29 de juny 2016

Una mirada al 26J

Unes reeleccions

Part del que ha passat en aquestes eleccions s’explica per la naturalesa rara de la convocatòria. Aquestes no eren unes eleccions, eren unes reeleccions. L’elector no estava cridat a avaluar la gestió d’un govern o les possibilitats de l’alternativa. L’elector estava cridat a donar la seva opinió sobre el fet que els diferents partits polítics no havien estat capaços de posar-se d’acord per investir un president i fer un govern després de les eleccions del 20D.

No es tractava d’una convocatòria normal, doncs. De manera que els paràmetres d’una convocatòria normal no eren aplicables a aquesta.

Les claus del 26J eren la repetició i el cansament. És a dir, quants electors estaven disposats a variar el seu vot respecte del 20D i quants d’aquests optarien per l’abstenció, farts i cansats de l’estèril joc dels partits.

En absència d’elements de novetat, el normal és que la majoria dels votants del 20D haguessin repetit el seu vot, ja que no trobarien en el sis mesos transcorreguts cap element per fer-los repensar el vot. I la majoria dels que modificarien el seu vot ho farien per quedar-se a casa.

El PSOE necessitava moure l’escenari

Els socialistes van buscar l’element de novetat que els permetés millorar el magre resultat del 20D. Hi estaven obligats. La seva “bala de plata” era la investidura fallida de Pedro Sánchez, que pretenien utilitzar per recuperar com a mínim una part del 1,5 milions de vots que els havia pres Podemos el desembre (CIS postelectoral dixit).

Les enquestes de març i abril certament mostraven un moviment de retorn important en l'espai de l’esquerra. El PSOE recuperava vot de Podemos en magnituds importants, a cavall del no de Pablo Iglesias a la investidura de Sánchez.

Així, un cop consumat el fracàs i anunciades les reeleccions, l’estratègia socialista va consistir en percudir sobre el mateix punt (per a mostra, les intervencions de Sánchez al debat a quatre). Les enquestes, però, mostraven que el retorn de vot s’havia aturat... però el PSOE havia començat a sagnar per la seva dreta cap a C’s. L’acord amb els de Rivera per a la investidura de Sánchez havia obert la porta del vot moderat socialista. El PSOE es trobava en una situació complicada: si tirava a l’esquerra, podia perdre vots cap a C’s, si es moderava, els perdia cap a Podemos.

D’aquí que la campanya de Sánchez tingués un punt erràtic, sobretot quan se li demanava per futurs pactes de govern. Només li quedava el cromo d’anar acusant Iglesias d’haver-se negat a investir-lo. Però amb això no semblava haver-n’hi prou, i els resultats en donen fe: el PSOE no va poder recuperar el vot cedit a Podemos el 20D.

El tret per la culata

Ara bé, tot i no recuperar el vot perdut, als socialistes els va salvar del sorpasso aquest vot, precisament. El PSOE no va recuperar els votants perduts, però aquests sembla que tampoc no es van quedar a Podemos. Se’n van anar a casa. Més d’un milió de vots, probablement part del contingent atret des del PSOE el 20D, més algunes aportacions gens menyspreables de votants d’IU que no es van sumar al carro de Unidos Podemos (a alguns indrets, com Astúries, claus).

L’estratègia de Podemos per desplaçar els socialistes de la segona posició es va saldar amb un fracàs rotund. Certament, el que pretenia en primer lloc Podemos amb l’entesa amb IU era tapar un flanc que les enquestes de març i abril assenyalaven insistentment: Podemos perdia vot a dojo cap als de Garzón. En l’escenari d’unes noves eleccions els d’Iglesias no volien enfrontar-se a una doble competència, amb IU a l’esquerra i el PSOE al centreesquerra. El pacte amb IU tallava la sagnia i permetia concentrar els esforços a impedir que el PSOE pogués recuperar els vots que Podemos li havia pres.

Amb IU neutralitzada, la tàctica Podemos se centrava a fer la cort als socialistes (“t’equivoques, no som l’enemic” repetia un entendrit Iglesias a Sánchez al debat a quatre). Res de calç viva, res de casta. Abraçades de teletubbie i apel·lacions del tipus "és més el que ens uneix que el que ens separa". Fins i tot el mateix Iglesias va fer un pas enrere durant la campanya, cedint quota d’escenari (i pantalla) a altres dirigents de perfil menys dur.

La tàctica, a la vista dels resultats, no va funcionar. O va funcionar a mitges. Els votants no van anar a parar al PSOE, però no es van quedar a Podemos. Però aquest no ha estat l’efecte més important de l’estratègia de Podemos. L’efecte papallona va recórrer tot l’espectre polític espanyol, de manera que l’acord Podemos-IU va acabar tenint les majors conseqüències no a l’esquerra sinó a la dreta.

Que vienen los comunistas!

La possibilitat del sorpasso a l’esquerra va provocar dos moviments a l’altra punta de l’escala ideològica, que al final s’han revelat com a determinants per decidir no només el resultat sinó les possibilitats de futur govern. En primer lloc, s’ha produït una concentració de suport, un autèntic rassemblement à la De Gaulle, al voltant del PP. Votants que el 20D havien optat per C’s, per UPyD (han perdut dues terceres parts del seu vot), pel PSOE o fins i tot per DiL o Unió, ara han acudit a la crida de Rajoy.

Era la clau de l’estratègia del PP, aprofitar l’únic element de novetat respecte del 20D en benefici propi. Polaritzar la pugna entre moderats (ells) i radicals (“malos” els va dir Rajoy). Apel·lar a tot el vot moderat, des del centreesquerra fins Vox (moderatíssim!), per fer front a l’amenaça d’un nou Front Popular. I els ha funcionat.

No només perquè han acudit al PP mig milió de votants que el 20D no els havien votat (possiblement molts que els havien votat el 2011 el 20D els van deixar de votar), sinó perquè van aconseguir mobilitzar uns quants centenars de milers de vots més. En un escenari de reelecció, en un context general de desafecció, de “ja s’ho faran”, el PP aconseguia fer aixecar del sofà un nombre important d’electors (també, alguns que possiblement els havien votat el 2011 i el 20D no). Rajoy, sense necessitat de moure’s, fent el que sap fer millor, “el muertito”, acumulava vots i escons. Una victòria 100% Don Tancredo.

Sobre aquesta pedra edificaré la meva església

El mèrit de Rajoy, però, no és tal, o no del tot. El seu resultat es basa en una extraordinària fidelitat, una roca electoral de prop de 5,5 milions de vots que pensen votar el PP plogui, nevi o faci sol. Fins i tot en el pitjor moment de la passada legislatura, a començaments del 2013, amb el cas Bárcenas obert en canal a les portades dels diaris, el PP mantenia cinc milions de fidels, mentre que el PSOE suava tinta per aguantar la meitat del vot de 2011 (una mica més de tres milions de fidels).

És cert, Rajoy ha sabut jugar la partida, però sortia amb avantatge. També és cert que els 5,5 milions de fidels són tres menys que els de les enquestes prèvies al 2011, tot i que són un molt bon coixí sobre el que sestejar durant la campanya. I al cap i a la fi, aquestes eleccions han demostrat que les coses no valen pel que són sinó pel que podien ser. I aquí el triomf de Rajoy no es mesura en vots contats sinó en els que se suposava que podria arribar a obtenir, que eren molts menys.

