02 de març 2017

El procés té pressa


Junts pel Sí han decidit reformar el reglament del Parlament per poder promulgar la llei de la desconnexió sense debat previ. L’oposició no podrà fer esmenes, ni hi haurà  temps per a la discussió. L’objectiu és evitar que el TC pugui invalidar la llei abans aquesta no empari la convocatòria del referèndum d’independència. És una prova més de l’astúcia dels independentistes. Una astúcia que es carrega la democràcia. Però anem a pams.

La idea té sentit en el món mental de l’independentisme català, segons el qual a Catalunya no hi ha veritable oposició al referèndum. L’oposició és fora, és a Espanya. L’autèntica oposició a la majoria (?) independentista és “l’Estat”, de manera que ells fan la guerra amb aquest, no amb l’oposició parlamentària catalana. Aquesta, en definitiva, seria entesa com una mena de “cinquena columna de l’Estat”, com uns titelles de Madrid als quals se’ls pot ignorar perquè els que realment decideixen són els d’allà.

Aquesta idea serveix a la causa independentista tal i com servia històricament al nacionalisme pujolià. Els que no estan amb mi no són catalans. Ergo, tots els catalans estan amb mi. Bons i mals catalans. És el mateix. És la conseqüència natural de la divisió entre catalans i “unionistes” posada en pràctica pels independentistes des del començament del “procés”.

L’oposició al Parlament, doncs, no té dret a veu perquè no és legítima. Aquest és el sentit de la democràcia d’aquest bloc que diu lluitar-hi (love democracy). Possiblement la llei més important, com a mínim la més transcendent, que discutirà el Parlament català s’aprovarà precisament sense discussió.

Al “procés” el mata la pressa. Des del començament. #tenimpressa era un dels hashtags utilitzats a les concentracions massives dels independentistes i el títol d'un llibre d'Heribert Barrera. Tenim pressa. La pressa també va ser la benzina del full de ruta. Calia fer la independència en un any i mig, en divuit mesos. Córrer. Cremar etapes a tota màquina. Per què? Per por que es desinflés el moviment, bàsicament. Per por a què el pas del temps anés erosionant el suport ciutadà a un procés que calia fer avançar a ritme de transatlàntic, com una piconadora.

Precisament perquè el procés no avança calia imprimir-li més velocitat, reduir els terminis, mentre es llençaven eslògans que prometien la prompta arribada a la meta (a punt, ja hi som, ho tenim a tocar). La fixació amb la pressa demostrava la feblesa interna del moviment. Calia anar ràpid perquè no se’ns desfés a les mans. Calia anar ràpid perquè se sospitava que mai no es tindria una oportunitat igual per assolir l’objectiu anhelat. I calia anar ràpid per un altre motiu: perquè una de les potes del banc començava a deixar veure el corcó que l’estava buidant per dins.

En primer lloc, cal que el procés vagi ràpid per la simple dinàmica d’aquest. La base de tot el procés és la mobilització ciutadana, des de la diada de 2012. El procés independentista té sentit com a moviment massiu, per tant necessita d’un calendari plausible, d’unes fites en el temps que mantinguin el bloc en moviment, tens. D’aquí la impossibilitat de marcar fites a llarg termini, ni tan sols la fita final. Calia fixar capítols al calendari, dates “històriques” que permetessin mantenir la tensió dels participants.

Aquests darrers cinc anys han sovintejat les convocatòries a manifestar-se, a concentrar-se, a participar en centenars d’actes reivindicatius. Les agendes han permès que els independentistes es mantinguessin mobilitzats, malgrat que els avenços polítics eren escassos. No és coincidència que les legislatures durin menys de l’estipulat, malgrat que el govern compti amb prou suport parlamentari. Les convocatòries electorals també han servit per fornir el calendari, per donar aquesta sensació d’avenç, de mobilització permanent, que ha estat el que ha mantingut la base independentista. El procés només és possible en constant moviment.

Ara bé, després de cinc anys amb avenços escassos a nivell polític (algú pot defensar realment que avui som més a prop de la independència que el 2012? Realment?), el procés necessitava d’una acceleració. Ja no n’hi ha prou amb mantenir el bloc mobilitzat. Cal donar-li un horitzó, i que aquest sigui proper, que es pugui albirar, tocar amb la punta dels dits. D’aquí la pressa. Els participants del procés, cinc anys després de començat, necessiten entendre que no són a la roda del hàmster. Calia accelerar.

