08 de setembre 2017

Relliscada a la recta final





El ple del parlament d’aquesta setmana deixarà un pòsit agredolç a les files de l’independentisme. Certament, s’han assolit els objectius d’aprovar tot l’arsenal legislatiu que ha de propiciar la convocatòria de l’1-O i la “transitorietat jurídica”, i com era de preveure, el govern central ha respost amb l’enviament al Constitucional dels acords adoptats per la majoria parlamentària catalana.

Tanmateix, la foto que n’està quedant no és ben bé la que volien els independentistes. El desenvolupament del ple ha deixat una imatge que trenca el seu relat. Ni tan sols la fotografia del consell executiu en ple signant el decret de convocatòria es va ajustar al guió previst, ja que es va haver de fer a mitjanit, sense la pompa que se li suposa a moments com aquest (res a veure amb la signatura de convocatòria del 9N, retransmesa en directe per tv3 amb una escenificació digna de jornada històrico-transcendent).

El ple del parlament havia de ser el tret de sortida de l’esprint final de l’independentisme cap a l’1-O. L’etapa decisiva, amb la diada com a primer punt àlgid que ha de marcar la velocitat sostinguda fins a la consulta. La benzina l’hauria de proporcionar el PP i els seus recursos al TC i al Tribunal de Comptes i l’actuació sempre sol·lícita del fiscal general (que val per un roto y un descosido: igual et presenta una querella exprés contra la mesa del parlament que es fa el suec amb els casos de corrupció dels populars).

No es pot dir que aquest tret de sortida de l’etapa final del procés els sortís per la culata, però en part va fer llufa. D’una banda, l’oposició va ser capaç d’allargar el ple sense que ni la majoria ni la presidència de la cambra sabessin aturar-ho. Flotava en l’aire una certa sensació d’improvisat, com si l’oposició hagués agafat la majoria amb el peu canviat, quan la sessió estava prevista des de feia mesos. L’actuació de la presidenta, clarament sobrepassada en alguns moments, va posar en evidència la majoria. Tenien previst passar el corró a tota velocitat per damunt de l’oposició, i aquesta va saber defensar-se a peu i a cavall, tot utilitzant els escassos (però efectius) recursos de què disposava.

L’estratègia de la minoria va esberlar la imatge d’un moviment eminentment democràtic enfrontat a un Estat autoritari i tirà que no permet la lliure expressió del poble sobirà. L’abús per part de la majoria dels mecanismes parlamentaris i el menyspreu al Consell de Garanties Estatutàries, als lletrats del propi parlament i als drets dels diputats dels grups de la minoria, no encaixen amb la idea d’un moviment que té en la defensa de la democràcia la seva raó de ser.

També va trontollar a la votació final l’ideal d’una majoria que té darrere tot el poble de Catalunya i que n’encarna la voluntat irreductible front a un Estat que vol coartar-la sigui com sigui. Sense deixar de ser cert això últim, el ple va evidenciar que una part del poble català no sembla estar gaire d’acord amb la proposta independentista. És una obvietat, però el relat independentista necessita obviar-la a favor de la fal·làcia sobre la “voluntat del poble”, de tot el poble, s’entén.

Evidentment tot això no tindrà cap efecte sobre l’electorat independentista, que entendrà el que ha passat al parlament com una baixesa de l’oposició (filibusterisme, diuen). El convenciment a prova de bomba dels prop de dos milions d’independentistes els blinda de qualsevol flaquesa, com blinda els convençuts de l’altra banda. Ambdós bàndols viuen en bombolles confortablement precitades de la perniciosa influència d’altres opinions, convenientment alimentats per mitjans que transmeten un discurs monolític i reconfortador.