El parany de les expectatives

Els resultats del 26J no es valoren sobre els vots obtinguts ni sobre la diferència amb el resultat del 20D. Es valoren en funció de les expectatives, és a dir del vot que se li suposa a cada partit abans de les eleccions. L’anàlisi electoral realment existent té més de borsa que de politologia. Els partits actuen en un mercat on els seus valors pugen o baixen, s’inflen i es desinflen al compàs de no se sap què. Quan ve l’hora de la veritat, els seus resultats són jutjats en funció d’aquestes valoracions prèvies.

Podemos no ha tingut un mal resultat, “objectivament”. I el PP no l’ha tingut bo, si el comparem amb la seva història. El PSOE l’ha tingut dolent. Però res d’això serveix. Podemos ha perdut estrepitosament, el PP ho ha petat i el PSOE déu n’hi do. El mateix li passa a CDC, que ha obtingut un magnífic pitjor resultat històric. Tant se val. No hi ha objectivitat possible, perquè els resultats es mesuren en funció del mercat demoscòpic. I el mercat li havia donat al bo de Podemos la màxima qualificació (sorpasso triple a), de manera que els d’Iglesias estaven obligats a passar el PSOE si no volien quedar com els grans derrotats de la nit.

S’ha de dir que el dirigents de Podemos (que per alguna cosa són politòlegs, i no brokers) van ajudar a inflar la seva pròpia bombolla. I són reincidents, perquè els va passar el mateix a les autonòmiques d’Andalusia de fa un any. Els del PP, en canvi, van saber jugar a la baixa i ara és impossible fer creure ningú que el seu resultat ha estat dolent.

Els enquestadors suïcides

En temps convulsos, qualsevol dada és una brúixola i qualsevol tertulià un oracle. Des que es va posar potes enlaire el sistema polític espanyol, viatgem sense mapes enduts per un corrent que no sabem d'on ve ni on ens porta. D'aquí la importància cabdal de les enquestes, convertides en l’únic sextant.

El problema és que les enquestes no serveixen per mesurar el futur. Ho hem dit i repetit. Serveixen per detectar climes, per flairar l’humor dels electors i veure com es mouen els espais electorals. La resta són hipòtesis més o menys ben construïdes, escenaris possibles que acostumen a encertar-la quan la mar està en calma, però que no poden sinó fallar quan hi ha temporal. O pitjor, mar de fons.

I la mar de fons d’aquestes eleccions no s’apreciava perquè els votants entusiastes de Podemos tapaven les veus dels altres electorats. Tornem-ho a dir: la gent no acostuma a mentir a les enquestes, simplement no contesta. I la gent que vol votar un partit que no puja (altre cop les expectatives) no vol contestar enquestes. En canvi, els supporters dels partits que suposadament pugen les contesten totes, donant la impressió que són més del que són i estan més convençuts del que realment estan. L’efecte cheerleader ha dominat l’escenari.

A les enquestes se’ls demana el que no poden donar. I després s’exagera el que diuen, perquè se les fa servir per justificar posicions polítiques prèvies. La culpa que les enquestes “fallin” és dels qui les paguen, segur. Però també dels qui les fan i accepten presentar-les als mitjans reduïdes a un simple titular (per no parlar d’aquells que directament les cuinen a gust del client). S’entén que els que fan enquestes han de viure, però haurien de saber que la bombolla demoscòpica pot acabar amb ells (i han de saber que després no tenen perquè sobreviure els que ho fan millor, que ho preguntin als bancs).

Periodisme de samarreta

La nostra societat d’ara no té mig. I per mig no vull dir centre ideològic, sinó espais de trobada. Tothom és d’algú, o és forçat a ser d’algú. És normal. És fruit de la revolució tecnològica i de la caiguda de les idees embolcalladores que proporcionaven certeses i de les televisions generalistes. Ara es porten les microaudiències. Abans la cosa anava de tenir quan més oients/lectors/espectadors millor, tot i que això t’obligués a tenir un missatge més neutre. El que es porta ara és tenir un públic molt fidel, encara que sigui reduït. 

El hooliganisme ha pres els mitjans perquè funciona empresarialment. Perquè els fa guanyar diners. Fidelitza una audiència a la que es proporciona una ració continuada d’autoconvenciment, de reforçament de les pròpies idees.

La política n'acaba patint les conseqüències. El que es veu, s'escolta i es llegeix és pur espectacle de pressing catch i això que en diuen tertúlies polítiques acaben sent còpies amb pretensions de “El chiringuito de jugones”, on cada participant porta una samarreta i defensa els seus colors de la manera més abrandada possible. No hi ha terreny compartit ni veritats "objectives" (tot és opinió).

Amb aquest panorama a algú el sorprenen les posicions intransigents dels partits? És que tenen algun incentiu per entendre's?

16 de juny 2016

El Brexit vist al mirall noruec

La tardor de 1994 (fa vint-i-dos anys ja!) jo era a Noruega com estudiant Erasmus a la universitat de Bergen. El novembre d’aquell any es va fer el referèndum per decidir si el país s’incorporava a la flamant Unió Europea recentment creada. El grup d’estudiants europeus a la universitat de Bergen vam incorporar-nos des de primera hora entusiàsticament a la campanya del ja, com no podia ser d’altra manera. Però a mesura que es desenvolupava la campanya, a mesura que s’exposaven les raons dels uns i dels altres, la solidesa de la nostra opció sanava flaquejant. Certament, els arguments del bàndol del nei no eren assumibles per a nosaltres. Defensaven que la incorporació a la Unió podria comportar una “invasió” d’hordes de treballadors espanyols, que vindrien a prendre la feina als noruecs (llavors aquesta opció em semblava ridícula... ara possiblement hi ha uns quants centenars d’espanyols buscant feina a Noruega), també deien que la incorporació a la Unió anava en contra de la democràcia, òbviament en contra de la sobirania nacional, i deien també que la qualitat de vida dels noruecs se’n ressentiria. Era una campanya de la por en tota regla, amb alguns arguments agafats molt pels pèls (recordo un anunci que deia que perillava la qualitat de la fruita, perquè els estàndards de qualitat noruecs eren més primmirats que els europeus).

El problema per als estudiants europeus era que els arguments de l’altra banda no eren millors. La majoria dels defensors del ja no es mostraven entusiasmats amb el projecte europeu, sinó tot el contrari. La pertinença a la Unió per a ells era com una medicina que calia empassar-se, però que valia la pena principalment per qüestions econòmiques. La Unió era un gran mercat on calia col·locar els productes noruecs, això era tot. Per fer-ho s’havia de suportar l’enutjós veïnatge de la resta d’europeus. En el fons, les dues opcions, el nei i el ja, compartien una mateixa visió negativa de la convivència comunitària. La diferència és que els primers directament rebutjaven incorporar-se a la Unió, mentre que els altres accedien a la incorporació únicament pels beneficis que en podrien treure.
Davant d’això, els estudiants europeus de la universitat de Bergen vam decidir fer campanya pel nei, perquè ens semblava l’opció més coherent. Així, el 20 de novembre vam viatjar fins a Oslo i, sota la pluja, vam participar en la gran manifestació pel nei.