En segon lloc, els independentistes tenen pressa perquè no són majoria. La por a l’estancament del procés té dues dates claus: el 27 de setembre i el 20 de desembre de 2015. A partir de llavors, el procés s’accelera, perquè és l’única sortida que troben els seus dirigents per sortir del cul de sac que representa el no guanyar les eleccions “plebiscitàries”. El 48,7% és una llosa i la majoria dels Comuns a les generals la constatació que existeix un altre bloc, una majoria alternativa. En aquells moments (i amb la CUP vetant Artur Mas) el procés trontolla i els seus dirigents assumeixen que l’única sortida és la sortida endavant. No hi ha reformulació sinó tot el contrari. Dues tasses. Full de ruta. Finalment l’horitzó a tocar. En divuit mesos independents, sí o sí, peti qui peti.

Es podria haver optat per una altra solució. Obrir el camp i intentar acollir en el procés part de la majoria alternativa. De fet, el retorn al referèndum busca incorporar els “comuns” al projecte. Però és una jugada a mitges. Perquè per ampliar la base (imprescindible per assolir la majoria) és necessari alentir els terminis, i els processites no poden donar-se aquest luxe. No els ho permetria la seva base militant, els mobilitzats del primer dia als que se’ls hauria d’explicar que cinc anys de mobilitzacions no els han acostat a l’objectiu.

D’aquí que la reculada fins a la pantalla del referèndum es combini amb un reforçament de la velocitat i del calendari marcat al full de ruta. D’aquí, doncs, les dificultats dels “comuns” per assumir íntegrament els postulats independentistes, com ja li havia succeït a ICV abans del 9N. La pressa del procés li fa perdre llast, i al final el deixa únicament i exclusiva amb els convençuts. I els convençuts no sumen majoria.

És més, la pressa i l’acceleració aixequen la por entre els no independentistes, com ja es va poder comprovar el 27s. La velocitat és contrària al convenciment i a la seducció. El procés no podrà afegir cap més suport dels ja existents si no rebaixa la pressa o els plantejaments. I ni l’un ni l’altre són assumibles per la direcció processista, llançada a tota marxa com a única opció per mantenir les peces juntes i salvar el tinglado. La pressa és el que garanteix la supervivència del procés i dels seus dirigents.

Hi hauria un tercer element que empeny el procés a la pressa, i aquest és l’objectiu de salvar el que queda de l’antiga Convergència. El calendari que espera a l’antic partit dominant és terrorífic. El judici del cas Palau iniciat ahir promet destapar la claveguera de finançament irregular de la formació. Queda el procés del 3%, que cueja. A aquestes alçades sembla evident que la refundació ha estat un fracàs. Els nous dirigents s’han vist superats pels vells i hores d’ara és més que evident que Artur Mas torna a estar al timó (cap clar, cor calent, etc.), si és que mai l’havia deixat.

Les perspectives electorals del PDeCat són desastroses. La solució és doblar l’aposta, imprimir velocitat, que tot giri, que no hi hagi temps, que el procés acceleri cap al seu final en un crescendo on es pugui confondre tot, on tot sigui percebut per l’òptica d’amic-enemic del relat independentista. El 3% és una invenció de l’Estat, una persecució no a CDC, sinó a Catalunya. Altre cop l’assimilació entre el partit i la nació, entre Mas i la pàtria. Res de nou. El procés neteja la cara de CDC i dels seus dirigents, presentats com a màrtirs d’una operació de guerra bruta (el GAL!) contra la democràcia.

La idea de fons (compartida pel PP?) és salvar l’antiga Convergència, els dirigents de la qual apareixen com els grans damnificats del procés... a diferència dels líders d’ERC, als quals la fiscalia no persegueix, nets de pols i palla. Són Mas i els seus els que se la juguen per Catalunya i per la democràcia, els que baixen al fang i es juguen la carrera. I són ells els que estiren del carro del procés, els que fan les declaracions més abrandades, els plantejaments més agosarats, aprofitant l’altaveu i la tribuna que els brinden les querelles de la fiscalia estatal. Qualsevol diria que preparen unes eleccions on es dirimeixi el pes de cadascú dins del bloc independentista.

imatge: productesdelaterra.cat

24 de febrer 2017

Apunts de 2017 (2a part): Un sistema clavat




Fa exactament un mes, les enquestes per a les presidencials franceses situaven el candidat conservador, François Fillon, per damunt del 25% a la primera volta, en un frec a frec amb Marine Le Pen. Avui les seves expectatives no passen del 20%, i la seva participació a la segona volta està fortament compromesa. Entremig ha esclatat l’”affaire Fillon”, el cas de suposada contractació irregular de la dona del candidat com a assessora seva a l’Assemblea Nacional (després s’ha sabut que també es van contractar dos fills de la parella a expenses de l’erari públic).

