12 de setembre 2016

Una Diada no tan igual



La d’ahir en principi va semblar una diada igual a les quatre que l’han precedit. Gran èxit de convocatòria i organització, el ja tradicional “chute” de força anual per a l’independentisme a l’inici del curs polític i els mateixos discursos sobre la imminència de l’adveniment de la república catalana que reclama una majoria boirosa de la població. Ara bé, més enllà de les coincidències, la d’aquest any ha estat una diada independentista diferent de les anteriors en alguns aspectes importants.


1. Institucionalització

Després de cinc convocatòries, la concentració independentista organitzada per l’ANC i Òmnium és una data fixa al calendari, com ho és qualsevol festivitat que es repeteix d’any en any. Això, més les complicacions de l’escenari polític-institucional, fa que la diada independentista pateixi d’inèrcia. No és cansament, no és la baixada del soufflé tan anunciada per part dels contraris. És un problema d’objectiu. La concentració s’ha convertit en un punt de trobada festiu i reivindicatiu, però no té repercussió política més enllà de la mateixa celebració. Els participants participen i els polítics prenen nota. I punt.

La repetició any rere any de l’acte li ha anat traient consistència i força política, fins a convertir-lo en un acte auto-referencial, una festa independentista de la que no s’espera res més que trobar-se amb els de sempre per constatar un any més que són molts i que estan molt animats. Però res més.

El 2012 va ser una sorpresa majúscula la capacitat de convocatòria de l’independentisme i va servir per fer virar CiU de la seva posició tradicional cap a la independència (i amb la formació, la gran majoria dels seus votants). La via catalana del 2013 va refermar la capacitat de convocatòria i va espantar el fantasma del soufflé. Fa dos anys, el 2014, va ser el de la v i del “President, poseu les urnes”, que va portar al 9N. L’any passat a la Meridiana, va servir per donar el toc de sortida a la campanya electoral dels “últims comicis autonòmics”, de les plebiscitàries que ens havien de portar a la independència.

I aquest any? Quina conseqüència política tindrà la concentració? Cap ni una. Aquest és l’autèntic perill, que concentrar-se serveixi als independentistes només per això, per concentrar-se.

 
2. La por al cansament

Hi havia una mica d’això en l’ambient previ a l’onze. D’una banda, la colla del soufflé tornava amb la seva cantarella de cada any sobre el fracàs de la convocatòria, la “majoria silenciosa” i la lletania tradicional que inclou referències a l’Alemanya nazi. Això “va de soi”. La diferència amb altres anys és que els mateixos organitzadors temien una punxada. Al capdavall, cinc anys seguits de concentracions sense avançar significativament, malgrat les apel·lacions continuades a la proximitat de l’objectiu (“ho tenim a tocar”, “ja casi hi som”, “a punt”), podien fer sospitar que el bloc independentista podria patir un refredament.

D’aquí la “descentralització” d’aquest any, que a més de les incomptables virtuts (glossades per tota l’artilleria independentista als mitjans), en tenia una de principal: feia impossible la comparació amb la gran concentració de fa un any.

Més enllà de les estèrils discussions sobre el nombre de participants. Estèrils i fatigoses, però que gasten rius de tinta i tones de minuts de ràdio i televisió. Més enllà d’això, i donant per fet que la convocatòria va ser un èxit incontestable, és interessant que els organitzadors i els seus corifeus van considerar missió complida haver aguantat. Ho deien tots ahir al vespre: és tot un èxit haver repetit per cinquena vegada.

 
 3. Som els que som (i encara sort)

La satisfacció dels independentistes anit era la d’haver aguantat, de manera que feia evident que sí, que tenien por de punxar. No van punxar, certament (o no com esperaven els del soufflé), però no van créixer. I aquí està la clau del moment actual del bloc independentista. Fa quatre anys que són molts i molt convençuts, que pràcticament monopolitzen l’espai mediàtic i l’agenda política. A Catalunya tot gira al voltant del monotema, des dels debats parlamentaris a les converses de bar. Però no n’hi ha prou.