El problema de fons, però, és que en el moment culminant els independentistes segueixen depenent de la participació d’altres per assegurar l’èxit de l’1-O. I a aquests altres no se’ls convenç amb proclames patriòtiques i endemàs rutilants. La clau per fer-ho és l’apel·lació a la democràcia, a la veu del poble front l’Estat opressor i autoritari. En el fons, l’independentisme pretén activar la màquina mobilitzadora més potent que ha existit mai a Catalunya: el vot antiPP, la vella estratègia del PSC que tan bons resultats li va donar els anys noranta i primers dos mil.

L’objectiu dels independentistes és que una part important de l’electorat “faci un Pisarello”, és a dir, que participi en l’1-O no tant a favor de la independència com contra el PP (el “sí crític” proposat pel primer tinent d’alcalde de Barcelona). Amb un milió de vots d’aquests (sumats als dos milions de convençuts) la participació passaria del 50% i l’1-O seria un èxit incontestable i políticament rellevant. Sense aquests, l’independentisme s’acostaria perillosament a la participació del 9N.

La clau que engega aquest mecanisme mobilitzador és la contraposició total amb el PP. Nosaltres el poble, ells l’Estat (els jutges, la policia). Nosaltres els demòcrates, ells els autoritaris (els que no deixen que el poble voti lliurement). És per això que el que ha passat al parlament aquesta setmana és perillós per a l’independentisme, perquè li dóna una imatge (sobretot entre els proclius de “fer un Pisarello”) que no el contraposa al PP, sinó tot el contrari: corró parlamentari, menyspreu a les institucions de control, patrimonialització dels mitjans, desdeny dels que no pensen com ells. Una relliscada just quan encarava la recta final.

14 de juliol 2017

Els imprescindibles (II)



Estem assistint en directe a l’etapa de purificació del “procés”. És l’últim estadi de la destil·lació, després del qual el “procés” quedarà net de tebis i de porucs. És la mateixa evolució que han patit els processos revolucionaris. La francesa també va passar per aquest procés, quan els jacobins van acusar els girondins de contrarevolucionaris, de tebis, de pragmàtics, de no prou convençuts. El mateix que la russa de fa cent anys.

Tots aquest processos segueixen una línia igual. El moviment, en origen majoritari i d’alliberament, va endurint-se a mesura que es fan patents les dificultats. Apareix la facció purista, la dels integristes que no volen cedir en res, que porten la flama de la puresa revolucionària, que estan disposat a la immolació. Aquesta facció, una minoria al començament, esdevé majoritària a mesura que el moviment s’estanca, i que el contrari no cedeix. Els durs es legitimen a mesura que el moviment no avança, a la mateixa velocitat que els pragmàtics perden arguments i raons. El moviment llavors comença a “depurar-se”, a alliberar-se dels elements “corromputs”. L’estadi final és el domini del moviment per part de la facció intransigent, un cop purgats els tebis, acusats de quintacolumnistes, de traïdors també, de col·laboradors amb l’enemic (de la pàtria, de la classe obrera, de la revolució, tant se val).

El “procés” independentista sembla que entra en aquesta fase amb la substitució dels consellers (conselleres majoritàriament) que es mostren menys entusiastes a arribar fins al final, peti qui peti. Han guanyat els durs, els convençuts. Baiget va ser el primer, però no ha estat l’únic, a la vista del que passarà avui a Palau.

La pregunta és si darrera d’aquest procés de destil·lació en la direcció del moviment independentista hi ha un gran titellaire que mou els fils, que segueix un full de ruta dissenyat de fa temps i executat magistralment, o simplement el “procés” ha generat una dinàmica pròpia, els seus líders s’han vist atrapats per la necessitat d’anar fent apostes cada cop més arriscades i més altes per mantenir mobilitzat el bloc ciutadà que dóna sentit al “procés”. I aquesta dinàmica ha esdevingut mortal per al propi “procés”, aïllant-lo, convertint-lo en un moviment auto-referencial, que només s’explica a si mateix i per a si mateix, sense capacitat de connexió amb els que no hi estan integrats i no hi participen.