La historieta ve a tomb pel referèndum sobre la permanència britànica a la Unió, que se celebra d’aquí a una setmana. Hi ha paral·lelismes evidents entre la situació actual i la de 1994. Els partidaris del brexit són també una coalició heterogènia de nacionalistes furibunds, nostàlgics rurals, xenòfobs i apocalíptics diversos. El problema és que els partidaris del sí, com passava a Noruega, no són millors en els seus arguments. Egoisme i nacionalisme són idees fonamentals en la posició dels favorables a quedar-se dins la Unió. Per no mencionar els tremendistes i apocalíptics del sí. Tots ells destaquen els avantatges econòmics que té per als britànics pertànyer al club.

La història del Regne Unit dins la Unió és la història d’un xantatge permanent. Des del “I want my money back” de Thatcher fins a la vergonyant darrera negociació de Cameron quan ja havia decidit fer el referèndum, tots els primers ministres britànics han jugat a acoquinar els socis europeus si no accedien a les seves demandes, de manera que el Regne Unit disposa d’una afiliació a la carta, un vestit a mida al que han accedit els altres socis per por que els britànics marxin.

Un dels arguments del sí és que la Unió Europea no podria suportar el brexit i que el projecte europeu quedaria molt malmès. Ja em perdonaran, però em sembla que seria just el contrari. La posició “especial” del Regne Unit dins la Unió és un molt mal negoci per al Unió. En primer lloc, perquè és una font continua d’insolidaritat, una pedra a la sabata que no ens poden treure. Però a més, és un exemple fatal per a tots aquells que també voldrien tenir una pertinença a mida (Hongria, Polònia...).

El pitjor per al projecte europeu no és que el Regne Unit surti de la Unió. El pitjor seria que hi continués amb les seves prerrogatives especials, gaudint de tots els beneficis de ser soci del club, però sense acceptar les càrregues que no els agradin. Així que el referèndum hauria de servir per aclarir d’una vegada i per totes la posició dels britànics dins la Unió.


Però ja sabem que això no serà així. El triomf del brexit no és el pitjor escenari per a Europa. El pitjor de debò seria una victòria per la mínima del sí, perquè aleshores la Unió es veuria obligada pel govern de Cameron a fer algun tipus de concessió (una més), de manera que el Regne Unit hauria aconseguit el ple: mantenint-se a la Unió amb un estatus encara més beneficiós per als seus interessos particulars. Un escenari així sí que afebliria Europa. I molt.

11 de maig 2016

La "pajarita" espanyola


Per què Podemos accepta perdre una desena dels seus escons a mans d'IU? Per què Albert Rivera amenaça (?) amb el retorn del comunisme a compte de l'acord entre Podemos i IU? Per què Pedro Sánchez fuig com gat escaldat de la proposta de Pablo Iglesias per fer llistes conjuntes al Senat?

Les eleccions del 26J es decidiran en sis espais de competència, corresponents a les interseccions dels cinc partits principals, on es concentren els electors susceptibles de modificar la seva tria respecte de les eleccions del 20D. Són prop de dos milions, segons el CIS d’abril, i formen un esquema de competència en forma de llacet, amb IU i Podemos a l’esquerra, PP i C’s a la dreta, i el PSOE ocupant el lloc del nus. Si els dos pols estiren, si hi ha polarització, el nus pot ofegar el PSOE. Si, en canvi, la polarització afluixa, el PSOE pot respirar. Tota una metàfora.

Els moviments dels partits, des d'ara i fins al 26J estaran guiats per aquest esquema, seguint la lògica de la comunicació política, que consisteix en identificar un electorat susceptible de ser capturat i enviar-li els senyals adequats per fer-lo venir a la seva posició alhora que se l’allunya de la posició del rival. És un joc senzill.

Així, s'entén perfectament que Podemos cedeixi una part substantiva de la seva representació a IU. Els de Pablo Iglesias lluiten en dos espais de competència, un amb el PSOE i l’altre amb IU. Ambdós tenen una dimensió similar (al voltant de quatre-cents mil votants, segons el CIS) i en ambdós els de Pablo Iglesias reculen. A l’espai de competència amb el PSOE Podemos perdria una part del vot que li va prendre als socialistes el 20D, i el mateix pot dir-se respecte de la competència amb IU.

Davant la dificultat de competir en dos espais de dimensions importants, els d’Iglesias han decidit “pacificar-ne” un, precisament aquell que li comportava més pèrdues (uns quatre-cents mil vots), per concentrar l’artilleria en l’altre. És així com s'entén el pacte amb IU, que li garanteix la pau a canvi de la cessió d’uns quants escons, i li garanteix un resultat "honorable" la nit del 26J (Podemos corria el risc d'aparéixer com el gran perdedor de la repetició electoral). El pacte amb IU, a més, permet als d'Iglesias concentrar els esforços en la recuperació del vot perdut cap al PSOE. D’aquí les apel·lacions d’Iglesias als “aliats” socialistes, les disculpes per la menció a la “cal viva” o l'oferta de llistes conjuntes per al Senat. La campanya de Podemos tindrà com a objectiu principal la seducció d'aquesta frontera, mitjançant una estratègia "teletubbie" (una abraçada!).

Pel PSOE, en canvi, és crucial mantenir l'enuig d'aquest sector amb Iglesias, i recordarà a aquests votants el no del líder de Podemos a la investidura de Sánchez, alhora que ratificarà (com ja ha fet) que mai pactarà amb el PP, amb o sense Rajoy, conscient que va ser l’ombra de la “gran coalició” el que va fer fugir els votants d’aquest espai cap a Podemos el 20D. Des d'aleshores, Sánchez ha procurat en tot moment deixar ben clar que no donarà suport a un govern amb el PP. És la seva carta per recuperar aquest espai i l’ha jugada al llarg de les negociacions per formar govern.

El problema per al PSOE és que disputa dues batalles alhora, a la seva esquerra i a la seva dreta, i l’argument que li serveix a una banda pot ser-li perjudicial per a l’altra, de manera que ha de mantenir un equilibri difícil. Els socialistes han d’assegurar la seva frontera esquerra al mateix temps que intenten cauteritzar la dreta, és a dir l’espai que es disputen amb C’s.

Aquest espai és la meitat del que es disputen amb Podemos, però el PSOE no està en condicions de deixar escapar ni un vot. La competència de C’s en l’electorat moderat socialista s’ha agreujat arrel de l’acord entre Sánchez i Rivera per facilitar la investidura del primer. El pacte va fer saltar pels aires la defensa que havia muntat el PSOE durant la campanya electoral del 20D, i que consistia a pintar C’s com la marca blanca del PP. Amb el pacte Sánchez-Rivera els socialistes han tret la llufa al partit taronja, obrint-li la porta del seu votant moderat.