Els resultats del 27s pesen com una llosa damunt dels independentistes, per més cabrioles matemàtiques que facin. No hi ha majoria independentista al país. No per a una acció unilateral de ruptura, com a mínim. Es pot fer veure que sí, però la realitat és que no. És més, el suport a la independència com a opció preferida ha retrocedit respecte del període 2012-2014. Es pot comprovar als baròmetres del CEO.

Des del llunyà 9N l’independentisme s’ha estancat políticament i ha reculat socialment. El 20d va suposar un cop molt dur i la negociació per a la investidura de Mas va confirmar que les coses no serien tan fàcils com es pintaven.

D’aquí que aquest any els portaveus de les forces polítiques (una altra cosa és l’ANC i Òmnium) hagin tornat a la pantalla del referèndum acordat. Ni l’unilateral, l’acordat. És una jugada política, però a l’hora és la constatació d’una necessitat. L’única manera l’ampliar la “base social” independentista passa per renunciar als postulats que es defensaven fa just un any, abans de les eleccions “definitives” del 27s (“el vot de la teva vida”) i tornar a la pantalla del referèndum.

  
4. Madrid ja no mira

El problema amb el referèndum acordat és que la concentració independentista de la diada ja no fa por a Madrid. Els primers anys va ser la notícia de la setmana o del mes. Els mitjans madrilenys i els internacionals ho tractaven com una notícia transcendental (ja fos per blasmar-la o per mirar-se-la amb curiositat d’entomòleg). Aquest any poca cosa.

En part perquè la repetició sense més d’un fet deixa de ser notícia, li treu dramatisme i gravetat. Els independentistes es concentren, són molts, moltíssims, però són els mateixos que l’any passat i l’altre i diuen més o menys el mateix que aleshores. On és la notícia? Ni tan sols la presència per primera vegada d’un president de la Generalitat a la concentració ha provocat els vòmits d’odi habituals dels mitjans de la dreta cavernícola. Ha passat gairebé desapercebut.

I és que a Madrid estan massa preocupats pels seus temes, de manera que de Catalunya només els arriba una remor llunyana que no els obliga a aixecar el cap. Mentre no es desllorigui la formació de govern, no es pot esperar ni la més mínima atenció de Madrid. A això contribueix també el fet que la posició dels independentistes catalans al Congrés dels Diputats és totalment perifèrica i negligible. Ni a ERC ni a CDC se’ls espera per participar en la creació del govern central, ni per aritmètica ni per posició política. Els temps antics en els que Pujol actuava com el gran king maker d’Espanya ja han passat a la història, i no fa pinta que hagin de tornar.

En un escenari de ruptura unilateral això no seria un problema. Ara, si es pretén tornar a l’acord (ni que sigui per “fer un Mas”, és a dir anar a Madrid a que et diguin que no) és imprescindible tenir una certa posició de força, que ara no es té.


5. El fantasma del futur

La principal diferència d’aquesta diada amb les anteriors és en l’equilibri de forces dins del bloc independentista. No és nou, però aquest cop s’ha fet més evident que abans. L’onze de setembre de 2016 possiblement es recordi com el moment en què ERC va donar el cop de puny definitiu damunt la taula i es va emancipar de Convergència. I això té enormes conseqüències de cara al futur.

Fa deu anys que ERC pugna per desplaçar Convergència com a partit dominant del bloc nacionalista/independentista català. Deu anys d’alts i baixos, de guerra bruta subterrània entre les dues forces. Els últims cinc, però, veuen una tendència inercial negativa per als convergents i positiva per als republicans. Hi ha raons estructurals de fons (generacionals) que fan pensar que la tendència ha de continuar en el futur proper.

Convergència és actualment una força afeblida, desorientada, que figura com a primera però que sap en el fons que els equilibris sobre els que es va basar la confecció de Junts pel Sí fa només un any ja no són vàlids hores d’ara. En cas de noves eleccions no està clar que es pugui reeditar la coalició, i molt menys que els republicans acceptin un repartiment igualitari de les candidatures. Les dues convocatòries generals han posat cada força al seu lloc, i el de CDC és el segon sense discussió.