Sovint l’explicació més senzilla és la vàlida, tot i que fa temps que les interpretacions conspiranoiques tenen més audiència. Pensar en un comitè secret que ho té tot pensat i que ho executa amb mà de ferro és molt més sexy que suposar que són les dinàmiques de les accions d’uns i altres el que acaba decidint les possibilitats a l’abast dels actors. En aquest sentit, seria els propis moviments (o els no moviments) dels involucrats el que restringiria les opcions de cadascun d’ells.

Això no vol dir que no existeixin els comitès (com existeixen les clavegueres, plenes de rates, ministres miserables i èmuls d’Anacleto). Segurament que sí. Ara, la seva capacitat de dirigir fins l’últim racó del “procés”, de definir-ne la successió d’etapes, de moure tots i cadascun dels fils que en componen la troca, no és absoluta (per més que algun dels seus components els pugui fatxendejar del seu poder).

La pregunta que flota a l’aire és quines conseqüències tindrà el que passarà avui entre els ciutadans que componen la base de suport al “procés”. No ho sabem. Es pot pressentir que n’hi haurà, que de la mateixa manera que es produeix la purificació en l’elit independentista, pot produir-se un moviment similar en la base. No és automàtic, però. Qui pensi que la defenestració dels tebis al capdamunt es traslladarà de manera mecànica escala avall, va errat. Això no funciona així, i menys en aquests temps nostres on la separació entre elit i base és tan evident i les cadenes de transmissió tan febles.

Ara bé, malgrat que no es pugui determinar l’abast de la repercussió, sembla evident que n’hi haurà entre els prop del milió d’electors que estan disposats a votar afirmativament l’1-O tot i que no considerin que la millor solució sigui la independència, o el 1,4 milions que diuen ser independentistes, però no “de tota la vida” (sondeig Gesop per a El Periódico de desembre de 2016).

I cal considerar també el futur immediat. Si el procés de purificació s’atura aquí i avui o continua. Si els consellers caiguts són escarnits a la plaça pública virtual pels integristes, titllats de traïdors, d'unionistes i tota la corrua d’adjectius habituals. Caldrà veure si la pressió, que ara ha passat a l’interior del bloc independentista, fa saltar més peces. El que sembla evident és que la sortida dels pragmàtics dóna més poder als durs, que l’exerciran, convertits a partir d’ara no només en els guardians de les essències sinó en la columna vertebral del “procés” (i en la seva policia política, disposada a fer la prova del cotó a tot aquell sospitós de tebior revolucionària).

I també cal considerar el futur a mig i llarg termini. Amb l’operació d’avui el PDeCat queda més tocat que ahir (que ja és dir). La seva posició en l’entramat independentista, sospitosa d’entrada a ulls dels més purs (ERC, la CUP), és més feble que mai. I és més dura la fractura interna entre el nucli al voltant de Mas, la nova direcció (feblíssima) i el sector menys convençut (que ja havia perdut bona part dels efectius en el traspàs de CDC a PDeCat). 

ERC, en canvi, surt reforçada, perquè ha mantingut la determinació política amb el "procés", la cohesió interna i la fortalesa del lideratge de Junqueras (un rècord històric en el partit). Ara bé, la seva posició és avui més dura que ahir. Ha blindat els seus, però pot córrer el risc de tancar-se l’accés als segments menys convençuts de l’electorat, que en definitiva són els que permeten crear majories sòlides al Parlament... si és que hi ha Parlament.

13 de juliol 2017

Els imprescindibles



L’èxit o el fracàs del 1-O (i de tota l'operació política del “procés”) el decidirà la taxa de participació. Certament, els convocants han anunciat que la propera “llei del referèndum” no exigirà un mínim de participació per a què els resultats puguin considerar-se vàlids, però a ningú se li escapa (i a ells els primers) que si la convocatòria no aplega a més de la meitat dels convocats (el cens electoral català, aquest cop sense estrangers ni menors d’edat) el seu resultat polític serà nul.