A la llum d’això es pot entendre l’apel·lació de Rivera a la naturalesa “comunista” d’IU. No és que C's es jugui vots amb IU o Podem. L'objectiu de l'atac és el vot que es disputa amb el PSOE, de manera que Rivera llença un missatge a l’espai que comparteix amb el PSOE, avisant d’un possible pacte de les esquerres entre els socialistes i els “radicals”. La idea és situar el PSOE en la mateixa freqüència d’onda que Podemos-IU, allunyar-lo d’un vot que és per definició moderat, i alhora convertir tot el combo de l’esquerra en una opció “vella” (comunista com a sinònim d’antic), situant C’s com l’única opció realment “nova”.

Aquesta apel·lació a la novetat, a deixar enrere els usos d’un sistema caducat, és la que C’s també utilitzarà per fer-se amb la majoria de l’espai que es disputa amb el PP. És un segment de més de mig milió de votants, el 70% dels quals mostra preferència per Rivera. Aquí C’s concentrarà els missatges contra la corrupció, ajudat pels últims escàndols associats al PP (Barberá, Soria) i la permanència de Rajoy al capdavant de l’oferta popular. L’objectiu es guanyar la confiança d’aquells que ja volien votar C’s al novembre però que finalment van optar pel PP com a vot “útil”. El missatge és clar: el PP és un partit corrupte i vell, mentre que C’s és net i nou. A més, C's no pactarà mai amb "comunistes".

Aquesta última idea està pensada per contrarrestar el possible contraatac del PP contra C's. Els populars recordaran el pacte Sánchez-Rivera, intentant reforçar els dubtes d’aquells electors que es disputen amb C’s, tal i com ja van fer a la campanya del 20D. Les apel·lacions a una possible entente malèfica de tots contra el PP sovintejaran en els discursos dels dirigents populars. La idea central serà “no us fieu de Rivera”, ja que el PP no competeix amb cap altre partit (una mica amb el PSOE, però res de significatiu).

La posició del PP és, paradoxalment, la més còmodde tots, ja que compta (segons el CIS) amb una bossa de cinc milions i mig de votants fidels, el que li garanteix la primera plaça fins i tot en el supòsit que C’s li prengui una quantitat considerable de l’espai que es disputen. Així doncs, Rajoy podrà reproduir en campanya l’estratègia de fer-se el mort, que tant bon resultat li ha donat fins ara. La dels populars serà una campanya de "president inevitable" i "rally around the flag" (d'aquí el vídeo des de la Moncloa).

Queda un mes i mig per veure com els partits pugnen pels favors dels electors situats als sis espais (cinc després del pacte Podemos-IU) que decidiran aquestes eleccions. Es hora de posar-se la “pajarita”.

09 d’abril 2016

L'independentisme a la cruïlla

La situació política a Catalunya sembla haver entrat en una nova fase després de les eleccions generals de desembre i l’acord entre Junts pel Sí i la CUP per investir Carles Puigdemont. El bloqueig provocat pels resultats de les eleccions del 27s, que deixaven un país gripat a l’espera de les generals, amb una majoria independentista curta (el ja famós 47,8%) i una alternativa impossible, s’ha resolt de la manera més inesperada possible. Les eleccions generals del 20d van donar llum a una majoria d’esquerres que feia renéixer la possibilitat de reconstruir l’espai del mig que la polarització entre independentistes i anti-independentistes havia semblat destruir irremissiblement. Posteriorment, el feixuc camí fins a l’acord entre Junts pel Sí i la CUP posava de manifest la dependència dels primers envers els segons i la dificultat del conjunt del bloc independentista per tirar endavant el full de ruta pactat entre CDC i ERC per assolir la independència en el termini de divuit mesos.

De l’impàs s’ha passat a la necessitat de dotar de contingut una legislatura que, seguint el mandat de la majoria, ha de dur Catalunya a les portes de la independència. I aquí és on comencen a dibuixar-se dos sectors dins del bloc independentista. Dos sectors que comparteixen l’objectiu final, però que difereixen en el mètode per assolir-lo. En el fons sura el fatídic 47,8% del 27 de setembre i la necessitat d’ampliar la base de suport de l’opció independentista si es pretén arribar a mitjans 2017 amb possibilitats reals d’assolir l’objectiu.

D’una banda sembla configurar-se un sector pragmàtic, que entén que l’ampliació de la base de suport social a l’independentisme passa indefectiblement per la captura d’una part important del vot d’En Comú Podem de les generals, i que per tant és necessari un cert replantejament de la velocitat del procés. Aquest segment és el que veu amb bons ulls l’aposta de l’esquerra per un referèndum, al voltant del qual podria aglutinar-se una majoria social incontestable. Evidentment, aquest sector pragmàtic trobaria en l’acostament a En Comú Podem altres avantatges col·laterals. D’una banda, rebaixant el to i la pressa desactivarien el vot de la por, que en bona mesura fou el responsable que l’independentisme no assolís el 50% el 27s. La mobilització a favor de C’s de segments que tradicionalment no se sentien cridats a participar a les eleccions autonòmiques, que va portar la participació en aquests comicis a un rècord històric, fou l’element determinant del resultat final. Si s’aconseguís, pensen els pragmàtics, rebaixar la polarització, part d’aquest vot quedaria desactivat i el bloc independentista podria acostar-se més fàcilment a la majoria absoluta en vots.

Ara bé, els pragmàtics també poden estar considerant altres elements. D’aquests no és menor la possibilitat de donar a Junts pel Sí un major marge en el parlament, incorporant Catalunya Sí que es Pot en el ventall de possibles aliats puntuals (ho va dir sense embuts Germà Gordó). Això alleugeraria la dependència de la majoria governamental respecte de la CUP, que en aquests inicis de legislatura s’ha mostrat capaç d’ofegar JxSí en diverses votacions. Així doncs, la idea dels pragmàtics permetria guanyar amplitud als independentistes alhora que garantiria més oxigen al govern Puigdemont.

Tanmateix, al mateix temps que es configurava aquest sector pragmàtic se’n dibuixava un d’intransigent. Són els guardians del procés, que temen honestament que aquest perdi el seu sentit si se’n “rebaixen” els plantejaments, com ara el termini de divuit mesos per a la proclamació de la independència. El manifest koiné ha posat en evidència l'existència d'aquest sector, que pugna per controlar el procés i garantir-ne la continuïtat en els termes que marca el full de ruta. La por dels “durs” és que la necessitat d’estabilitat parlamentària de Puigdemont i les pressions del sector més moderat de CDC acabin reduint la marxa del procés, o l’acabin fent tornar a la pantalla del referèndum, que es considerava superada.

A aquest grup el mou la idea (jo crec que errònia) que és possible ampliar la base de suport a la independència sense modificar els terminis del full de ruta. És més, consideren que qualsevol modificació podria entendre’s com una claudicació de l’independentisme, que quedaria afeblit. Evidentment, també hi ha altres interessos en aquest sector. La CUP se situa en aquest àmbit perquè és coherent amb el seu ideari, però també perquè entén que la possibilitat que Puigdemont trobi recolzament en CSQEP rebaixa el seu paper com a garant de la majoria, i també perquè la CUP se la va jugar (fins i tot internament) a l’hora de donar suport a la investidura del president i vol “cobrar” l’aposta. També Artur Mas s’alinea amb els durs (“ni un pas enrere”), perquè s’hi juga el seu paper com a pare del procés, i potser també (és humà) perquè no li faria cap gràcia que Puigdemont aconseguís afermar-se a la butaca presidencial més enllà dels divuit mesos pactats, cosa que podria passar si es replantegen els terminis del procés.