D’aquí que ERC hagi aprofitat la diada per treure pit i fer una mica de yuyu als seus socis. D’això anava l’acte de record dels quaranta anys del míting de Sant Boi, junt amb la CUP i Podem. No era un acte de passat, era un acte d’anunci d’un possible futur. ERC li deia a CDC que no la necessitava, que en podia prescindir si volia. Va ser l’acte d’anunciació d’un bloc que no existeix però que és possible: l’esquerra independentista, o casi. Amb aquest acte, ERC li estava indicant a CDC el camí al geriàtric. I això sí que és un canvi majúscul en la política catalana.

foto: ara.cat

02 de setembre 2016

A qui interessen unes terceres eleccions?




Després de la més que previsible derrota de Rajoy aquesta tarda, l’escenari polític espanyol quedarà a mercè del fantasma d’una tercera convocatòria electoral, que els partits s’aniran passant els uns als altres com la llufa que ningú no vol. D’aquí que el més probable és que el debat se centri en qui és el culpable de la probable repetició electoral, qui es menja el marró, vaja, entenent que el que sigui assenyalat com a culpable serà posteriorment defenestrat, ja sigui per les urnes o, si no s’arriba a les terceres eleccions, pels seus companys de partit.

El principal acusat, a tenor dels editorials, és Pedro Sánchez, culpable del delicte de bloquejar tot el sistema amb la seva persistent negativa a donar suport a la investidura de Rajoy. Del líder socialista es diu que manté la seva posició per “venjança personal”, per evitar que els “barons” el descavalquin de la secretaria general o per por a que Podemos tregui al PSOE el lideratge de l’oposició. Totes tres “raons” fan evident una sola cosa: Sánchez només pensa en els seus interessos, personals o del seu partit, i no en l’interès general. Per tant, cal que sigui conduit a la foguera quan abans millor pel bé del país.

El que es demana al PSOE (i no només a Sánchez) és un autèntic harakiri, un suïcidi col·lectiu a canvi de res, perquè en el sistema parlamentari espanyol un president investit, malgrat que no compti amb majoria al Congrés, pot governar a plaer.

Es parteix de la base que només hi ha dues opcions: o Rajoy o eleccions nadalenques. Aquesta disjuntiva és intencionada. A Catalunya, una situació de bloqueig similar (“o Mas o març”) es va acabar resolent amb un canvi de candidat de la força més votada, precisament la solució que no vol Rajoy. D’aquí també el bloqueig. Al líder del PP ni se li passa pel cap donar pas a un altre dirigent per a que intenti ser investit.

La idea oculta de Rajoy és apurar el calendari. Ara, les eleccions basques i gallegues i després nova investidura. Però Rajoy sap que això és una cortina de fum per anar-se acostant a desembre. En primer lloc, perquè serà molt difícil que els resultats d’ambdues eleccions canviïn la posició de Sánchez, i perquè els barons se’n guardaran prou de ser vistos com els que van entregar el PSOE al PP a canvi de res. És molt probable que el PP guanyi a Galícia, però també ho és que pugui haver una majoria d’esquerres alternativa. I a Euskadi ja es veurà, però la dispersió del vot pot afectar els populars i el supòsit d’una majoria “constitucionalista” és bastant improbable (sobretot si es compta amb Podemos).

A més, a Rajoy no se li escapa que octubre serà un calvari per al PP i per a ell, ja que el dia 4 començarà la vista del “cas Gürtel”. Algú s’imagina al PSOE investint Rajoy en el mateix moment que Correa i els seus estan declarant davant del jutge? Difícil.