El cas Fillon és l’exemple perfecte de la deriva del sistema en les últimes dècades. En primer lloc, pel que suposa de blindatge del propi sistema, convertit en una maquinària al servei d’una elit corporativa, d’un càrtel que inclou l’elit política, evidentment, però també l’econòmica (en totes les seves vessants i derivades). Un conjunt tancat que es nodreix de les prebendes del sistema i de les seves connexions i coneixences. Un càrtel, en definitiva, perquè es tracta d’un sistema tancat al que només és possible accedir per cooptació i mai per competència. Un oligopoli ben alimentat amb diner públic, ja sigui en forma de salari o de partida del pressupost.

Aquest grup, a més, comptaria amb la protecció dels mecanismes públics encarregats de vetllar pel compliment de les lleis, una part imprescindible del sistema, que garantiria el manteniment del propi sistema en els termes més avantatjosos pels seus integrants. Tot i que sempre pot ser necessari un boc expiatori que mantingui la creença que el sistema és just i atorga càstigs i premis de manera justa i proporcionada (o no tant)*.

Aquesta, òbviament, és una imatge distorsionada de la realitat. Però s’acostaria bastant a la imatge que tenen del sistema molts dels ciutadans amb dret a vot de les democràcies d’arreu del món, sobretot arran de l’esclat de la crisi financera global i de la cronificació d’alguns dels seus efectes.

Més de vuit anys després de l’esfondrament de Lehman Brothers el sistema manté les seves parets mestres. És més, l’elit fa temps que ha sortit de l’esvoranc, mentre que les classes mitjanes (aquells que havien provocat la crisi vivint “per sobre de les seves necessitats”) s’han convençut que trigaran a recuperar els nivells de renda pre-crisi, si és que mai ho fan.

Precisament la “sortida” de la crisi està sent, a ulls d’una part significativa de la societat, l’exemple més clar de divisió entre els que són “dins” del sistema i els que en queden “fora”, entre l’elit i el populatxo.

El problema per a les democràcies és que sovint s’observa com en el conjunt de l’elit s’hi compta l’elit política, les direccions dels partits que suposadament són els representants dels interessos dels ciutadans front els interessos dels “poderosos”. Aquesta és la part perillosa del cas Fillon. L’idea que els nostres representants no ens representen a nosaltres i els nostres interessos, sinó que treballen exclusivament per als seus... i per als dels seus amics.

No és una qüestió que afecti només la dreta, per més que una part de l’esquerra així ho defensi. Bona part del triomf de Trump a les presidencials americanes de l’any passat va ser la d’assenyalar (i aquest cop no era un “alternative fact”) els suports darrera la candidatura de Hillary Clinton. S’hi arrengleraven la major part dels poders fàctics de l’establishment, com ara els bancs d’inversions i les seves principals capçaleres, com el Wall Street Journal. D’aquí que una part de l’esquerra demòcrata acabés no votant per Clinton.

Com va passar amb la crisi, la culpa de la victòria de Trump va ser precisament d’aquests abstencionistes. No va ser de la incapacitat de la candidata demòcrata per plantejar una proposta “votable”. A França, si finalment guanyés Marine Le Pen (cosa molt poc probable... com ho era el triomf de Trump als Estats Units), la culpa cauria damunt dels votants que a la segona volta s’haguessin negat a donar suport al candidat alternatiu, sigui Fillon o Macron.

La imatge que obté bona part de la ciutadania és que el sistema està clavat i l’única sortida que ofereix als electors és la del mal menor front al gran monstre del nacional-populisme. És el que s’escolta per tots els altaveus “seriosos”. El soroll de fons diu: no hem acabat amb els paradisos fiscals, amb les portes giratòries (les de debò, no les caricatures), amb els efectes de l’austeritat, amb la disbauxa bancària, amb la cooptació dels reguladors, amb la desigualtat de tracte per part de la justícia, amb la depreciació de les condicions de vida dels treballadors, amb l’ensulsiada de l’estat del benestar, amb la irrellevància de les institucions europees, amb la col·lusió d’interessos entre el sector públic i el privat, però això sí, cal aturar Le Pen. 