La clau de volta del “procés”, de l’operació política muntada damunt de la mobilització ciutadana iniciada el 2010 i que va agafar l’embranzida definitiva dos anys més tard, queda definitivament en mans d’un segment de prop de mig milió d’electors. Ells seran els que decidiran la sort del país. Si no acudeixen a la crida del 1-O, es produirà l’escenari que més temen els independentistes, un 9N bis, la constatació que tres anys més tard no han aconseguit sumar ni un actiu més al “procés”. Si això passa, el moviment quedarà tocat de mort, malgrat els intents de reanimació que (segur) practicaran els directors de l’operació i els seus corifeus. Si, en cas contrari, aquest mig milió finalment compareix, l’objectiu final del “procés” haurà quedat legitimat i entrarem en una fase per a la qual no hi ha mapes, més enllà de l’anunci que el govern de la Generalitat es compromet a declarar la independència en dos dies.

La situació actual és fruit de la rectificació de finals de 2015. Hi ha un abans i un després d’aquesta data en el “procés”. Les eleccions autonòmiques i generals de setembre i desembre, respectivament, posen en evidència els límits de l’independentisme i l’obliguen a redefinir el full de ruta cap a l’objectiu. L’opció per la via del referèndum, malgrat que mai no s’hagi assumit públicament, és fruit de la feblesa numèrica del bloc independentista, exposada cruament a les eleccions i reblada amb la no investidura de Mas el gener de 2016.

La constatació que no n’hi ha prou amb les forces pròpies és la que obre la porta al referèndum, no com a opció volguda, sinó com l’única opció possible per mantenir viu el “procés”. D’aquí que es canviï l’accent de la independència a la democràcia.

A l’enquesta de Gad3 publicada a La Vanguardia a principis de juliol mostra els diferents grups que componen l’escenari. D’una banda, els independentistes, el 38% dels entrevistats que donen suport a un referèndum unilateral. Són dos milions, sense considerar el més que possible biaix de la mostra (que en totes les enquestes tendeix a infrarrepresentar el vot de C’s i del PP). Són una mica més que els sí-sí del 9N. En la mateixa enquesta, casi 2,4 milions diuen que votarien afirmativament a la pregunta que s’ha anunciat que es plantejarà l’1-O, i uns 2,6 milions creuen que l’1-O es portarà fins al final.

Aquest és el bloc independentista. No és homogeni, evidentment. Dins seu hi ha els que creuen que la millor solució per a Catalunya és la independència, que serien prop de 1,5 milions (és a dir, que més d’un milió de membres del bloc no ho creurien). I fins i tot, entre aquests hi ha els convençuts, els que creuen que el “procés” acabarà efectivament amb la independència a curt termini (són uns sis-cents cinquanta mil). Són cercles concèntrics, com en totes les agrupacions humanes, definits en funció de la proximitat amb la idea central que cohesiona i dóna sentit al grup. Al nucli els convençuts, al voltant els durs, més enllà els pragmàtics, i encara més enllà els passavolants i els companys de viatge.

Aquests últims són els que tenen a les seves mans el futur del moviment. Tres-cents cinquanta mil, segons Gad3, que no votarien a favor l’1-O, però hi participarien. Si ho acabessin fent, l’operació fregaria els tres milions de participants, és a dir, passaria de la meitat del cens. És a dir, seria un èxit.

Atraure’ls, tanmateix, crea tensions a l’interior d’un bloc ample i divers com l’independentista, que en cinc anys de vida ha generat unes dinàmiques pròpies, que restringeixen el camp de maniobres dels seus propis dirigents.