Així que Rajoy juga a acusar Sánchez de voler les terceres eleccions quan possiblement sigui ell el més interessat en celebrar-les. Per què? Doncs perquè l’alternativa és deixar pas a un altre dirigent del PP que no estigui tan tacat com ell, algú que vengui renovació i saba nova. La llista de candidats és llarga. Ara bé, un escenari així és molt improbable per la demostrada resistència de Rajoy i el seu nucli dur. Cal recordar que el líder popular ha sobreviscut a un putsch en tota regla d’Esperanza Aguirre, als atacs d’Aznar i a l’intent poc dissimulat dels “sorayos” per defenestrar-lo després del 20D.

Si el deixen, el pla de Rajoy és o que li entreguin la investidura sense fer cap concessió, o arribar fins desembre fent veure que la culpa és del PSOE, perquè és incapaç de fer fora Sánchez. El primer escenari és difícil (és poc probable que Susana Díaz mati Sánchez per immolar-se acte seguit), per tant s’imposa el segon. Terceres eleccions en les que Rajoy tornarà a posar en solfa el “rally around the flag” per mobilitzar els seus i buidar l’espai de C’s, a més de comptar amb la desmobilització d’una part de l’esquerra. Acabaria derrotant els adversaris (interns i externs) a la “manera Rajoy”: per esgotament, sense haver-se mogut ni un pam des del 20D.

L’alternativa és la constitució d’una majoria diferent a la del PP, però és extraordinàriament complicat, malgrat que a favor juga la por tant de C’s com de Podemos a una nova convocatòria electoral. Els de Rivera ja van patir el “vot útil” el 26J i unes noves eleccions podrien reblar aquest moviment (d’aquí l’interès de C’s per investir algú, ni que sigui a risc de perdre la pròpia credibilitat). Els d’Iglesias van comprovar el 26J que el seu és un vot d’embranzida i que només funciona quan se’l manté en tensió, de manera que es va desinflant a mesura que passa el temps i els ritmes es desacceleren.

Així doncs, malgrat sorpreses d’última hora estil Puigdemont, atac d’egocentrisme suïcida de Díaz o febrada de generositat de Rajoy, semblem abocats a unes noves eleccions sota la premissa que és el PSOE qui les vol, quan en realitat el més beneficiat seria Rajoy. 

Tres idees finals per reflexionar. Primer, el consens de l’establishment en el repartiment de culpes en cas de repetició electoral, que posa de manifest una progressiva inclinació del bàndol lampedusià cap a posicions immobilistes. Segon, lligat a això, les dificultats de bastir una plataforma de canvi front a les tesis de continuïtat, malgrat que l’opció de canvi és amplament majoritària electoralment i parlamentària. I finalment, la idea de l’acció política com a miratge de moviment. En un context social i econòmic gripat, la política sembla tenir com a funció fer veure que les coses es mouen, crear la il·lusió entre la ciutadania que avancem (a Catalunya claríssimament), o que es vol avançar i hi ha qui no deixa (a Espanya). Per pensar-hi.

29 de juny 2016

Una mirada al 26J

Unes reeleccions

Part del que ha passat en aquestes eleccions s’explica per la naturalesa rara de la convocatòria. Aquestes no eren unes eleccions, eren unes reeleccions. L’elector no estava cridat a avaluar la gestió d’un govern o les possibilitats de l’alternativa. L’elector estava cridat a donar la seva opinió sobre el fet que els diferents partits polítics no havien estat capaços de posar-se d’acord per investir un president i fer un govern després de les eleccions del 20D.

No es tractava d’una convocatòria normal, doncs. De manera que els paràmetres d’una convocatòria normal no eren aplicables a aquesta.

Les claus del 26J eren la repetició i el cansament. És a dir, quants electors estaven disposats a variar el seu vot respecte del 20D i quants d’aquests optarien per l’abstenció, farts i cansats de l’estèril joc dels partits.

En absència d’elements de novetat, el normal és que la majoria dels votants del 20D haguessin repetit el seu vot, ja que no trobarien en el sis mesos transcorreguts cap element per fer-los repensar el vot. I la majoria dels que modificarien el seu vot ho farien per quedar-se a casa.

