha optat pel centrista Macron. Aquest segment (uns sis milions de vots) és el que manca al bloc de l’esquerra. Aquests, juntament amb els tres milions que el 2012 van votar al centrista Bayrou, expliquen el resultat de Macron.


Més enllà d’això, en el conjunt (delmat) del vot a les candidatures d’esquerra s’ha produït també un canvi profund dels equilibris. Si el 2012, dèiem, que dues terceres parts van optar per Hollande, ara els deu milions de l’esquerra han optat clarament per la proposta encapçalada per Mélenchon: set de cada deu han optat per ell. Fins i tot si el socialista Hamon hagués aconseguit retenir tots els sis milions que se li han escapat cap a Macron, el PS només hauria pogut retenir la meitat de tot el bloc de votants de l’esquerra.


Així doncs, tant a esquerra com a dreta, el càstig dels votants ha seguit una mateixa lògica: han abandonat els partits “vells” per experimentar amb opcions noves.




3. Retorn al 2002?


La classificació de Marine Le Pen per a la segona volta (i l’eliminació del candidat socialista) porta aires de la convocatòria de 2002, quan Jospin va ser desplaçat per Le Pen pare. Ara bé, no es pot parlar d’un retorn a la dinàmica de fa quinze anys.


En primer lloc, perquè llavors la confrontació política no s’establia en l’eix establishment/antiestablishment, de manera que Le Pen podia aparèixer com un accident momentani, que es va poder solucionar amb l’alçament del front republicà, que donà a Chirac més del 80% dels vots a la segona volta.


Ara la història és diferent, d’aquí que sigui una mica més complicat bastir el front republicà. No només per Mélenchon i els seus dubtes a donar suport a Macron (dubtes que s’expliquen perquè prop de la meitat dels seus votants no està disposat a votar per un candidat que representa “la casta”). El 2002, Le Pen pare va obtenir menys de cinc milions de vots. Ara, la filla n’ha obtingut dos milions i mig més. Segons les enquestes, hauria estat la més votada a la primera volta entre els que tenen de vint-i-cinc a cinquanta anys, entre els empleats i obrers, entre els aturats i els que tenen menys estudis.


Si fa quinze anys la derrota de Le Pen pare a la segona volta va ser total, ara no sembla que pugui se tan fàcil. Les estimacions per Macron ronden el 60% i Marine Le Pen s’enfila al 40% amb certa facilitat. I entre els dos les enquestes mostren un gruix de vot no decidit important, proper als cinc milions de sufragis, la majoria votants de Fillon i de Mélenchon.



4. Macron i el fantasma de Hillary


Les possibilitats que Le Pen superi Macron a la segona volta són molt remotes, certament. Però existeixen. La clau estarà en la capacitat del candidat centrista per sumar suports des de l’esquerra i la dreta. Suports que no pot donar per obtinguts malgrat els pronunciaments d’anit de Fillon i Hamon. Els electorats ja no segueixen cegament les consignes dels seus líders, de manera que Macron se’ls haurà de guanyar en aquestes dues setmanes de campanya.


La clau estarà en la mobilització, i aquí li pot jugar en contra la certesa de la seva victòria. Hi ha molt votant socialista (i possiblement gaullista) a qui no agraden les propostes de Macron i que només estaria disposat a optar per ell si hi ha un perill real de victòria de Le Pen. Si aquest perill no es materialitza a les enquestes, si Macron va com una bala cap a una victòria segura i es confia, podria ser que una part d’aquest vot (impossible saber-ne la magnitud) prefereixi quedar-se a casa. En aquest cas, les possibilitats de sorpresa augmenten.


Faria bé Macron de no oblidar els errors de la campanya de Hillary Clinton.



5. Un president sense partit


En qualsevol cas, el 6 de maig no acaben els maldecaps per a Macron, ja que l’11 i el 18 de juny s’han de celebrar les eleccions legislatives, i Macron corre el risc de convertir-se en un president sense grup parlamentari, el que li podria complicar bastant la vida tenint en compte l’arquitectura institucional de la Cinquena república.


Així, és molt probable que la campanya per a la segona volta li serveixi al president in pectore per anar recollint suports de líders territorials amb la vista a confegir un partit que li pugui assegurar una certa estabilitat durant el seu quinquenat.