Estem en una nova fase i és necessari moure fitxa. L’independentisme, que segueix sent l’actor central de la política catalana, ha tocat els seus límits i ha vist renéixer una amplíssima majoria a favor del referèndum, una pantalla que semblava superada. Davant seu, dues opcions: intentar capturar part d’aquesta nova majoria a risc d’alentir els terminis, o mantenir el full de ruta a risc de no assolir el 50%. Donar aire al govern Puigdemont o mantenir-lo lligat de peus i mans a la CUP. Canell o puny. Pragmàtics o durs. I en un racó, calculant, Oriol Junqueras.

foto: elperiodico.com

26 de febrer 2016

El difícil art del funàmbul


Passar la maroma és un exercici arriscat, més que res perquè si caus et pots fer molt mal. Que li ho preguntin a Philippe Petit, l’home que va creuar entre les torres bessones de Nova York per una corda a quatre-cents metres d’alçada. La clau d’un exercici de funambulisme és l’equilibri, per això els que ho fan s’ajuden d’un pal llarg. Cal que el funàmbul mantingui la centralitat, que no s’inclini massa a cap dels costats, perquè si ho fes, la força de l’atracció el faria caure. Hi ha un punt delicat, casi imperceptible, a partir del qual el cos venç i el funàmbul acaba inexorablement a terra.

Pedro Sánchez està fent de funàmbul des que a la nit del 20 de desembre, i després de veure com quedava el panorama parlamentari al Congrés, va traçar una corda que el menava a la presidència del govern. Per recórrer-la li calia vèncer les reticències (i alguna cosa més) internes per part del sector que havia posat preu al seu cap des d’abans de la campanya. Els va guanyar, però no derrotar. Segueixen allà, mirant el funàmbul amb la secreta esperança de veure’l caure.

L’exercici de Sánchez per arribar a la presidència del govern consisteix a posar d’acord dues forces antagòniques en molts aspectes. A C’s i Podemos només els lliga la voluntat de regeneració d’un sistema, l’espanyol, que pateix una gravíssima fatiga de materials. No és poca cosa, però acaba no sent res, perquè en tota la resta (i això és molt) estan a les antípodes. Fins i tot hom sospitaria que si s’asseguessin a parlar de la regeneració, tampoc no s’acabarien de posar d’acord.

El problema de Sánchez és que, aritmètica mediant, necessita tots dos per arribar a fer govern. No hi ha una altra via. Ha de sumar la seva dreta (C’s) i la seva esquerra (Podemos), l’única manera de garantir la investidura, tenint el compte que el PP s’hi oposarà i no pot comptar amb una part important dels tradicionals aliats, els nacionalistes catalans.

La clau de l’exercici de Sánchez era l’equilibri, dosificar les cessions a dreta i esquerra per evitar que cap dels dos pogués trencar la baralla, i fent-ho, enviés el funàmbul al terra. Calia mantenir un contrapès exquisit entre uns i altres si es volia arribar al final de la maroma.

La part més difícil de l’exercici era la de l’esquerra, per diversos motius. Podemos té unes posicions més dures que C’s, un partit “centrista” (amb tot el que això vol dir, que no vol dir res i ho vol dir tot). A més, Podemos lluita per l’espai socialista, que és l’espai de creixement de qualsevol opció d’esquerres que vol ser majoritària. En canvi, C’s, després d’una campanya electoral que els havia situat massa a la dreta (pels atacs dels socialistes i per més d’una pífia pròpia), necessita recuperar perfil progressista per tornar-se a plantar en aquell espai eteri que anomenem centre.

Per tant, Sánchez havia de vigilar molt la seva banda esquerra, és a dir havia de procurar no caure de la banda dreta, si no volia perdre l’equilibri. I vet aquí que el líder socialista ha perdut l’equilibri. El pacte amb C’s, prolix, detallista, venut com un gran acord amb acte de signatura inclòs, ha donat l’excusa perfecta a Podemos per aixecar-se de la taula. El funàmbul trontolla dalt la corda. No ha caigut, però la seva posició és més incerta.

Per a què l’exercici li sortís bé, Sánchez necessitava lligar a C’s, conscient que lligar Podemos era més complicat. Ara bé, necessitava que el pacte amb C’s fos prou lax, prou obert per posar Podemos contra la paret, possiblement ja al debat d’investidura i des de la tribuna del Congrés. O jo o el PP. O jo o eleccions, i ja veurem què passa. La idea de fons era situar Podemos davant la disjuntiva de donar suport a un govern progressista i reformista (ai, els mots!) o evitar-lo, obrint la possibilitat d’un nou govern conservador o d’una convocatòria electoral en la que els de Pablo Iglesias apareixerien com els culpables.

Per fer-ho, el funàmbul Sánchez necessitava mantenir la verticalitat, deixar a Podemos un marge. I no ho ha fet. Els ha posat contra la paret i alhora els ha obert una porta per on fugir. El pacte amb C’s ha decantat Sánchez massa a la dreta, de manera que la seva esquerra s’ha sentit legitimada per tocar el pirandó i deixar-lo penjat de la corda. Possiblement un pacte amb C’s més genèric, un decàleg, una encaixada de mans i ja està, hauria estat millor per mantenir l’equilibri i pressionar l’esquerra, però sembla que als equips negociadors els ha pogut més la gestió que la política i han acordat un programa de govern sencer. El diable és als detalls, com diuen, i a l’acord n’hi ha a paletades.

El funàmbul ha ensopegat, li ha fallat un peu. La gent que s’ho mira des de baix conté l’alè, les crispetes a mig camí de les boques obertes, els ulls esbatanats. Silenci.

foto: elperiodico.com

30 de desembre 2015

Paisatge després del cicle

Mitjana del % de vot dels partits guanyadors a les eleccions de cada cicle, 1977-2015

La convocatòria general del 20 de desembre ha posat fi a un cicle electoral trepidant, extenuant, de canvi profund d’alguns dels elements fonamentals dels sistemes polítics català i espanyol. Més enllà de si hi ha noves convocatòries en els propers mesos (un fruit més del canvi... i de la no adaptació als nous temps per part d’algunes forces), els elements del cicle estan fixats i ens permeten fer una ullada al que possiblement serà el nou paisatge polític dels propers anys a Catalunya.

No és un soufflé, és terra ferma

Perquè el primer que cal dir és que el que hem vist en les quatre eleccions del cicle està cridat a mantenir-se. No es desfarà, com si es tractés d’un malson o la borratxera d’uns electors irresponsables, fent tornar els antics equilibris del sistema polític dels anys noranta. No. Aquest ha estat el primer cicle d’una nova etapa (fins i tot, segons com, diríem que n’ha estat el segon), que tindrà, com totes, una certa vigència temporal. Vol dir que no hi haurà canvis? Evidentment que sí, però dins d’uns marges. Perquè els elements fonamentals, constitutius, d’aquesta nova etapa que hem observat en aquest cicle es mantindran com a regles rectores del funcionament en el nou període.