El PSOE necessitava moure l’escenari

Els socialistes van buscar l’element de novetat que els permetés millorar el magre resultat del 20D. Hi estaven obligats. La seva “bala de plata” era la investidura fallida de Pedro Sánchez, que pretenien utilitzar per recuperar com a mínim una part del 1,5 milions de vots que els havia pres Podemos el desembre (CIS postelectoral dixit).

Les enquestes de març i abril certament mostraven un moviment de retorn important en l'espai de l’esquerra. El PSOE recuperava vot de Podemos en magnituds importants, a cavall del no de Pablo Iglesias a la investidura de Sánchez.

Així, un cop consumat el fracàs i anunciades les reeleccions, l’estratègia socialista va consistir en percudir sobre el mateix punt (per a mostra, les intervencions de Sánchez al debat a quatre). Les enquestes, però, mostraven que el retorn de vot s’havia aturat... però el PSOE havia començat a sagnar per la seva dreta cap a C’s. L’acord amb els de Rivera per a la investidura de Sánchez havia obert la porta del vot moderat socialista. El PSOE es trobava en una situació complicada: si tirava a l’esquerra, podia perdre vots cap a C’s, si es moderava, els perdia cap a Podemos.

D’aquí que la campanya de Sánchez tingués un punt erràtic, sobretot quan se li demanava per futurs pactes de govern. Només li quedava el cromo d’anar acusant Iglesias d’haver-se negat a investir-lo. Però amb això no semblava haver-n’hi prou, i els resultats en donen fe: el PSOE no va poder recuperar el vot cedit a Podemos el 20D.

El tret per la culata

Ara bé, tot i no recuperar el vot perdut, als socialistes els va salvar del sorpasso aquest vot, precisament. El PSOE no va recuperar els votants perduts, però aquests sembla que tampoc no es van quedar a Podemos. Se’n van anar a casa. Més d’un milió de vots, probablement part del contingent atret des del PSOE el 20D, més algunes aportacions gens menyspreables de votants d’IU que no es van sumar al carro de Unidos Podemos (a alguns indrets, com Astúries, claus).

L’estratègia de Podemos per desplaçar els socialistes de la segona posició es va saldar amb un fracàs rotund. Certament, el que pretenia en primer lloc Podemos amb l’entesa amb IU era tapar un flanc que les enquestes de març i abril assenyalaven insistentment: Podemos perdia vot a dojo cap als de Garzón. En l’escenari d’unes noves eleccions els d’Iglesias no volien enfrontar-se a una doble competència, amb IU a l’esquerra i el PSOE al centreesquerra. El pacte amb IU tallava la sagnia i permetia concentrar els esforços a impedir que el PSOE pogués recuperar els vots que Podemos li havia pres.

Amb IU neutralitzada, la tàctica Podemos se centrava a fer la cort als socialistes (“t’equivoques, no som l’enemic” repetia un entendrit Iglesias a Sánchez al debat a quatre). Res de calç viva, res de casta. Abraçades de teletubbie i apel·lacions del tipus "és més el que ens uneix que el que ens separa". Fins i tot el mateix Iglesias va fer un pas enrere durant la campanya, cedint quota d’escenari (i pantalla) a altres dirigents de perfil menys dur.

La tàctica, a la vista dels resultats, no va funcionar. O va funcionar a mitges. Els votants no van anar a parar al PSOE, però no es van quedar a Podemos. Però aquest no ha estat l’efecte més important de l’estratègia de Podemos. L’efecte papallona va recórrer tot l’espectre polític espanyol, de manera que l’acord Podemos-IU va acabar tenint les majors conseqüències no a l’esquerra sinó a la dreta.

Que vienen los comunistas!

La possibilitat del sorpasso a l’esquerra va provocar dos moviments a l’altra punta de l’escala ideològica, que al final s’han revelat com a determinants per decidir no només el resultat sinó les possibilitats de futur govern. En primer lloc, s’ha produït una concentració de suport, un autèntic rassemblement à la De Gaulle, al voltant del PP. Votants que el 20D havien optat per C’s, per UPyD (han perdut dues terceres parts del seu vot), pel PSOE o fins i tot per DiL o Unió, ara han acudit a la crida de Rajoy.