I sí, tenen raó. Però que no s'exclamin si finalment una part del vot acaba decidint no votar. Algú els ho podrà retreure? 

* no puc resistir-me a fer un repàs de les informacions dels darrers dies que podrien interpretar-se sota aquest prisma: el cas Nóos, el de les targetes black, el del president de Múrcia i els relleus a la fiscalia, el cas Gürtel i les seves derivades... Per no anar més enllà d'aquest mes de febrer.

foto: corto74.blogspot.com

31 de gener 2017

Apunts de 2017 (1a part): L'hora dels rebels



La sorprenent elecció de Benoît Hamon per encapçalar la candidatura socialista a les presidencials del proper maig a França no hauria de sorprendre. És coherent amb una tendència general de cicle, que abasta totes les democràcies i totes les tendències polítiques. Hamon tan sols n’és l’últim (fins avui) exemple. Representa la victòria del rebel contra l’aparell, contra la línia oficial del partit.

Hamon s’ha erigit en els últims anys en la cara de la dissidència interna al PS francès, el líder del grup de parlamentaris rebels (un centenar, poca broma), que han votat en contra de la legislació “reformista” impulsada per Hollande i Valls. La de Hamon, doncs, s’entén com la victòria de l’ala esquerra del PS front a l’ala centrista que encarnava Valls, i que ara queda en mans del dissident (ell també) Emmanuel Macron. En aquest sentit, Hamon se sumaria a la llista on hi ha Corbyn i Sanders (que, malgrat no haver guanyat, va ser capaç de posar-li les coses molt difícils a l’aparell demòcrata arrenglerat darrere Hillary Clinton).

Ara bé, les victòries rebels no poden restringir-se a l’espai de l’esquerra. Són arreu. Trump és un rebel, ens agradi o no. De fet, hauria de ser el sant patró dels rebels, una mena de reencarnació de James Dean (ja em perdonareu). És un personatge que s’enfronta a tothom, un outsider de manual que va eliminant rivals mentre fa camí cap a la nominació republicana, enfrontat als candidats més ben situats, als congressistes, a les “velles glòries”, a l’aparell, als mitjans que nodreixen la base republicana (l’enfrontament amb la totpoderosa Fox durant la campanya fou èpic). I finalment, en un duel a mort amb l’establishment i el “tot Washington” encarnat en Hillary Clinton, és capaç d’aconseguir la presidència dels Estats Units, el cim del poder polític planetari.

L’èxit dels rebels només s’entén pel bloqueig i la deslegitimació del sistema en aquesta eterna i extenuant post-crisi, que no sembla tenir final. La rebentada del sistema nascut de la revolució conservadora no ha trobat alternativa dins del sistema. El neoliberalisme és un cadàver, però reté la corona per incompareixença d’adversari. No hi ha alternativa, en això tenien raó els portaveus de capitalisme globalitzat. No n’hi ha... dins del sistema, o des del sistema. De manera que l’única possibilitat és que en sorgeixi una (o unes) des de fora del sistema. I això és el que són els rebels, una esmena a la totalitat d’un sistema que apareix a ulls de la majoria com incapaç de regenerar-se, de reformar-se.

Així, les eleccions (qualsevol elecció) es converteixen en plebiscits entre l’establishment i els rebels, entre els que defensen la bondat del statu quo i els que busquen la seva aniquilació. Tots comparteixen una mateixa idea: el sistema s’ha esfondrat, però tothom fa veure que segueix en peu, nosaltres assenyalarem l’emperador nu, desemmascarem “la Gran Mentida”.

Aquesta idea pot resseguir-se en tots els discursos rebels arreu del món, tant a Podemos com a Trump, i fins la CUP. L'autenticitat front el cinisme, la veritat sense embuts contra la correcció política, la desobediència front la injustícia. Aquests arguments tenen una enorme potència mobilitzadora i combativa. L’argument de l’establishment, en canvi, és reactiu, poruc, va sempre a la defensiva.