Tendència general

El cicle marca una tendència que no és ni catalana ni espanyola, sinó europea i mundial. És el final del recorregut del domini de la classe mitjana com a grup estructurador de la societat. El final d’un període de mig segle (des del final de la segona guerra mundial), políticament dominat per dues forces alhora antagòniques i complementàries: la socialdemocràcia i els democratacristians, en les seves diverses versions locals. És la fi de l’era de la televisió, un instrument d’estandardització i homologació de les societats occidentals, superada per internet i les plataformes multicanal.

En política, el pas de la televisió a internet és el pas dels electorats que opten entre dues grans forces “catch all” a l’electorat volàtil que tria entre desenes d’opcions en un escenari dominat pel soroll i la multiplicació d’altaveus. Un elector sotragat per l’esfondrament dels elements sòlids (estudis, treball, status, benestar) que els grans partits proveïen. La crisi d’aquests grans partits és la crisi de la classe mitjana, que és la crisi de l’estat del benestar, liquidat per la globalització financera i l’emancipació de les elits (un concepte que li vaig sentir dir a Isidre Molas quan encara érem al segle vint).

No és nou. La revolta contra l’establishment, contra aquest establishment que ja no proveeix seguretat a la classe mitjana, era a la base de l’elecció de Barack Obama a les primàries demòcrates de 2007 (abans de la crisi). I és el mateix foc que ha alimentat iniciatives tan allunyades entre si com Beppe Grillo, l’independentisme escocès o català (o el cors, que acaba de guanyar el govern de l’illa), la radicalització jihadista d’alguns joves francesos, angelsos o belgues, el vot al Front Nacional o a l’UKIP, l’accés al govern dels xenòfobs escandinaus, el paper lamentable dels governs europeus davant l’allau de refugiats, el soprasso de Siryza sobre el PASOK i del Partit Socialista sobre el socialdemòcrata a l’endreçada Holanda, l’emergència de Podemos, el triomf de les esquerres a les alcaldies de les principals ciutats espanyoles o el sorprenent (?) lideratge de Donald Trump a les primàries republicanes d’aquest any.

Tot això que sembla tan diferent té un mateix origen: la cerca de seguretat, de respostes, per part d’uns electors que han quedat a la intempèrie en un món nou i estrany. I aquestes seguretats i respostes no les busquen en les antigues forces, perquè senten que aquestes no han estat capaces de protegir-los. Així doncs, el nou món polític està dominat per un gran èxode d’electors des dels partits que han dominat l’escena cap a partits nous, amb posicions més extremes ja sigui en l’eix esquerra-dreta o en el de pertinença, o en ambdós (antieuropeus, nacionalistes, independentistes d’esquerra o dreta radical).

El mateix argument, actors diferents

En el cas català el cicle s’ha viscut en una constant sensació de vertigen. De fet, estem instal·lats en el vertigen des de fa tres anys (per no dir cinc), el que ve a demostrar altre cop que Catalunya és el laboratori del que després acaba passant a tota Espanya (com Barcelona és el laboratori del que després, més o menys, acaba ocorrent al conjunt de Catalunya).

Aquest vertigen de cavallets (o de sínia més aviat) crec que ens fa veure com una novetat absoluta allò que no és sinó una modificació superficial del que ha estat el mecanisme tradicional que ha mogut el vot català. En aquest sentit, el cicle ens deixa un escenari que només es diferencia del passat en els protagonistes, perquè els moviments profunds són pràcticament els mateixos. Com abans, els electors catalans voten diferent en funció del tipus d’elecció. Quan venen municipals, es vota en funció de les possibilitats de victòria de les opcions situades a esquerra i a dreta a cada municipi. En canvi, a les eleccions autonòmiques la part més important de l’electorat tria en funció de les relacions entre Catalunya i Espanya, mentre que a les generals es torna a imposar la lògica esquerra/dreta.

Certament, el cicle mostra una tendència a la polarització, amb posicions més dures per part de l’electorat (i dels partits), seguint la tendència mundial, associada a l’autisme (l’encapsulament) de les forces tradicionalment majoritàries. Però el mecanisme segueix sent el mateix. D’aquí les diferents majories. La major diferència respecte a cicles anteriors és als partits. Si abans municipals i generals les guanyava el PSC i les autonòmiques CiU, ara a les municipals hi ha un vot més repartit, a les generals guanya l’esquerra de En Comú Podem i a les autonòmiques els independentistes de Junts pel Sí.

Més coral, menys solistes

Un element de diferència d’aquest cicle és el major repartiment dels suports entre opcions diferents. És una tendència amb solera a Catalunya, de més de deu anys, però que en aquest cicle ha batut rècords. En són exemples tant la composició del parlament com la de molts consistoris i la dels diputats escollits a les últimes generals. Arreu s’imposa un major repartiment del vot. Prova d’això és el gràfic que encapçala aquest escrit. En aquest cicle electoral només el guanyador de les eleccions autonòmiques ha superat el 30% del vot vàlid. I això perquè no era un partit sinó l’agrupació de les dues forces més votades el 2012. A les generals, el guanyador (En Comú Podem, també una candidatura d’agregació de diferents organitzacions) no ha superat el 25%, i a les municipals (CiU) amb prou feines passa del 21% (deu punts menys que fa quatre anys).

El cicle marca l’ocàs de les grans majories d’un sol partit que havien estat la norma a Catalunya durant els vuitanta i noranta. L’escenari polític d’avui ja no té un dominador únic, només quan es formen coalicions (Junts pel Sí). S’imposa la negociació i el pacte (allò que els nostàlgics d’altres temps anomenen inestabilitat).

Els itineraris de vot i les fronteres poroses

La disponibilitat de forces i el canvi de l’eix principal en funció del tipus d’elecció fa que els salts dels electors entre partits sigui un dels elements fonamentals de la Catalunya política des de 1977. Ho eren abans i ho són ara. La diferència és que ara són més i més diversos. En el “món d’ahir” els itineraris principals de vot es donaven entre les dues forces dominants (CiU i PSC) i l’abstenció, i donaven forma als dos mecanismes d’explicació del vot català: el vot dual i l’abstenció diferencial.

Ara seguim tenint una porció important de vot volàtil, és possible que siguin més que abans, però el més nou és que trien entre un ventall més ample de partits. Així, tenim electors que han votat Colau a les municipals, Arrimadas a les autonòmiques i Domènech a les generals; o PSC, la CUP i ERC; o CiU, C’s i PP...

Hem passat d’un grup bastant “controlable” de vot volàtil a un festival d’itineraris de vot entre les més diverses opcions electorals en funció del tipus d’eleccions, que no segueixen els paràmetres clàssics. El votant ha diversificat les seves trajectòries entre opcions diferents, dibuixant itineraris complexos, no aptes per a simplificadors i simplistes.

Les Catalunyes electorals

Tanmateix, aquest moviment entre opcions en funció de l’elecció que se celebra segueix una certa lògica, de manera que quan veiem els resultats dels partits en el territori ens apareixen pràcticament els mateixos “països electorals” descrits per Josep Maria Vallès a principis dels vuitanta. La diferència altre cop és als partits, a l’ampliació del ventall d’opcions a disposició de l’elector.