Era la clau de l’estratègia del PP, aprofitar l’únic element de novetat respecte del 20D en benefici propi. Polaritzar la pugna entre moderats (ells) i radicals (“malos” els va dir Rajoy). Apel·lar a tot el vot moderat, des del centreesquerra fins Vox (moderatíssim!), per fer front a l’amenaça d’un nou Front Popular. I els ha funcionat.

No només perquè han acudit al PP mig milió de votants que el 20D no els havien votat (possiblement molts que els havien votat el 2011 el 20D els van deixar de votar), sinó perquè van aconseguir mobilitzar uns quants centenars de milers de vots més. En un escenari de reelecció, en un context general de desafecció, de “ja s’ho faran”, el PP aconseguia fer aixecar del sofà un nombre important d’electors (també, alguns que possiblement els havien votat el 2011 i el 20D no). Rajoy, sense necessitat de moure’s, fent el que sap fer millor, “el muertito”, acumulava vots i escons. Una victòria 100% Don Tancredo.

Sobre aquesta pedra edificaré la meva església

El mèrit de Rajoy, però, no és tal, o no del tot. El seu resultat es basa en una extraordinària fidelitat, una roca electoral de prop de 5,5 milions de vots que pensen votar el PP plogui, nevi o faci sol. Fins i tot en el pitjor moment de la passada legislatura, a començaments del 2013, amb el cas Bárcenas obert en canal a les portades dels diaris, el PP mantenia cinc milions de fidels, mentre que el PSOE suava tinta per aguantar la meitat del vot de 2011 (una mica més de tres milions de fidels).

És cert, Rajoy ha sabut jugar la partida, però sortia amb avantatge. També és cert que els 5,5 milions de fidels són tres menys que els de les enquestes prèvies al 2011, tot i que són un molt bon coixí sobre el que sestejar durant la campanya. I al cap i a la fi, aquestes eleccions han demostrat que les coses no valen pel que són sinó pel que podien ser. I aquí el triomf de Rajoy no es mesura en vots contats sinó en els que se suposava que podria arribar a obtenir, que eren molts menys.

El parany de les expectatives

Els resultats del 26J no es valoren sobre els vots obtinguts ni sobre la diferència amb el resultat del 20D. Es valoren en funció de les expectatives, és a dir del vot que se li suposa a cada partit abans de les eleccions. L’anàlisi electoral realment existent té més de borsa que de politologia. Els partits actuen en un mercat on els seus valors pugen o baixen, s’inflen i es desinflen al compàs de no se sap què. Quan ve l’hora de la veritat, els seus resultats són jutjats en funció d’aquestes valoracions prèvies.

Podemos no ha tingut un mal resultat, “objectivament”. I el PP no l’ha tingut bo, si el comparem amb la seva història. El PSOE l’ha tingut dolent. Però res d’això serveix. Podemos ha perdut estrepitosament, el PP ho ha petat i el PSOE déu n’hi do. El mateix li passa a CDC, que ha obtingut un magnífic pitjor resultat històric. Tant se val. No hi ha objectivitat possible, perquè els resultats es mesuren en funció del mercat demoscòpic. I el mercat li havia donat al bo de Podemos la màxima qualificació (sorpasso triple a), de manera que els d’Iglesias estaven obligats a passar el PSOE si no volien quedar com els grans derrotats de la nit.

S’ha de dir que el dirigents de Podemos (que per alguna cosa són politòlegs, i no brokers) van ajudar a inflar la seva pròpia bombolla. I són reincidents, perquè els va passar el mateix a les autonòmiques d’Andalusia de fa un any. Els del PP, en canvi, van saber jugar a la baixa i ara és impossible fer creure ningú que el seu resultat ha estat dolent.