En l’hora final, el “procés” es troba en un atzucac. D’una banda, és evident des del punt de vista estratègic, que necessita comptar amb forces més enllà del seu propi cercle si no vol convertir l’1-O en un nou 9N i veure’s abocat a una reculada potser definitiva (no de l’independentisme, però sí del “procés” com a operació política). Però de l’altra, l’evolució del propi “procés” l’ha conduit a un enduriment (natural en els processos basats en l’acció-reacció) de les posicions i a una destil·lació de les propostes. Un exemple, la defenestració del conseller Baiget i en general l’assetjament per part dels puristes a tot aquell que manifesti poc convenciment o cert titubeig.

Els durs han guanyat la partida als pragmàtics, els accelerats als calmats. Per la pròpia dinàmica. Perquè després de 2015 el “procés” ha necessitat marcar fites cada cop més atrevides, per por que el moviment es desfés, o perdés els efectius menys convençuts de la consecució de l’objectiu final. D’aquí el termini dels divuit mesos i l’aposta per la desobediència, manllevada a la CUP. O el “procés” accelera, crema etapes, opta pel “o caixa o faixa”, o la base de suport trontolla.

El problema és que aquesta accelerada que blinda els propis pot acabar segellant l’entrada als altres. I el “procés” no podrà sobreviure sense aquests altres, sense els imprescindibles. D’aquí que des de l’independentisme es practiqui la dutxa escocesa amb el món de fora (especialment amb l’espai dels comuns, el més proper dels allunyats). Un dia se’ls convida a participar i al dia següent se’ls acusa de traïdors a la pàtria. 

El combat per l’anima d’aquest segment definirà l’èxit o el fracàs del 1-O i també definirà la mena de país que som (i que serem en el futur proper). Definirà si el “procés” acaba caient en mans dels intransigents, que entenen que la consecució de l’objectiu final és innegociable i que tot, absolutament tot, ha de sotmetre’s a aquest: des de la independència dels mitjans de comunicació públics i de l’administració pública, als fonaments de la democràcia parlamentària. Definirà si som una societat de blocs enfrontats (i empatats) o som capaços de generar majories amples. Definirà si som un país que es divideix en trinxeres de “patriotes” i “traïdors”, de “demòcrates” i “unionistes”, o considerem legítimes totes les posicions. Això no va només de la independència, ni molt menys de les lleis i de la constitució. Va de nosaltres. De què som i què volem ser.

09 de juny 2017

Eleccions al Regne Unit: què podia sortir malament?


Avui, un cop passat la nit de l’escrutini, tothom dirà que Theresa May es va equivocar fatalment al convocar de forma anticipada les eleccions generals a la Gran Bretanya. I certament, a la vista de com ha quedat la situació (amb pèrdues totals de fins a dotze escons), es pot afirmar que la jugada li ha sortit fatal. Com deia un responsable tory aquesta matinada: “no ens hem disparat un tret al peu, ens l’hem disparat al cap”.

A May se li recordarà el cas de Chirac el 1997 (i potser algú traurà a passejar el cartell de Mas transvestit de Moisés), que també va avançar les legislatives, just per trobar-se que havia perdut la majoria a l’Assemblea i havia de cohabitar amb un primer ministre socialista. May més aviat ha emulat Susana Díaz, que també va avançar les eleccions per legitimar-se i es va trobar amb una majoria més feble que la que tenia.

Però és injust fins un cert punt valorar les coses un cop ja se n’han vist els resultats. May es va equivocar, però en el moment de prendre la decisió tots els elements semblaven apuntar que una convocatòria anticipada podria donar a la premier la legitimitat que no tenia d’origen (va heretar el 10 de Downing street per la renúncia de Cameron, sense passar per les urnes).

SI li hagués sortit bé, avui tothom estaria glossant l’astúcia política de May. I de fet, no seria estrany que d’aquí un temps (si aconsegueix resistir) algú arribi a defensar que la convocatòria anticipada va ser una jugada brillant. El temps ho cura (quasi) tot, i la velocitat de la informació és benzina per a l’amnèsia.