Així, a la Catalunya interior que senyorejava CiU hi han establert el quarter general ERC (de fa temps) i les CUP. A la metropolitana, la taca vermella del PSC s’ha acolorit del taronja de C’s i del morat d’En Comú Podem, en funció de quin sigui l’eix dominant. A l’Ebre segueix havent-hi vot al PP, però també hi ha aparegut C’s, i ERC li ha pres la cartera a CiU en més d’un municipi. L’únic espai que sembla nou (perquè és veritablement nou) és a la segona corona barcelonina (el nou Ohio català), on hi ha un veritable melting pot electoral, que lliga amb la barreja de vells residents i noves incorporacions (entre aquestes, fills i filles de la metropolitana que no encaixen amb els patrons clàssics de definició política).

Sorpresa! Catalunya és complexa

De tot plegat se’n deriva una constatació: electoralment Catalunya és un país complex. O millor hauríem de dir que Catalunya segueix sent un país complex. Perquè sempre ho ha estat, i el més probable és que ho segueixi sent. Catalunya era complexa abans i ho és ara. La diferència és que els ingredients d’aquesta complexitat han canviat, però el fons de la recepta (el brou) és el mateix de sempre.

No hauria de sorprendre gaire aquest moviment. D’una banda, el compost humà de l’electorat català és molt diferent del dels noranta. En els últims vint anys s’han incorporat a la vida política els nascuts en democràcia i els del “baby boom” s’han fet grans, han tingut fills, s’han entrampat amb hipoteques i veuen perillar el seu estatus social malgrat ser la primera generació universitària. D’altra banda, la generació que va fer la transició va passant. D’aquí que la pulsió de canvi vagi guanyant terreny.

I no només és això. És més senzill. El pas del temps modifica les coses. Millor dit, l’acumulació del temps, la combinació d’aprenentatge i degradació. Portem casi quaranta anys d’un sistema que no ha patit grans modificacions i que ha mostrat totes les imperfeccions i les arrugues. És la corrupció, però també el rovell de les organitzacions que han dominat l’escenari. Afortunadament, el sistema democràtic permet la seva pròpia regeneració. I aquí és on som.


Dues consideracions finals. Primera, la Catalunya d’avui és tan comprensible com la d’ahir. Hi ha qui tendeix a confondre la novetat amb la incertesa (de vegades, interessadament) i és un error. El cicle de 2015 no ha estat una disbauxa, sinó que ha seguit un patró, diferent (i tampoc ni tant) del previ, però un patró al cap i a la fi. I com tot patró es pot estudiar i analitzar.

La segona consideració. Hi ha qui confon novetat amb inestabilitat (potser interessadament també), com si el resultat del cicle portés indefectiblement a una incapacitat d’assentar les institucions. D’aquí algunes de les interpretacions sobre la necessitat de convocar noves eleccions (a Catalunya, a Espanya), que poguessin “restituir” l’estabilitat perduda.

Pensar així és propi d’esperits conservadors temorosos dels canvis, ja sigui per enyorança del passat o simplement per interès, perquè aquest passat els proporcionava posicions avantatjoses. Hi ha qui voldria que el cicle de 2015 només fos un parèntesi, després del qual tot tornaria a ser com era, tornarien els “vells bons temps” de les majories monopartidistes i de la “lottizzazione” de les institucions públiques. Malauradament per a ells, no sembla que les coses hagin de ser així (ni que es repetissin les eleccions ad infinitum). Som en un nou escenari, vulguin o no. Adapt or die.

17 de desembre 2015

20D: apunts de campanya


PP
Abans de començar la campanya, els populars comptaven amb sis milions de votants fidels i, el que és més important, amb un avantatge sobre el PSOE entre un i dos milions de vots. Evidentment, sis milions de vot decidit per al PP signifiquen una pèrdua tremenda de suport respecte de les eleccions de 2011, però són un coixí suficient per plantejar una campanya al ralentí, que tingui com a objectiu principal  quedar primers. Simple. Per fer-ho, el PP s'ha dedicat a evitar riscos, esquivar perills i arribar al 20D sense sobresalts.

El disseny de la campanya ha estat mil·limetrat, marca de la casa. Els arguments principals han estat manllevats de la campanya portuguesa (“ens van deixar un país destrossat i l’hem aconseguit arreglar”, "anem per bon camí, no ho espatllem"), en tot moment s’ha intentat protegir un Rajoy que durant el seu mandat ha batut tots els rècords d’impopularitat, i s’ha evitat parlar de la corrupció, la criptonita dels populars, apartant dels focus a personatges nocius com Bárcenas o els de la Gürtel.

Les enquestes mostren l’efectivitat del plantejament del PP: el seu vot no s’ha mogut ni un mil·límetre, no ha crescut però no ha baixat, i la distància amb els socialistes, que li posa a l'abast el seu objectiu de ser primera força, s’ha mantingut inalterable (1,6 milions d’avantatge mitjà en les enquestes publicades des d’octubre).

L’únic moment de perill per al PP va tenir lloc al debat cara a cara amb Sánchez, l’únic al que va accedir a anar Rajoy. El candidat socialista va utilitzar la criptonita a fons i Rajoy es va equivocar enganxant-s’hi, el que va fer reflotar la corrupció com a argument de campanya (cosa que fins el moment els populars havien controlat, fins i tot fent dimitir l’ambaixador a l’Índia). Tanmateix, segons el tracking andorrà l’episodi no ha servit per retallar l’avantatge del PP.

Una altra cosa és l’escenari post 20D. En principi el PP serà el partit més votat i el que tindrà més escons al Congrés, però li serà molt complicat configurar una majoria no ja estable sinó una majoria per a la investidura. Els últims sondeigs, amb la baixada de C’s, anuncien la necessitat d’un pacte a tres. Aquí s’obre la possibilitat certa que el PP hagi de sacrificar Rajoy. Les travesses estan obertes entre els meninos i el “club de la gaita” (no cal ser diputat per ser president del govern).

PSOE
A diferència dels populars, els socialistes no es podien permetre una campanya de manteniment, ja que sortien clarament per darrere. El PSOE només manté quatre dels sis milions de vots obtinguts el 2011. L’objectiu de la campanya era créixer, sumar suports. El problema per al PSOE era que partia d’una situació a la defensiva, ja que el seu espai estava amenaçat des de l’esquerra (Podemos) i des del centre (C’s).

L’elecció de Pedro Sánchez aparentment havia servit per assegurar l’espai que li havia quedat al PSOE després de perdre suport els dos primers anys de la legislatura (el període de pròrroga de Rubalcaba després de la derrota de 2011), però no havia aconseguit créixer (i reduir l’avantatge del PP) més enllà de l’activació de part del vot un cop començat el cicle electoral (sobretot a partir de les andaluses).

El problema de Sánchez aquesta campanya ha estat, d’una banda, l’estratègia del PP d'esquivar qualsevol cos a cos. Només el debat cara a cara amb Rajoy li ha donat al líder socialista la possibilitat de presentar-se com alternativa al PP. Està per veure si l’episodi només ha servit per revitalitzar els que ja estaven convençuts o li ha permès guanyar suports entre els que dubten entre votar PSOE o PP (1,3 milions segons el preelectoral del CIS).