Els enquestadors suïcides

En temps convulsos, qualsevol dada és una brúixola i qualsevol tertulià un oracle. Des que es va posar potes enlaire el sistema polític espanyol, viatgem sense mapes enduts per un corrent que no sabem d'on ve ni on ens porta. D'aquí la importància cabdal de les enquestes, convertides en l’únic sextant.

El problema és que les enquestes no serveixen per mesurar el futur. Ho hem dit i repetit. Serveixen per detectar climes, per flairar l’humor dels electors i veure com es mouen els espais electorals. La resta són hipòtesis més o menys ben construïdes, escenaris possibles que acostumen a encertar-la quan la mar està en calma, però que no poden sinó fallar quan hi ha temporal. O pitjor, mar de fons.

I la mar de fons d’aquestes eleccions no s’apreciava perquè els votants entusiastes de Podemos tapaven les veus dels altres electorats. Tornem-ho a dir: la gent no acostuma a mentir a les enquestes, simplement no contesta. I la gent que vol votar un partit que no puja (altre cop les expectatives) no vol contestar enquestes. En canvi, els supporters dels partits que suposadament pugen les contesten totes, donant la impressió que són més del que són i estan més convençuts del que realment estan. L’efecte cheerleader ha dominat l’escenari.

A les enquestes se’ls demana el que no poden donar. I després s’exagera el que diuen, perquè se les fa servir per justificar posicions polítiques prèvies. La culpa que les enquestes “fallin” és dels qui les paguen, segur. Però també dels qui les fan i accepten presentar-les als mitjans reduïdes a un simple titular (per no parlar d’aquells que directament les cuinen a gust del client). S’entén que els que fan enquestes han de viure, però haurien de saber que la bombolla demoscòpica pot acabar amb ells (i han de saber que després no tenen perquè sobreviure els que ho fan millor, que ho preguntin als bancs).

Periodisme de samarreta

La nostra societat d’ara no té mig. I per mig no vull dir centre ideològic, sinó espais de trobada. Tothom és d’algú, o és forçat a ser d’algú. És normal. És fruit de la revolució tecnològica i de la caiguda de les idees embolcalladores que proporcionaven certeses i de les televisions generalistes. Ara es porten les microaudiències. Abans la cosa anava de tenir quan més oients/lectors/espectadors millor, tot i que això t’obligués a tenir un missatge més neutre. El que es porta ara és tenir un públic molt fidel, encara que sigui reduït. 

El hooliganisme ha pres els mitjans perquè funciona empresarialment. Perquè els fa guanyar diners. Fidelitza una audiència a la que es proporciona una ració continuada d’autoconvenciment, de reforçament de les pròpies idees.

La política n'acaba patint les conseqüències. El que es veu, s'escolta i es llegeix és pur espectacle de pressing catch i això que en diuen tertúlies polítiques acaben sent còpies amb pretensions de “El chiringuito de jugones”, on cada participant porta una samarreta i defensa els seus colors de la manera més abrandada possible. No hi ha terreny compartit ni veritats "objectives" (tot és opinió).

Amb aquest panorama a algú el sorprenen les posicions intransigents dels partits? És que tenen algun incentiu per entendre's?

16 de juny 2016

El Brexit vist al mirall noruec

La tardor de 1994 (fa vint-i-dos anys ja!) jo era a Noruega com estudiant Erasmus a la universitat de Bergen. El novembre d’aquell any es va fer el referèndum per decidir si el país s’incorporava a la flamant Unió Europea recentment creada. El grup d’estudiants europeus a la universitat de Bergen vam incorporar-nos des de primera hora entusiàsticament a la campanya del ja, com no podia ser d’altra manera. Però a mesura que es desenvolupava la campanya, a mesura que s’exposaven les raons dels uns i dels altres, la solidesa de la nostra opció sanava flaquejant. Certament, els arguments del bàndol del nei no eren assumibles per a nosaltres. Defensaven que la incorporació a la Unió podria comportar una “invasió” d’hordes de treballadors espanyols, que vindrien a prendre la feina als noruecs (llavors aquesta opció em semblava ridícula... ara possiblement hi ha uns quants centenars d’espanyols buscant feina a Noruega), també deien que la incorporació a la Unió anava en contra de la democràcia, òbviament en contra de la sobirania nacional, i deien també que la qualitat de vida dels noruecs se’n ressentiria. Era una campanya de la por en tota regla, amb alguns arguments agafats molt pels pèls (recordo un anunci que deia que perillava la qualitat de la fruita, perquè els estàndards de qualitat noruecs eren més primmirats que els europeus).