D'aquí que arreu també s'hagi imposat l'agenda rebel, de vegades impulsada pels propis partits del sistema (clarament el cas dels tories amb el Brexit), el que fa que les eleccions se celebrin en el territori rebel: a França tot apunta que la campanya girarà al voltant de la sobirania nacional i el paper de la Unió Europea, mentre que a Alemanya i a Holanda la immigració i els refugiats (convenientment barrejats) en seran els temes centrals.


foto: 20minutes.fr

02 de desembre 2016

Hi ha tantes veritats com canals de televisió




D’ençà del referèndum del Brexit i posteriorment de les eleccions presidencials als Estats Units s’ha posat de moda un nou concepte: la postveritat. Ha estat tant gran l’èxit d’aquest neologisme que el diccionari Oxford l’ha escollit com la paraula de l’any.

La postveritat identificaria aquells arguments utilitzats en la pugna política que no es basen en fets contrastables sinó en emocions, que la majoria de vegades se sustenten directament en mentides i manipulacions. I en base a aquesta definició s’assenyalen com a exemples les campanyes del Brexit, la del no a l’acord de pau a Colòmbia o la de Trump (i aviat es dirà el mateix de la campanya pel no al referèndum sobre la reforma constitucional a Itàlia, espereu uns dies i ho veureu escrit arreu).

Hi ha, doncs, un sentit polític en l’aparició d’aquest debat i en la manera com s’està conduint. S’utilitza el concepte de postveritat per negar legitimitat als moviments antiestablishment que han aparegut com bolets a tot el globus en els últims anys. Així, els del Brexit haurien guanyat, sí, però fent trampes. Com Trump. Dient mentides, falsejant les dades, creant una imatge falsa, una realitat “virtual” front a la realitat “real” defensada pels seus oponents.

La idea de fons és doble. D’una banda, desqualificar les victòries d’aquests guanyadors inesperats. I de l’altra, justificar les derrotes dels seus oponents. Així, Clinton no hauria perdut per haver fet una campanya desastrosa i per haver estat incapaç de generar confiança entre els demòcrates i els moderats, sinó que hauria perdut per les mentides de Trump. Ah, perfecte. Exculpats tots, doncs.

La utilització del concepte postveritat és clarament interessada quan s’observa que els arguments que es fan servir per penjar aquesta llufa a uns, no s’utilitzen per a altres. Dels del Brexit es diu que basaven la seva campanya en “creences” (i ho van fer), però el mateix més o menys podria dir-se de la política econòmica de l’Eurogrup dels últims anys, que es basa en creences més que en dades. És més, que desestima les dades (sobretot les que demostren que l’austeritat no funciona) per seguir una “creença inqüestionable”. Però a ells no se’ls aplica el concepte de la postveritat... curiosament. Com tampoc s’aplica el concepte d’emoció per explicar l’èxit de la campanya d’Obama de 2008, però sí l’èxit de la de Trump de 2016.

Més enllà de l’ús intencionat que es fa del concepte, el que pot ser més interessant és intentar entendre per què ha funcionat la postveritat, és a dir per què hi ha un munt de persones (majories en molts casos) que reaccionen positivament a discursos que tenen poc a veure amb la realitat, o que directament la contradiuen. Un argument que s’ha esgrimit sense rubor és que aquestes persones serien enzes, babaus fàcils d’engalipar, pobra gent sense estudis que viuen a les àrees rurals. A part de fals i profundament insultant, aquest argument és altament perillós des d’un punt de vista democràtic, com apunta Jordi Muñoz.

Hi ha raons més profundes per a la postveritat, i no totes són precisament amables per a l’establishment.

La postveritat no és explicable sense fer referència a l’afebliment del concepte d’autoritat. En dos sentits. En primer lloc, per la igualació de les opinions dels experts i de la resta de mortals que s’ha produït en els últims anys, i que ha provocat que a totes les opinions se’ls acabi atorgant el mateix valor i tenint la mateixa legitimitat. Així, qualsevol persona amb accés a un micròfon (no diguem ja amb un compte de twitter) no només pot dir el que li sembli (faltaria més!) sinó que la seva opinió valdrà tant com la de qualsevol. Així, el que diu el pare d’una escola pesa tant com el que diu la mestra, el tertulià que el físic nuclear, l’aficionat que l’entrenador.

En segon lloc, en el camp polític, s’ha produït una incapacitat de l’autoritat per donar respostes als problemes, o senzillament per enfrontar-los. No es pot entendre la ràbia antiestablishment sense fer referència a la incapacitat d’aquest establishment per donar resposta a la crisi econòmica i als seus efectes. Això ha minat de forma evident l’autoritat de governants i polítics en general, però també la d’acadèmics i “experts”, el discurs dels quals ha anat separant-se progressivament de les vivències quotidianes d’una part important de la població a mesura que els primers celebraven el final de la crisi mentre els altres la continuaven patint.