Quan May va decidir convocar les eleccions, el Labour estava en plena guerra civil, amb la majoria del grup parlamentari en contra de Corbyn, malgrat el suport majoritari de les bases. Les expectatives electorals dels laboristes eren penoses, a més de vint punts per sota dels conservadors, clarament per sota del 31% de 2015, fins i tot per sota del desastrós resultat de Gordon Brown de 2010.

Els competidors dels laboristes, en canvi, es mostraven forts. Els nacionalistes escocesos, que havien escombrat els diputats laboristes el 2015, es beneficiaven de la seva posició al Brexit, que reforçava el sí al referèndum d’independència de 2014. A les generals de 2015, la ressaca independentista, i una campanya escorada a l’esquerra per part del SNP, va fer que els laboristes, tot i avançar en vots, perdessin vint-i-cinc escons, la gran majoria escocesos.

D’altra banda, els liberals també recollien beneficis de la seva aposta clara pel remain al Brexit. Després de patir una derrota monumental el 2015 a causa del govern de coalició Cameron-Clegg, els liberals avançaven, en part gràcies a l’atracció de vot moderat laborista, recelós de les propostes “radicals” de Corbyn.

Per la banda dels conservadors, la victòria al Brexit havia desarborat el principal competidor dels tories, l’UKIP, enfangat en una pugna interna pel lideratge i sense programa a la vista, un cop ja havien aconseguit treure el Regne Unit de la Unió Europea.
Amb tot això, té la seva lògica que May apostés per convocar només dos anys després de començada la legislatura. Què podia sortir malament?

Doncs, vist el que va passar ahir, gairebé tot va sortir malament. I el més important (i que no hauria d’oblidar cap líder, ni cap spin doctor) és que la convocatòria anticipada va fer aflorar factors que no podien considerar-se perquè no existien abans que May fixés el 8 de juny com a data per a les eleccions.

Perquè, de totes les cartes que tenia a les mans, la majoria van sortir com May havia previst. L’UKIP s’ha desplomat, perdent més de tres milions de vots, un 84% del total de sufragis obtinguts fa dos anys. I tot fa pensar que la majoria d’aquests vots han anat a parar als conservador, que tot i perdre dotze escons, han incrementat en més de dos milions el seu resultat.

Per la seva banda, l’SNP ha reculat clarament, tot perdent un terç del seu vot de 2015 i una vintena dels seus escons. Ara bé, paradoxalment la caiguda dels nacionalistes escocesos ha beneficiat els conservadors, que han obtingut dotze nous escons a Escòcia (sobretot a les terres altes).

Què ha passat, doncs? D’una banda, que els Liberals no han sabut retenir tot el vot remain del referèndum, que han compartit amb uns laboristes capaços de plantejar una opció responsable tant amb el resultat del Brexit com amb els interessos dels contraris a la sortida de la UE.

De l’altra banda, ha succeït quelcom inesperat... en part. Marca dels temps. El rebel, el “radical”, l’esquerranós Corbyn ha aconseguit convocar al seu voltant un gruix important de vot, majoritàriament jove, que ha fet que els laboristes s’enduguessin una trentena d’escons i tres milions i mig de vots nous. Cal retrocedir al landslide de Blair el 1997 (13,5 milions) per trobar un resultat similar per a un líder laborista. Sense recuperar Escòcia, els laboristes han avançat sobretot a l’antiga àrea industrial del Nord-Oest (Manchester, Liverpool).

Aquestes eleccions han fet honor al període històric que vivim i Corbyn ha estat el Sanders britànic, capaç d’aixecar a favor del Labour una massa d’estudiants seduïts pel seu discurs antisistema. El mateix que Mélenchon a França fa un mes (i aquest dissabte hi ha les legislatives), que Podemos fa tres anys o que els socialistes holandesos.

El Regne Unit no s’escapa de la tendència general. Es pot dir que allà va començar tot, amb el Brexit, i allà ha continuat.