De tota manera, el més probable és que el futur president Macron es trobi amb dos problemes, un de nou i un de vell. El primer, el nou, és el fet que la nova Assemblea Nacional presenti una pluralitat de forces superior a l’habitual. Tot i que el sistema majoritari a doble volta restringeix l’accés a la representació, hi ha una clara tendència a la dispersió en el vot. S’ha comprovat a Espanya, on les restriccions del sistema electoral no han impedit que tant Podemos com C’s (encara que menys) tinguin una presència significativa al Congrés, tot competint amb PP i PSOE fins i tot en aquelles províncies que semblaven reservades als dos grans. Si la dinàmica segueix a França, és més que probable que tinguem una Assemblea Nacional més atomitzada del costum.


El segon problema, el vell, és la tradicional indisciplina dels parlamentaris francesos (en part, culpa del sistema electoral, que els fa més dependents dels electors de la seva circumscripció que dels líders del grup). Això podria ser bo, en el sentit que Macron podria comptar per apuntalar el seu govern amb dissidents del PS i dels gaullistes. Però també suposaria un problema per a un president que comptaria amb un partit-Frankenstein, composat de peces de procedència diversa i unit únicament pel poder.


No seria d’estranyar que a mesura que discorre el quinquenat s’aixequin veus per a un reforçament dels poders presidencials front a un parlament “ingovernable”. No trigarem a llegir editorials sobre els perills de tornar a la Quarta República i als seus governs febles. Al temps.




6. Enquestes: les velles dames gaudeixen de molt bona salut


No se n’ha sentit res. Després de les eleccions presidencials als Estats Units es va aixecar un cor d’indignació. Les enquestes fallen, les enquestes menteixen. Ràpids els enterramorts van córrer a llençar paletades de terra sobre els instituts demoscòpics. Les enquestes eren un mètode superat, d’un altre temps. El nou món, el de les xarxes socials i la informació instantània, no es podia capturar per unes tècniques tan ineficients i imperfectes.


De res va servir posar damunt la taula l’evidència que les enquestes no havien fallat als Estats Units. El cor va dictar sentència: les enquestes estaven superades. Els espavilats van començar a vendre el seu fum: el que es porta ara són els algoritmes basats en el big data, abocar els bits a la coctelera i agitar-la convenientment, com si es tractés d’una feina de xaman, la fórmula de la coca-cola.


Doncs vet aquí que les velles, passades de moda, gens glamuroses enquestes l’han tornat a encertar. I malgrat aquest èxit, no ens estarem de dir que les enquestes no serveixen com a oracles, o no principalment. Malgrat que les rebreguin i les facin servir per al que no serveixen, malgrat que les vulguin reduir a una única xifra i a un titular, les enquestes segueixen sent una arma meravellosament útil per saber què passa, per entendre com són les coses i per intuir tendències de futur.




7. Els nous votants


D’aquestes tendències de futur que capten les enquestes, n’hi ha una que sobresurt arreu, i que explicaria algunes de les novetats que veiem, a França i a Espanya: hi ha un vot nou que creix i es consolida, que té un perfil diferenciat del precedent.


És un vot espasmòdic, que no s’està quiet, que salta d’una opció a una altra amb enorme facilitat, en part perquè és un vot que no està subjecte a condicionants previs (classe social, origen). És un vot que ha aprés a votar com a aprés a consumir: ràpid i sense fidelitat. Un vot que ha crescut en una època sense grans ideologies explicatives, que ha entès (perquè així li ho han dit) que la democràcia no és un concepte moral sinó una relació de guanys i pèrdues (com tot en la seva vida). Tant dónes, tant has de rebre, i quan no reps, no dónes. És un vot cínic i individualista, poc amic dels partits tal i com els coneixem, que no pertany si no vol, que no accepta les jerarquies imposades ni les limitacions. Un vot que té en alta consideració la seva opinió, que s’informa a través d’un repertori propi de mitjans i que desconfia de les grans cadenes.


Aquest vot està cridat a créixer en les properes dècades, i a reemplaçar el vot dels que van viure els anys gloriosos de l’Estat del benestar. Aquest és el vot del malestar i del consumisme que no ha vist la cara de la democràcia sinó la seva creu. A França, l’ha explicat magníficament el sociòleg Vincent Tiberj.