De l’altra banda, la pressió a la que l’han sotmès els partits nous (sobretot Podemos), amb l’assimilació del PSOE amb el PP i el plantejament de les eleccions com un duel entre els “vells” i els “nous” partits, ha impedit als socialistes de convèncer una part important del seu vot tradicional de l’esquerra i el centreesquerra que ells són l’única alternativa real als populars. Sobre aquest front ha jugat Podemos.

Sánchez necessita guanyar aquestes eleccions per afermar la seva posició com a líder del PSOE. Si el 20D no guanya, li podrien moure la cadira. Si el resultat del PSOE és molt dolent podria passar la mateixa nit de diumenge, si no ho és tant podrien esperar a la negociació de pactes al nou Congrés.

C’s
El perill per a C’s en aquesta campanya era l’assimilació amb el PP. Els de Rivera han pivotat la seva estratègia sobre la distinció vell/nou evitant en tot moment decantar-se entre PSOE i PP. D’aquí el rendiment que han tret al suport a Susana Díaz a Andalusia, que mostraven cada cop que algú (des del PSOE generalment) els volia presentar com el “nou PP”.

Aquest equilibri entre dreta i esquerra s’ha trencat en algun moment de la campanya, sobretot amb la polèmica sobre la violència masclista, que C’s no va saber aturar i que els va situar a la dreta. No els ha ajudat tampoc l’oferta de pacte estable feta per Rajoy ahir, ni que Catalunya no hagi estat un element important en la campanya, que el PP no ha utilitzat precisament perquè afavoria C’s.

A C’s li ha passat una mica el que va passar amb Podemos fa un any: han començat a rebre atacs i s’ha esvaït part del seu atractiu com a força sense cap taca. El problema per als de Rivera és que això ha succeït enmig de la campanya, sense possibilitat de recuperació , i possiblement sigui això el que assenyalin les últimes enquestes.

El problema de C’s és el mateix que va tenir Podemos a les andaluses: les expectatives. Durant la primera part de la campanya als de Rivera se’ls vaticinava que podrien arribar a desplaçar el PSOE del segon lloc. Si finalment acaben tercers empatats amb Podemos o fins i tot quarts, tindran problemes de gestió del resultat. Només els salvaria (i a mitges) ser la primera força a Catalunya.

L’autèntica prova de foc per a C’s vindrà després de les eleccions, ja que totes les enquestes l’assenyalen com la parella de ball ideal en qualsevol pacte de legislatura. Els de Rivera poden trobar consol en la desgràcia, ja que l’aritmètica pot obligar a un pacte a tres, on el paper de C’s quedaria més diluït.

Podemos
Van començar la campanya a remolc perquè totes les enquestes els pronosticaven una clara tendència a la baixa. De fet en un any Podemos havia passat de ser l’estrella rutilant de la política espanyola a ser pràcticament uns empestats. Però han sabut trobar una estratègia clara i coherent (els dos elements fonamentals en una campanya electoral): ha apuntat directament a la bossa de vot més nombrosa i més despistada, els exvotants socialistes.

La campanya dels d'Iglesias s’ha basat en reforçar els dubtes dels electors que havien votat PSOE abans de la desfeta de 2011. D’aquí els recordatoris constants a les suposades incoherències dels socialistes i l’apel·lació a l’esperit dels governs dels vuitanta, com si Podemos en fos hereu. Aquesta estratègia de seducció (només alterada per alguna sortida de to, com la de Colau i els socialistes “criminals”) té com a objectiu els dos milions de votants que dubten entre Podemos, PSOE i IU.

El principal risc per a Podemos era el mecanisme del “vot útil” que el PSOE ha intentat durant la campanya, i que no sembla haver funcionat. En primer lloc, perquè no es percep la possibilitat que el PSOE pugui guanyar les eleccions, i en segon lloc perquè en una part important del vot d'esquerres ha prevalgut la distinció entre vells i nous, introduïda per Podemos, que associa PSOE i PP (precisament el binomi que Sánchez va intentar trencar amb el seu atac a Rajoy en el cara a cara).

De tots els partits, Podemos és potser el que té millor panorama postelectoral. En primer lloc perquè no sembla ser que hagi de patir per la gestió de les expectatives, sinó tot el contrari. I després, perquè no serà clau en cap dels escenaris d’entesa que prefiguren les enquestes (a no ser un escenari en el que Pedro Sánchez intenti ser investit amb el suport de C’s i Podemos). Fins i tot en el cas que s’iniciï un procés de reforma constitucional, Podemos podria jugar a ser l’outsider (i quedant a l’espera d’una patinada del PSOE que li posi en safata el centreesquerra).

IU i UPyD
Les ventafocs de la campanya, expulsades per l’aparició de Podemos i C’s. Actuen sota radar, de manera que són difícilment detectables i el seu resultat és incert. Menys incert el d’UPyD, l’espai de la qual ha estat conquerit per C’s completament (no només l’espai electoral sinó també bona part dels quadres). IU sembla que ha aconseguit salvar un vot fidel que li permetrà tenir presència al Congrés i, per tant, certa visibilitat, tot i que la seva aspiració de ser “la CUP” de la propera legislatura sembla llunyana.

DiL
La pedra a la sabata de la campanya de CDC ha estat la no consecució d’un acord amb les CUP per a la investidura de Mas i la formació d’un nou govern independentista. Així, la campanya formal de DiL ha tingut un perfil baix, amb el lligam amb el 27S com a element predominant, que volia convèncer els que ja havien votat JxSí que votessin DiL com la seva seqüela lògica. La campanya “de debò” ha estat la permanent filtració sobre les negociacions amb la CUP i la proximitat d’un acord per a la investidura de Mas i la formació de govern. L’objectiu d’aquesta campanya paral·lela era el votant fidel de CDC que es podria veure desencoratjat per l’evolució dels esdeveniments després del 27S.

ERC
L’objectiu dels republicans en aquesta campanya ha estat la d’esdevenir la primera força del bloc independentista. És per això que van forçar la presentació de llistes separades amb CDC. El 20D havia de servir per dilucidar l’equilibri de forces entre ambdós. Si ERC aconseguia superar DiL refermaria l’escenari de les europees de fa un any, de manera que es cobraria el fet de ser la primera força de l’independentisme en la configuració del nou govern de la Generalitat, no tant en l’aspecte formal (hores d’ara les conselleries estan repartides), sinó en l’informal, molt més determinant.

Per assolir el seu objectiu, a ERC només li calia mantenir el seu vot del 27S i atraure alguns descontents de CDC i alguns pragmàtics de la CUP. En un escenari de forta fragmentació com el previst, es pot ser primera força amb només el 20% dels vots, el que permet als partits adoptar una estratègia conservadora. Lluny d’això, ERC ha escollit el risc i és possible que la cabriola de presentar un cap de llista com Gabriel Rufián li passi comptes diumenge. L’elecció de Rufián podria acabar despistant el vot proper a ERC sense aportar-li aquella porció de vot a la que sembla apel·lar la candidatura (castellanoparlant, metropolità). Si això acabés sent així, ERC haurà perdut una oportunitat d’or per superar CDC i condicionar l’escenari post 20D a Catalunya.