El problema per als estudiants europeus era que els arguments de l’altra banda no eren millors. La majoria dels defensors del ja no es mostraven entusiasmats amb el projecte europeu, sinó tot el contrari. La pertinença a la Unió per a ells era com una medicina que calia empassar-se, però que valia la pena principalment per qüestions econòmiques. La Unió era un gran mercat on calia col·locar els productes noruecs, això era tot. Per fer-ho s’havia de suportar l’enutjós veïnatge de la resta d’europeus. En el fons, les dues opcions, el nei i el ja, compartien una mateixa visió negativa de la convivència comunitària. La diferència és que els primers directament rebutjaven incorporar-se a la Unió, mentre que els altres accedien a la incorporació únicament pels beneficis que en podrien treure.
Davant d’això, els estudiants europeus de la universitat de Bergen vam decidir fer campanya pel nei, perquè ens semblava l’opció més coherent. Així, el 20 de novembre vam viatjar fins a Oslo i, sota la pluja, vam participar en la gran manifestació pel nei.

La historieta ve a tomb pel referèndum sobre la permanència britànica a la Unió, que se celebra d’aquí a una setmana. Hi ha paral·lelismes evidents entre la situació actual i la de 1994. Els partidaris del brexit són també una coalició heterogènia de nacionalistes furibunds, nostàlgics rurals, xenòfobs i apocalíptics diversos. El problema és que els partidaris del sí, com passava a Noruega, no són millors en els seus arguments. Egoisme i nacionalisme són idees fonamentals en la posició dels favorables a quedar-se dins la Unió. Per no mencionar els tremendistes i apocalíptics del sí. Tots ells destaquen els avantatges econòmics que té per als britànics pertànyer al club.

La història del Regne Unit dins la Unió és la història d’un xantatge permanent. Des del “I want my money back” de Thatcher fins a la vergonyant darrera negociació de Cameron quan ja havia decidit fer el referèndum, tots els primers ministres britànics han jugat a acoquinar els socis europeus si no accedien a les seves demandes, de manera que el Regne Unit disposa d’una afiliació a la carta, un vestit a mida al que han accedit els altres socis per por que els britànics marxin.

Un dels arguments del sí és que la Unió Europea no podria suportar el brexit i que el projecte europeu quedaria molt malmès. Ja em perdonaran, però em sembla que seria just el contrari. La posició “especial” del Regne Unit dins la Unió és un molt mal negoci per al Unió. En primer lloc, perquè és una font continua d’insolidaritat, una pedra a la sabata que no ens poden treure. Però a més, és un exemple fatal per a tots aquells que també voldrien tenir una pertinença a mida (Hongria, Polònia...).

El pitjor per al projecte europeu no és que el Regne Unit surti de la Unió. El pitjor seria que hi continués amb les seves prerrogatives especials, gaudint de tots els beneficis de ser soci del club, però sense acceptar les càrregues que no els agradin. Així que el referèndum hauria de servir per aclarir d’una vegada i per totes la posició dels britànics dins la Unió.


Però ja sabem que això no serà així. El triomf del brexit no és el pitjor escenari per a Europa. El pitjor de debò seria una victòria per la mínima del sí, perquè aleshores la Unió es veuria obligada pel govern de Cameron a fer algun tipus de concessió (una més), de manera que el Regne Unit hauria aconseguit el ple: mantenint-se a la Unió amb un estatus encara més beneficiós per als seus interessos particulars. Un escenari així sí que afebliria Europa. I molt.