Els mitjans són un altre focus de postveritat. Primer, fa temps que barregen sense problemes informació i opinió, fent saltar una frontera que hores d’ara només existeix a les classes de les facultats de periodisme. Des que Carrascal a Antena 3 es va inventar el primer noticiari “d’autor” allà per 1989, l’opinió no ha fet més que expandir el seu domini en detriment de la informació, en una barreja que legitima qualsevol argument.

La informació també ha sucumbit a la competència. Cal anar ràpid i ser el més cridaner possible, per guanyar els teus rivals. D’aquí que les notícies se succeeixin, apilant-se sense possibilitat d’anar més enllà del titular, que ja no és del dia sinó de l’hora. I fins i tot aquelles notícies que es basen en dades (com les relatives a les enquestes electorals) acaben jibaritzades en un tuit.

Els mitjans han perdut el seu paper de prescriptors generals, perquè una part molt important dels ciutadans (i fins i tot dels seus propis consumidors) els veu com a simples corretges de transmissió d’interessos empresarials o polítics (o ambdós alhora), que seleccionen les informacions en funció de si afavoreixen o perjudiquen aquests interessos. Això fa dels mitjans un ingredient més d’això que s’ha denominat “la casta”. I prova d’això és el consens a favor de Clinton de la majoria dels mitjans “seriosos” nord-americans. Aquest consens no només no ha provocat un augment del suport a la candidata, sinó que hauria generat una major mobilització de rebuig entre els votants de Trump i una desmobilització igual entre aquells demòcrates que li retreien a Clinton massa proximitat amb el poder econòmic.

També hi ha hagut una explosió de mitjans de comunicació, lligada al canvi tecnològic, que abarateix la posada en marxa d’un mitjà (no diguem d’un blog). En poques dècades hem passat d’un sistema de poques cadenes a un d’infinites possibilitats d’entreteniment (i per tant, de socialització), de manera que els canals busquen capturar un segment d’audiència fidel. Això els fa definir una línia el més concreta possible. S’han acabat les televisions generalistes que pretenen arribar a tothom i que, per tant, estan obligades a tenir un perfil difós que no expulsi ningú. Ara els mitjans han de ser militants si volen guanyar i conservar una audiència, fins i tot els que volen abastar un espectre ample d’espectadors. Cada mitjà ha d’estar associat a un concepte (és independentista, o d’esquerres, o conservador, modern, “popular”) o a un tipus de programes (realities, informació, esports). Així, cada espectador té el que vol i no cal que “perdi el temps” veient coses que no l’interessen. I si no, encara millor, pot anar a internet i tenir-ho tot quan i on vulgui. Els mitjans encapsulen els seus clients, els perfilen i els donen exclusivament els arguments que aquests demanen. D’aquí que cada segment estigui molt convençut del que pensa i sigui incapaç de qüestionar-s’ho, sinó que creu que el que pensa no només és la veritat sinó que ho comparteix tothom (i això no afecta només als sotmesos a la postveritat, sinó també als de la “veritat” a seques, que queden astorats quan veuen que els seus no són majoria).

Dit tot això, que la culpa de tot la tinguin les xarxes socials, com s’afirma, sembla un intent groller d’exonerar els mitjans tradicionals de la seva responsabilitat en l’estat de coses actual.

Som en un nou temps que ha vist esfondrar-se alguns dels mites fundadors de la societat de consum estandarditzat establerta després de la segona guerra mundial. La postveritat és una resultant d’aquest canvi, és l’adaptació de la lluita política a la societat de la segmentació extrema, de l’embombollament que suposa el final de la societat dels grans consensos dominada per una classe mitjana ampla que té una vida estandarditzada (feina, pis, cotxe, vacances, electrodomèstics), que ha donat pas a un conjunt de microsocietats autonodrides, els membres de les quals estan convençuts de tenir la raó absoluta. 

L’era de les “grans veritats” ha donat pas a l’era de les “petites mentides”, com la política de les grans majories ha donat pas a l’atomització, la dels grans conceptes inclusius (el futur, el progrés) a conceptes durs, militants (ells i nosaltres, els de dalt i els de baix). L’aparició d’això que s’anomena la postveritat només pot sorprendre aquells que creien que, després que la crisi s’emportés la societat antiga, tot podia continuar com si res.

foto: oxforddictionaries.com